Avui també al sol se li ha fet feixuc de llevar-se. L’he vist mandrejant sota una suau manta de núvols i no ha estat fins ben entrades les nou que no ha decidit treure el cap i il•luminar finalment l’espectacle que cada matí protagonitzen les diminutes formigues de dues potes. Però com ell, els homes avui estaven destrempats i l’agitat moviment de cada dia s’ha vist deslluït per una visible calma.
De camí cap a la feina, llegint com Firmin veia la destrucció del seu entorn mentre caminava, he pogut entreveure pels voltants del llibre com de quiets estaven els carrers normalment curulls de vida. No sentia tampoc el renou dels vehicles farts de moviment gemegant els rodaments. Les portes de les naus industrials estaven ben tancades. Fins i tot les ombres, normalment descarades dansant rere els arbres o imitant els ridículs caminars dels vianants. m’han semblat porugues d’ésser vistes tot amagant-se a les cantonades i diluint-se en la grisor de l’asfalt i les brutes voreres.
He pogut arribar a l’entrada sense ni tan sols haver d’envair instantàniament la calçada per esquivar un impertinent mal estacionat cotxe. El dia però ha seguit igual: apagat i somnolent. Només una notícia que no sabria classificar ha trencat el somort ensopiment general.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada