Aloma i Firmin

Si, des que va néixer que en Ròpul era diferent. Les seves dentetes i potes no eren ni massa llargues ni prou afilades i això li va suposar certa dificultat per a aconseguir aliment. Deforme com era feia angúnia de veure i a més, la caritat no és la característica més destacada dels polls, així que sempre el deixàvem de banda.

Així és que va voler demostrar-nos com de bo era i quant valia i es va enfilar, maldestrament, ben amunt d’un prim cabell. Ningú li feia cas, la nostra vista no es caracteritza per ser de les millors del planeta, així que era a una desena de mil•límetres la resta de la família el vam oblidar. Quan tornà els ulls li havien crescut més encara i el cap era més gros que el cos. Ens explicava emocionat que sabia llegir, i ens va definir què era (crec que va dir que hi havia unes marques negres sota un fons blanc que parlaven i t’explicaven històries... una cosa així). Cada nit baixava amb les novetats del dia. Com que la memòria tampoc és un dels trets més destacables de la meva raça diré que no em recordo massa del que deia, però de fet, tampoc li fotíem gens de cas, els esforços per torbar el cabell més suculent que en permetés una vida digna eren preocupacions més importants que simples i absurdes històries fictícies. Es passava la major part del temps a la punta més elevada des de la que se sentia segur i allà esperava ansiós el moment quan el Lluc obria el llibre i passava planes.

Un vespre però estava exaltant. Deia que era impressionant com la Mercè Rodoreda havia aconseguit plasmar, essent ja una dona refeta, les incongruències entre accions i pensaments d’una jove adolescent. Estava fascinat amb la lectura d’Aloma, i cada dia tornava i ens comparava la “protafonista” (crec que en deia així) amb el comportament de la Belda, la nostra germana menuda en plena pubertat. Mai ens va presentar aquesta Mercè.

Després va començar amb Firmin, un nou llibre deia, que li encantava i va sentint-se totalment identificat amb aquest nou personatge, una rata lectora! Ni sabíem què era una rata ni en teníem cap ganes. L’Aloma si que ens despertava certa il•lusió... sent noia, segur que tindria uns cabells llargs i suculents, però una rata... ni per peluda que fos! Baixava als vespres, quan era fosc i sentia els roncs de Lluc i ens recitava alguns paràgrafs que em va fer aprendre de memòria per insistència, un d’ells em va fer pensar que potser si que s’assemblava a la rata.

“Y en África, en épocas de hambruna, los niños comen tierra. A buen hambre no hay pan duro. El mero hecho de masticar y tragar algo, aunque no alimente el cuerpo, nutre los sueños. Y los sueños de comida son como cualquier otro sueño: Puedes vivir de ellos, mientras no te mueras.”

“Pero me parece que, a fin de cuentas, es así como yo veo la vida: cada día que transcurre estamos más débiles y más locos.”

Aquesta última la recordo perquè la va dir poc abans de deixar-nos definitivament. S’enfilava més i més amunt cada matí i nosaltres li repetíem, poc insistents potser, que el bon menjar està a vora les arrels, però ell que no, amunt fins a les puntes, arriscant-se a que fortuïts cops de vent o trompades duríssimes el fessin perdre l’equilibri. I així va ser que al final, de tant a la punta que estava devia relliscar i caigué damunt les planes del llibre, que just es va tancar amb ell al mig. Ho vaig veure de pura casualitat perquè estava a la vora del front, mig amagat entre els primers brots. Vaig pensar que quina mala educació no dir-nos ni adéu, després de tantes pallisses que li havíem suportat.