Per què els avis seuen als bancs?

El senyor Felip s’ha llevat avui amb una idea fixa al cap: Res li esguerraria la jornada, ni el dolor dels genolls, ni el de la ronyonada, ni totes i cadascuna de les articulacions dels dits de les mans, ni el mal de cap que l’acompanya sempre quan el So ja capcineja de dur unes ulleres mal graduades, ni...

Els reis han arribat abans d’hora i ho pensa aprofitar. Ahir, cap al tard, en tornar de la partida del dòmino de la tarda al bar de sota casa (un lloc exactament igual que tants d’altres, amb taules rodones de marbre i peus de metall pintats negres, cadires igualment arrodonides, poca llum, cervesa no molt cara i la Miquela, que els deixa passar tota la tarda allà sabent que no faran més d’un got) es trobà el sobre a la bústia.

Un cop a casa, l’obrí. Enganxada en un full on li donaven la benvinguda hi havia la targeta del Bicing que feia prop d’un mes que esperava.

Gairebé no mandreja al llit, cosa que acostuma a fer als matins fins que arriba la Matilda. S’incorpora, lent, que als vuitanta-cinc encara bo que es val per si mateix. Es posa els mitjons, estirant-los fins més amunt de mitja cama, es treu el pijama i es posa mudes netes. Arrossegant els peus s’apropa al mirall, s’enrotlla la bufanda i es col·loca la boina com li agrada, lleugerament esbiaixada. Aleshores s’adona que encara va amb sabatilles. Sense preocupar-se’n ni poc ni gens torna a seure al llit i es calça les sabates que fan joc amb el jersei granatós fosc, com de cul de vi.

Pren el bastó i, agafant-se a la barana de fusta, baixa els vint-i-set graons que hi ha del seu primer al replà. Per molta mandra que li faci pujar-les després no vol posar ascensor. A les reunions d’escala acaba barallat amb els de l’àtic, ell al·lega que ho fa per la seva salut, que si n’hi hagués ni pujar escales faria i estaria encara pitjor.

Amb calma s’encamina cap a la plaça. Avui és el primer en sortir. S’adona que, per molt que diguin, el Miquel, el Manel i el Jaume no estan al carrer abans de les 8 del matí. Que en són de mentiders – pensa.

La parada del Bicing té unes set bicicletes, quatre de seguides i tres de dispersades a la posició vint-i-quatre, tretze i nou.

De passar els matins a la plaça veient com el jovent en fa ús, creu que sap com funciona.

Es treu la cartera de la butxaca de la camisa, passant el braç per sota el jersei. Amb la mà més tremolosa que de costum – seran els nervis – vol creure, intenta extreure’n la targeta. N’hi surten tres: la del Bicing, la rosa dels autobusos i la del CatSalut, tan gastada que gairebé no es veuen ni els números.

Desa les dues que no farà servir i apropa l’altra on està indicat al pal de l’estació.

- Esperi un moment – llegeix amb veu alta a la pantalla blava. Es torna verda al cap de poc i li indica que pot prendre la tretze. A poc a poc s’hi apropa. S’ha d’esforçar més del que es pensava per treure-la de l’ancoratge, però ho aconsegueix. Amb compte l’arrossega fins a la posició dues, perquè estiguin totes ben arrenglerades i ordenades. La llumeta que indica si ha estat ben dipositada deixa de fer pampallugues i es posa vermella.

Satisfet s’encamina a la pantalla de l’estació i hi torna a passar la targeta.

- Ha desat correctament la bicicleta. Ho sentim però ha d’esperar deu minuts per a poder tornar a fer servir el Bicing. Moltes gràcies. – Llegeix a la pantalla.

- Vaja!– exclama en veu alta. Això no ho sabia. Però tan hi fa, de temps no n’hi en falta.

Mentre espera una noia ben tapada amb una gorra grossa de llana i un abric que li arriba fins on comencen les botes agafa la bicicleta de més enllà. El senyor Felip s’ho mira orgullós: D’aquí a quatre minuts hauré enllestit – rumia. Abans que transcorrin ha hagut de mirar-se un parell més de vegades el rellotge.

S’acosta a la pantalla, que li indica que pot agafar la tres.

- No, aquesta no la vull – renega arrufant el nas. Torna a passar la targeta. La pantalla es posa vermella i li escriu que ja té una bicicleta assignada. Un signe d’admiració en un senyal triangular de perill acompanya el paràgraf.

- Si no la vol – diu una veu masculina, bastant greu, de contrabaix, darrere seu – ha de treure-la i tornar-la a col·locar al mateix lloc.

- Gràcies – diu tot caminant cap allà.

Quan l’està desant veu com el jove agafa la que està just al seu cantó. Ara es troba amb dos grupets de dues bicicletes i una de perduda a la posició nou. No s’enfada amb el nano perquè no en té cap culpa, ell, és el sistema que és imperfecte.

Repeteix la seqüència dues vegades, amb la bicicleta cinc i la sis. Finalment li diu d’agafar la nou, però abans de poder-la ancorar, baixant pel carrer, una nena de poc més de disset anys aparca la seva al fons de tot de l’estació. – Mal llamp! – remuga fluixet.-  Aquesta canalla no entén res d’ordre i estructura. Ho fan tot de qualsevol manera, corrents, atabalats per nosabennitansolsquè.

S’està cansant.

Torna a l’estació que li torna a dir allò dels deu minuts. Un noi s’enduu la més llunyana, però n’apareix un altre que la deixa al dotze. ¿Perquè al dotze? Hi ha coses que no poden entendre’s. I la màquina, quan hi torna, comença per la dues. Per arribar a la tretze ha de passar per totes les altres que, en deixar-les novament, la llum de l’ancoratge fa pampallugues ara verda ara vermella. Quan està arrossegant feliç la tretze cap a l’inici sent una dona que exclama:

- Altra cop no hi ha bicicletes?- Ell s’ho mira estranyat. Tan bon punt la desa a la posició primera, l’estació es torna a activar i la dona la pren a corre-cuita, sense ni ajustar-se el seient. La pantalla indica que no hi ha bicicletes disponibles i ell s’afanya a marxar d’allà.

- Ja els hi està bé! – renega enfadat – a veure si així aprenen a respectar l’ordre i l’harmonia.- Allà lluny, a la cantonada, veu com apareix el Miquel amb una bossa amb pa sec. Li proposarà de seure al banc, que necessita reposar, miraran com juga la quitxalla i donaran menjar als coloms.

El comiat d'una etapa

Com diria en Bilbo, l'avi del Frodo (el petit hòbbit del senyor dels anells) en la seva celebració d'aniversari:
A la meitat de vosaltres no us conec ni la meitat d'allò que voldria, i allò que voldria és molt menys de la meitat d'allò que la meitat de vosaltres es mereix.

És, al capdavall, una bona manera de descriure el meu pas per Bitron. Un lloc on, sobretot, destacaria la seva gent, els seus treballadors. Tots i cadascun de vosaltres a la vostra manera, de vegades absolutament incomprensible, de vegades totalment previsible, m'heu omplert els dies d'anècdotes, comentaris i conxorxes. Han estat gairebé 4 anys que m'han passat volant i al mateix temps em sembla que faci tant. Aquí he viscut situacions que no em pensava que em passarien mai i moltes d'elles, tot i que abans ja n'hi havia hagut una bona colla, han estat després d'estar dins el Comitè.
La veritat és que no m'havia plantejat fer-me "sindicalista", però cert és que quan m'ho van proposar la idea no em va desagradar gens i al final m'hi vaig afegir molt animat. L'experiència no la canvio, de fet, ha estat molt enriquidora, m'ha permès veure una mica més enllà.

Amb el temps he anat veient (i no només dins l'empresa) que al comitè la gent s'hi fica per 3 possibles motius. Per la meva banda, va ser per convicció, perquè s'ha de lluitar contra les injustícies, perquè ens hem de protegir del poder (i els seus abusos), perquè no cal que al final sempre pagui els plats trencats aquell que menys culpa té... Perquè ens encantaria que no hagués de ser necessari. Els altres dos, estic convençut que ja els sabeu.
Com que al final som tots persones, i no superherois perfectes, els nostres actes ens acaben definint. Així que, si obrim els ulls amb ganes de veure, podrem saber qui tenim al davant a l'hora d'escollir representants. És en certa manera una mica com la política (potser en algun cas també desencoratjador), però amb matisos importants, com la dificultat de poder dur a terme aquelles coses que creus que s'han de fer. Perquè hi ha parets que, per molt que empenyis no es belluguen ni un centímetre.

M'hagués agradat poder seguir amb vosaltres una bona temporada, però sóc una persona massa inquieta i, rebuscant, m'he trobat amb una oportunitat que m'omple d'il·lusió i de ganes de començar.

I a més, estic tranquil, perquè sé que us fareu sentir si heu de parlar i perquè hi ha un equip molt xulo que us recolzarà si és necessari.

Lluc

Mirall Trencat

En Miquel havia decidit obrir el garatge a la zona alta de la ciutat. Havia estat treballant per una família adinerada cuidant-los els cotxes de col•leccionista de l’avi i va creure que allà tindria bona acollida. Va demanar a la filla del senyor Rourefort, la Sofia, un préstec per adquirir un local amb condicions i les eines que feia servir, a canvi, les revisions dels seus vehicles serien sempre gratuïtes.
La Sofia sempre se l’havia mirat amb bons ulls, el coneixia des de petita i li semblava que el Miquel tenia un cos fort, era més aviat ben plantat i anavaal grà, sense embuts. Les mans sempre les duia brutes, però en realitat això el feia d’alguna manera més interessant.
Des que el negoci es posà en marxa, la Sofia deixava l’Antoni  a casa sota el pretext d’anar a dur el cotxe al taller. Havia estat un regal de noces fantàsic, pensava l’Antoni veient com de contenta tornava amb rodes noves o uns mirallets cromats amb molt d’estil. Després de mirar-se aquell vehicle cada cop més lluent buscant una excusa per deixar-lo i poder-lo venir a buscar un parell de dies més enllà, anaven al petit despatx que el Miquel havia preparat al fons del garatge. D’aquestes trobades en nasqué el Fèlix, que l’Antoni deia que s’assemblava més a sa mare però que creia ben seu i malcriava en excés.
Aquell dimecres, sortint d’escola, el Fèlix s’entretenia a la plaça del davant jugant amb la pilota nova mentre sa mare estava al taller. La Sofia es mirava les cames que sortien de dessota el Ford amb aquell mono blau tot tacat, recordant quantes vegades l’havia descordat. Des d’allà el Miquel li demanava alguna eina que ella deixava expressament fora de l’abast per empipar-lo, així quan sortia a recollir-les podia veure-li els braços musculats que poc després l’abraçarien.
- Acabo en cinc minuts i fem quatre números – digué torçant els llavis i alçant una cella. Es passà el braç pel front, per eixugar-se la suor.
La pilota entrà al garatge botant. El Miquel l’agafà i li llançà al Fèlix. Tot just s’havia tornat a posar sota el cotxe quan la pilota entrà altra vegada, aquest cop amb força, directe contra el gat.
La Sofia dugué dol durant més de tres anys. L’Antoni veié com s’anava apagant i distanciant sense saber com fer-la altre cop alegre. La culpa caigué sobre el Fèlix, que, poc després, marxà de casa sense deixar cap nota.

La trucada de mitja tarda

Al final he begut un quinto. Em sento alcohòlic, o m’assetja la por d’acabar-ho sent, quan ho faig sense cap motiu social que el justifiqui (si es pot justificar o si ni tan sols cal fer-ho). En tot cas, estava dubtant de si fer-ne un o, contràriament, agafar una til·la o potser  un mate, que excita. Totes les opcions em semblaven correctes.

Estava davant la porta, a punt de trucar el timbre per entrar a la reunió d’Aiguaesvida, quan he trucat a la Margarita, qui duu les gestions per la beca. Després de la trucada, he deixat el timbre allà, esperant el meu dit i he agafat la bicicleta. No recordo el camí, ni tampoc com m’ho feia per veure els semàfors en vermell de tan capficat que estava.

Ja he anunciat que plego, fa ja un parell o més de setmanes. Ho va sabent tothom ja a la feina. I tot i no ser 100% segur, sempre deia que, o queia un llamp damunt el meu cap o això estava fet.

Recoi de tempestes.

He escrit al facebook (com a absurd substitut d’un crit des del terrat de casa, que m’hauria fet tant de bé, o jugar un partit d’handbol i desprendre adrenalina): “Perquè els núvols s'entesten en recordar-me que només són aigua suspesa per molt nítids, amb formes suggerents, i robusts que semblin? Perquè m'espanten i amenacen amb pluges que els desfaran i deixaran tot el terra moll, xop, fangós?”

I em veig sense feina, sense atur, sense ... M’enrabio, i penso, potser tampoc cal. Però no puc evitar-ho. I tot passa massa veloç pel cap. I apareix la oportunitat de tenir aquell temps que sempre he cregut que faria falta per, si calgués, arreglar quatre dels escrits que he fet (o fer-ne d’altres millors). I l’esborro: no és encara el moment. O si. I em veig muntant l’empresa d’aprofitament de mobles de fira. I m’ho trec del cap. Oportunitats sortint dels sotracs.

Demà, m’ha dit, ara ja és tard, però demà en parlem. Hi trobarem una solució diu. I jo no vull ni pensar en res. Ni d’escriure com estic fent, ni de res.

Per això he volgut beure’m un quinto. Per això penso que potser és fàcil caure en l’alcoholisme si esperes que suavitzi les batzegades.

Novembre Maleït

Un so normalment inapreciat, del moviment de les fulles seques pel vent, desperta totes les alarmes, els músculs es tensen i aixeco la vista del llibre que estic llegint assegut al sofà. Els meus ulls es fixen en la foscor on està submergida la terrassa i cerquen inexistents cossos que es belluguin entre les ombres.

Premo l’interruptor i s’encenen els llums. Fugen els mals auguris, desapareixen les pors de trobar cares enganxades al vidre. Em trobo absurd, rient de la còmica situació i la meva reacció: Qui esperava trobar? Aquell que ja va passar per aquí fa uns dies? No, evidentment, no hi ha ningú. Apago el llum, tornen les tenebres i els sons torbadors.

Serà el novembre maleït, penso. Si l’any passat vam haver de sortir escopetejats de casa, per salvar la pell, aquest a estat a l’inrevés: M’ha costat entrar-hi, i quan ho he aconseguit, tot el formigueig acumulat a l’estómag, als dits i per totes les venes s’ha convertit en una tranquil·la i aclaparadora impotència.

Em torno a veure pujant les escales amb les fulles verdes d’una pinya madura sortint de la bandolera mal tancada que té una estrella roja estampada, símbol d’un somni quasi impossible. Un pot de cigrons i un de llenties a cada mà i una bossa amb cebes penjant del dit. Fent malabarismes em trec les clau de la butxaca, les poso al pany i dono les voltes pertinents. Em sorprèn que només s’obri uns dits. Estranyat deixo els pots i la bossa a terra i, a les palpentes, passo les mans pel marc de la porta, preguntant-me què hi pot haver darrere. Truco a la Laia per preguntar-li si ha deixat res que pogués haver caigut prop de l’entrada.

- No – em respon. Per fi trobo un objecte. El toco amb la punta dels dits i no aconsegueixo distingir què és.

- Laia, no puc entrar perquè alguna cosa m’ho impedeix. – Una sensació d’electricitat corrent a través del cos, des dels peus fins als cabells m’envaeix. Els nervis es tornen espinosos i em punxen a cada moviment que faig. Segueixo palpant i trobo la cadeneta de seguretat posada. No la puc treure perquè amb prou feines m’hi passen els dits i no en puc agafar els extrems. El cap va de pressa i em fa veure que la cadena no pot posar-se des de fora. Merda! – Penjo, vaig a buscar un lot.

La Natalia, la veïna de sota, me’n dona un i m’acompanya a dalt quan li comento la situació: Crec que ens han entrat a robar. Abans de poder encendre el lot sona el telèfon.

- Laia, ja tinc llanterna – tot em tremola. La llum passa per l’escletxa de la porta i il·lumina el menjador. Aconsegueixo veure que el sofà està al mig del menjador, mogut. Girant una mica el llum m’adono que allò que impedeix obrir la porta és la tauleta del menjador, que l’han posada fent de falca. – Merda, Merda! – Les frases apressades dient-me per l’auricular que marxi o que vagi a buscar ajuda m’indiquen que l’angoixa a l’altre telèfon està també apoderant-se de l’enteniment.

- Penjo Laia, que no entraré i no vull fer-.ho amb una sola mà. – No li dono temps per cap resposta i deso l’aparell a la butxaca. Empenyo amb l’espatlla i tot el meu pes contra la porta. El soroll de les potes de fusta rascant el terra ressona en el silenci que m’envolta. Ni recordo que darrere meu hi ha la Natalia. Però la porta es trava altre cop, ara és la cadeneta la que m’impedeix obrir-la, però ja puc ficar-hi la mà i la trec de l’encaix. Torno a empènyer amb més força que abans. Una força que ve de la part més profunda de les entranyes, una d’un punt irracional. Tot es belluga dins el menjador: taula, sofà... i sense quasi ni adonar-me’n em trobo dins la casa.

Encenc el llum que em mostra l’escena. No esperes mai trobar-te els mobles fora de lloc. També ha entrat la Natalia que s’ho mira quasi tant desconcertada com jo, internament agraeixo que hi sigui, fa que em controli una mica i m’emprenyi menys.

El telèfon torna a sonar.

- Ens han entrat a casa, Laia. – Tot i que penso que tampoc és important, que ara ja res podem fer-hi, no li intento treure del cap que vingui immediatament com m’està dient, jo faria igual. Vaig comentant-li allò que veig mentre faig la primera inspecció a la casa.- Els calaixos han estat regirats, la roba i papers estan tirats damunt del llit sense fer.  Els armaris estan oberts. Ens han fotut els tres ordinadors. – afegeixo tancant i obrint calaixos. – Si, també la càmera. – Petit silenci – Han entrat pels porticons de la terrassa, un tros de fusta està per terra – La Natalia m’està indicant que marxa, segurament troba que no li correspon estar allà. L’entenc i li agraeixo amb algun gest estrany de la cara, fent que si amb el cap, que hagi vingut. – Si, trucaré als mossos, però deixa’m acabar de veure com està tot plegat. La conversa s’allarga una estona i el telèfon comença a fer-me nosa per seguir buscant. Li comento que en seguim parlant quan arribi. Diu que no trigarà. Penjo.

Encara estic palplantat al centre de l’habitació quan veig entrar la Josefina. Amb tot plegat no havia tancat la porta. Arriba amb expressió compungida, els ulls allargats cap ensota i els llavis fent de croissant trist. Amb l’excusa de l’“em sap greu”, que també pot ser cert, ve a protegir els seus interessos. L’ambient es fa pesat, la tensió es pot sentir, es nota en el to exageradament controlat i amb la lentitud amb que s’escullen les paraules. S’ha de ser prudent, però ens diem les coses clares. Quinze minuts després marxa mentre li dic que no pateixi però que farem allò que creguem oportú.

- Penseu-ho bé – diu al baixar les escales.

Tanco la porta, comença més d’una hora de trucades: Pares, amics mossos, companys advocats o que han estudiat dret... Entremig arriba la Laia, que fa igual que jo abans, un escorcoll atabalat. Quan finalment ho tenim clar i estem més calmats, truquem al 112.

Anem a dormir més enllà de la mitja nit pensant que per damunt de tot, s’han endut la tranquil·litat de sentir-se a casa. Entenem que el nostre pas per aquí està arribant al seu fi.

Ens parlen d'estat propi i ens venen el país

A les portes de dues vages generals en 15 dies, vaig extensiu un manifest de la plataforma aigua es vida:

Mentre el debat sobre l'encaix entre Catalunya i Espanya ocupa totes les portades, els fils del poder i dels grans interessos no paren de moure's darrere les cortines, sense fer soroll. I molt efectivament.

Sense aigua no podem viure més de 3 dies. És un recurs bàsic per a la vida. La seva gestió ha de respondre als interessos comuns, de la població, i no a interessos econòmics. O almenys així ho entenem nosaltres. Però aquest punt de vista no és compartit per tothom. Avui, a Catalunya, estem veient dos grans processos - gegantins, podríem dir- de privatització de la gestió de l'aigua, processos a més a més que es fan a les fosques, són antidemocràtics i no són la solució per a RES del que ens diuen.

Per una banda, s'està privatitzant l'empresa pública Aigües Ter - Llobregat (ATLL), que subministra l'aigua des dels rius fins als dipòsits municipals per a quasi 5 milions de persones. La privatització d'ATLL, empresa guanyadora de premis internacionals per la seva bona gestió, suposarà d'entrada 300 milions d'€ per la Generalitat, xifra que ni arreglarà el deute (48.000 milions), ni les tensions de tresoreria (les despeses mensuals són de mitjana de 2.800 M d'€) ni ajudarà a maquillar el dèficit. A aquesta operació, que dóna el control al sector privat durant 50 anys i no estava en cap programa electoral, s'hi han presentat dos candidats: el primer és AGBAR, és a dir, Aigües de Barcelona, empresa de capital francès en un 75% i de La Caixa en un 25%, conjuntament amb un fons d'inversió austrialà i una societat quebequesa; el segon és ACCIONA, amb un banc brasiler d'inversions i un estol d'empreses i fons d'inversió. Guanyi qui guanyi, hi perd el país.

La pròpia Generalitat preveu un augment de tarifa al llarg dels 50 anys d'un 300%, i ha comptabilitzat en 1800 M d'€ els beneficis que obtindrà el guanyador del concurs, que evidentment no es reinvertiran en el servei sinó que aniran a les butxaques dels accionistes. Aquesta és la política de país que regna avui.

Per l'altra banda, AGBAR -de nou-, que subministra l'aigua a prop del 80% de les llars de Catalunya, ja sigui sota la forma d'AGBAR, SGAB, SOREA o altres (cal recordar que al món el 90% de l'aigua la gestiona el sector públic, al revés que aquí), ho fa de manera "il·legal" a Barcelona i una vintena de municipis més, tal i com constata una sentència judicial de 2010, ja que ningú li ha donat la concessió per fer-ho. És a dir, que quan obrim l'aixeta estem pagant els beneficis d'una empresa que despedeix treballadors en massa, augmenta les tarifes arbirtràriament, s'implica en casos de corrupció i, com no, té nombroses connexions amb les administracions per actuar amb immunitat.

QUÈ FER?

La cosa no es queda aquí, desgraciadament hi ha molts més escàndols. Per això necessitem suports i col·laboracions de tot tipus, per poder destapar-ho, fer-ho públic i revertir aquestes situacions. Hi ha moltes maneres de donar un cop de mà, si creus que n'hi ha alguna que pots fer t'ho agraïrem profundament:

- En primer lloc, reenvia aquest correu a tothom: amics, familiars, coneguts, etc.
- Segueix-nos al bloc, a twitter i a facebook, fes difusió del que pengem i retuiteja'ns.
- S'està impulsant una Iniciativa Ciutadana Europea -a l'estil d'una ILP catalana- per deixar l'aigua fora de les lleis del mercat. Si encara no has signat, pots fer-ho aquí.
- A dia d'avui 32 municipis on viuen més d'1.200.000 habitants ja s'han manifestat en contra de la privatització d'ATLL. Mira si el teu ho ha fet; si és així insta'l a prendre accions legals com d'altres estan fent; i sinó insta'l a que s'hi oposi.
- Escampem la veu: nosaltres estem encantats de venir a difondre la situació allà on sigui. Organitza una xerrada al teu barri, casal, associació, plaça, etc. Només ens ho has de dir!
- Si te'n surts amb la producció i edició de material audiovisual, presentacions, gràfiques, infografies, etc. i tens temps per donar un cop de mà també escriu-nos!

Segur que hi ha moltes més formes de donar un cop de mà, som tot orelles.
Entre tots aconseguirem retornar l'aigua a mans de la ciutadania, d'on mai hauria d'haver marxat.

--
http://plataformaaiguaesvida.wordpress.com/

http://twitter.com/#!/aiguaesvida

Melmelada de préssec amb canyella

Vaig baixar tres dies abans a la fruiteria de sota casa, regentada per uns simpatiquíssims sud-americans que encara no he sabut ubicar del tot, i d'entre totes les ofertes vaig arreplegar un paquetet de set préssecs per un euro. La idea era fotre-me'ls ràpidament, el seu aspecte així ho demanava, però com sempre passa en casos com aquests, el paquet va quedar oblidat, potser més ben dit abandonat, damunt el marbre de la cuina.

Quan finalment vaig pensar de fer-los una queixalada tenien un pèssim aspecte, com si els haguessin utilitzat de pilotes en un partit de tenis. Colors varis, foscs aquí, tous allà... pocs se'n salvaven. Així que vaig decidir fer-ne melmelada, que no n'havia feta mai cap.

Corro a internet a veure les receptes fantàstiques que té la xarxa i en trobo unes cent cinquanta totes diferents: Que si més sucre, que si llimona, que si aigua, que si mil anys de cocció, que si... i jo recordo que en uns campaments a la universitat, quan potser tenia set anys, vam fer-ne i per tant, havia de sortir bé fos com fos.

Doncs m'oblido de les receptes, extrec els trossos de préssec més malmesos i vaig tallant la resta a bossinss que tiro directament a l'olla. Després hi afegeixo sucre. Totes les fotografies el tenien refinat, però a casa no se'n gasta d'aquest, així que res, del marró. Quant? Doncs que cobreixi els préssecs, una mica (potser 100 grams, però és que tampoc tinc balança). I per acabar-ho d'adobar hi afegeixo una branca de canyella. Aquest darrer afegitó no apareixia en cap recepte, però perquè no? Vaig pensar.

I a bullir. Quan duia una hora, les queixes de la pudor de quasi vòmit ens van obligar a parar el foc. Vem sortir a comprar quatre coses i, al tornar, potser una hora i poc més després, vaig treure les branques de canyella i com que la fruita potser no estava del tot cuita, amb uns grumolls encara massa grossos, ho vaig passar pel túrmix. D'aquí al pot i a la nevera.

I, davant la sorpresa de tots, un cop freda, estava prou bona! No té el gust habitual de la melmelada de préssec perquè la canyella ha deixat el seu rastre, però està de nassos. Préssec amb canyella: Excel·lent per un primer intent amb fruita de més que dubtosa qualitat, però per això es fan les melmelades, per aprofitar-ho tot.