La marranada

Des de dos carrers estant ja sentia la marranada. Sonava llunyana, però se sentia clara. La veu trencada que, empesa pel vent, s'escampava pel barri. És en casos com aquest que em pregunto quina calamitat pot haver estat la causant d'aquell bram desconsolat.

Sense tenir cap intenció de seguir-lo, la curiositat no era prou per fer-me desviar del camí cap a casa, notava com cada cop el to era més pujat, més nítid, més fort. Va ser en tombar la cantonada de casa quan vaig veure el panorama. A mig carrer, davant del supermercat hi havia palplantada una criatura de no més de 6 anys, segurament menys: sóc incapaç de clavar les edats quan son tan menuts (quan són grans tampoc, però això tan és ara).

El color vermell de la cara era un clar indicador que no feia pas poc que durava el drama. La boca tan oberta que, per petita que fos la nena, podia empassar-se una poma, deixava escapar un potent crit que només es veia aturat (moment de calma apreciat pel veïnat) per les obligades pauses per omplir bé els pulmons. Alguna baba queia pel cantó del llavi, una altra pista del temps que duia la plorera, i els ulls tots curulls de llàgrimes que queien esporàdiques galtes avall.

Davant seu, una dona d'espatlles amples i cos robust se la mirava. A primer cop d'ull (miop) vaig pensar que tenia tot el tipus de la clàssica teutona: Rossa, corpulent i de cuixes fornides. Vaig recordar la frase del Juan, l'Uruguayo: “¡Mirá que tienen que tener una estructura en arco reforzado en las espaldas para poder aguantar cuarenta kilos de mama!” Vestia una samarreta i malles clares que no l'afavorien gaire i es mirava la nena sense saber què fer.

M'hi apropava i tot continuava igual: Traumàtic. Va ser aleshores quan la senyora va optar per l'estratègia del xantatge. I va ser aleshores quan em vaig adonar que no era Germànica, sinó Anglesa. Fet i fet, vista de prop, amb aquell rostre rodó, galtes rogenques i ulls embotits, potser si que li esqueia més. Em va fer pensar en l'Irlanda de les sis de la tarda, amb totes aquelles donotes sortint trompes dels bars, amb la vergonya guardada ben lluny o al fons de la bossa de mà i les faldilles massa curtes pel fred que hi fotia:

- If you continue like that, I won't invite you to another of my parties!

L'amenaça va caure sorpresiva. Després de tot aquell temps de mutisme, la nena no s'esperava una reacció així, potser tenia més expectatives en la compassió. Va callar a reflexionar. Les llàgrimes es van aturar en sec (una va quedar suspesa a mitja galta, una altra a l'aire, sense arribar mai a terra). Col·locà suaument el dit índex així damunt del llavi, talment com si medités. El silenci va allargar-se uns cinc segons esperançadors i llavors... la boca s'obrí lentament i el gemec tornà a escapar-se fent vibrar les cordes vocals al màxim rendiment i les llàgrimes van seguir el seu camí natural per morir esclafades a la vorera.

No senyora, vaig pensar mentre posava la clau al pany, la nena no cau al parany, sap que mai seràs capaç d'executar les teves paraules. Hauràs d'esforçar-t'hi més. I mentre m'enorgullia del valor de la petita, del seu coratge per seguir endavant amb el seu convenciment, per no deixar-se tòrcer, tancava la porta i feia desaparèixer l'escena, el so i el final de la història.

Salts

Allà, tothom saltava. Els més menuts, per imitació. Els joves per convenciment, esperant fer-ho abans que d'altres. Els adults, perquè no sigui dit que no ho intenten, per no quedar enrere, per repetició, per inèrcia, pels fills... I els àvis, amb l'energia que els resta, fent suaus saltirons més sinuosos que la resta, sabedors que ells ja mai podran, ho fan perquè tots els que els segueixen no perdin els ànims.

Dalt dels seus caps, una espècie de nau espacial no deixa veure el cel. De tan enorme no se sap si és rodona o quadrada. Només algun agosarat que va desobeir i va decidir caminar enllà, allunyar-se, assegurava, en alguna de les seves esporàdiques visites, que s'acabava, que tenia final i que, de fet, anava perdent peces, desmoronant-se.

Però allà ningú feia cas d'aquests auguris, seguien saltant, esperant poder enfilar-se a aquell giny, anomenat Lluna. Un refrany deia: “Si vols arribar a la lluna, pots començar saltant, que si bé encara estaràs lluny, com a mínim no tindràs els peus a terra”. I salten.

Viuen al voltant d'un turó. A les zones més elevades, la gent amb certes influències, els que abusen i els que s'aprofiten de la resta. Se'ls anomena líders. Ells animen a la resta a fer castells: l'enxaneta és sempre un dels seus fills. Així, els braços mecànics, de ferros cada cop més oxidats i xerrics més sorollosos, que la lluna allarga molt de tant en tant, va agafant, de forma quasi erràtica, a inesperats afortunats.

Se'ls enduen amunt, des d'on envien missatges als seus amics i parents de les meravelles que allí s'hi viuen, i s'alimenta la bèstia, toca esforçar-se més per arribar-hi i el cercle es tanca.

Es tanca amb esforços inútils, tenint fills perquè ajudin als pares a arribar més lluny, o esperant que ells tinguin més sort. Deixant-hi la pell. Suant tota la vida per un somni difús. Amb gent desfeta que queda exhausta al costat dels carrers mentre la resta ni s'immuta i els deixa desaparèixer, o hi salta sobre seu, pensant que així, estant una mica més amunt, serà més fàcil.

Ho intenten, salten insistentment, per poder deixar de fer-ho quan estiguin a la lluna. És l'absurd per antonomàsia, és la idiotesa feta societat. Saltar és com jugar a la loteria, o com treballar en allò que no t'agrada per poder tenir un pis on descansar per estar recuperat per l'endemà.

La ciudad de los perros

Encara riem ara, fotent-nos-en, d'aquell dia al bar del que mai vam acabar saber-ne el nom sencer.

El Pere ja feia estona que anava queixant-se de les ganes d'anar al vàter, però entre els “espera't cony!” i els “passem a veure aquest edifici, que està aquí al costat, que diuen que és tant guapo”, la seva cara anava fent ganyotes cada cop més sovint i més estranyes en aguantar-se.

- Tius, ho sento però jo faig parada en aquest bar guarro d'aquí – va dir de sobte – estic amb la bufeta a rebentar – i abandonar el grup dirigint-se a l'entrada del bareto.

Al cartell s'hi podia llegir amb lletres grogues grosses i simples sobre fons negre: “Bar Man”. Segur que devia haver-hi alguna cosa més, perquè després de la n, una pedrada (o un cendrer de vidre volador) havia fet un forat deixant entreveure els fluorescents, també esmicolats, del darrere i s'havia endut les lletres que de segur seguien: Manel? Manolo? Manola? Maneta? Manasses? Manu?... Ni idea.

La pintura gris de les portes de fusta de l'entrada estava escrostonada pels anys i el poc o inexistent manteniment. Els vidres devia fer mesos que no es rentaven, doncs amb prou feines s'hi podia veure a través, per això em va sorprendre veure quatre o cinc mosques xocant-hi repetida i inútilment. Tan bon punt el Pere obrí la porta, els insistents insectes van volar cap a dins, de caps cap als seitons en vinagre de la safata que esperava damunt la barra.

- Mierda!- es va sentir acompanyat d'un fort cop de mans contra la barra que va esclafar-ne un parell. Les supervivents van córrer a a festins més segurs: la brossa, que estava oberta prop de la sortida, i un got de cervesa mig buit que romania abandonat, des de ves a saber quan, en una taula al centre del petit bar.

- ¿Onde se supone que vas velociraptor? - pregunta la veu ronca del cambrer fregant-se la cadena d'or amb un crist crussificat sobre la peluda pitrera

El Pere, que havia travessat mig menjador amb la mirada fixa al cartellet de l'home i la dona del fons a la dreta, s'aturà a l'instant:

- Al bany, si no li fa res - respon tornant-se a posar en marxa.

- No tan rápido pequeño saltamontes – l'interpel·la el cambrer altra vegada – es sólo para clientes.

- Consideri'm un client del seu WC, si no li sap greu, que no em puc aguantar per fer una tònica.

- Este no es mi problema – segueix el cambrer afinant els ulls – mire, una caña es uno veinte y te la puedes tomar al salir – diu amb cara falsament amable.

- Va! - Li etziba el Pere – No m'infli les pilotes, que ja les duc prou plenes! - que prossegueix el seu camí.

L'expressió estúpidament beata del cambrer s'esborra deixant pas a unes celles sorrudes, una brillantor de ràbia a les pupil·les, uns llavis que es guerxen, el tremolor de tic nerviós al bigoti i el cabreig que li supura per la calba mal dissimulada.

El cendrer de vidre passa fregant les orelles del Pere estavellant-se a la porta del bany just quan aquest n'agafava el pany. Bocins de vidre, cendres i unes quantes burilles de cigarreta s'escampen pel local, confonent-se amb la resta de brutícia acumulada que ja hi havia.

- ¡I una mierda! - ¡Este baño es solo para clientes, insisto!

- O me lo dejas usar o meo en la puerta del local! - respon emprenyat el Pere. L'aire està carregant-se per moments.

- Solo para clientes. - Diu sec – Quieres ser un cliente? Una clara uno con cincuenta.

- Imbècil – El Pere, que tossut tots sabem que ho és bastant, perd els estreps – Tu lo has querido. - Afegeix amb un castellà amb accent de la terra perquè l'entengui. Camina a pas lleuger cap a la porta d'entrada amassant-se els pantalons.

- ¡Ni te atrevas! - la cara no és de por perquè l'altre cometi la impertinència de pixar-li la porta, sinó d'advertència: Una cella més enlaire que l'altre, ulls segurs que demostren que no és la primera vegada que s'ha vist en situacions de veure qui la té més grossa.

El Pere ja és fora, es descorda la bragueta i, abans de baixar-se els calçotets li dona la darrera oportunitat:

- Em deixa utilitzar el bany, si us plau?

- Tres euros el cubata de garrafón – li deixa anar el cambrer com a resposta i afegeix – Como te la saques te la corto.

- Tu ho has volgut. - Aquesta darrera frase la diu aixecant les espatlles com si ell ja res més no pot fer-hi i se la treu.

- Como quieras – i agafa un altre cendrer, ple d'una mescla de xiclets i tabac cremat.

Les primeres gotetes cauen al mateix temps que vola per l'aire el cendrer, que trenca el cristall de la porta i impacta contra el front del Pere.

Quan obre els ulls, ens veu a tots mirant-lo. Tovallons de paper ensangonats s'apilen a la seva dreta. Es palpa la cara, ja no raja sang. S'amaga la tita sota els pantalons molls.

- Com et trobes? - Preguntem.

- Bé – respon sense saber massa ben bé que ha acabat passant.

- Depervallera – l'increpa amb un to de veu ben diferent que abans, gairebé afable, el cambrer – eres un maldito cojudo, pero me gustan los hombres de verdad, enteros, con valor. Ya quedan pocos como tu. Vengan, les invito a una ronda. - I va cap al bar a servir uns “tubos”.

El Pere s'incorpora. S'apropa a la barra, on una de les birres ha rebossatdel got deixant un petit toll al taulell. L'agafa i engull el líquid d'un sol glop. Deixa el got, sorollosament, i pren el camí, decidit, cap al vàter.

- ¿Donde te crees que vas, Fitipaldi?- pregunta el cambrer fregant-se la cadena d'or amb un Jesucrist crussificat que li penja del coll sobre el pelut pitram. El Pere riu, el cambrer no. - Es solo para clientes, una canya, uno veinte.

Ningú no riu.

Nit de tempesta 2

No fou una nit fosca de tempesta, però ho hauria d'haver estat. Les grosses gotes de pluja hagessin caigut del cel violentament i haurien esborrat les petjades, ningú les haguera trobades. Els llamps, els trons i l'aigua haurien impedit la sortida nocturna i res d'això no hauria succeït.

Però feia una nit estrellada i la lluna brillava al cel, no plena del tot però gairebé. El seu reflex il·luminava prou per veure-s'hi sense haver d'utilitzar lots o frontals.

Des de principi de curs que m'havia estat fixant amb la nova noia de l'institut. Anava a l'altra classe, però la tenia clissada de l'hora del pati quan intentava seure en algun lloc per poder-la mirar, i ja feia un mes que no me n'amagava gaire, esperant que s'adonés del meu interès. Estava prendat d'aquells cabells llargs, llisos i foscs que deixava sempre solts ballant amb el vent, d'aquells ulls marrons on es banyaven les meves il·lusions i aquells llavis prims que imaginava juganers. Però sóc poruc de mena i encara no havíem intercanviat gaire res més que les salutacions obligades de quan ens creuàvem al matí. Les samarretes, normalment fosques amb missatges suggerents de lletres llampants (Don't touch o Do you like this?), se li arrapaven al pitram de tal manera que em feia perdre l'alè, l'equilibri i la memòria (oblidant els cabells, ulls i llavis prims) i poc més em veia amb cor de dir-li quan la tenia devora.

A la sortida de l'institut, la seguia una estona. El remenar d'aquell cul al caminar m'era hipnòtic i em desviava de la ruta més directa a casa, de fet, la seguia fins que la porta del seu bloc de pisos es tancava uns metres davant meu, aleshores sortia del meu estat embadalit i havia de córrer per no fer massa tard, la mare m'esperava per dinar.

I aleshores fou quan es va organitzar la sortida, com si d'unes colònies es tractés. Tres dies de convivències a la vora del llac F. Deien que alguna cosa en feia referència a la classe d'història o literatura, ara no ho recordo, i que ens aniria bé, també per a geografia, veure l'orografia de la zona. No entraré a explicar el viatge d'autobús, ni les corredisses i baralles pels millors llits i habitacions. Només diré que m'havia proposat embolicar-me amb ella aprofitant aquest espai (temporal i situacional). Sé que era una empresa agosarada però com deia mon pare: “Més val tirar pel dret, sempre estas a temps de fer curt, que si l'objectiu ja és poc ambiciós d'entrada, difícilment en farem res”.

Per això, quan la vaig veure sortir sola de la sala comuna havent sopat, em vaig dir que millor que aquella no n'hi hauria cap altre, d'oportunitat. Vaig esperar un temps prudencial, per no delatar-me i aleshores vaig esmunyir-me discretament, (de fet, mai vaig tenir la sensació que em fessin gaire cas, així que tampoc és per posar-se cap medalla), o això vaig creure.

Un cop fora, el vent em desvetllà i, després d'uns pocs minuts, els ulls s'acostumaren a la llum blavosa del clar de lluna. Vaig poder distingir unes petjades, les seves sabates tenien una sola particular, amb l'emblema de la marca, i em va ser fàcil anar-les seguint. S'allunyaven de la casa seguint el camí principal. Al cap de potser un centenar de metres van tombar a la dreta per un caminet poc trepitjat que duia al llac. Els arbres i matolls no deixaven veure gaire més enllà. Quan feia uns minuts que caminava vaig sentir la seva rialla característica no gaire lluny (estrident i més aviat incòmode, potser allò que menys m'agradava d'ella, però li feia ressonar la caixa toràcica i amb ella...). Per entre les fulles la vaig poder veure sortint del llac. Els cabells xops li queien seductors tapant-li un ull, la samarreta, també molla, se li arrapava com mai a les formes voluptuoses del seu cos. S'havia banyat amb unes calcetes fines i els pantalons estaven tirats a la sorra de la platgeta, al costat d'una tovallola. S'hi va deixar caure despreocupadament. Jo al·lucinava des de la meva posició privilegiada veient les gotes regalimar per aquell cos que desitjava. No em podia creure estar tenint tanta sort.

-No surts? - Li vaig sentir dir. Si no fos perquè tenia la vista clavada a l'aigua i no en mi, m'haurà sentit impel·lit a sortir del meu amagatall. Però seguint-li les ninetes vaig veure com una figura masculina, bastant més musculada que jo, apareixia de sota l'aigua. No era un noi de l'escola, no l'havia vist mai. Potser era més grani fort, però no m'importava. Es convertí en el mur que ens separava, en aquell que havia de ser jo.

Vaig seguir amagat rere els boixos una estona per assegurar-me, si bé n'estava bastant convençut ja d'entrada, de quin paper jugava aquell intrús desconegut. Prou bé que vaig poder-ne estar, de segur. Sortí de l'aigua i s'estirà al costat de la Judit. Un parell de bromes, d'esquitxos i d'esclarir-se els cabells com un gosset i ja li acaronava les galtes. El somriure lletós no se'ls borrava dels llavis. Van anar apropant els cossos. Es començaren a petonejar, primer amb cura, després amb despreocupació. Les mans s'esveraven i cercaven el cos de l'altre desorientades. A cada carícia podia veure els pèls dels braços que s'eriçaven.

Vaig sentir una punxada al cor, de dolor, de ràbia, de desig estroncat i un pessigolleig a l'entrecuix que em pertorbava. Unes ànsies de fer quelcom que no corresponia m'envaïa el cos. No podia treure'ls-hi els ulls del damunt. Sentia que la Judit em traïa, que sabia de mi i les intencions que tenia preparades per aquella sortida. Vaig pensar que ho havia organitzat tot perquè jo veiés aquell espectacle. Ara li estava aixecant la samarreta, veia el melic i com li grapejava els pits com ho havia somiat jo tantes vegades. Estava excitat i rabiós. Al pantaló hi sentia una pressió d'impaciència i les mans em ballaven soles. Jo no responia dels meus actes, el cos m'anava sol. No havia pensat mai que fos capaç de fer allò que vaig fer.

El crit de l'Eulàlia, la Cati i la Neus em va tornar a la realitat.

- Aaagh! Quin fàstic! - Va fer una.

- Puag! Quin desgraciat!- Va dir l'altre.

- Eeeecs! Quin marrà! - Va concloure la darrera. I van córrer cap a l'edifici avisant a la monitora.

No vaig tenir temps a reaccionar, i quan va arribar tothom em van trobar encara amb els pantalons fins als genolls i la mà dreta aferrant-me el membre tot trempat. Em vaig girar buscant, acusador, la parella. Un instint desesperat per trobar una falta major, una causa més greu per inculpar-los i sortir-ne menys mal parat. Els vaig poder veure fugint entre els arbres del darrere. Però tots es fixaven en mi i ningú es va adonar de la seva presència.

En aquell moment vaig pensar: No és una nit fosca de tempesta, però ho hauria d'haver estat.

Matí

Sona absurd el despertador. D'un bot, que si no m'adormo, em mig incorporo. Agafo el telèfon i intento parar l'alarma. Mal veig la pantalla, tota borrosa de son. On diu desactivar? Hi clico tres vegades fins que la pantalla es posa negra, ja deu estar.

M'alço del llit arrossegant els peus dins les avarques (les meves sabatilles d'estiu). Tanco la porta de l'habitació per amortir l'inevitable guirigall de pots i plats per venir. A la cuina trec, de manera quasi automàtica (però increïblement lenta), la melmelada, la llet fresca, els cereals i una cullera. M'assec a taula, tot mig fosc. Mastego penosament el pa tot llegint per enèsima vegada la direcció de la seu de la marca de cereals i de com d'ideals poden arribar a ser si te'ls prens cada dia acompanyats de fruites.

Deu minuts després, encara amb una cara d'endormiscat que fa caure l'esma del més actiu dels humans, m'apropo al bany, on em rento les dents sense energies. Em mullo la cara. M'agradaria que l'aigua fos més freda, per treure'm d'aquest estat soporífer. Me l'eixugo i ni tan sols m'esforço a mirar al mirall, per no veure com vaig de despentinat.

Entro a la porta i sento un reneg:

- Collons de despertador! - L'entenc i corro a aturar-lo, els fantasmes de la nit em deuen haver confós, com cada dia, i no he pitjat la tecla que pertocava. Ara si, parat.

M'estiro altra cop al llit i sento l'escalf. M'hi arrapo tan com puc, fins que em diu que l'aixafo. Així quedo: somort, tranquil. Ara és el seu, el que sona. Aquest ho pot fer tantes vegades com vulgui. Indica que m'haig de tornar a alçar. Em vesteixo amb la roba que he deixat preparada al vespre, per no fer combinacions impossibles o agafar mudes estripades. I un cop vestit, m'apropo a fer-li un petó. M'atrapa amb els braços llargs que surten de sota els llençols i m'esclafa contra seu, ara no importa si l'aixafo.

- Bon dia – em diu amb una cara que no vull descriure, me la guardo per mi (també és cert que em costaria molt fer-ho bé i per fer-ho malament, doncs millor m'ho estalvio).

- Bon dia maca. - responc tot separant-m'hi. Marxo, que faig tard i no m'agrada córrer com tothom.

Allò que no sap encara, és que aquest serà, de ben segur, el millor moment del dia fins les sis de la tarda. Com cada dia.

El campament d'ESF

Arribava deu minuts tard i les companyes, que esperaven els despistats fora , m'han avisat: “Ara tot just s'estan llevant”. He pujat les escales metàl·liques i he vist tota la colla fent el ruc, ja de bon matí, bellugant-se amorfament per la sala gran de la casa de colònies. És clar, no podia ser d'altra manera.

M'he descalçat, per estar en simbiòsi amb la resta i ràpidament m'he animat a fer el titella, com mogut per uns fils que estiraven les articulacions en direccions oposades. Espatlles enrere, genolls amunt, ara a la dreta, a l'esquerra... Una rotllana, massatges mal executats però plens de bones intencions. M'he sentit com intentant trobar l'escletxa d'aquella closca d'ou que formava el col·lectiu per poder-m'hi trobar a gust allà dins.

Però anar sense calçotets no ajuda gaire a estar tranquil. Tota l'estona pensant si se'm veurà la ratlla del cul quan m'ajupi o si uns indecents pèls es deixaran entreveure quan s'apugi la samarreta. M'ho vaig oblidar tot ahir quan vaig fer la motxilla d'handbol. Un desastre.

Però el sò dels guerrers de noséon ens ha posat a tò. Erem com Úrugs picant de peus davant la gorja de Helm: Forts, acompassats, rítmics. Ja havia entrat dins l'embolcall.

Després, estirats a terra, una visualització. Una llavor, que arrela, que treu una bella flor. No me'n sentia pas, de llavor, però era bonic imaginar-me com aquella tija no parava de treure fulles llargues que ballaven al ritme suau del vent. Aleshores ve un home i l'arrenca, la posa en un test i se l'enduu amb la furgoneta. Per bé que no tinc tendència a empatitzar amb aquesta mena d'activitats, haig de dir que em va fer sentir incòmode. Als prestatges de la botiga, espera la flor dins el seu petit tros de terra fertilitzada. Quan finalment sembla que algú vol agafar-la, llisca feliç entre els dits de la mà i cau a terra, trencant-se el testi perdent els pètals.

Ha estat aleshores quan ens han dit d'escriure què hem estat sentint durant aquesta horeta i he començat amb això, que continuo ara, ja a casa, lluny de l'emoció dels sentiments del moment, lluny de poder transmetre allò que desprenia l'ambient.

Ens hem posat en petits grups de quatre per explicar-nos les pors o neguits que teniem i jo he dit, que tinc por de no semblar-me (a mi, si, què sembli als altres poc m'importa) prou implicat amb les diferents coses que faig. I els he dit que estant a massa llocs i dins massa merders és fàcil que al final, només els sobrevolis. I és que, si em dedico més a les causes perdudes potser perdré allò que més desitjo i si ho faig massa poc, potser no sàpiga trobar-me a mi. És un delicat equilibri.

Aquesta ha estat la primera de les dinàmiques del campament, per entrar en matèria, per confiar amb la resta. Sempre buscant un nou punt de vista. Així és ESF. Així m'agrada que sigui.

El meu diari del Pare

El Lluc explicava avui, a l'hora de dinar, una de les seves darreres aventures. Ha tornat pletòric parlant meravelles de la via ferrada i de com de satisfet estava d'haver-la fet amb el casc vell que li havia deixat de quan feia espeleologia.

-Quan jo era com tu – he començat... Volia continuar amb : i estava enmig d'una gruta, quan s'acabava l'aigua del carburer l'havia d'omplir amb el propi pixat. Però m'he vist obligat a callar pel cor de rialles i uns ulls inquisidors.

- Trenta anys fot que tu eres com jo i vint en duus dient-me aquesta frase! - Has afegit. A la taula han tornat els riures, també els meus.

I tens tota la raó, però igualment la tinc jo.

Jo també vaig jugar a handbol quan era com tu i acabava els partits baldat amb cops i massegades.

Jo també vaig fer bàsquet i em vaig torçar els dits.

Jo també, quan era com tu, sortia amb els amics i a voltes bevia potser més del compte.

Jo també, quan encara no anava a la universitat, flirtejava i somiava amb les nenes del poble.

Jo també vaig acabar estudiant la carrera d'Enginyeria Industrial, al mateix edifici, i, com tu, vaig suspendre'n més d'una.

Jo també volia escapar-me una llarga temporada com vas fer amb la Laia per Sudamèrica. Però em vaig deixar enganyar per les falses promeses d'una gran empresa. En certa manera t'envejo per no haver fet com jo.

Jo també escric, potser no quan era com tu, però poc hi falta. I deixa'm afegir que potser és per això que tu també ho fas.

Lluc, els pots s'assemblen a les olles, diuen.

A voltes un pensament fugaç m'atravessa la ment: I si ens canviessim el lloc? I si tu fossis jo? Podria tornar a fer tot allò que ja he fet i allò que no em vaig atrevir a fer. Però no, jo ja he viscut el quan era com tu i encara et falten una bona trentena d'anys, gairebé el doble dels que tens, perquè, quan siguis com jo, m'expliquis les coses de quan era com tu: La por de perdre la feina voltant la seixantena, la il·lusió del jovent que s'alça, el sentir que no pots córrer i fer el cabra com abans, que ja et guanya el fill fent un pols...

Situacions, moltes d'elles, que jo ja hauré viscut i que no em podré estar de dir-te:

- Quan jo era com tu...