El Sòl del migdia

Aprofitant l’apreciat sol de migdia, que fa agradable la gelada brisa quan s’encara el desembre, el Pere s’asseu al bell-mig del passeig. Hi ha un banc de formigó arrodonit i sorprenentment net. Les pluges del cap de setmana deuen haver fet bona feina i només resten visible un parell o tres de residus de colom totalment eixuts. Avui no ha hagut de preocupar-se massa d’on posava el cul.
De la motxilla que carrega dia si dia també, en treu una bossa amb el dinar. S’ha acostumat a menjar fred, no té la paciència d’esperar cinc minuts per que s’alliberi un microones a la cantina de l’empresa. Surt sempre esperonat pel sentiment de llibertat que l’omple al creuar el llindar de la porta exterior. Obre la carmanyola de plàstic, aprofitada d’algun àpat pre-cuinat, i pren la forquilla amb la mà dreta per atacar l’estofat.
Després de les dues o tres primeres cullerades, el Pere alça el cap i esguarda l’entorn. Damunt d’una biga de ferro de perfil en I que sembla estar aguantant el cel, l’arquitecte sabrà l’objectiu de la mateixa, reposen expectants una desena de coloms. El Pere se sent absurdament intimidat per les grises criatures alades. Prossegueix amb l’àpat sota una pressió autoinflingida. Es concentra en el verd dels pèsols per no veure què passa. Està prou bo, és concedeix.
Quan gairebé ha enllestit, el parrut d’un d’ells els ha delatat, s’adona que està encerclat per un exèrcit de rates voladores. S’aixeca sobtadament, fruit d’un inexplicable pànic. Volen la meitat dels coloms. En veure’ls la covardia recupera part del valor. Pica fort de mans i un altre grup s’enlaira. Per bé que els primers fotin el camp, al darrere sempre n’hi ha més de reserva per ocupar les files abandonades pels escagarrinats companys.
Massa més no hi pot fer, a part de canviar de lloc i perdre el tros de Sòl que tan bé fa, així que s’espavila a acabar el plat. Cada mitja queixalada observa l’avançament inexorable de les minúscules tropes grises. Tot i el neguit que sent, s’adona que els ocells es van desesperant, poc a poc. Potser capten el missatge: d’aquest humà massa no podran endrapar. En comptes d’avançar directament cap a ell, van fent giragonses i camins aleatoris. Les picades entre ells se succeeixen amb major freqüència, els ànims de la multitud animal defalleixen.
El Pere acaba la Poma. Per no deixar restes d’esperança, llença les sobres a la paperera. Quan torna al banc obre el llibre on l’havia deixat; “gran invent el punt”, pensa i es perd en el contrast de negre sobre blanc. Sona l’alarma del rellotge de canell indicant que ja fa tard per entrar novament a la fàbrica. Al seu voltant només queden dos coloms que exploren el terra sense massa esma. Al capdavall han entès el missatge i només aquest parell d’obstinats s’aferra a la innegable impossibilitat.

Cançó al planeta

S’hi ha d’afegir el ritme de la cançó infantil dels colors, la recordeu?

Groc, groc, groc és el color que porto,
Groc, groc, groc és el color que tinc,
Perquè m’agrada el groc del desert
Que és com tot podria acabar sent.

Verd, verd, verd és el color que porto,
Verd, verd, verd, és el color que tinc,
Perquè m’agrada el verd de l’herba
Ja que amb el temps, serà un bon record.

Blau, blau, blau és el color que porto,
Blau, blau, blau és el color que tinc,
Perquè m’agrada el blau que ens envolta
Que amb el pas dels anys no ho seran més.

Roig, roig, roig, és el color que porto,
Roig, roig, roig, és le color que tinc,
Perquè m’agrada el vermell de la sang
Que és el líquid que més vessarà.

Marró, marró, marró és el color que porto,
Marró, marró, marró és el color que tinc,
Perquè m’agrada el marró de la merda,
Sobreviurem bevent aigües així.

Gris, gris, girs és el color que porto,
Gris, gris, gris és el color que tinc,
Perquè m’agrada el gris de fumarades
Ens hem d’acostumar a poder-lo respirar.

Negre, negre, negre, és el color que porto,
Negre, negre, negre, és el color que tinc,
Perquè m’agrada el negre del petroli
Jo no sé presentar un altre i millor futur.

notícies i feelings

Aquesta setmana he sentit un seguit de notícies que m’han fet pensar en el subtítol de “Colapso”. La lletra petita afegeix una breu explicació d’allò que està per llegir; en aquest cas hi diu: “De com les societats prenen decisions incorrectes”

Per un cantó tenim que els americans han perdut la paciència. S’estan deixant endur per les aspiracions i expectatives immediates sense veure que, segurament, s’estan tirant pedres a les vies que, per bé que lleugerament, intentaven minimitzar les diferències entre uns rics i els abandonats al cantó de la carretera. El tren descarrila.

Quan sento les notícies locals no puc entendre els meus veïns que, segons les enquestes, em mostren com CIU guanya amb distància i que el PP i Ciutadans doblen resultats. M’esgarrifa veure com avancen les dretes tot i sabent que les vigents esquerres són de còmic. Però si han aparegut 40 partits més, perquè es vota només als 5 de sempre?! Les dretes no vetllaran pel poble, només pels números grossos. Solament el fet que la tercera força més votada sigui el blanc em fa percebre un punt de coherència amb el desengany general vers la política nacional que es respira a l’aire, tot i així, encara em sembla feb le el seu impacte.

Per finalitzar hi ha la visita papal a terres catalanes i el show muntat a tal efecte. Amb recança puc entendre els costs socials i les mesures preses (exagerades al meu parer) i l’espectacle generalitzat de llums i colors. I justament en aquesta festa de desvergonyies hi ha l’arreveure. Els capitosts es donen les mans, xerren uns escassos instants en unes improvisades sales de quatre cadires folrades de vellut i infinitat de periodistes. Sona l’himne nacional a força d’aire i pulmó de les forces armades (d’instruments en aquest cas). El pontífex, el representant de més galons de l’església, que s’omple la boca amb paraules de Pau i Amor se’l despedeix al ritme militar. No passa res, ningú es posa les mans al cap, el paio no els engega a dida, no s’emprenya ni cristu. Això si, glòria divina a les repeticions: les dones a rentar, la família junta, l’avortament és aberració i les parelles homosexuals són el diable.

Hi ha massa coses que no concebo...

El año del diluvio

Es pot intentar fer un llibre a partir d’una base crítica, fonamentada, documentada i altament argumentada com els llibres gairebé pesats que darrerament llegeixo. O es pot, simplement, embolcallar amb una trama més o menys rebuscada, brillant o enginyosa, un conjunt de crítiques que per la seva contundència i universalitat es comprenen, s’accepten amb vergonya i se sustenten a la perfecció sobre qualssevol dels imaginaris móns que amaguen unes fulles blanques plenes d’ordenada tinta.

Aquest llibre forma part d’aquesta segona opció. Aprofita la boca del bandoler per deixar damunt la taula (i la consciència del lector) paràgrafs tals com aquest: “Oblidi allò que li han ensenyat al convent, prosseguí, i miri al seu voltant: veurà quin és l’ordre natural de les coses: A l’ocellet indefens se’l menja el falcó, però al falcó no se’l menja ningú; la naturalesa és covard i despietada; els homes, també. Les lleis estan fetes pels rics per tenir a ratlla als pobres i conservar els privilegis. Als rics no els importa que la llei sigui severa, perquè no tenint necessitats, tampoc tenen motius per crebantar-la; és fàcil ser milionari i dir: cent anys de presó al que robi cent bruts duros. Els jutges i els policies estan al servei dels rics, i de la santa mare església, millor ni en parlem: els cures són bufons dels poderosos; els bisbes són uns globus inflats de ventositats, i el Papa de Roma, sigui dit tot amb el degut respecte, és una puta vella boja.”

Més endavant afegeix: “Per sortir del pou de misèria i embrutiment al que m’havia condemnat el destí, empunyí les armes de la guerra civil sent encara una criatura; naturalment el resultat de la guerra no féu més que empitjorar la meva situació; després de tres anys de patiment, em vaig trobar tant pelat com el primer dia i, a sobre, fugitiu d’una justícia que no responia més que a un ideal de set de sang dels vencedors.”

Al capdavall, del món en sap més aquell qui el pateix, doncs ha de buscar-ne els recursos més estranys, que aquell que no se n’ha pas de preocupar. “Viveza criolla” n’anomenen a l’Amèrica del Sud.

Negociant

Al voltant d’una taula el·líptica, de conglomerat i amb recobriment simulant l’elegància de la fusta de caoba vermell obscur, s’hi troben un seguit de corbates. Tendència al blau. La majoria són ratllades, amb línies inclinades uns quaranta-cinc graus, sempre en la mateixa direcció, de diferents tonalitats i amb algun que altre color llampant per trencar la monotonia. També n’hi ha de monocromes i d’altres amb descarats petits dibuixos de naïfs representacions.

Ballen a un suau ritme al voltant de la taula amb posats lleugerament diferenciats, des de la recta i estirada fins a la que pren una sensual corba, tot depèn de la panxa sobre la que reposen.

La blau elèctric es mou més enèrgicament que la resta i sembla que dirigeix i encomana impulsos. Excepte aquesta, que es retorça a dreta i esquerra, les altres es desplacen endavant i enrere. Alguna es relaxa de tant en tant. A voltes es reactiven sota la pressió de la dominant, a voltes segueixen immòbils llarga estona.

Estan totes lligades amb un bell nus al coll de diverses camises. N’hi ha que desentonen i un es pregunta com han pogut acabar fent parella. De camises en trobem a ratlles verticals, a quadres blancs sota fons colorits, amb butxaca al pit esquerre, a tots dos o enlloc. Es mofen les unes de les altres del seu aspecte, que si està arrugada, que si té els botons fent enormes esforços per evitar la sortida desbocada del greix acumulat, que si és incapaç d’amagar la pelambrera de dessota el coll i caram quina vergonya la que està amarada de suor i mostra clapes humides arreu. Totes, això si, troçades dins de pantalons de pinces.

Aquí les variacions si que són menors. Ja se sap que els vestits masculins són quasi tots iguals. Tot just canvia el color: negre, blau fosc o gris, el més agosarat s’atreveix amb un estampat de quadres gairebé invisibles. L’altra diferència és la talla, que a major matèria a contenir més gran ha de ser el cinturó.

Totes aquestes robes tapen les vergonyes, i la pell esblanqueïda per la falta de Sòl i vida, d’una colla de desnarits de ventres inflats i amb cotxes de luxe que parlen de banalitats gran part del seu temps. Negocis en diuen.

The unconquered country

Tot el terra trontollava al pas inestable de l’habitatge vivent. Mà sortí corrent de ca seva i caigué de morros al perdre peu a les escales. Veloç hagué d’aixecar-se per no ser esclafada per les gegantines i despreocupades potes de les cases veïnes. Totes fugien espaordides i Mà s’esmunyia entre elles amb dificultats.
En adonar-se de l’absència de la seva mestressa, la casa frenà en sec, féu mitja volta i començà a cercar-la entre esgargamellats laments de pena i desconsol. Rebé els impactes de l’impressionant allau d’habitatges i per més que s’hi esforçà no aconseguí el seu objectiu i veia com perdia de vista la pubilla entre la multitud. Un parell de finestres saltaren pels aires, la sang brollà abundosa esquitxant les parets de pell i l’herba aixafada, deixant un regueró de dolor i sofriment.
Mà no volgué mirar el lamentable espectacle i fugí entre els arbres del bosc proper. Fou aleshores quan ullà, allà damunt el cel, com les estrelles de gel escopien lleparades de llum. L’olor de socarrim de la pell cremada de les cases s’escampà per tota la vall. Mà restà paralitzada, no podia entendre que la seva gent fos capaç de similar barbàrie.
Els soldats encalçaren les moribundes llars, esbudellant-les totes, així com els inquilins que encara hi quedaven. Encabat començaren a escombrar els voltant a la recerca de supervivents.
Mà girà cua i reprengué la cursa. Per tot arreu veia com s’apropava l’exèrcit i no trobava escapatòria. Enfollia d’impotència. El so d’unes branques espetegà rere seu. Un arbre havia obert un cau a la seva escorça i xuclava amb una descomunal força. Les fulles volaven cap dins el golós roure i les arrels dels arbusts començaven a desprendre’s del terra humit. Mà no atrapà cap branca on aferrar-se i sentí com ja no feia terra. Un crit escapà dels seus llavis per primera vegada des que començà l’infern.
Tot s’enfosquí de cop. No sabia si era perquè finalment s’havia llevat els ulls o per haver entrat en un racó desconegut, però de sobte tot tenia sentit.

Colapso

El títol és apocalíptic, certament, i la majoria de casos que exposa són unes veritats com un temple que només d’imaginar-les un s’acollona. Però el paio té un rerefons optimista i encoratjador. Els meus sentiments passaven de l’astorament a l’interès, de la ràbia al reconfort, d’un bri d’esperança al més gran dels desespers.

Com devia sentir-se un dels habitants de l’illa de Pasqua en tallar la darrera palmera? I tot per què, per aixecar uns Mohais que de res més serviren que per impressionar-nos uns 500 anys després?
Quins pensaments contradictoris devien passar per la testa del cap de l’últim assentament Víking que quedava a Grenlàndia quan, mig morts de fam pel cru hivern (per haver sobre-explotat la vegetació que hi quedava) que estaven patint decidí menjar-se els darrers animals, sabent que això només allargaria la seva agonia i que estava desterrant qualssevol esperança de futur?
Què devien creure els reis Maies quan la seva civilització anà per terra? Al capdavall només van poder tenir el privilegi de ser els darrers en desaparèixer. Els espanyols es trobaren tot just les despulles d’una resplendent civilització en decadència.
Totes elles desaparegueren poc després del seu moment més esplendorós. Em pregunto si no hi hem arribat ja nosaltres, i si no, molt no deu faltar.

Només de veure aquests exemples del passat a mi se’m glaça l’escrot. Com van poder carregar-se l’entorn tant radicalment? Però quan ullo el futur, ni que sigui fugaçment basant-me en el present, no aconsegueixo compartir aquest optimisme que vol transmetre l’escriptor. Estem repetint constantment les cagades i ara a més gran escala. Que si a Hungria un vessament d’una balsa plena de metalls pesats ha destruït riu avall tot l’ecosistema terriblement. Quan una plataforma petrolera peta al mig de l’oceà i el torna marró fosc i dens infectant tot allò que toca. Quan veig que pel cru (potser més ben dit, per seguir al capdamunt) hi ha absurdes guerres. Quan em diuen que a Europa s’estan recuperant els boscs, si, però a quin preu! Al de menjar-se l’Amazones.

Comenta que hi ha empreses que estan compromeses amb el medi ambient, que hi ha petroleres que han sabut que més val cuidar l’entorn on treballen si no volen córrer el risc de problemes majors, tan medi ambiental, com econòmicament parlant, passant per la seva imatge al públic general. Jo dic que no, que només estan compromesos amb el capital. El capital es preocupa pel capital. Allò que potser han entès és que, si volen seguir i maximitzar el benefici a llarg termini, segurament els caldrà tenir cura de les plantetes, els rius i els poblats que poden emprenyar-se. Però aquestes, tot i així, no deixen de ser una minoria.

La responsabilitat és tota nostra, que els permetem tot allò que fan. No hi ha excuses que valguin. O ens movem o ja no podrem fer-ho.