El viatge

Es massa fàcil?

Cada cop que surto a la terrassa em pregunto com ha pogut ser tan fàcil. Hem tornat, hem viscut un any meravellós, un any que, a diferència d’altres no oblidaré mai, un any per emmarcar.

I en arribar enmig d’aquesta estranya situació d’histerisme socio-laboral, hem trobat feina amb relativa rapidesa. Evidentment, després d’un any fent allò que més ens plaïa hem tingut ganes d’anar a viure junts. Hem trobat un racó genial, als meus il•lusionats ulls, genial. L’hem buscat i amb tres setmanes ja el teníem. Quinze dies després ja el tenim mig arregladot i moblat, bàsicament, amb donacions d’amics, familiars i coneguts..

Mig any, ja fa mig any. El temps per canviar totalment el nostre entorn. Menys i tot! Ja hem trobat “l’estabilitat” perseguida per tants.

Encara no entenc com ha pogut ser tan senzill. Hi ha gent que no podrà sortir mai del seu pons sense fons...

Recordant Benedetti

Decir que no

Ya lo sabemos
es difícil
decir que no
decir no quiero

ver que el dinero forma un cerco
alrededor de tu esperanza
sentir que otros
los peores
entran a saco por tu sueño

ya lo sabemos
es difícil
decir que no
decir no quiero

no obstante
cómo desalienta
verte bajar de tu esperanza
saberte lejos de ti mismo

oírte
primero despacito
decir que si
decir sí quiero
comunicarlo luego al mundo
con un orgullo enajenado
y ver que un día
pobre diablo
ya para siempre pordiosero
poquito a poco
abres la mano

y nunca más
puedes cerrarla

Mario Benedetti

Merci per entendre el món millor que molts de nosaltres i ensenyar-nos-el. Merci

De nens i cans

Perquè són considerats iguals per gran part dels adults, en general, encara que no ho creguin.

Això ho penso pels comentaris que sento referint-se als nens (dels que encara no parlen o ho fan poc, em refereixo) i als cans. Exemples, que queda sempre més clar:

- És tan llest!
- Has vist com sap fer-se entendre?
- Es molt espavilat, sempre aconsegueix allò que vol.

I n’hi ha molts més que no posaré, però que, apreciat lector, hauràs tranquil•lament constatat en més d’una ocasió.

Però a veure, què fa el nen (criatura gairebé incapaç de res) quan vol alguna cosa? S’esforça com pot per aconseguir-ho, com qualsevol altre animal, fent ús de tots els seus recursos, sons, plors, gemecs, gatejades, senyals i senyalades... I l’adult, fot al mateix temps, uns esforços bàrbars per entendre’l. Clar que es comunica el petit! Però resulta que d’ell no n’esperem res, igual que dels gossos, que els considerem quasi inútils perquè la majoria de cops no t’entenen (perquè no els interessa) i quan de cop s’espavilen doncs apa, sorpresa! I et desfàs en lloances (de nou les d’abans per exemple).

És normal que els nens i els cans siguin “tant llests”, no ens deixem enganyar per la nostra pròpia il•lusió. En el fons tot és qüestió d’interessos, que per això es mou la naturalesa (i l’home també, per tant) no hem de perdre la realitat de l’assumpte:

INTERESSOS.

Teacher Man

Doncs potser vaig fer cas dels meus propis consells (rar) i vaig agafar un llibre en una altra llengua (anglès). Això, sumat a que potser no ha estat dels millors que he llegit ha fet que hagi transcorregut un cert temps de l’última entrada d’una lectura.

Bé, no sé si és justament, pel fet d’haver-lo llegit en anglès, però no se m’ha fet molt pesat, i mira que un cop llegit crec que no m’ha aportat massa. Són reculls d’anècdotes de la seva experiència com a professor que aprofita, també, per explicar-te una mica el seu passat.

Potser allò que destacaria més és el pròleg, un exemple claríssim de l’estupidesa humana. Diu una cosa així: “Vaig publicar el meu primer llibre als 66, Angela’s Ashes, que va resultar ser un best-seller. Fins aleshores no m’havien fotut ni cas, he passat la meva vida ensenyant i res. Ara, em demanen la meva opinió sobre qualsevol tema, em conviden a sopars selectes i a programes de televisió”.

És ridícul, però és així. També és normal, perquè no podem estar pendents de tothom. I quasi puc garantir que un percentatge molt elevat (si no tota) de la gent podria ser descoberta de cop i volta com aquest bonhome per qui poca gent donava un centau. Va tenir doncs, sort. O va ser valent i va buscar publicar un llibre. Se la va buscar, la sort?

D’aquest llibre també em sorprèn el tracte totalment descoratjat (sense gens de cor) quan parla de la seva ex-dona. Val que sigui ex, però de totes maneres, hi ha passat gran part de la seva vida, i hi té una criatura (ara ja gran)! Home, a mi em molestaria que el meu pare demostrés a tot el món que la mare li bufa tres naps i que sembla que encara n’està ressentit... Potser és, simplement, per fer el llibre més interessant, que se salta part de la seva pròpia autobiografia... No ho sé...

Però en té de paràgrafs interessants, és clar que si, com sempre. En poso un, i no perquè cregui que és tant ocurrent i brillant, sinó perquè així l’aprofito per meditar tots plegats sobre on anirem a parar. Està parlant dels pares que envien els nens a l’institut privat:

“All they care about is success, money, money, money. They have expectations for their kids, high hopes, and we’re like the workers on an assembly line sticking a little part in here, anothyer little part in there till the finished product comes ou tat the end all ready to perform for parent and corporation”.


Qui no juga a la loteria de ben segur que no la guanyarà mai...

De cursants

Estic fent un curs d’enginyeria sense fronteres sobre gestió de projectes de cooperació de base tecnològica per al desenvolupament. Molt bé diran alguns. I què? Diran altres.

No ho dic per tirar-me floretes ni per fer-me el paio interessant, però resulta que aquest curs és on-line. Això significa que no veus la gent i és més, que no és presencial. Puc garantir que tampoc és necessari dedicar-hi infinitat de temps. Per tant, em costa entendre que hi hagi gent que els deixa de banda. Mira, val, potser si fos de treball individual ho podria concebre, però la meitat o més és de treball en grup (4 persones) i m’he trobat fent-los gairebé sol. Ostres, si vols dedicar-te a fer el bé per als “altres”, comencem bé... I mira, si no pots seguir-lo, pels motius que sigui, seria d’allò més digne enviar un escrit als organitzadors perquè et treguin del grup i que així, com a mínim, els grups que quedin siguin pro-actius. Però no, res deu fer la gent. Si no el segueixo què passa? Els diners ja els he gastat... em compensa dedicar-hi el meu temps? Ara veig que no, així que només suspenc i ja està. La vida continua sent meravellosa. És normal que no facis res... però quina mena de cooperants som, no creieu?

Estic indignat? Tampoc és això, tot i que de ben segur que una mica si, he hagut de pensar una mica més i ja m’està bé. És sobretot un dilema conceptual. Com tants en aquesta existència que duem tots plegats.

De gust amb la ciutat

Vaig cap a dinar a la cantina de la feina, lloc trist i auster, sort que hi ha gent que anima una mica el panorama. No duc carmanyola, així que haig de fer cua per demanar un plat, hi ha un servei de “cattering”. La dona em fa una relativa mala cara, s’ha de demanar com a mínim amb un dia d’antelació, però és massa mare per deixar-me sense menjar i busca a la llista si sobra alguna coseta, sempre n’hi ha, per això no em preocupa no preparar-me res.
-Qué prefieres, Codillo o escalopa?
- El colze va bé – li responc.
Es para de cop, com analitzant els mots que ha percebut.
-Colze – comenta arrufant el nas – Dicho asín suena mu fuerte... – Em somriu mentre me’l passa a la porta. I es que en molts casos, de tant sentir les paraules, perdem el seu significat verídic, o s’intenta que soni menys desagradable (mans o peus de porc?).

Com que vaig sortir relativament d’hora (mentida, que em vaig despistar i ¾ més tard m’adonava que feia estona que hauria d’haver estat rondant pel món), vaig decidir passar pel centre, a veure si podia anar a la tenda del Juan (que no és la seva) a reclamar-li allò ( a ell no, per a ell, però els detalls els deixem de banda perquè total, tampoc us aportarien massa res). Al metro, com que no duia llibre, havien dit que plouria i no tinc paraigües, estava observant el personal. Un grup de tres joves universitàries de no més de 20 anys estava xerrant i, despistades, van començar a sortir del metro. La primera s’aturà de sobte i la resta també, per no aixafar-la. Rient mig avergonyides tornaren cap a dins, s’havien equivocat i van ullar el vagó a veure si algú se n’havia adonat. Jo. I mes les mirava rient també. Va haver-hi aquells moments de complicitat. Tres estacions més enllà baixaren i ara em busquen i em troben, la complicitat. Lleugera inclinació de cap i de nou el somriure per la vora del llavi, com de pare, ara si, noies. Un cop fora feren adéu amb les mans per la finestra. Al meu costat, just al costat, un avi aixecà el braç, com jo. Ens miràrem. Era a tu? Però ell em concedeix el privilegi de ser el receptor d’aquell senzill senyal. No hi veig massa bé i he pensat que potser em coneixien, he vist unes jovenetes... Ara ja no toca que em passi, diu, era per tu segur. Abans si, però ara... I xerrem durant la resta del trajecte. M’explica que flirteja amb la caixera del supermercat (d’una vintena també) amb el seu consentiment però, i tantes d’altres històries. Caram, se m’ha passat la parada, comenta. Hauré de donar la volta. Tots dos baixem a Universitat, i em diu que està molt content d’haver pogut trobar algú per xerrar al metro. Jo també, sempre m‘ha agradat. Fa caliu, fa poble, fa humà. Adéu i vagi bé.
Vaig fer l’encàrrec (mentida, no puc perquè els d’administració resulta que no se sap per què, no hi són) i quan surto comença el xàfec. Aprofitava per anar a veure la tia (mentida! A rapinyar-li un llum que em guardava, per no llençar-lo). Però quina tromba! Em vaig recollir sota l’aixopluc de l’entrada d’una bugaderia. Darrere meu una noia va fer igual. Comentaris típics de situacions com aquestes. Parla estrany (el castellà), amb aquell graciós accent. És francesa. Així que continuàrem en francès i aprofito per practicar-lo, millor que en castellà, que molt no el domino... Mira, molt agradable també, no hi ha silencis incòmodes, gaudim de la companyia en l’espera i analitzem distretament el pas dels vehicles, autobusos i els enormes esquitxos que provoquen al passar. Què faries si estiguessis a l’autobús i haguessis de sortir ara? Quan minva ens decidim a sortir i sota els balcons ens separem. Un plaisir.
La tia se sorprèn, normal, no m’esperava, de fet, en veure’m per la càmera nova instal•lada a l’intèrfon es pensà que volia vendre-li ves a saber què, però va reaccionar a temps i no em va engegar. Fem un te mentre acaba d’amainar, més converses animades, entretingudes, interessants.
Amb un llum llarg com jo dins una bossa de triangles verds d’una gran botiga marxo. Potser ja és hora de tornar a casa. A gràcia.