Ham on Rye

Feia un parell de dies que el pare estava eufòric. Seguia comportant-se com un imbècil, sense deixar-me sortir a jugar el partit de beisbol al jardí dels Connor, on es reunien els veïns. Ell deia que mai serien res i que no valia la pena invertir-hi temps.
No em perdonava les obligacions que m’imposava des de feia un any, per commemorar el meu catorzè aniversari, com a jardiner de casa. Havia de tallar el boix. No pot quedar cap branca perduda, la forma és important, assegurava, el treball ha de ser impecable i minuciós. Quin exemple m’havia de donar si tot just feia un mes que treballava en una empresa de seguretat després que l’haguessin fet fora per enèsima vegada.
A l’hora de sopar no parava de repetir que havia començat el compte enrere, s’acostava el pont. S’havia ficat al cap que aniríem a la casa dels tiets d’Ontairo. Ells no hi eren i no sé com li havien deixat el pis. Sempre els titllava de desgraciats sense ambicions, que perdien l’ànima per la beguda. Es presentaven quatre dies molt durs.
Avui al matí havíem de sortir, abans que el sol s’animés a aixecar-se, per anar fent via. La ressaca m’ha impedit moure’m amb prestesa. No havia fet la maleta la nit anterior, com havia exigit el pare. Tan bon punt vaig sentir-lo roncar vaig baixar i vaig buidar l’ampolla de vi que havien encetat per celebrar que oficialment tenia uns dies lliures. Només el veure m’ho feia tot més suportable, que se m’enterbolís el cap ajudava a no pensar en la merda del meu voltant.
L’he fet emprenyar perquè sortiríem tard. Així ha estat, i podem afegir-li uns minuts més perquè... En fi, feia ja una setmana que no rebia cap pallissa.

El buit de cada matí

Cada matí, quan no agafo la bicicleta per anar a la feina perquè plou o perquè estic adolorit d’algun mal esportiu (comença a ser massa habitual) m’apropo a l’estació de metro de Sagrada família. No m’hi aproximo per gust, sinó que ho faig per agafar aquest ràpid i eficient mitjà de transport públic on, sempre que no dormo amb la mandíbula desencaixada, llegeixo.

I cada matí sóc partícip de la mateixa escena. No m’estic referint (i no voldria caure en l’error de repetir la mateixa entrada) als esdeveniments exteriors, els de les escales, aquells que t’ofereixen poc afortunats diaris i excel•lents vidents i bruixots que ho resolen tot, no. Això que em proposo explicar transcorre un cop passades les barres giratòries, després d’haver validat el bitllet i de passar de llarg el quiosc subterrani, on sona bel•ligerant el rock dur de la meva joventut, en per prendre la línia porpra.

S’arriba a un ample espai simètric. A cada mà hi ha un parell d’escales que venen del pis inferior, on decideixes la direcció final de la ruta: Pep Ventura o Paral•lel. Només es diferencien perquè a la dreta, a part dels eterns graons de pedra, n’hi ha també unes de mecàniques que baixen i a l’esquerra a l’inrevés, pugen. Així que tothom que camina cap a les andanes pren les de la dreta (que són més properes també) i qui pretén sortir o fer transbord, ascendeix majoritàriament per l’altre cantó.

No sé si és expressament o coincidències metafísiques, però en arribar al peu de les escales, un riu de viatgers apareix del metro contrari i creua la plaça central. És una serp d’éssers inanimats que es belluguen sense esma, ganduls però urgits per unes absurdes presses. No es pot guardar el temps, així que no sé perquè cerquen estalviar-ne. No fan aspecte d’aturar-se davant res. Caminen amb la mirada perduda al clatell (no siguem bruts) d’aquell qui tenen davant i no sembla que els importi res més que posar un peu davant de l’altre. Autòmats de la societat.

M’oprimeix una estranya sensació, em sento menut i alhora viu! Jo tinc ulls que volen observar el meu entorn! A voltes penso que potser és una desgràcia... M’omplo de coratge i m’enfronto al conglomerat rèptil. Si tinc prou habilitat trobo escletxes de llum per travessar-lo i puc descendir el darrer tram d’escales que em duen definitivament a l’andana. A voltes però, em veig incapaç de trobar aquestes fugaces vies que em duen a l’altre banda. Em tombo enrere i és quan veig un nou exèrcit de blancs iris amb una ferma convicció de creuar al preu que sigui. Me’ls imagino desembeinant espases, matxets i simitarres. La lluita promet ser ferotge. Però sense saber ben bé com (es retorcen i esclaten les cues, es barregen com formigues) m’arrossega la multitud, desconcertat, i aconsegueixo l’objectiu.

Arribo a baix, un panell informatiu m’informa de quants segons falten perquè passi el proper comboi, informació que no em serveix de res, igualment hauré d’esperar i m’oblido del mal tràngol que acabo de passar. Pels voltants la gent es dispersa tot al llarg de l’andana, preveient, calculant, on cau la sortida de l’estació on baixaran.

De viatge a Bulgària

L’Stan de Stanislav, ens respon contra tot pronòstic que si, que es vivia millor durant l’època comunista de la Bulgària de vint anys enrere. Davant la nostra cara de badocs aprofundeix en la seva percepció.
- És cert, aleshores no es podia viatjar, però tampoc era necessari. La gent treballava per viure i no a la inversa, invertint-hi molt menys temps del que fan ara. Hi havia una certa harmonia. A més, ara n’hi ha que se n’han sortit bé i d’altres que no tenen masses alternatives.
A mi les il•lusions d’una possible via de futur se m’obre davant dels ulls. Si un paio d’uns vint-i-set pensa així, potser... Els altres queden igualment sorpresos.
Com totes les fantasies fabricades sota fonaments de flonjos núvols i amb quatre pinzellades (per no parlar del ple de les idees) se’n va per terra amb el pesat i feixuc pas de les hores. La convivència ens duu a penetrar, sense massa esforç, en la raó del pensament d’aquest individu. Fill de classe privilegiada (afiliada al partit comunista) durant aquest règim, i que va saber aprofitar les oportunitats del nou sistema capitalista. Les percepcions de l’entorn explicaren els motius de la primera descol•locadora frase.
Segons ell, els gitanos estaven apoderant-se del país. Marxaven fora, feien quatre quartos, tornaven i es compraven cases, fins i tot pobles sencers, fent fora el Búlgar autèntic. A més l’estat els subvencionava i ells no paraven de tenir fills. Preveia una Bulgaria superpoblada de gitanos durant els propers 20-30 anys. Li estaven desvirtuant el país.
Per contra, estava prou a favor de la manera que tenia el comunisme de gestionar “this little dark people”, com en deia ell. Els mantenia amb els treballs que ningú volia fer i s’encarregava de no deixar-los prosperar, de tallar-los les ales abans, fins i tot, d’aprendre a volar.
Em vaig acollonir més quan comentava que treballava en projectes europeus per al desenvolupament de pobles empobrits. No pot anar bé. Hem de mirar bé el darrere de tot plegat. Tot pot estar corcat
Com diu el refrany: No es or tot allò que brilla.

L'audio

-Bon, on peut y aller alors? – Pregunta l’organitzador de l’audio-conferència per donar el tret de sortida a l’allau de preguntes que tenen preparades. És la fatiga i la creixent desconfiança que fan d’aquestes trobades telefòniques un punt de tensió setmanal cada cop més insuportable.
- No sé què hi pinto aquí - pensa en Fransesc, enginyer de formació que cada cop dubta més de la seva vocació.
Com que els seus responsables han omplert, gairebé fins al punt de rebentar-lo, el cabàs del prestigi amb despropòsits, es precisa d’una reunió prèvia per saber com afrontar (i afegir) barbaritats dins els petits racons lliures que encara poden quedar-hi. Tenen l’esperança que no se’ls trenquin les nanses i que totes les cagades s’escampin per terra, als peus del pagador. Es dediquen a aixecar la catifa i a amagar-hi la brutícia dessota, essent el monticle cada cop més apreciable.
- No sé què hi faig jo aquí.
Les fletxes venen suaus de moment, es poden anar esquivant. Alguna fa diana, és cert, però les puntes no estan emmetzinades i les seqüeles no són de consideració. Els somriures de satisfacció es comencen a percebre al voltant del Francesc. Uns moviments de cap afirmatius i enèrgics desprenen una exultant satisfacció al saber que han decidit aplaçar la visita a la fàbrica, prevista per tres dies enllà, fins al cap d’un mes. Ja es veia que els feia mandra venir, però tot i així no deixa de ser una bombona d’aire fresc.
- No sé què quin és el meu paper aquí- segueix preguntant-se el Fransesc.
S’aborden altres temes. Lleugeres esgarrapades sense massa importància. Fins i tot hi ha alguna carícia i reconfortants copets d’aprovació a l’esquena. Tot està vestit del més lluent dels velluts, buscant que no es notin les imperfeccions. Sembla que l’estratègia funciona. Gairebé sempre funciona a curt termini. Amb el temps, però, pot ser que les cordes estiguin massa tenses i un parell d’estrebades poden engegar-ho tot a rodar. Tot i així, es fa un gir més de volta, que sembla que aguanta.
Al Fransesc l’assalten els badalls. - No sé què hi pinto jo aquí.
No han tret el punt pelut a l’altre cantó del telèfon. El relaxament omple la sala. Hagués estat un trencament de mirall estrepitós, un veritable maldecap. Però com que s’ha obviat totalment, qui duia les regnes acaba de tornar de vacances, el món de les despreocupacions i les flors i violes segueix girant normalment. Tot igual, no es farà res fins que no sigui massa tard.
S’acaba. Adéus varis, fins a la propera setmana.
El Francesc no ha obert la boca – No sé què hi pintava aquí – segueix preguntant-se.

Espés

Com que al poble hi viuen tot just 19 habitants el vaivé dels vehicles és més aviat escàs i propicia despreocupades passejades ocupant tot l’ample de la carretera.
La remor del tractor feinejant amunt i avall dels prats, agrupant les bales de palla allà al capdamunt del prat de Peraire, acompanya el cant dels grills, ocells i el repicar de les esquelles del bestiar.
Sabem que molta via no farem, el cel amenaça tempesta i a l’àvia, a part de no fer-li gens ni mica de gràcia mullar-se tota, té un caminar lent i insegur pel pas dels anys que incita a la prudència.
Al tombar d’un revolt hem vist apropar-se, a un ritme igualment trepidant, als 4 que animen la plaça cada dia, la més jove en té devora seixanta-nou.
Com no pot ser d’altra manera la majoria és femenina, que el homes, ja se sap, tenen la mala costum de marxar abans. Ahir van xerrar amb l’Arnau, així que no m’ha estranyat quan m’han mirat perplexes preguntant-me si jo era ell o el germà. L’àvia ràpidament s’afanya a posar les coses al seu lloc. La Josefa del Joaquim de ca de Lluvic sóc, i afegeix, i ella la Laia, la gran de la Maria. Encara carburen prou bé i ràpidament reconeixen quin és el paper que jugo en el garbuix de noms on curiosament no ha sortit el meu.
Com cada tarda s’apinyen els records als llavis, entre rialles se succeeixen morts i penúries. Els compliments també es reparteixen generosos, ja voldria jo campar així als vuitanta-cinc, i l’altre que respon que cony està tant fotuda, 15 anys amb Sintrón. Això és el tret de sortida per a la competcicó de pastilles.
En una nova aturada, una propera a la vuitantena perd peu al mig relliscar pel voral mal acabat del vell asfalt i gairebé va per terra. Després de treure rellevància a l’incident comenta que enyora Barcelona. A l’avia no li agrada la capital, només hi baixa per metges i males notícies. Al capdavall fas vida de Barri, replica l’altra, tot i estar en un pis a l’eixample considera que és gairebé com un poble. Els ulls li brillen a la Pepeta, el pis m’ha allargat la vida, diu, hi tinc totes les comoditats: ascensor... i tot a la vora: el CAP, la farmàcia... Jo reia per dessota el nas veien com l’edat canvia l’ordre d’importància dels equipaments i comerços del barri... i també el forn i la plaça, afegeix com renyant-me.
És aleshores quan esclata un tro, que acompanyat del virulent vent gelat ens recorda que ja n’hi ha prou de despistar-se. Tornem al refugi de la llar.

"Mejor con menos"

Avui amb les companyes de feina, tranquil•lament mentre dinàvem en un banc del passeig que t’apropa al mar, allà a Sant Adrià del Besòs, hem tingut una d’aquestes converses que et deixen amb un bon regust de boca.

Hem estat parlant de Nicaragua, una d’elles està a punt de llogar-li una habitació a una noia de la terra, de quan vaig estar per allà, etc.. I d’aquests girs que prenen les discussions, hem acabat parlant d’ONGs. Quan una d’elles ha comentat que va tenir una època molt contra aquestes entitats, ja que perquè anar a ajudar a l’altra punta del planeta quan teníem pobresa al costat de casa, sense el permís del senyor Sempere, he utilitzat una frase del seu llibre. Li he comentat que aquí si hi ha pobresa és perquè l’estat/govern no vol eliminar-la i que de fet, el sistema polític “no era impermeable, sinó que és justament al contrari, permeable amb més o menys densistat” Que de fet, van prenent les peticions majoritàries de la societat. Per tant, si n’hi ha, en certa manera, és perquè ho permetem i ja ens està bé.
No m’he pogut estar de comentar que molta de la pobresa dels països “en desenvolupament” és justament culpa nostra també.
No he aprofundit gaire més en el “millor amb menys” perquè tot just tenim una horeta per dinar, però hagués valgut la pena. M’hi hagués quedat de gust.
Tampoc és ara el moment de dissertar-hi, ja està escrit al llibre, per als interessats. No només és un bon “tostón menja-tarros”, sinó que també comenta algunes curiositats interessantíssimes sobre les evolucions de les necessitats i els efectes de les innovacions. Potser una de les més importants i que no m’ho havia plantejat ha resultat ser el vidre. En fi, allà està, a les biblioteques púbiques.

A veure quan, per casualitat, torno a trobar-me-les allà assegudes i ens entretenim novament amb el tema.

Ja hi tornem a ser

M’amago sota els llençols. Absurds intents d’espantar el pèrfid demà. Em perdo en la immensitat d’estampat blau cel i cerco instintivament el contacte d’un somni viatger. És fosc però per les escletxes de la persiana s’arriba a entreveure la plenitud de la lluna. Les il•lusions d’una improbable coincidència s’apoderen del pensament, escampant l’angúnia prèvia del proper despertar. Sé que és impossible i més dormint sense ulleres, però m’enlairo igualment sobre cotó-fluixos per veure-hi els reflexes dels dos ulls que parlen sols. També hi hauran estat! Voldria explicar-los tot allò que he vist aquests últims dies. Voldria poder-los-hi expressar l’opressió que sento dins ara al vespre, sort que és tard, estic bastant abatut del retorn de França i no he tingut massa temps per donar-hi voltes. Voldria... voldria tant i al mateix temps tant poc... Em pregunto si sabré dormir bé amb aquesta habitació plena de buit.
Falta tan sols una setmana.