dimecres, 30 de desembre del 2009

La bústia

Penúltim dia de l’any.

Igual com va passar amb les claus de casa, que després d’estar-les buscant durant ben bé 15 dies, van venir, elles soletes, i es van tancar suau i tranquil•lament dins el calaix on normalment les deso, avui m’ha perseguit una bústia de correus.Hi ha coses que de tant en tant, va bé despreocupar-se’n, perquè mentre t’hi capfiquis no hi ha manera d’enllestir-les.

Avui sortia de casa i quan ja anava pel segon replà he donat mitja volta i he anat a recollir el llapis (PEN drive) que m’havia deixat damunt la taula. El segon intent ha durat més i ja estava dos carrers més avall quan he sentit la veu de la carta que havia d’enviar cridant-me. No negaré que he estat temptat de fer cas omís als seus pregs, però al final tornem-hi que no ha estat res, puja fins al cinquè (escales) i de nou al carrer ara amb la carta a la mà i una total ignorància de la presència més propera d’una bústia. Caminant gairebé a l’atzar veig com un carretó groc i blau, empès per una senyora de vora els quaranta-i-bastants, on hi deia correus, s’acostava cap a mi. Després de preguntar-li si sabia on podia llançar-la, i de respondre’m que creia que n’hi havia una un parell de travessies més amunt, devia despertar-se-li la bona voluntat i el concepte real d’un funcionari (al servei de la societat) perquè així, sense més, em diu que li la doni. Que ella ha de passar per la seu central i que si la deixa en aquesta butxaca del davant del carretó (que m’ensenya exemplificant) segur que no se n’oblida.
Amb un “no patisquis” i un “te ho txure” tranquil•litzadors m’ha donat a entendre que podia confiar plenament amb ella i li he dat el sobre.

Fa goig veure gent amable.

dimecres, 23 de desembre del 2009

L'Antoniu a la ràdio

L’Antoniu no podia aguantar més aquell pessigolleig a la boca de l’estómac que començà a escaldar-lo des del vespre del sopar de Nadal amb els companys de feina. Ho havia explicat als amics però no podia seguir retenint aquella història que considerava havia de saber tothom. No sé si es devia considerar molt elegant i atractiu, no ho crec, però de llest segur que no ho era.
Així que dimarts, sense poder aguantar-se més, agafa el telèfon i truca al programa de ràdio que escolta normalment a mig matin, segurament des del lloc de treball, si no com el coneix a aquestes hores? Quan el locutor introdueix al personatge ell va i ho deixa anar.
Resulta que havent sopat va anar al pijòdrom i sortint es va trobar de cara amb la dona del cap que, així sense insinuacions ni previ avís (potser no havia sabut entendre les senyals), se li tira als morros, l’abraça i el petoneja ferotge i alliberada. Ell no diu en cap moment que l’apartés ni res d’això, però seguim, seguim. Al•legant sorpresa comenta que en aquell moment els enganxa el cap que també devia tenir la bufeta plena (o la ment sospitosa). Escàndol momentani i vergonyes per tot. No explica més al respecte i els locutors estan silents i expectants. Prossegueix dient que dilluns següent el fa cridar al despatx i ell pensant que segur que vol desfer-se’n i fotre’l al carrer, etc. Un cop dins li confessa que ell no pot donar a la seva dona allò que ella necessita i que què li semblaria passar per casa un parell de cops per setmana (millor banyes amb un que amb cent, devia pensar el responsable). Tampoc entra en detalls sobre la resposta a aquesta estranya proposta i el temps ajustat del programa no permet allargar-s’hi més. Els directors del programa li diuen que deu ni do i que quina situació i tal, ràpidament pengen i canvien de tema.

Jo, que gràcies a estar a les golfes de la fàbrica, on estan fent obres una bona colla de treballadors del sector de la construcció, vaig poder sentir, sortint del petit transistor que aquests sempre fan sonar, com l’Antoniu, tocat per la fortuna de seguir amb feina, esmicolava les seves futures possibilitats explicant a tothom, inclosos de ben segur els seus companys, cap i d’altres (com jo), com estava en disposició de fornicar amb la dona del “jefe”.

N’hi ha que, efectivament, de dits no en tenen gaires al front.

dimarts, 8 de desembre del 2009

Aloma i Firmin

Si, des que va néixer que en Ròpul era diferent. Les seves dentetes i potes no eren ni massa llargues ni prou afilades i això li va suposar certa dificultat per a aconseguir aliment. Deforme com era feia angúnia de veure i a més, la caritat no és la característica més destacada dels polls, així que sempre el deixàvem de banda.

Així és que va voler demostrar-nos com de bo era i quant valia i es va enfilar, maldestrament, ben amunt d’un prim cabell. Ningú li feia cas, la nostra vista no es caracteritza per ser de les millors del planeta, així que era a una desena de mil•límetres la resta de la família el vam oblidar. Quan tornà els ulls li havien crescut més encara i el cap era més gros que el cos. Ens explicava emocionat que sabia llegir, i ens va definir què era (crec que va dir que hi havia unes marques negres sota un fons blanc que parlaven i t’explicaven històries... una cosa així). Cada nit baixava amb les novetats del dia. Com que la memòria tampoc és un dels trets més destacables de la meva raça diré que no em recordo massa del que deia, però de fet, tampoc li fotíem gens de cas, els esforços per torbar el cabell més suculent que en permetés una vida digna eren preocupacions més importants que simples i absurdes històries fictícies. Es passava la major part del temps a la punta més elevada des de la que se sentia segur i allà esperava ansiós el moment quan el Lluc obria el llibre i passava planes.

Un vespre però estava exaltant. Deia que era impressionant com la Mercè Rodoreda havia aconseguit plasmar, essent ja una dona refeta, les incongruències entre accions i pensaments d’una jove adolescent. Estava fascinat amb la lectura d’Aloma, i cada dia tornava i ens comparava la “protafonista” (crec que en deia així) amb el comportament de la Belda, la nostra germana menuda en plena pubertat. Mai ens va presentar aquesta Mercè.

Després va començar amb Firmin, un nou llibre deia, que li encantava i va sentint-se totalment identificat amb aquest nou personatge, una rata lectora! Ni sabíem què era una rata ni en teníem cap ganes. L’Aloma si que ens despertava certa il•lusió... sent noia, segur que tindria uns cabells llargs i suculents, però una rata... ni per peluda que fos! Baixava als vespres, quan era fosc i sentia els roncs de Lluc i ens recitava alguns paràgrafs que em va fer aprendre de memòria per insistència, un d’ells em va fer pensar que potser si que s’assemblava a la rata.

“Y en África, en épocas de hambruna, los niños comen tierra. A buen hambre no hay pan duro. El mero hecho de masticar y tragar algo, aunque no alimente el cuerpo, nutre los sueños. Y los sueños de comida son como cualquier otro sueño: Puedes vivir de ellos, mientras no te mueras.”

“Pero me parece que, a fin de cuentas, es así como yo veo la vida: cada día que transcurre estamos más débiles y más locos.”


Aquesta última la recordo perquè la va dir poc abans de deixar-nos definitivament. S’enfilava més i més amunt cada matí i nosaltres li repetíem, poc insistents potser, que el bon menjar està a vora les arrels, però ell que no, amunt fins a les puntes, arriscant-se a que fortuïts cops de vent o trompades duríssimes el fessin perdre l’equilibri. I així va ser que al final, de tant a la punta que estava devia relliscar i caigué damunt les planes del llibre, que just es va tancar amb ell al mig. Ho vaig veure de pura casualitat perquè estava a la vora del front, mig amagat entre els primers brots. Vaig pensar que quina mala educació no dir-nos ni adéu, després de tantes pallisses que li havíem suportat.

dilluns, 7 de desembre del 2009

Un matí de pont treballat


Avui també al sol se li ha fet feixuc de llevar-se. L’he vist mandrejant sota una suau manta de núvols i no ha estat fins ben entrades les nou que no ha decidit treure el cap i il•luminar finalment l’espectacle que cada matí protagonitzen les diminutes formigues de dues potes. Però com ell, els homes avui estaven destrempats i l’agitat moviment de cada dia s’ha vist deslluït per una visible calma.
De camí cap a la feina, llegint com Firmin veia la destrucció del seu entorn mentre caminava, he pogut entreveure pels voltants del llibre com de quiets estaven els carrers normalment curulls de vida. No sentia tampoc el renou dels vehicles farts de moviment gemegant els rodaments. Les portes de les naus industrials estaven ben tancades. Fins i tot les ombres, normalment descarades dansant rere els arbres o imitant els ridículs caminars dels vianants. m’han semblat porugues d’ésser vistes tot amagant-se a les cantonades i diluint-se en la grisor de l’asfalt i les brutes voreres.
He pogut arribar a l’entrada sense ni tan sols haver d’envair instantàniament la calçada per esquivar un impertinent mal estacionat cotxe. El dia però ha seguit igual: apagat i somnolent. Només una notícia que no sabria classificar ha trencat el somort ensopiment general.

dimecres, 2 de desembre del 2009

La diadema

Avui he vist la diadema més impressionant del món!

Estava pensant ves a saber tu quina de les tres-centes cinquanta absurditats diàries quan per inèrcia quasi surto a l’estació de Verdaguer, anterior a Joanic, destí real. Així que amb mig peu a l’andana m’adono de l’error i frenant en sec començo el camí invers, caminant d’esquena. Sort que era gairebé l’últim, que si no hagués creat una mena de col•lapse / embús important. Tot i així, darrere meu una noia m’havia pres la posició i sense adonar-me’n per poc que no l’aixafo. Com per un sisè sentit (aquell que percebs quan uns ulls et miren malament) m’he girat i immediatament m’he desfet en disculpes.
De cara llarga i els ulls penjats duia els cabells enrere, que semblaven sostinguts per una trena que li creuava una mica més enllà del front. Aleshores m’ha avançat com marcant que igualment ella sortiria primera. Quan l’he tinguda d’esquena he observat que de fet, els cabells els tenia lligats amb una cua totalment normal. I la trena? Doncs la trena tenia els dos caps units amb una goma de plàstic flexible, de tal manera que podia eixamplar-la a voluntat. M’ha semblat excel•lent i m’ha fet pensar en la tres-cents cinquanta-unena absurditat del dia:

La princesa Leia de la “Guerra de les Galàxies” devia dur un artefacte similar amb aquelles ensiamades laterals!