La gent, quan llegia les pàgines de llibres seus començava, per l’interès que la lectura provocava, a multiplicar la quantitat de terminacions nervioses per a aconseguir una millor transmissió dels senyals neuràlgics i així una millor comprensió. Quan s’atansa la desena pàgina, el cervell, que demanava més, es veia obligat a donar l’avís als ulls d’aconseguir una major captació. Aquests, ja a màxim rendiment, es veien obligats a generar-ne un de nou. El mateix interès inicial (o major encara, doncs es devoraven les fulles a ritme creixent per l’adquisició de nous mitjans) provocava, novament, un increment i ampliació de les autopistes sensorials. L’entorn cranial havia de créixer. Es reobria el cicle. Nous ulls apareixien, dins la llengua, sobre el nas, a la gola... El ritme de lectura era de vertigen i de cop, el llibre s’acabava. Les deformitats eren permanents i en molts casos mortals (doncs la gent ja no podia menjar sense fer-se mal a l’ull intern, per exemple). És per això que es va obligar a que en Julio Cortázar, geni de la imaginació més desbordant, a escriure contes curts. Per no donar temps a activar aquesta perillosa cadena d’esdeveniments.
Brutal, i a sobre amb metàfores tals com la de la societat feliç per tenir peixos d’or dins el cos (inserits amb una costosa operació quan s’assolia la majoria d’edat). Un país on l’estat, volent que aquesta felicitat sigui de tot el poble, atorga crèdits a famílies pobres perquè no s’hi vegin exclosos, i més crèdits per poder pagar el deute anterior i...Llegiu-lo i veureu que de fet, les crítiques clares i contundents de la felicitat del diner i la societat capitalista, venen de lluny.
Si ja està tot dit, perquè em sorprenc quan veig que la gent segueix contenta (potser no conscientment) buscant guanyar més diners i cada cop tenir més armari, menjador, pis, cotxe...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada