No he parat.

De nou s’han acabat les vacances. Molt mogudes però no tant per distància sinó per diversitat. Berlín (a visitar el Juan, mi querido, i un parell de físics, na Marta i n’Alberto; ho he posat entre parèntesis perquè t’ho saltis si vols, està clar que no formaria part de les informacions que t’aportin gaire, però potser t’ho hagués hagut de dir abans i ara no estaries en aquest punt. O potser si només pel fet de dir-te que no cal que ho miris. Que n’ets de curiós) on vem fer ruta per diverses ciutats i on, sobretot, vem conviure. Després Pirineus de la franja (estrenat ja el parapentisme) seguit d’uns dies a Torredembarra. El punt final, Tolouse (a fer el freak). En vint dies tants llocs.

Va ser però en l’inici on vaig tenir la sensació de tenir una granota a la cara (merci Julio). Als aeroports (3 per l’anada i 3 per la tornada) per ser més exactes. Per tot arreu anuncis de tendes, als busos papers enganxats a la part superior amb una imatge brutal: Una senyal de STOP però amb la paraula SHOP! Amb lletra petita s’hi podia arribar a llegir, si no tens la nevera plena, tranquil, compra a les botigues de l’aeroport, hi ha de tot. La granota a la cara. Una sensació d’ofec. Una nena que papa on està el ___ i ell que ostres, estic convençut que s’ha quedat a tal botiga de l’aeroport. Quin, el de Munich? I ell que si i torna ella mig plorant però és que això és un altre país. Us juro que no en tenia més de 12 i ja duia bossa de mà (bolso, com les dones grans) i tot de joguines (menys una, potser era una “joia”, que es quedà enrere). Combinació perfecta de maduresa, vaja. De nou la granota que cau sobre les galtes i s’hi aferra fort.

I vaig pensar que on anirem a parar. Si fins i tot se’ns han deformat les idees. Com més compro més estalvio (diu l'oferta del supermercat, 2X1 i així). Com pots estalviar comprant si justament comprar significa exactament el contrari, és a dir, bescanviar diners per alguna cosa, o sigui gastar? Després la història de que haig d’anar de rebaixes perquè estalvio i més que hi ha crisi (mateix concepte, i mira els armaris si vols refusar-m’ho, per no dir que les rebaixes potser serien el preu “just”). O menjar (qualsevol tonteria de la tele) per aprimar-me! No sembla contradictori? Resulta que mirant les dades nutricionals, els "Special K" son iguals que els "Choco-crispies". I així tantes d’altres...

No ens podem creure les nostres pròpies mentides!