Gairebé es va fotre de caps baixant les escales que donaven al carrer. Amb
una descoordinació total però amb un increïble instint de supervivència, aquell
home begut de cabells llargs i llardosos tapant-li mitja cara, aconseguí
enllaçar quatre passes mal definides per superar els darrers esglaons i acabà
abraçat al providencial fanal del davant de cal Benet. Si no fos pel fanal,
aquell home hagués acabat estirat a la calçada per on en aquell moment
circulava el nit bus, que instintivament va fer una petita maniobra evasiva
molt ben intencionada però insuficient sense l’inestimable aparició del fanal,
i la planta hagués saltat pels aires escampant els bitllets que amagava.
La pluja que queia suau però constant, no facilitava el caminar erràtic
d’aquell bon home. Amb una cervesa a la mà esquerra i la planta mal agafada a
la dreta, semblava que estigués ballant un vals farcit de despropòsits. La llum
esgrogueïda de les llums i la il·luminació intermitent dels fars dels pocs
vehicles al passar pel costat donaven a l’escena un aire depriment i obscur.
El Benet es va quedar guaitant, des del portal de ca seva, com s’allunyava
aquella despulla vivent. En tombar la cantonada va agafar un abric i el
paraigües i es disposà a seguir-lo. A punt de sortir va pensar que potser seria
massa vistós, la seva jaqueta no era precisament discreta i el paraigües,
prestat per sa germana feia tot just una setmana per un assumpte quer ara no
vindria el cas però que depèn de com potser l’acabo explicant, era d’un fúcsia
llampant amb dibuixets de gossos aparentment simpàtics. Així que ho tornà a
deixar a lloc, obrí l’armari i prengué un barret d’ala curta i una gavardina de
franel·la beix fosc del seu pare.
En sortir va apressar-se a fer els primers passos per arribar a la
cantonada i hi arribà just a temps per veure com aquell imprevisible i nocturn
ballarí girava altra vegada pel següent carrer. En aquell moment una gota li
caigué pel davant del barret, es mirà les espatlles que començaven a acumular
una quantitat no menyspreable d’aigua i li semblà que tot encaixava
perfectament. Es va veure com a les pel·lícules de gàngsters, les de veritat,
les americanes dels anys seixanta amb veu de magnetòfon i imatges a voltes
tallades per les imperfeccions de les cintes. Se sentia policia altra vegada.
Aquest petit moment d’encisament cinematogràfic per poc no el despistà de
l’objectiu pel qual havia sortit al carrer una plujosa i poc acollidora nit de
tardor.
El so de la pluja esmorteïa el repicar de les seves passes i el feia una
mica invisible, la resta d’invisibilitat l’assegurava l’elevat grau de
borratxera del perseguit. Ja podia seguir-lo un animat grup de batukada, que ell
hagués continuat endavant “com qui sent ploure”. Això va facilitar la feina de
detectiu aficionat del Benet.
Al cap de tres minuts aquell home va fer el gest de llançar la cervesa al
contenidor verd, però va resultar que el verd era en realitat d’uns matolls mal
regats. No va semblar que li’n donés la més mínima importància i continuà
endavant amb aquell caminar mal balancejat, com el d’un pèndol invertit i de
moviment irregular.
Cinc minuts més tard, devia sentir la gola seca, perquè entrà en un bar
brut, greixós i fosc baixant unes escales. En Benet va pensar en esperar fora,
que seria cantaria massa entrant a dins, però quan al cap d’un quart d’hora
encara no havia sortit i l’aigua ja no queia gavardina avall sinó que havia
calat ben endins i semblava que dins les sabates hi tenia un principi de
piscifactoria, decidí entrar i prendre
quelcom per escalfar-se.
El lloc no enganyava, si des de fora semblava fastigós, de dins no t’enduies
una altra impressió. La barra estava plena de petits tolls de cervesa i whisky
escampat que el mandrós cambrer no s’havia molestat a netejar, el terra estava
tan enganxós que per poc no perd les sabates al primer pas i, un cop aixecat el
peu, es podien veure perfectament les sanefes de la sola.
No va atrevir-se a seure a les cadires, per por que se li trenquessin les
potes tan bon punt hi posés el seu delicat darrere i, dret al costat de la
porta de sortida, va demanar un cervesa.
Aquell home no semblava tenir cap mena de pressa, havia deixat la planta
damunt la taula i s’entretenia fent girar els gels del got que tenia mig buit.
El Benet no va saber distingir de què es tractava, ni tan sols quan, acabada la
cervesa i mogut per la curiositat, va demanar-ne un “com el d’aquell senyor”.
Per molt que la bufeta comencés a patir, el Benet no gosava entrar als
banys que intuïa desesperants, d’aquells que si t’hi repenges de segur que ja
no t’aixeques. I, mirant d’aguantar les ganes de miccionar, es movia impacient
pel local. Distret imaginant-se a casa tranquil mirant qualsevol absurd
programa de televisió, no s’adonà com aquell desgavell de persona se li apropà i
li oferí el millor combinat del món. Que el convidava, que avui cobraria.
Desprevingut com estava no va saber dir que no i sense saber com va acabar
repetint fins a tres rondes, la darrera la va pagar ell, per un estrany
sentiment de deute cap aquella criatura que cada cop veia més bona persona i de
confiança. Veia una brillantor als ulls negres i trists del bevedor, deduint
erròniament que serien de saviesa quan clarament eren fruit de l’alcohol
evaporant-se per tot arreu.
A la sisena copa, ja s’havien explicat mitja vida i eren amics íntims. En
un d’aquells moments anomenats clarividents, petites llacunes de pensament
continu dins d’aquell tortuós mar de neurones mal trenades, el Benet recordà
perquè estava allà i, veient-se incapaç de continuar amb la persecució decidí
preguntar on anava amb aquella planta.
L’home li respongué amb una naturalitat sorprenent. Al carrer Roc de l’engruna
número 45. El Benet es donà per satisfet. Li agraí l’agradable capvespre i s’acomiadà
d’ell, del cambrer, del penja-roba, de les figures a la porta dels banys i
finalment, d’un gat dissecat que hi s’utilitzava, quan feia calor, per mantenir
la porta del local oberta.
Pel camí, tot xop i desestructurat, ni s’adonà que ja no li caldria usar el
lavabo. En arribar a casa, abans d’abocar-se de caps al llit sense ni
canviar-se, va tenir la sang freda i la ment clara per anotar en una llibreta
la direcció del carrer: Roca d’espuma 54.
