El repicar de les
massisses boles de petanca acompanyava les gambades del Marcel. Havia de
tornar-li la bossa al Genís, que sempre li explicava allò de les lletres a les
pilotes, feina molta gràcia als competidors, deia, però al mateix temps li
permetia distingir quines eren les seves. Se les havia deixades a casa la nit
anterior, quan havia vingut, com sempre, a fer un moscatell amb el pare. Havent
sopat, un parell d’hores ben bones després de marxar, va trucar a casa
preguntant si eren allà. El pare va dir que si, que l’endemà les hi portaria el
Marcel sortint d’escola.
Feia una estona
que anava tot capficat veient en com caminava a batzegades una vella uns metres
més endavant. Es fixava amb el descompassat avançar i intentava trobar-ne la
raó. Els malucs no semblaven més rígids que els d’altres dones ben entrades a
l’edat dels remolins de records, les cuixes, tot i primes, encara eren fortes i
els genolls, una mica entumits, no semblaven girar en totes direccions com els
de les nines anorèxiques que tant es venen entre la canalla. L’anàlisi exhaustiu
va permetre-li observar que, en realitat, els moviments erràtics venien de les
espatlles: Ara a la dreta, ara a l’esquerra. El seu procediment científic
prosseguí de l’espatlla al braç que voltava quasi foll perquè, al fons, l’arrugada
mà aguantava una tibada corretja, al capdavall de la qual, una mena de gos
pelut de no més d’un pam s’esverava amb les olors i sons del carrer i carregava
d’estrebades els passos de la pobra dona.
Així, per
desplaçar-se una quinzena de metres, aquella senyora feia més ziga-zaques que
un esquiador baixant per un pista negra plena de bamps. A aquella edat més li
valia no anar fent bromes, pensava el Marcel, que ja se sap: una caiguda és una
visita a l’hospital i el fèmur fet estelles; els parents de visita amb els com
va ser? I els poc oportuns quina mala “pata”! Després vindrien les reprimendes,
entre preocupades i esgotades de tanta repetició, dels fills: has de vigilar
mare, que ja no estàs per aventures de joveneta, si cal, ens quedem el gos. Les
ninetes de la nena, acompanyant els pares, farien el ball del Joan del pi per
l’emoció de tenir un gosset a casa, però ella que ni en somnis, que li fa molta
companyia! i una cortina fosca com la nit cobriria les dansaires pupil·les
infantils. Però també molt de mal, que no ho veus? Que no! Més vull morir de
cop, d’un cop – corregiria - que veure passar les hores observant com la pols,
poc a poc, va estirant-se damunt dels mobles. No diguis això mare, que encara
en tens per molts anys. Masses que en carrego, fill, que ja han marxat tots i
aquí estic més avorrida que un autoestopista al desert d’Atacama.
El Marcel no pot
evitar un somriure imaginant-se la situació quan, de la cantonada, una figura
de cabells esbojarrats se li abraona al damunt sense donar-li temps ni tan sols
d’obrir la boca per avisar amb un “Compte!” probablement inútil.
Amb tot, era ell
ara qui estava a terra. Es palpà el fèmur, per trobar-ne les estelles, però el
va notar sencer i, en realitat, sense dolor. I doncs, perquè es tocà la cuixa?
Per la vella! Clar, la vella! Si estava mirant la vella, perquè nassos estava a
terra?
- Vigila per on
camines! – Era l’Elsa, que se’l mirava rabiosa, ja dreta, amb alguns flocs de
cabells mal enrossits per davant la cara. I arrencà a córrer.
Aleshores poc a
poc, va anar reconstruint els fets. L’ombra, el xoc, tots dos per terra, el
crit, una esbroncada que no es mereixia i ell allà, encara mig incorporat. Es
tombà per poder veure aquella noia d’ulls foscs però vius, farcits d’una
inquietud excitant, però ja l’havia perduda de vista.
- Estàs bé noi? –
digué l’anciana sorprenentment quieta. Resultà que l’esquifit animal s’havia
espantat i havia decidit sentir-se protegit entre les cames de la mestressa. –
Té, se t’ha caigut la bossa.
- Gràcies – respongué
el Marcel, alçant-se, espolsant-se els pantalons d’una sorra inexistent i
recuperant la bossa. – Molt amable. – I decidí seguir la marxa a cal Genís.
Ho feia
lentament, rumiant, alguna cosa no encaixava en aquell trencaclosques que
acabava de viure, no sabia què era però hi havia una peça que li faltava.
Caminava amb els ulls oberts però sense veure-s’hi, com quan després de llegir
una pàgina d’un llibre t’adones que fa potser un parell de minuts que no et
fixes en les paraules i has de tornar a començar. Per això va topar amb els
policies al següent carrer. Aquest cop, però ningú va saltar pels aires, va ser
molt dolç, de fet, un dels policies va aturar-lo suament agafant-lo per les
espatlles.
- Vigili jove! –
Va fer.
- Disculpi –
Respongué el Marcel, i de vergonya, abaixà el cap, com esperant un càstig, o
perdó. Aquells pocs segons van servir perquè els policies s’adonessin de la
bossa que carregava.
- Perdoni, podem
preguntar què hi duu a la bossa? – preguntà l’altre.
- Si – Respongué
i esperà que li fessin la pregunta de què hi duia a la bossa. Espera que es feu
potser un xic massa llarga, doncs ell atent a la pregunta i els policies a la
resposta d’una pregunta encara no formulada però sobradament entesa.
- I doncs? Què
duus a la bossa? – Va dir finalment el primer dels agents.
- Les boles de
petanca del Genís. Ahir va venir a casa i se les va deixar. Després de sopar,
va trucar i aleshores el pare em va demanar que sortint de l’escola les hi
portés. Sap?
- Boles de
petanca! – Digueren rient. El Marcel no va entendre’n el perquè. Sembla que ho
devien notar, doncs afegiren – Res noi, res. Apa, vés. I Vigila per on camines.
Continuà cap a
cal Genís, ara ja amb pas més viu i amb la intenció de fer cas als membres del
cos de seguretat. Es començà a plantejar que com més minuts passés al carrer
més possibilitats hi havia de tornar a veure el cel per trobar-se altre cop
ajagut a la vorera.
No va saber si va
ser aquesta idea, o una brisa, o l’olor d’uns llibrets de llom que s’escampava
des de la finestra d’un veí, però el fet és que va alçar el cap enlaire i, d’entre
els núvols que feien curses a ritme de cargol, en sortí un petit cartronet de puzle
que li caigué just al front, entre els ulls. La peça que faltava.
Alçà lentament el
braç i s’adonà que la bossa pesava molt poc, bé, en tot cas menys que quan hi
duia les 6 boles. Sense acabar-se de creure allò que el puzle, ara complert,
intentava fer-li comprendre, va fer una ullada a la bossa. S’obligava a pensar
que potser amb la caiguda s’hauria foradat i les boles, trapelles, s’haurien
escapat. Però efectivament, estava perfecte! Massa perfecte! Recordava que la
del Genís, que pocs minuts enrere tenia entre les mans, estava mig esfilagarsada
i pelada per les cantonades. Aquesta, en canvi, semblava quasi nova.
L’obrí
ràpidament, tan ràpidament com va tancar-la de nou. Allò de dins no eren
pilotes metàl·liques. Es va enretirar unes passes enrere, per mirar-se el
trencaclosques des de la distància.
Si, ho veia clar,
el gosset, la iaia, els cabells rossos esverats, el xoc, la seva bossa picant
contra els malucs de la noia, escapant-se-li entre els dits, el crit d’ella
(si, també veia el crit, per estrany que sembli) i la bossa que ara sostenia sortint
disparada uns quants metres. La jove s’aixeca, l’esbronca, agafa la que té més
a la vora, o sigui, la del Genís i marxa corrent. Arriba l’àvia i li n’atança l’altra...
Se la guardarà per si mai li reclamen però també perquè no veu cap motiu per
donar-li al Genís.
Donà mitja volta
i es dirigí cap a casa seva. Més tard li dirà al pare que li l’han robada, cosa
que no deixa de ser, en certa manera, certa. Era qüestió d’explicar la història
amb una goma d’esborrar entre les dents:
El gosset, la
iaia, els cabells rossos esverats, el xoc, la seva bossa picant contra els
malucs de la noia, escapant-se-li entre els dits, el crit d’ella. La jove que s’aixeca,
l’esbronca, li pren i marxa corrent.
El pare no ho
trobà rar, el Genís tampoc. Ningú va donar-li més importància de la que tenia,
doncs la importància és quelcom molt relatiu. Fet i fet, al Genís no li
agradava això de la petanca, ni els avis. Ell era feliç amb el moscatell.
