Whatsapp

Hola?

Hola!

Què tal?

Bé i tu?

Molt bé, liadets com sempre, ja saps...

Me n’alegro…

Resulta que, ahir a la nit va passar-me quelcom estrany i volia comprovar que tot us anava bé.

¿?

Greu?

No, no! Res greu! No, i ara!

I aleshores?

Es fa estrany de dir, saps? Es rar.

Vinga! Llença’t-hi!

Perquè m’ho demanes tu, eh? Que consti.

L’altre dia vaig somiar amb vosaltres…

i?

Doncs res… és com si haguéssim decidit passar un cap de setmana plegats tots tres.

¿On?

No ho sé, la veritat… Només recordo les nits, quan anàvem a dormir.

Compartíem llit.

Hahaha!

La primera nit tot bé, normal.

Bé, normal dins la normalitat d’un somni, clar.

Jo dormia només amb la part de dalt del pijama, com habitualment, saps?

A si? Habitualment dorms així?

Una mica ridícul, em sembla :P

Sobretot quan surts del llit i allò balla com l’esquella d’una vaca.

Hahaha

Fora conyes, va. Què va passar?

Vem fer els quatre comentaris de rigor, les tertúlies típiques d’abans d’adormir-se i fins l’endemà tot perfecte. El son dels àngels

Però el segon dia jo estava com tonto.

Tonto com?

Ara va... no t’embalis tu!

                Ok, ok...

Doncs que t’anava buscant a cada moment, sota qualsevol pretext.

Et feia comentaris que bé podrien prendre’s a la broma (i així esperava que els prengués l’Òscar, que dormia al mig, com per separar-nos).

Et tocava els cabells cada cop que en tenia l’ocasió.

T’acariciava el braç, que teníem tots dos allargats per damunt del nostre cap, esquivant el cap de l’Òscar.

Era una situació tensa.

M’ho imagino.

Tensa però m’agradava.

No podia frenar-me, estava esverat per dins. Imagino que devies sentir el cor a través del matalàs de tan fort que bategava. I l’escalfor que desprenia devia ser notòria.

Però seguíem dissimulant. Com si no passés res.

Però passava. Perquè jo anava ben content...

Va ser l’Òscar qui se’n va adonar. Va dir:

- Què cony és aquesta protuberància? Però si estàs empalmat!

:o

El cabró es va fotre a riure, va encendre el llum i va aixecar els llençols.

- Mira! – Seguia – si està a cent!

Aleshores vas intervenir tu.

Jo?

Si. Vas dir, amb uns ulls encesos i una cara de trapella fora mesura:

- Deixa’m a mi, Òscar, que jo això sé com arreglar-ho.

Ell et va mirar sorprès mentre tu allargaves el braç i em tocaves, entre rialles perverses.

Jo estava quiet, gelat. De vergonya i de nervis. De tot, incapaç de moure’m.

Va ser aleshores que l’Òscar va deixar de fer-li gràcia tot plegat i va sortir del llit. Es va quedar a la porta de l’habitació, mirant.

Veient com t’apropaves, com m’hi apropaves els llavis, com començaves a jugar amb mi. Veient com em converties en el teu ninot. Sentint com esbufegàvem.

Aleshores em vaig llevar.

.

.

Hola?

Estic aquí.

Porto tot el dia pensant-hi, amb el cos enrarit. Pensant que potser havia passat alguna cosa. Un mai sap si els somnis volen dir-te algun missatge desesperat. I volia saber que tot us anava bé.

Sento si t’ha fet sentir incòmoda.

On ets?

A casa.

Vinc.