Per molts anys, pare!

Fa cosa de quatre dies, al món paral·lel dels bits, el dels uns i  zeros corrent un rere l’altre per explicar des de la més alarmant de les hostilitats fins a la més esbojarrada de les fantasies, el mateix món que estic fent servir ara, vaig escriure-hi: 

“Avui, com si per alguna estranya raó el Sol hagués sortit per l'altre costat de l'horitzó, m'he trobat el mur ple de comentaris.

Gràcies a tots!” 

Si vas a dormir veient que el Sol ha anat a descansar per on ho fa normalment, o que tot ha seguit la normalitat més habitual, aleshores pregunta’t si, per una d’aquestes coses que la vida regala de tant en tant, la jornada ha girat, en certa manera, partint d’un altre centre: el teu melic.

Pare, avui, per a gairebé tothom, el dia passa com tants altres. Un dissabte més al magatzem dels dies passats. Entre tots, n’hi haurà uns quants de molt afortunats, com la Laia i jo que anem a veure l’alegria feta aliança; però sobretot el company, qui es casa, o l’altre, que ahir es va adonar de l’engany dels amics massa tard i ja està fent el ridícul per les platges de cambrils: li fem un comiat de solteria de desfici i bogeria, m’hi afegiré sortint del convit. N’hi haurà alguns d’afortunats però no tant, aquells que han fet una escapada a la muntanya, a un país proper, que s’han mogut en comunitat i que amb el temps riuran veient les fotografies de les hores passades. D’altres no sabran, d’aquí un mes, què van fer avui: malaguanyats minuts perduts mirant, per exemple, un trist programa d’entreteniment a la televisió. I finalment hi haurà aquella gent que, no ho oblidem, recordaran el dia com el d’un fins mai més inesperat, o que van haver de marxar de casa indefinidament, quan no van poder comprar el pa, aquell dia, en definitiva, que el món en comptes de sostenir-los, se’ls va tirar al damunt ferotge.I tu? Al fer un repàs ràpid, què hi trobes? T’has llevat al costat de la mateixa dona que fa mandres als matins des de fa ja quant? Si, la que està ficada en mil merders i reconeixements. Aquella que, a voltes, sembla que no hi acabi de ser de tanta feina i que sabem que potser no és la més destra en l’art dels detalls i sorpreses però que té una màgia especial per dir-nos que ens estima sense badar boca.

Heu agafat el cotxe nou, amb un portamaletes on, per molt gran que sigui, no hi cap el goig de viure dies com aquest, i heu anat a visitar la Júlia a Girona. Fa aquests mateixos quatre dies del primer paràgraf, va trucar i va dir-me, en saber que anàvem a sopar plegats en una terrasseta al costat del Mercat de Sant Antoni: “Quina enveja em feu! En dies com avui trobo a faltar estar a Barcelona”. Aprofito per tornar-li el comentari canviant la ubicació.

En acabat, heu fet cap per aprofitar el regal de fa justament un any, un dia que mira si en fa de temps, encara tens, hi poso la mà al foc, un record ben present. Una caixa de sorpreses amb nom anglès que no he memoritzat.

I entremig, el telèfon haurà sonat potser una quinzena de vegades, la meva serà una d’elles, per anunciar-te allò que difícilment sents altres dies, tres paraules que, una rere l’altra, ordenades amb la cura de l’evolució lingüística d’una terra que es reivindica, tenen un significat molt més gran d’allò que sembla a primer cop d’ull. Aprofito per repetir-t’ho i per animar-te a fer l’anàlisi que correspon i també, si vols, a enumerar-me què vas fer en dies com el d’avui els darrers anys. Ho recordes? Com ha estat, al capdavall, el dia? Doncs que així sigui

Per molts anys!