El plan infinito

Una història perquè si, una vida, amb infinitat de tombs, proeses,dificultats i algunes esporàdiques alegries, que acaba i ja està, però que es fa de molt bon llegir. Altra vegada apareixen les normalitats dins la més gran de les barroeries, les coses impossibles ocorren sense ni tan sols alterar la realitat y es fan summament mastegables. És la màgia del saber escriure.

I d’entre les 350 pàgines aparèixen àcides, dolces i amargues parrafades que m’agrada emmarcar i recordar:

-A usted le gustarían estos libros, mamá.
-Si, supongo que si. Hay mucho que leer Greg. Con conocimiento y sabiduría sería posible derrocar el mal en la tierra.
-Estod libres dicen, en otras palabras, lo que usted me ha enseñado, que hay una sola humanidad, que nadie debe poseer la tierra porqué nos pertenece a todos, que un día habrá justicia e igualdad entre los hombres.
-¿Y esos libros son religiosos?
- Todo lo contrário, no son libros de dioses, sino sobre hombres. Hablan de economía, política, de história...
-Ojalá no sean libros comunistas, hijo.

En este agujero llega de todo, negros escapando de la miseria, campesinos pobres que todavía creen en el sueño americano, algunos latinos afiebrados por la rábia de los siglos, aspirantes a héroes, psicópatas, y otros como yo, que andan escapando de fracasos o de culpas, pero en combate somos iguales, no importa el pasado, una bala es unagran experiéncia democrática.

La política es un vicio, la gente honesta y trabajadora no la necesita para nada.

El fracaso y el éxito no existen, Greg, són un invento de los gringos. Se vive nomás, lo mejor posible, un poquito cada día, es como un viaje sin meta, lo que cuenta es el camino. Mi abuela decía que no debemos ser esclavos de la prisa.

No te preocupes, hombre, ya nos las arreglaremos, esto no es como en China, aquí siempre se sale adelante, esta tierra es de los atrevidos, no de los prudentes, lo tranquilizaba Reeves. Miraba a su alrededor y veía que no era el único en esa postura, la nación entera sucumbía al aturdimiento del despilfarro.

Le reventaba la falsa virtud de quienes se horrorizaban por un delfín atrapado en una red para atunes mientras pasaban indiferentes junto a los mendigos abandonados en las calles fingiendo no verlos.

No había una resolución moral en la guerra, tampoco había vencedores, todos fomaban parte de la misma descomunal derrota, y ahora, en la vida civil, le parecía que también era así.

Es lo único que te conviene. Cada uno nace con una sola gracia y la felicidad consiste en descubrirla a tiempo.

Hijo, un tercio de las horas de tu vida las pasas durmiendo, un tercio trasladándote de un lado a otro y cumpliendo con las rutinas, y el tercio más interesante se te irá trabajando, por eso es mejor hacerlo con algo que te guste, decía.

Isabel Allende va ser un enorme descobriment literari pels meus ulls.

El paper del fregall

Feia ja una bona colla de dies que se'ns estava presentant, com l'ham al peix, la necessitat imperiosa de fer una bona repassada als armaris de la cuina. Amb el transcurs de les jornades ens anàvem adonant de l'imminent caire d'urgència, al principi per subtilitats, com un bri de pols a l'aire, i posteriorment amb més evidència, com quan veiem un pot amb l'arròs bellugant-se a l'interior, on fins hi tot podies trobar-hi una papallona. El darrer senyal, aquell que va donar-nos l'alerta, fou quan per alçar un plat vam haver d'usar una escarpa i un martell, tot fent palanca, per desenganxar-lo del prestatge.

Així és que ahir al matí ens vam disposar a executar l'operatiu: Anem a fer net! Que a diferència del govern, no ens va caldre suport policial. Abans de començar, esmorzar de premi per agafar forces. Unes generoses llesques de pa de llavors de la fleca del costat de casa, amb tomàquet de la cistella ecològica, oli d'oliva de la garrafa d'una cooperativa de les terres de ponent que no recordo com es deia, i untades amb un pudent formatge francès que es desfeia al paladar i desfermava la il·lusió de les papil·les gustatives. El fred de quarts d'onze del matí, ens va cohibir d'esmorzar a la terrassa, sembla que ja quedarà reservada per dinars de dia ben assolellat fins d'aquí a uns mesos, quan passi l'hivern.

Vam vestir-nos per a l'ocasió, roba desajustada i de fora de temporada (o de 5 temporades enrere) quan ens adonem que no tenim cap fregall que mereixi aquest nom a part del de rentar els plats, que volem mantenir per aquest ús. Així que surto al carrer, equipat amb alguns cèntims, i faig cap a la drogueria de la plaça rovira, que em té el cor robat. Hi entro sense bacil·lar tot i tenir el propietari, alt, corpulent i calb, palplantat al bell mig de la botiga, amb la mirada perduda a la plaça, mirada que em travessa sense ni adonar-se de la meva presència. El fil musical dista molt del plàcid i inexpressiu so ambient d'alguna sala d'espera. El rock dur i el heavy metal sonen fabulosament bé entre les ampolles de llegiu i els lots de papers higiènics. Rebusco fins a trobar la secció de fregalls i n'escullo un de gros que em fa prou el pes per a les tasques que li tinc destinades. Un cop pagat, el “no, no vull la bossa, gràcies” “perfecte, me la quedo jo doncs” i cap al carrer.

Mentre faig una passa davant de l'altra, m'entretinc llegint l'etiqueta que m'arrenca un somriure de resignació:

Sra. Ha elegido usted perfectamente! Bla bla bla.

Recoi de patriarcat! Com ens costarà d'eliminar el sexisme i la desigualtat si està tant arrelada que no hi ha vergonya en anunciar que les dones netegin i els homes mirin el futbol!

En definitiva, un dissabte com qualsevol altre, un nou dia barallant-se amb l'impossible.

El bambú i els porquets

Aquesta mateixa setmana s’han d’acomiadar a un centenar de persones, tot ells treballadors amb contracte de treball temporal.

Per explicar-nos aquesta decisió se'ns comunica que hi ha hagut una forta baixada de comandes dels clients i que un d'ells ha tingut tancada més de dues setmanes alguna fàbrica perquè faltaven cargols, provocant un daltabaix important en els programes de fabricació. Tant que no es podia afrontar el continuar amb tant gent contractada. Aleshores s'utilitzà la història del bambú: “Per a sobreviure a un huracà, més val ser flexible com el bambú. Perdrem les fulles, perdrem els fruits, però l’arbre seguirà dempeus un cop torni la calma”. I s'omplí d’afalagaments la direcció, àgil i atenta, que és capaç de prendre aquest tipus de direccions sense tremolar-li el pols i que tan bons resultats els hi està donant.

A mi tot em sembla una fal•làcia i un insult a la intel•ligència de tots nosaltres. A mi no cal que una calamitat me l’adornin amb garlandes de colors, seguirà essent una calamitat. Historietes que embelleixin qualsevol ideal, sigui encertat o un disbarat, en trobarem a centenars i fins i tot contradictòries. Perquè davant de forts vents tenim també la història dels 3 porquets: “El petit va fer una casa de palla que va enllestir ràpidament per anar a jugar, el mitjà la feu de fusta i se n’anà a jugar amb el petit; i el gran, que els renyava perquè si venia el llop no tindrien res a fer-hi, se la construí de totxos. Trigà molt més, però al final, quan la tingué acabada aparegué el llop. Cadascú s’amagà a la ca seva. El llop bufà fort i amb el vent, va desfer la casa del petit, que sortí corrents. Després feu el mateix amb la del mitjà, que també caigué a terra. Els germans esfereïts demanaren al germà gran de deixar-los entrar a casa seva i ell accedí. Finalment el llop no pogué destruir la casa ben feta, amb el temps i la convicció de saber perquè havia estat construïda i els 3 porquets se salvaren dels ferotges ullals”. Per tirar endavant un projecte no només tenim una opció, per més cops que ens la repeteixin, per més fort que es digui, per més que ens l’intentin vendre.

Des del meu punt de vista, aquest massiu acomiadament ha estat premeditat per poder justificar allò injustificable: Que la meitat dels treballadors de l’empresa siguin externs i amb contractes temporals. Ja fa alguns mesos que se sap que es fabrica sense massa comandes, omplint els magatzems fins al capdamunt. Perquè no es van prendre mesures abans? Doncs per poder mantenir ferma la idea de la “necessitat de ser flexibles”. Però la flexibilitat no s’hauria de concebre com un “ara et vull i et prenc, ara em fas nosa i a reveure”. Les persones no som màquines, no som objectes inanimats. Nosaltres interactuem amb l’entorn, fem arrels i vincles, i prenem responsabilitats a les que respondre. Les persones podem ser flexibles de moltes altres maneres que no només desapareixent! Darrere de cada acomiadament la majoria d’històries són poc agradables i la manera com s’han realitzat aquests darrers no ajuden a pair-les millor.

Només demano que tinguem els ulls oberts i les orelles atentes. Podem fer-ho veure, però no ens deixarem prendre el pèl! La que segueix la empresa és una direcció, però no LA direcció.

Crits, foc i més voldria jo.

Avui dos esdeveniments populars poden trobar-se. L'un, el correfoc de la Mercè, és de caràcter clarament festiu, però té capacitat de fer-se sentir. L'altre, la manifestació per un habitatge digne, és clarament reivindicativa i, per bé que també puguis passar-t'ho bé, el sentiment és descaradament lluitador. Alça la veu, però no se sent enlloc. En acabat el primer, queda l'olor de pólvora i el negre del sutge als carrers. Després del segon, però, no queda res, potser algun trau invisible.
El primer crida als dimonis, amb la gent asseguda al terra del carrer, amb una rialla general: No passaran!
El segon crida als mossos asseguts a la porta d'entrada de la casa que volen desnonar: No passareu!
En tots dos casos, els uniformats (ja siguin amb banyes i petards o cascs i porres) tenen la força del foc.
Però què succeiria si el caminar lent i reivindicatiu d'uns es creués amb el retronar dels tambors i els so eixordador dels petards dels altres?
Vivint a la figuera, com visc als ulls d'uns quants, no puc més que creure en l'aliança. El vermell de les bengales caminant al llarg del camí marcat per les directrius municipals, els ritmes de la colla animant i donant força al crit popular contra la injustícia. La consciència col·lectiva d'una lluita que hem de fer plegats.
I tot s'embrolla i és confon, fins ara els manifestants havien estat els corders. La policia, que inevitablement sempre vetlla per una calma necessària, no fos cas que tot se'n vagi de mare, però que en massa ocasions han acabat provocant el desordre, es troba sobrepassada per quelcom que no esperava. Ara el poble té la força de l'infern i la fúria i bogeria que regala el saber-se en avantatge. L'aliança crema el cor i les venes mentre omple de fum la Via Laietana. S'alcen els brams del poble i les forques dels diables.
S'enfronten a l'opressor. La plaça Sant Jaume es converteix en una olla de caldo ben bullent. Es cou la carn i les verdures. No hi ha còctels, però si espurnes i ràbia. Hi ha conflicte però no marxen els nens. Fugen les cames de botes altes, que eren massa pocs per a combatre la unió i era diumenge. I negres queden unes furgonetes amb graelles damunt del vidre. La victòria té gust a carn a la brasa. La generalitat té gust de llibertat i justícia.


Baixo dels núvols, encara que avui el cel sigui clar o de la figuera que tampoc tinc. Primer un i després l'altre. Un a les sis, la mani, i l'altre a quarts de nou, el correfoc. Ho marca l'obediència de tants anys d'escola preparant anyells per a ser futura carn d'indústria. L'haver estat, i ser encara, ovella d'orelles baixes amb renecs esporàdics. Que faria il·lusió? Si, però com diu Sam Savage: “Es pot viure d'il·lusions fins que et mors de gana”. Em pregunto si valdria la pena passar, com a mínim, una mica de gana, que ni això faig!

Quan ens decidirem a dir prou? Si sabem del cert que pot fer-se millor!

El jersei fúcsia

Sota la renglera de banderes de diferents nacionalitats que custodien el flanc esquerre dels jardins exteriors (per dir-ne d’alguna manera a l’enorme espai encimentat amb un parell de requadres verds d’herba) del Palau Reial, hi ha una dona que espera.
De cabells llargs i llisos que mig amaguen la meitat dreta d’un rostre pàl•lid i inquiet. Duu una jaqueteta fúcsia llampant sobre una samarreta ajustada i negra i uns texans nous d’un blau intens. Està asseguda damunt una enorme maleta, de les quadrades i dures que la gent usa per a viatges d’una setmana, on hi podrien encabir mitja casa, que fa conjunt amb el jersei. Se’m passa pel cap que s’ensumava l’abandonament i volia estar, com a mínim, ben visible, no fos cas...
De fet, jo que passo amb bicicleta pel davant i que amb prou feines la veig més de deu segons, no puc deixar d’imaginar-me la història:
Després de tan de temps, de tan bregar perquè deixés la seva dona, de la paciència extrema que va haver de tenir davant les infinites i absurdes excuses que ell inevitablement anava falcant al projecte idíl•lic que havien muntat junts, el seu home, amb qui feia l’amor dos cops per setmana però que estava casat des de feia catorze anys i tenia dos fills, un nen ros i temerari de sis i una nena de nou que ja entenia molt més d’allò que s’imaginaven els pares, havia cedit i havien quedat a les 5 de la tarda davant del Palau Reial per escapar-se. Seria la primera vegada que sortirien junts, tan sols un cap de setmana, però s’imaginava que seria el principi del futur. En principi havia dit dos dies, però esperava poder convèncer-lo per estar-hi més temps, ara que venia la calor, estem a principis de juny, la casa de Calafell es feia increïblement acollidora. Entre d’altres, aquest era el motiu per haver agafat aquella maletota que li costava arrossegar pels carrers i que, sortint del metro, un home ben amable l’ajudà a empènyer escales amunt, però també per poder-hi posar el vestit de nit, aquell que li reactiva les corbes i li fa unes sines eixerides com li deia sempre sa mare quan encara no el coneixia i sortia als vespres de cacera amb les amigues. Feia temps que no les veia, s’havia immers en aquesta aventura que l’esperança li tapa els ulls i el valor, i les havia deixades de banda, gairebé de sobte, esperant les trucades i les trobades d’amagat del món menys del recepcionista de l’hotel i el porter de casa.
Són les set ja, i no l’ha ni trucada per dir-li que feia tard. Cert que estar allà palplantada veient com centenars de cotxes passen pel davant i que els verds i vermells dels semàfors se succeeixen impertorbables cada parell de minuts, li ha començat a fer trontollar aquelles columnes d’encegament que aguantaven com pilars d’agulla una relació basada en l’engany, doncs cert és que ni l’estimava tan com li deia, ni tan ni gens, ni pensava deixar, ni dir-li, a la seva dona. Però això encara no es perfilava al fons de les retines que perseguien tots i cada un dels conductors que creuaven la Diagonal sortint de Barcelona.
Esperaria fins les 8, i aleshores potser encara ho allargaria fins les 9.

Espés, altre cop enamorat.

De la terrassa estant, sento la remor d'unes veus que em semblen desordenades, són els avis que ja s'han instal•lat a la plaça per passar la tarda. És la rutina de cada dia durant els pocs mesos de sol un poc calent. Els pollancres, alineats al baixant de la riereta, senyalen la frontera del que seria una passejada de consideració, que és l'altra activitat que realitzen constantment, de fet, ahir els vam creuar, perseguint la claror ponent-se, ben amunt el turó, potser a un parell de kilòmetres llargs.
Les poques vegades que ens hi hem afegit, les tertúlies de tarda comencen sempre d'igual manera:
-Oita la xuventut que puixa – doncs venim de la carretera. Aleshores arriben les presentacions, que som de ca de llubic diem, i com aire fresc tot arranjat. Els ulls s'il•luminen per haver ubicat aquella nena que ja és dona i ens fonem tots en el records de temps ençà, quan el poble encara era prou viu, quan hi havia escola, quan el mes jove no tenia 88 anys. Ja sabia que eren grans, però no me'ls imaginava d'aquest ordre. Juguen amb bastons de fusta idèntics, branques ben pelades, a picar fort contra terra, de manera quasi inconscient, sobre la unió que fa el ciment entre les pedres del terra de la plaça mentre parlen i deixen córrer els minuts.
-Espés és horrible – ens comenta una d'elles – no s'hi pot estar, és avorrit! Jo a Barcelona m'entretinc més, tot ho tinc a 10 minuts, i amb el metro estic perfectament comunicada. - Ens explica com fou que acabà espetegant al barri de Sant Martí i com ha canviat – però sempre arriba l'estiu i no puc estar de pujar aquí. Però a l'hivern ni parlar-ne! A Barcelona molt millor!
L'Espanyol, pel cognom, que poc hi sent tot i l'audiòfon, també participa de la xerrada. Fou casat amb la germana que ens parlava fa un moment i ara viu a Cerdanyola, excepte a l'estiu, que puja també cap ací. Ho fa amb cotxe propi. Als 89 anys és el xofer de tot el veïnat que hagi de menester un transport, ja sigui a Lespaules o al Pont. De tant fer-lo anar, el cap, s'ha adonat que ja no li rutlla prou bé i que se li escapen moments mentre dorm, ho explica tranquil, amb una simpàtica i trista expressió, en recordar-li que fa uns tres mesos vam estar parlant amb ell; no ho té present i tampoc vol donar-li massa importància.
- Ens fem grans – conclou, amb una rialla escapant-se per dessota el nas, mentre jo penso que sembla mentida l'activitat de tots ells, de com dia si dia també el Jose, el Peraire, la Milagros, la Carmeta... tot i els dolors, caminen, es lleven d'hora i xafardegen sobre aquest i aquell i la casa d'allà al capdamunt que s'ha fabricat un foraster prou simpàtic, i pugen a la plana i cullen bolets abans que hi arribem nosaltres i... I penso que Espés és sinònim de longevitat.
La claror ja minva, doncs fa uns quinze minuts que l’astre rei s'ha amagat rere les muntanyes, i el fred se'ns fica al cos per les sandàlies de peus descoberts i per les mànigues curtes de camisa. Ells riuen, al despedir-nos: - A fer el sopar eh!- però es queden a la plaça una estona mes. I és quan m'adono que tots duen jersei i unes sabatilles d’estar per casa tancades amb mitjons. L'edat sempre ensenya.

El fin del mundo y...

Em toca a mi, començo el descens per la cascada. És un ràpel de potser una vintena de metres sobre pedra relliscosa i amb algun petit tram penjant mentre l'aigua et cau al cap.
Dos dels companys ja son a baix, tres més esperen darrere meu. Amb cura, però sense massa destresa vaig deixant anar la corda, intentant no enganxar-me el polze de la mà que la frena. El monitor, o guia, ens ha comentat que hem d'anar com asseguts i deixar caure el cul per començar, que així és més senzill. Segueixo acuradament les indicacions i poc a poc vaig posant ara un peu, ara l'altre, no més d'un pam de separació entre ells, per baixar la remullada canal. L'aigua caient-me al cap em fa pensar en aquells anuncis de refrescants xampús que surten per televisió, nois musculosos de cabells curts i negres; noies maques, d'aquella bellesa que oblides immediatament, amb pèls llargs i lluents que voleien al vent amb incomprensible ordre.
En obrir els ulls m'adono de tres detalls, el primer, i potser per això els estic obrint, és que el cap em fa força mal. Em passo la mà pel front i en mirar-la veig un fil de sang, petit, poca cosa, res greu. El peu m'ha patinat i no he sabut orientar el cos per estabilitzar-me, la patacada sembla haver estat de consideració a jutjar pels comentaris dels companys de sota i les preguntes dels de dalt.
- Estic bé! - Crido per donar certa confiança, tot i que em preocupa en certa mesura la rascada del front.
El segon detall és que davant meu, la pedra que ha provocat el malaguanyat esdeveniment, i que ha trencat el meu fil de pensament, està coberta d'una fina capa d'algues. Deuen haver crescut gràcies a la constant aportació d'aigua de la cascada i de segur ha estat la causa de la patinada. Mirat d’aprop em recorda molt a les roques cobertes de molsa i això m'ha dut als pessebres que fèiem a casa quan era menut, i no tant menut. Els primers es caracteritzaven per tenir molsa fresca collida expressament aquell mateix any i per seguir les normatives no escrites de com ha de ser un pessebre. Ja quan vaig créixer una mica, es va optar per aprofitar la molsa d'anys anteriors, ens vam adonar que es conservava prou bé, i com que ja tenia una certa creativitat pròpia, afegia tocs poc ortodoxos. La primera vegada em vaig guanyar furibundes mirades dels adults, amb el temps, però, van acabar reclamant les meves aportacions.
El tercer i darrer detall és que no segueixo caient com hauria d’estar passant per haver deixat la corda amb ambdues mans, que tinc una al front i l'altre contra la roca per separar-me d'ella i poder respirar una mica sense omplir-me la boca d'aigua. Com que així, de bones a primeres no ho acabo d'entendre, observo als meus voltants. Tot roca, aigua i foscor, normal, si no abaixo el cap poc podré captar la realitat que em manté enlaire. Així que a l'abaixar el cap m'adono que el guia m'està assegurant, amb tota la calma i desimboltura que dona el fet d'estar-ne habituat.
Com que fa estona que ja no em fan ni cas, decideixo continuar amb el descens, ara si, concentrat amb tot el que faig, perquè no és la primera vegada que d'estar pensant en altres coses acabo fent algun disbarat. Sense anar gaire lluny, un parell de setmanes enrere, quan estava conduint cap a casa....