Drets i deures.

Duia les mans plenes amb un parell de bosses de compra a rebentar (la síndria de l’amor, el pollastre de demà, els tomàquets del gastpatxu, la llet fresca del nen, o sigui jo, ...) quan, al tombar la canonada de casa, que coincideix amb l’entrada de l’hospital, veig caminar, fent tentines, un home no vell però tampoc jove, de barba blanca i mal afaitada. Quan m’hi apropo, m’adono que de la cella li raja sang. El color vermell contrasta amb la pell pàl·lida i la roba clara. Els ulls els té esbatanats i observa l’entorn com espantat. És aleshores que m’adono que duu la samarreta tota estripada, igual que els pantalons. Em plantejo si ve de tenir un accident o quelcom similar però algun detall, que encara no discerneixo, no acaba d’encaixar. Potser per això només el miro i no faig el gest d’ajudar-lo. Ens creuem, caminant sense deixar de mirar-nos en cap moment. Com dues bèsties que s’analitzen abans del combat. Sento com em puja l’adrenalina. Quan ja ens hem sobrepassat i per mirar-nos hem de tombar-nos gairebé del tot, perd el poc equilibri que li quedava i, després de quatre passos maldestres, acaba caient a terra, just al costat d’un pafó de cartells publicitaris. Tot molt lamentable i lent, tant, que fins i tot tinc la sensació d’haver estat el culpable d’aquella caiguda, per haver-lo mirat. Talment com si dels meus ulls haguessin sortit un parell de rajos empenyent-lo.

L’adrenalina fuig i la substitueix l’instint de donar un cop de mà. Igual que jo, tres persones més s’apropen al senyor. Com que vaig carregat, deixo que l’atenguin ells i em dirigeixo a la cantonada, on esperen dues ambulàncies alguna trucada urgent.

Els faig senyals. Quan em veuen venir, els dic que hi ha un pobre home a terra, rajant sang, a no més de vint metres. De primeres, sembla que reaccionen com correspon: ràpids i atents. Però aleshores veuen la víctima, el damnificat, o el comsedigui. I redueixen el ritme. Criden que s’apartin, que el deixin en pau. Evidentment, la gent que l’ajudava a incorporar-se, no fa cas fins que l’home arriba al seu costat. L’assistent d’ambulància, que duu un vestit llampant, segueix dient que s’allunyin i, per insistència, o potser pel to, al final obeeixen. En el moment que se sen allibera, l’home aixeca la vista i els diu que el volen matar! Que li estan fent la vida impossible! Empeny al qui té més a la vora, i marxa zigzagejant, amb una coordinació més aviat inexistent i a punt d’anar per terra tres vegades en tan sols dos metres.

- Però atenguin-lo! – Crida el més jove al l’assistent.

- Deixin-lo anar on vulgui – respon ell.

Però el jove no es deixa vèncer per l’autoritat sanitària i li insisteix que està malferit i que encara ho estarà més si no hi fan res. Que ja el veu creuant el carrer just quan passa un autobús.

- Aleshores l’agafarem – torna a dir l’assistent, increïblement tranquil. – Mentrestant, no podem fer res, acaba de fugir de l’hospital i no tenim la potestat de tornar-lo a dins si ell no vol.

Drets i deures... tot molt complicat. No vull veure com acaba la història. Prenc les bosses i m’encamino cap a casa.

El maleït joc de claus

Havia quedat al cap de 40 minuts per anar al concert de Violentango. No ens perdem cap de les oportunitats que tenim de veure'ls quan venen per aquí. Estava descamisat, treballar de tardes a l'habitació on hi pica el Sol directe, fa suar.
Així que vaig començar a desar els fitxers (aquesta tesi que, poc a poc, va agafant forma) i a tancar els programes. Més valia que anés fent via si no volia arribar tard.
Amb gests més aviat mecànics vaig guardar la cartera, el mòbil i les ulleres a les amples butxaques dels pantalons.
Aleshores vaig recordar que al telenotícies havien amenaçat de possibles xàfecs. Eren poc provables i els definiren com "esporàdics", que gairebé sempre és sinònim de: segur que no però per si de cas.
I seguint aquesta mateixa premissa, "segur que no però per si de cas" i pressionat per la meva mania o fòbia a l'olor d'humit, vaig mirar el rellotge. 35 minuts. Tenia temps, total, al terrat només hi havia llençols que es recullen en un moment.
Vaig prendre el coci de la roba i les claus de dalt. Al sortir al terrat vaig certificar la més aviat nul·la possibilitat de pluja. Pocs núvols al firmament i un Sol de justícia. Igualment, ja que hi era, vaig afanyar-me a desestendre la roba i, quan ja havia enllestit i tornava cap a les escales vaig palpar-me les butxaques.
No duia les claus. Una altra vegada!
La Laia havia quedat amb una amiga, ens havíem de trobar directament al concert, i jo m'havia quedat tancat a fora de casa i sense samarreta!!!
Moviment d'urgència. Aquest cop, per sort, havia agafat el telèfon. Primer vaig mirar l'hora... 30 minuts. Després vaig trucar a la Laia. Al quart to va saltar el contestador. Segon intent: idèntic resultat. Aleshores vaig trucar a la Brígida.
- Hola! - dic- una pregunta molt ràpida: Per casualitat no estaràs prop de casa i amb les claus del pis, oi?
Evidentment, la resposta era doblement negativa. Ni estava a prop, ni tenia les claus. Però si calia pujaven amb 20 minutets a dur-me-la. Vaig aplicar la metodologia d'aquells dies a l'escola amb el càlcul mental, càlcul ràpid. 30-20=10= Tard.
- Tranquil·la Brígida, ja m'espavilaré. Si no tens més notícies meves, considera-ho bones notícies.
I ara? Ara apareix el veí a recollir la seva roba i li pregunto, sabent que no, si té claus de casa. Meva? Si meva. Doncs no. Clar.
I ara? Se m'acut remenar el coci entre la roba blanca que he despenjat. Dues samarretes de tirants de la Laia... Seductora idea, però no sóc tan valent. Segueixo i trobo la part de dalt del meu pijama vell, la que havia fet servir per dormir. Es tracta d'una antiga samarreta que em va regalar un company quan va viatjar a Nova York, la màniga dreta està descosida i em va dues talles gran. Per això la faig servir de pijama i no per casaments. Tot i així, no saps com vaig agrair el regal, Migui, sobretot ahir. Me la poso i deso el coci, ple, a l'escala.
Surto de casa, agafo la bicicleta i m'encamino cap al concert. A part de les rialles del Damián, la Belén i la Laia, a qui he explicat la història per whatsap, per si arribava tard, sembla que he passat prou desapercebut.
Aquest cop no ha estat tant emocionant com la primera vegada. Ja se sap que segones entregues mai són tan bones... però ja van dos... Hi haurà tercera entrega?
To be continued...

Serveis informàtics

Fa uns dies vaig demanar suport informàtic per veure si podien donar-me un cop de mà en un assumpte que estic duent entre mans. Ho vaig fer tal com em va demanar el paio que domina de l'assumpte a l'empresa, però resulta que van adjudicar-li la feina a un altre, que no sap fer anar el programa que deia jo.

Al final, perquè m'entenguessin, he hagut de recórrer al correu electrònic:

No voldria, en absolut, semblar groller, però escriuré una mena de metàfora per explicar allò que em sembla que està passant:
Imagineu que m’hagués torçat el peu i, en entrar a l’hospital, em derivessin al millor oncòleg del món, una eminència, un especialista super bo en la seva branca. El metge, amb tota la bona intenció i dedicació, comença a mirar a la biblioteca què pot saber de retorçaments de turmells. Segurament acabaria sabent què em passa, però més val que es dediqui a resoldre els problemes de càncer de mama o de pròstata dels pacients que estan a la sala d’espera, perquè uns pisos més avall del mateix hospital hi ha la planta de traumatologia.
L’únic problema és que no és “traumatòleg” i jo el peu torçat el tinc avui.

Noms

L’Illa buscava Soledat. La Mar, però, no la deixava en Pau i jugava a remoure la sorra de la platja canviant de lloc la Duna. El Roc sentia com l’Ona picava rítmicament als seus peus, remullant-lo de frescs i alegres esquitxos.

La platja s’acabava on començava a créixer la vegetació. Allí, descansaven tranquil·les la Margarita, la Rosa i alguna altra Flor de vistosos colors saludant la Primavera. El vent escampava el seu perfum, que provocant que la petita Marieta volés al seu voltant, cercant un bon lloc on aturar-se. 

Quan arribava el son, la Bruna decidia amagar-se sota el pupitre i la Lluna apareixia il·luminant, Blanca i Clara, amb un cert to de romanticisme.  

I era així, quan estaven totes estirades a les màrfegues de l’aula fent la migdiada, que la Dolors, la Remei i la Concepció, les ja grans monitores de menjador, s’adonava que no hi havia gaires nois amb nom de cosa. I s’adonaven també que elles eren d’una altra època.

L'ordre va de compres

No l’havia vist mai tan tens. Els clients, una parella que ha aparcat el cotxe just davant de la tenda amb els llums fent pampallugues es passegen per l’espai principal escollint les fruites que més els plauen. Els atén amb una serietat desconeguda, amb una professionalitat segada de sentiments, talment com un autòmat efectuant les rutines programades.

Al fixar-m’hi atentament, em sembla percebre un punt de tremolor quan agafa la bossa plena de mandarines. El so del plàstic arrugant-se denota un nerviosisme inaudit en aquella botiga on hi regna normalment la calma i la despreocupació. Faig com si res i m’endinso a la botiga de queviures a buscar un paquetet d’herba mate, dissimulant la meva sorpresa.

Ni m’ha saludat. I això és estrany perquè normalment ho fa ja des de lluny, per poc que em vegi venir de lluny o sortint de casa. Però avui té l’esguard fixat en aquells dos, que segueixen remenant el menjar.

Quan li pregunten el preu, respon amb una veu gairebé trencada, al límit de l’histerisme. Poc més de dos euros eren. Treuen els diners i paguen. Algú a qui li vingués de nou potser no hagués notat cap cosa estranya, però certament es podien veure, en l’aire, unes fines guies que marcaven els límits del formalisme, per no donar cap pista de res.

Entren al cotxe, arranquen i, suaument, acceleren desapareixent carrer enllà. Aleshores, com qui passa un drap humit per damunt d’una taula, deixant-la com abans, el jove pakistaní em mira i amb el somriure que em té acostumat diu:

- Tenía un poco de miedo – Ni que ho digui, penso – pero al final solo venían a comprar.

Eren policies, i ell, segurament amaga alguna cosa. És la por a la justícia quan es viu envoltat de tot el contrari.

Pompes de sabó

Es deixà anar de la mà de la mare, que estava entretinguda parlant amb una amiga que s’havia trobat casualment. Davant seu, a uns quants metres, s’esdevenia un fet que no havia observat mai abans. Un home, d’aspecte més aviat demacrat, amb els pantalons esparracats i la samarreta bruta, sucava quelcom semblant a dos bastons lligats amb una corda dins un cul de garrafa d’aigua. Aquest improvisat coci de plàstic estava ple d’aigua amb sabó. O potser només sabó. Alçava els bastons, estenia els braços poc a poc mentre els obria i, del cercle que feia la corda lligada, en sortia una fina pantalla que feia tons de mil colors. Aleshores aquell home, amb el seu mal aspecte, feia unes passes enrere tot aconseguint que la fina pantalla es convertís en una pompa de sabor enorme.

A casa tenia un petit tub que la mare omplia de amb sabó. Aquest tub tenia un tap roscat d’on hi sortia una mena d’aro. Al tancar el tub l’aro es sucava al sabó i quan el treia, el Ferran bufava amb totes les forces i li’n sortien moltes petites bombolles de sabó. Però per moltes pompes que havia fet, mai n’havia vista cap de tan grossa. La d’aquest individu pudent voleiava poc a poc empesa per un vent pesat.

El Ferran s’hi apropava amb pas insegur però constant, mogut per una curiositat i neguit que no sabia explicar. Allò, si no era màgia, poc n’hi devia faltar. A casa, intentava caçar les diminutes pompes amb les mans però quan les tocava, per més que s’hi esmercés, sempre acabaven rebentant i esquitxant-li la cara. Passaria igual amb aquesta gegantina bola?, es preguntava. Potser per això seguia apropant-s’hi, tambalejant una mica perquè tampoc era cap expert en això del caminar, als dos anys i poc tampoc s’és un mestre de les peripècies.

Aquell home mal afaitat, amb un ull mig cluc i una cicatriu mal tractada que li creuava mitja galta, va somriure estranyament. L’estranya ganyota estava a mig camí entre la il·lusió i la perversió però el Ferran, d’això, no se n’adonava, concentrat com estava amb aquella circumferència que canviava de tons segons com li venia la llum del sol. El seu vol era erràtic, i la forma tampoc era perfecte. A vegades era més aviat un bunyol que una esfera, però més o menys anava seguint el seu pas i a cada segon estava més a prop del petit Ferran. Allargà els braços per intentar acariciar-la. Sorprenentment, no rebentà, però tampoc va rebotar, sinó que la petita mà del Ferran entrà dins la bombolla.

Va tenir un moment de dubte i s’aturà. Només fou un instant. Allò era fascinant, nou, fantàstic i el comminava a seguir endavant. Primer hi entrà el braç dret, després i hi ficà una cama i finalment, tot sencer. Des de dins el món es veia deformat i acolorit. Hi feia una agradable temperatura allà dins, el Sol entrava suau, fent infinits arcs de Sant Martí que creuaven i el pintaven. Aleshores s’adonà que la mare el buscava. Ell li féu hola amb la mà. Quan el va veure va començar a córrer cap a ell esverada. Però per més que corregués, seguia allunyant-se i fent-se més i més petita. Va ser quan s’adonà que s’estava enlairant, que el vent se l’enduia lluny d’allà. Veia com la mare obria la boca i plorava. Ell no sentia res dins la bombolla. Mentre s’allunyava, veié el contrast de la desolació de la mare amb la rialla escandalosa d’aquell pollós que feia pompes gegants de sabó.

Tancament i degustació

S’ha acabat el congrés de l’Alícia, aquella idea que va aparèixer fa poc més de mig any remenant les caixes de sabates, sense sabates però amb un munt de records, que s’amaguen als prestatges desordenats de casa.
Ara toca compartir els moments i el treball que vam fer tots junts. Ara toca compartir i agrair.
Sobretot això, agrair. Sobretot això, que no és poc.
A tots i a cadascú de vosaltres. Per participar amb les vostres aportacions en forma de pòsters tan collonudament elaborats.
No és que siguem uns experts en congressos, amb prou feines si hem participat en algun, però del poc que sabem, podem assegurar que mai abans s'havien mirat, els pòsters d'un congrés, amb tant de deteniment ni per tots els participants.
Les imatges parlen per si soles, i us en deixem el link perquè ho comproveu:

IMATGES

 

Veure els ulls de tota la parentela concentrada en totes i cadascuna de les línies escrites ens ha omplert de satisfacció. Però sobretot, veure la reacció de l'Alícia al mirar els excel·lents retrats que li heu fet, des de tants punts de vista, ha estat una experiència impagable.

Ens heu ajudat a donar-li una calidíssima abraçada, una benvinguda als 60 que poc s'esperava i que encaixa a la perfecció amb el seu fer de cada dia i que alhora és tan diferent.
Estem molt contents del resultat. Enormement contents. I la major part d'aquesta alegria prové de la vostra generositat. Sense vosaltres aquest congrés només hagués estat un dinar en un indret amb bones vistes. En canvi, ara és un record que quedarà ben gravat a la nostra memòria i sobretot, a la de l'Alícia, que era l'objectiu de tot plegat.
Així que volem repetir, per enèsima vegada i més: 

Gràcies a tots.

El comitè organitzador.