Pompes de sabó

Es deixà anar de la mà de la mare, que estava entretinguda parlant amb una amiga que s’havia trobat casualment. Davant seu, a uns quants metres, s’esdevenia un fet que no havia observat mai abans. Un home, d’aspecte més aviat demacrat, amb els pantalons esparracats i la samarreta bruta, sucava quelcom semblant a dos bastons lligats amb una corda dins un cul de garrafa d’aigua. Aquest improvisat coci de plàstic estava ple d’aigua amb sabó. O potser només sabó. Alçava els bastons, estenia els braços poc a poc mentre els obria i, del cercle que feia la corda lligada, en sortia una fina pantalla que feia tons de mil colors. Aleshores aquell home, amb el seu mal aspecte, feia unes passes enrere tot aconseguint que la fina pantalla es convertís en una pompa de sabor enorme.

A casa tenia un petit tub que la mare omplia de amb sabó. Aquest tub tenia un tap roscat d’on hi sortia una mena d’aro. Al tancar el tub l’aro es sucava al sabó i quan el treia, el Ferran bufava amb totes les forces i li’n sortien moltes petites bombolles de sabó. Però per moltes pompes que havia fet, mai n’havia vista cap de tan grossa. La d’aquest individu pudent voleiava poc a poc empesa per un vent pesat.

El Ferran s’hi apropava amb pas insegur però constant, mogut per una curiositat i neguit que no sabia explicar. Allò, si no era màgia, poc n’hi devia faltar. A casa, intentava caçar les diminutes pompes amb les mans però quan les tocava, per més que s’hi esmercés, sempre acabaven rebentant i esquitxant-li la cara. Passaria igual amb aquesta gegantina bola?, es preguntava. Potser per això seguia apropant-s’hi, tambalejant una mica perquè tampoc era cap expert en això del caminar, als dos anys i poc tampoc s’és un mestre de les peripècies.

Aquell home mal afaitat, amb un ull mig cluc i una cicatriu mal tractada que li creuava mitja galta, va somriure estranyament. L’estranya ganyota estava a mig camí entre la il·lusió i la perversió però el Ferran, d’això, no se n’adonava, concentrat com estava amb aquella circumferència que canviava de tons segons com li venia la llum del sol. El seu vol era erràtic, i la forma tampoc era perfecte. A vegades era més aviat un bunyol que una esfera, però més o menys anava seguint el seu pas i a cada segon estava més a prop del petit Ferran. Allargà els braços per intentar acariciar-la. Sorprenentment, no rebentà, però tampoc va rebotar, sinó que la petita mà del Ferran entrà dins la bombolla.

Va tenir un moment de dubte i s’aturà. Només fou un instant. Allò era fascinant, nou, fantàstic i el comminava a seguir endavant. Primer hi entrà el braç dret, després i hi ficà una cama i finalment, tot sencer. Des de dins el món es veia deformat i acolorit. Hi feia una agradable temperatura allà dins, el Sol entrava suau, fent infinits arcs de Sant Martí que creuaven i el pintaven. Aleshores s’adonà que la mare el buscava. Ell li féu hola amb la mà. Quan el va veure va començar a córrer cap a ell esverada. Però per més que corregués, seguia allunyant-se i fent-se més i més petita. Va ser quan s’adonà que s’estava enlairant, que el vent se l’enduia lluny d’allà. Veia com la mare obria la boca i plorava. Ell no sentia res dins la bombolla. Mentre s’allunyava, veié el contrast de la desolació de la mare amb la rialla escandalosa d’aquell pollós que feia pompes gegants de sabó.