L'enginy del borrador

Haurà estat una nova incorporació, perquè no me n’havia adonat abans. O potser és que no hi havia parat atenció... però m’estranyaria perquè el missatge que ha anat propagant per les portes i dispensadors de paper dels lavabos és punyent i agressiu.

No estic segur que hagi acabat d’entendre del tot el concepte, o potser sóc jo que no hi estic totalment familiaritzat, però el meu parer és que confon racisme amb nazisme. Desferma la seva ira contra els immigrants (els pobres), ja siguin àrabs (moros en diu ell), sud-americans (panchitos), o d’altres indrets. Com sempre, caiem en l’error de considerar immigrant només al pobre, i els americans del Nord, australians i d’altres adinerats que viuen aquí, no ho són també? Deixem-ho estar i continuo amb l’anècdota.

Hi la possibilitat, però, que m’hagi passat desapercebut fins ara per l’habilitat i velocitat de pensament d’algun ben intencionat company. Amb quatre ratlles ha aconseguit camuflar totalment l’esgarrifosa simbologia de l’esvàstica i ha passat de la creu gamada a un quadrat dividit en quatre particions. Assegut a la tassa de wàter contemples el dibuix esgarrapat a la porta sense ni immutar-te, no t’explica res. Només és quan, avorrit d’esperar la pudent sortida, llegeixes les crítiques i contra-crítiques, els insults i les barbaritats vàries escrites a perpetuïtat sobre el plàstic adjacent, que perceps el brut missatge inicial gravat en aquella porta i la bellesa de la simplicitat per dissimular-lo i fer-lo gairebé invisible.

M’encanta veure com de fàcil pot ser esborrar les traces del feixisme.

Diari (Ana Frank)

No sabria posar-me a la pell d’una noia de catorze anys, tretze quan comença a escriure i quinze quan malauradament acaba. Hauria de remuntar-me a les curtes redaccions de català que ens feia escriure el Miquel Colomer per veure quina mena d’escrits feia. Quines faltes, quines errades gramaticals, quines absurdes repeticions, quins... No puc imaginar-me que els escrits d’aquella jove època (jove prenent-me a mi com a referència, queda clar) tinguin unes reflexions a voltes tan clarividents. Està clar que, siguem justos, les vivències i les desventures no són, en absolut, comparables.

Si que recordo algun text especialment inspirat, pel que fa a la temàtica, que en tornar-me’l corregit i amb bona nota, va dir-me: “Místic avui senyor Canals, oi?” Vaig somriure satisfet pel complit, sabia que ho era perquè en cas contrari evitava els comentaris, però no va ser fins al cap d’un temps, quan vaig saber què volia dir místic, que el vaig entendre completament. Parlava de Jesús i de la mort, de la contradicció de que, justament en acomplir el seu objectiu al segar la vida als 33 anys del jove fuster, la mort el fes immortal

La majoria eren contes relativament absurds. Potser alguns més encertats que d’altres, però al cap i a la fi no deixaven de ser historietes d’adolescent. Amors, comèdies, i agosarats intents d’intriga i por que es quedaven, de llarg, lluny d’aconseguir despertar el més mínim negit.

Quan del llibre n’extrec fragments com els que segueixen, em quedo estupefacte veient que, ja fa més de 60 anys, una noia tan poc crescuda, tingués unes idees que encara ara són lliçons plenament actuals.

“El món està potes enlaire. Als més honestos se’ls enduen als camps de concentració, a les presons i a les solitàries cel·les, i la escòria governa a grans i petits, pobres i rics.”

“Més d’una vegada, una de les preguntes que no em deixa en pau per dins és perquè en el passat, i sovint també ara, els pobles concedeixen a la dona un lloc tan inferior al que ocupa l’home. Tothom diu que és injust, però amb això no em dono per contenta: voldria saber la raó de tal injustícia.

És de suposar que l’home, donada la seva major força física, ha dominat a la dona des del principi; l’home té els ingressos,l’home, procrea, l’home, a qui tot li està permès... Ha estat una gran equivocació per part de tantes dones tolerar, fins fa poc, que tot seguís així sense més, perquè com més segles perduri aquesta norma, més arrelada estarà!”

Buscaré les publicacions dels seus contes. Sens dubte.

Cap a Roma

Hi ha dies de sort, divendres passat fou un d’ells. En aquest punt em veig amb la obligació de restringir aquesta afirmació, de ben segur que una gran majoria de la població no estarà d’acord amb la desafortunada frase. Però és que resulta que marxàvem aquell mateix divendres cap a Roma i “...” providència havíem decidit, gairebé per primera vegada, fer-ho en vaixell.

Va ser fent les maletes que ens vam assabentar de que els controladors aeris havien triat, sempre tan oportuns, fotre una vaga sense previ avís. Els dubtes que havíem tingut, i que encara teníem, sobre si havíem pres la bona decisió s’esvaïren a l’instant.

Embarquem, mai més ben dit, pujant les escales mecàniques del ferri de Grimaldi Lines. A la recepció ens reben uns “botones” tot ben vestits amb americanes verd estrident i punys daurats. Amablement ens indiquen el camí cap a la sala de butaques, que veien la solemne rebuda haig de confessar que esperava més digne, i ens apoltronem on més ens plau. Les amenaces de fer el ple eren falses i de lloc n’hi havia de sobres, vam poder dormir mal estirats ocupant-ne dues, aprofitant que de reposa-braços n’hi havia la meitat de trencats.

Ràpidament abandonem el miserable saló, també les motxilles, i enfilem amunt cap a la zona comuna i la coberta. És ridícul, perquè un ferri de no més de 20 hores s’ha de donar aires de creuer de luxe? Enumerat sembla brutal: piscina, casino, sala de jocs, cafè amb 4 televisors, cantina, restaurant, espai d’esbarjo i d’espectacles, botigueta de souvenirs, discoteca, saleta infantil, i a la coberta una cafeteria per prendre la fresca (o la rasca). Ara bé, si s’analitza detingudament el panorama és lamentable.

Piscina, si, però saltant de “palillo” hi cabien una vintena de passatgers. Sala de jocs, vaig sentir com un parell de nanos deien: “hacía años que no veía este juego!! Nos hechamos una partida? A ver? 2€? Estan flipando!” Cafè amb 4 televisors, separats per un metre, així que la lluita de volums feia dificultós el seguiment de les retransmissions.Sala d’espectacles i d’esbarjo: Cadires folrades d’una tela beix vell, que en mal-seure un cop demostraven uns acabats no visibles penosos; horteres lluminàries intentant donar-se aires de benaurança i fictícia riquesa; totes les barres platejades; sostres falsos metal·litzats que, si no fos perquè el rebot de les onades el feia vibrar, en excés encara faria l’efecte; Un cantant que, voluntariós això si, cantava un sens fi de cançons immortals acompanyat d’un d’aquests orgues que té les melodies memoritzades. I al capdamunt, a la cafeteria de la coberta superior, hamburgueses tristes i pansides pizzes. Per no parlar de la espantosa discoteca...

No entenc aquests inútils aires de grandesa, s’ha de saber què es vol i què s’és.

Tot i que pensant-ho millor, basant-me en les darreres experiències, potser és que sóc jo qui no encaixo, potser a la resta de viatgers els va semblar genial, potser...

A l’inrevés, com sempre :)

El Sòl del migdia

Aprofitant l’apreciat sol de migdia, que fa agradable la gelada brisa quan s’encara el desembre, el Pere s’asseu al bell-mig del passeig. Hi ha un banc de formigó arrodonit i sorprenentment net. Les pluges del cap de setmana deuen haver fet bona feina i només resten visible un parell o tres de residus de colom totalment eixuts. Avui no ha hagut de preocupar-se massa d’on posava el cul.
De la motxilla que carrega dia si dia també, en treu una bossa amb el dinar. S’ha acostumat a menjar fred, no té la paciència d’esperar cinc minuts per que s’alliberi un microones a la cantina de l’empresa. Surt sempre esperonat pel sentiment de llibertat que l’omple al creuar el llindar de la porta exterior. Obre la carmanyola de plàstic, aprofitada d’algun àpat pre-cuinat, i pren la forquilla amb la mà dreta per atacar l’estofat.
Després de les dues o tres primeres cullerades, el Pere alça el cap i esguarda l’entorn. Damunt d’una biga de ferro de perfil en I que sembla estar aguantant el cel, l’arquitecte sabrà l’objectiu de la mateixa, reposen expectants una desena de coloms. El Pere se sent absurdament intimidat per les grises criatures alades. Prossegueix amb l’àpat sota una pressió autoinflingida. Es concentra en el verd dels pèsols per no veure què passa. Està prou bo, és concedeix.
Quan gairebé ha enllestit, el parrut d’un d’ells els ha delatat, s’adona que està encerclat per un exèrcit de rates voladores. S’aixeca sobtadament, fruit d’un inexplicable pànic. Volen la meitat dels coloms. En veure’ls la covardia recupera part del valor. Pica fort de mans i un altre grup s’enlaira. Per bé que els primers fotin el camp, al darrere sempre n’hi ha més de reserva per ocupar les files abandonades pels escagarrinats companys.
Massa més no hi pot fer, a part de canviar de lloc i perdre el tros de Sòl que tan bé fa, així que s’espavila a acabar el plat. Cada mitja queixalada observa l’avançament inexorable de les minúscules tropes grises. Tot i el neguit que sent, s’adona que els ocells es van desesperant, poc a poc. Potser capten el missatge: d’aquest humà massa no podran endrapar. En comptes d’avançar directament cap a ell, van fent giragonses i camins aleatoris. Les picades entre ells se succeeixen amb major freqüència, els ànims de la multitud animal defalleixen.
El Pere acaba la Poma. Per no deixar restes d’esperança, llença les sobres a la paperera. Quan torna al banc obre el llibre on l’havia deixat; “gran invent el punt”, pensa i es perd en el contrast de negre sobre blanc. Sona l’alarma del rellotge de canell indicant que ja fa tard per entrar novament a la fàbrica. Al seu voltant només queden dos coloms que exploren el terra sense massa esma. Al capdavall han entès el missatge i només aquest parell d’obstinats s’aferra a la innegable impossibilitat.

Cançó al planeta

S’hi ha d’afegir el ritme de la cançó infantil dels colors, la recordeu?

Groc, groc, groc és el color que porto,
Groc, groc, groc és el color que tinc,
Perquè m’agrada el groc del desert
Que és com tot podria acabar sent.

Verd, verd, verd és el color que porto,
Verd, verd, verd, és el color que tinc,
Perquè m’agrada el verd de l’herba
Ja que amb el temps, serà un bon record.

Blau, blau, blau és el color que porto,
Blau, blau, blau és el color que tinc,
Perquè m’agrada el blau que ens envolta
Que amb el pas dels anys no ho seran més.

Roig, roig, roig, és el color que porto,
Roig, roig, roig, és le color que tinc,
Perquè m’agrada el vermell de la sang
Que és el líquid que més vessarà.

Marró, marró, marró és el color que porto,
Marró, marró, marró és el color que tinc,
Perquè m’agrada el marró de la merda,
Sobreviurem bevent aigües així.

Gris, gris, girs és el color que porto,
Gris, gris, gris és el color que tinc,
Perquè m’agrada el gris de fumarades
Ens hem d’acostumar a poder-lo respirar.

Negre, negre, negre, és el color que porto,
Negre, negre, negre, és el color que tinc,
Perquè m’agrada el negre del petroli
Jo no sé presentar un altre i millor futur.

notícies i feelings

Aquesta setmana he sentit un seguit de notícies que m’han fet pensar en el subtítol de “Colapso”. La lletra petita afegeix una breu explicació d’allò que està per llegir; en aquest cas hi diu: “De com les societats prenen decisions incorrectes”

Per un cantó tenim que els americans han perdut la paciència. S’estan deixant endur per les aspiracions i expectatives immediates sense veure que, segurament, s’estan tirant pedres a les vies que, per bé que lleugerament, intentaven minimitzar les diferències entre uns rics i els abandonats al cantó de la carretera. El tren descarrila.

Quan sento les notícies locals no puc entendre els meus veïns que, segons les enquestes, em mostren com CIU guanya amb distància i que el PP i Ciutadans doblen resultats. M’esgarrifa veure com avancen les dretes tot i sabent que les vigents esquerres són de còmic. Però si han aparegut 40 partits més, perquè es vota només als 5 de sempre?! Les dretes no vetllaran pel poble, només pels números grossos. Solament el fet que la tercera força més votada sigui el blanc em fa percebre un punt de coherència amb el desengany general vers la política nacional que es respira a l’aire, tot i així, encara em sembla feb le el seu impacte.

Per finalitzar hi ha la visita papal a terres catalanes i el show muntat a tal efecte. Amb recança puc entendre els costs socials i les mesures preses (exagerades al meu parer) i l’espectacle generalitzat de llums i colors. I justament en aquesta festa de desvergonyies hi ha l’arreveure. Els capitosts es donen les mans, xerren uns escassos instants en unes improvisades sales de quatre cadires folrades de vellut i infinitat de periodistes. Sona l’himne nacional a força d’aire i pulmó de les forces armades (d’instruments en aquest cas). El pontífex, el representant de més galons de l’església, que s’omple la boca amb paraules de Pau i Amor se’l despedeix al ritme militar. No passa res, ningú es posa les mans al cap, el paio no els engega a dida, no s’emprenya ni cristu. Això si, glòria divina a les repeticions: les dones a rentar, la família junta, l’avortament és aberració i les parelles homosexuals són el diable.

Hi ha massa coses que no concebo...

El año del diluvio

Es pot intentar fer un llibre a partir d’una base crítica, fonamentada, documentada i altament argumentada com els llibres gairebé pesats que darrerament llegeixo. O es pot, simplement, embolcallar amb una trama més o menys rebuscada, brillant o enginyosa, un conjunt de crítiques que per la seva contundència i universalitat es comprenen, s’accepten amb vergonya i se sustenten a la perfecció sobre qualssevol dels imaginaris móns que amaguen unes fulles blanques plenes d’ordenada tinta.

Aquest llibre forma part d’aquesta segona opció. Aprofita la boca del bandoler per deixar damunt la taula (i la consciència del lector) paràgrafs tals com aquest: “Oblidi allò que li han ensenyat al convent, prosseguí, i miri al seu voltant: veurà quin és l’ordre natural de les coses: A l’ocellet indefens se’l menja el falcó, però al falcó no se’l menja ningú; la naturalesa és covard i despietada; els homes, també. Les lleis estan fetes pels rics per tenir a ratlla als pobres i conservar els privilegis. Als rics no els importa que la llei sigui severa, perquè no tenint necessitats, tampoc tenen motius per crebantar-la; és fàcil ser milionari i dir: cent anys de presó al que robi cent bruts duros. Els jutges i els policies estan al servei dels rics, i de la santa mare església, millor ni en parlem: els cures són bufons dels poderosos; els bisbes són uns globus inflats de ventositats, i el Papa de Roma, sigui dit tot amb el degut respecte, és una puta vella boja.”

Més endavant afegeix: “Per sortir del pou de misèria i embrutiment al que m’havia condemnat el destí, empunyí les armes de la guerra civil sent encara una criatura; naturalment el resultat de la guerra no féu més que empitjorar la meva situació; després de tres anys de patiment, em vaig trobar tant pelat com el primer dia i, a sobre, fugitiu d’una justícia que no responia més que a un ideal de set de sang dels vencedors.”

Al capdavall, del món en sap més aquell qui el pateix, doncs ha de buscar-ne els recursos més estranys, que aquell que no se n’ha pas de preocupar. “Viveza criolla” n’anomenen a l’Amèrica del Sud.