Espés

Com que al poble hi viuen tot just 19 habitants el vaivé dels vehicles és més aviat escàs i propicia despreocupades passejades ocupant tot l’ample de la carretera.
La remor del tractor feinejant amunt i avall dels prats, agrupant les bales de palla allà al capdamunt del prat de Peraire, acompanya el cant dels grills, ocells i el repicar de les esquelles del bestiar.
Sabem que molta via no farem, el cel amenaça tempesta i a l’àvia, a part de no fer-li gens ni mica de gràcia mullar-se tota, té un caminar lent i insegur pel pas dels anys que incita a la prudència.
Al tombar d’un revolt hem vist apropar-se, a un ritme igualment trepidant, als 4 que animen la plaça cada dia, la més jove en té devora seixanta-nou.
Com no pot ser d’altra manera la majoria és femenina, que el homes, ja se sap, tenen la mala costum de marxar abans. Ahir van xerrar amb l’Arnau, així que no m’ha estranyat quan m’han mirat perplexes preguntant-me si jo era ell o el germà. L’àvia ràpidament s’afanya a posar les coses al seu lloc. La Josefa del Joaquim de ca de Lluvic sóc, i afegeix, i ella la Laia, la gran de la Maria. Encara carburen prou bé i ràpidament reconeixen quin és el paper que jugo en el garbuix de noms on curiosament no ha sortit el meu.
Com cada tarda s’apinyen els records als llavis, entre rialles se succeeixen morts i penúries. Els compliments també es reparteixen generosos, ja voldria jo campar així als vuitanta-cinc, i l’altre que respon que cony està tant fotuda, 15 anys amb Sintrón. Això és el tret de sortida per a la competcicó de pastilles.
En una nova aturada, una propera a la vuitantena perd peu al mig relliscar pel voral mal acabat del vell asfalt i gairebé va per terra. Després de treure rellevància a l’incident comenta que enyora Barcelona. A l’avia no li agrada la capital, només hi baixa per metges i males notícies. Al capdavall fas vida de Barri, replica l’altra, tot i estar en un pis a l’eixample considera que és gairebé com un poble. Els ulls li brillen a la Pepeta, el pis m’ha allargat la vida, diu, hi tinc totes les comoditats: ascensor... i tot a la vora: el CAP, la farmàcia... Jo reia per dessota el nas veien com l’edat canvia l’ordre d’importància dels equipaments i comerços del barri... i també el forn i la plaça, afegeix com renyant-me.
És aleshores quan esclata un tro, que acompanyat del virulent vent gelat ens recorda que ja n’hi ha prou de despistar-se. Tornem al refugi de la llar.

"Mejor con menos"

Avui amb les companyes de feina, tranquil•lament mentre dinàvem en un banc del passeig que t’apropa al mar, allà a Sant Adrià del Besòs, hem tingut una d’aquestes converses que et deixen amb un bon regust de boca.

Hem estat parlant de Nicaragua, una d’elles està a punt de llogar-li una habitació a una noia de la terra, de quan vaig estar per allà, etc.. I d’aquests girs que prenen les discussions, hem acabat parlant d’ONGs. Quan una d’elles ha comentat que va tenir una època molt contra aquestes entitats, ja que perquè anar a ajudar a l’altra punta del planeta quan teníem pobresa al costat de casa, sense el permís del senyor Sempere, he utilitzat una frase del seu llibre. Li he comentat que aquí si hi ha pobresa és perquè l’estat/govern no vol eliminar-la i que de fet, el sistema polític “no era impermeable, sinó que és justament al contrari, permeable amb més o menys densistat” Que de fet, van prenent les peticions majoritàries de la societat. Per tant, si n’hi ha, en certa manera, és perquè ho permetem i ja ens està bé.
No m’he pogut estar de comentar que molta de la pobresa dels països “en desenvolupament” és justament culpa nostra també.
No he aprofundit gaire més en el “millor amb menys” perquè tot just tenim una horeta per dinar, però hagués valgut la pena. M’hi hagués quedat de gust.
Tampoc és ara el moment de dissertar-hi, ja està escrit al llibre, per als interessats. No només és un bon “tostón menja-tarros”, sinó que també comenta algunes curiositats interessantíssimes sobre les evolucions de les necessitats i els efectes de les innovacions. Potser una de les més importants i que no m’ho havia plantejat ha resultat ser el vidre. En fi, allà està, a les biblioteques púbiques.

A veure quan, per casualitat, torno a trobar-me-les allà assegudes i ens entretenim novament amb el tema.

Ja hi tornem a ser

M’amago sota els llençols. Absurds intents d’espantar el pèrfid demà. Em perdo en la immensitat d’estampat blau cel i cerco instintivament el contacte d’un somni viatger. És fosc però per les escletxes de la persiana s’arriba a entreveure la plenitud de la lluna. Les il•lusions d’una improbable coincidència s’apoderen del pensament, escampant l’angúnia prèvia del proper despertar. Sé que és impossible i més dormint sense ulleres, però m’enlairo igualment sobre cotó-fluixos per veure-hi els reflexes dels dos ulls que parlen sols. També hi hauran estat! Voldria explicar-los tot allò que he vist aquests últims dies. Voldria poder-los-hi expressar l’opressió que sento dins ara al vespre, sort que és tard, estic bastant abatut del retorn de França i no he tingut massa temps per donar-hi voltes. Voldria... voldria tant i al mateix temps tant poc... Em pregunto si sabré dormir bé amb aquesta habitació plena de buit.
Falta tan sols una setmana.

El genio Hamabiel

Javier cagundena! Si no et conegués no tinc ni la més remota idea de què m’hauria semblat aquest llibre. El fet és que, tenint-te a classe durant aquest semestre, amb les constants intervencions altament documentades (obries la boca i pensava, com deia qui ha dit?) , les xerrades al passadís i els esclats de riure que espetegaven de tant en tant, no he pogut estar d’identificar-te en un dels personatges del llibre: el geni, com no.

Cada un dels protagonistes era, al seu temps i manera, un reflex del teu pensament. Absolutistes. Vull dir, percebia la teva mà traçant les personalitats clarament oposades d’aquests individus dels qui anaves descrivint les vides. Un de vivaç, enèrgic i amigable. L’altre geniüt, ortodox, i avar. Irreflexius tots dos de fet.

Recordo perfectament quan vaig comprar-te el llibre allà a la Rambla, com sempre somrient em vas cridar des de darrere el mostrador. Orgullós del volum i amb un subtil i quasi imperceptible punt de timidesa, me l’oferires amb dedicatòria. Com no podia ser d’altra manera vas donar-me’l mentre deies tal com fa un nen amb sabates noves: ¡Qué divertido, que bien me lo paso! ¡Como me río! Exactament com prediu el geni, al principi de la hilarant història, que farà amb el MIROSLAV. Ara em queda el dubte si ho vas fer expressament o si un dia ompliràs la classe amb una densa fumarada i no tornarem a veure’t més.

El mono que llevamos dentro

Assegut en un banc del passeig que t’apropa al mar, però que tres infeccioses xemeneies i la via del tren t’impedeixen veure, anava extraient de la bossa de mà l’àpat que duia de casa. El dia era esplèndid i tot i la pesada calor, protegit per l’ombra de l’om, corria una suau brisa que apaivagava la xafogor i encara s’hi podia estar tranquil•lament.
A la dreta les metàl•liques taules de la terrassa d’un bar Kebab estaven pràcticament buides. En una hi havia un paio de galtes pesades i vermelles, una incipient calvície i un escuradents que es bellugava inquiet entre els llavis. Duia la camisa descordada, al més pur estil hispànic caigut en decadència i ensenyava els pits penjants i la panxa prominent que sobreeixia la resta del cos. De segur que feia temps que no es veia la tita. Dues taules més enllà, una dona alta i prima, vestida moderna amb sabatilles d’espartana però d’accent inequívocament gitano, estava amb la seva criatura de prop de 13 anys. Menjaven una hamburguesa de dimensions considerables que el bar oferia a part dels clàssics àpats turcs d’anar per feina i per endur.
A l’esquerra el característic i repetitiu so d’un motor dièsel anava augmentant de decibels. S’apropava una mena de grua mòbil, relativament menuda, dirigida des de la cistella per un treballador de l’ajuntament d’armilla verda llampant. Cert, hi havia branques pel terra tot al llarg del camí, havia fet prou feina avui i ja anava de tornada.
La dona, en veure’l venir, s’aixecà i se li atansa. Suposo que ser de bon veure ajuda, però el fet és que el paio atura el carret i la deixa xerrar. La dona li diu quelcom que no entenc mentre assenyala amb la mà els pins de més enllà, a la zona de sorra.
Ella caminant fa drecera i es planta veloç a l’indret convingut, la grua ha de fer una volteta per trobar el pujant del terraplè.
El nen, que no es perd ni un detall, com jo, desa l’hamburguesa damunt la taula, recelós que no hi sigui quan torni, i s’apropa a la mare per comentar-li que era a l’arbre del costat.
Quan arriba l’home li comencen a donar indicacions contradictòries: ara aquí, no allà, potser més a la dreta, mentre ell fa allò que bonament pot per complaure’ls i trobar allò que deuen haver perdut. Que si puja ben amunt allargant al màxim el braç de l’aparell i mig caient damunt la copa dels arbres, que si per dessota entre l’espinós fullam, que si... Després de ben bé cinc minuts sembla que el convenen en deixar-ho estar, no hi ha hagut sort tot seguint el camí de tornada a la cotxera, mare i fill s’asseuen de nou a la taula amb el goig de veure que el cambrer havia restat sotjant en tot moment els esdeveniments, potser perquè no els prenguessin el menjar o potser perquè temia que marxessin sense pagar.
Durant tota l’estona havia pensat que era una pilota allò que havien perdut, però el comentari del nen: “potser se l’ha endut un ocell”, em va descol•locar i vaig marxar amb l’incògnit.

Aquest llibre tracta justament d’això, d’històries que demostren que en realitat, no som uns éssers intrínseca i bàsicament violents sinó tot al contrari, un col•lectiu social, majoritàriament pacífic i cooperant, que necessita del contacte i afecte dels altres i que inevitablement té conflictes, però sap com resoldre’ls amb un elevadíssim índex d’èxit. I tot, partint d’exemples de primats que ens són tan pròxims.

Un plaer.

Final del Mundial

Vivim en una comunitat poc coherent: Ahir un milió de persones manifestant-se contra els retalls del tribunal constitucional, tot ple de senyeres llibertàries plenes d’intencions, i avui cotxes i balcons mostren tanmateix, amb orgull, l’opressora bandera, amb intencions també però distintes.

Així que posats a fer controvèrsia, ens hem tirat de cap al llac de les idees amb un company i n’hem extret una que duria prou cua. En un context tal com el d’avui, on han anat a confluir un conjunt de coincidències oposades, seria fenomenal que en el moment de màxima audiència televisiva (ben llunyana a l’emissió del millor dels documentals) un dels 4 catalans que al no poder defensar uns colors s’esforcen amb d’altres (igual passà durant la guerra), mostrés la més gran de les conviccions.
Hem volgut imaginar que Xavi, a boca de gol i sense porter, s’atura es tomba i tira la pilota fora del camp, o potser encara millor que un dels 3 defenses (Puyol, Piqué o Capdevila), denotant la més malèfica de les pretensions marquen un gol a pròpia porteria expressament, de manera totalment indiscutible, i just després s’aixequés la samarreta ensenyant la de sota on hi diria: Pel dret a decidir.

No puc imaginar-me què passaria després, de segur que cap més jugador català estaria convocat durant una dècada pel capbaix, però això seria totalment menyspreable davant els altres efectes, els del tret de sortida, ara si, clar i concís.

Demostracions amoroses

Gairebé un mes de silenci, però per fi (o per desgràcia) ja he acabat el màster i tindré (espero) alguna estoneta més per anar fent tonteries d’aquestes (si el Sol no em crida massa fort, si el dia no m’estira amb fúria fora de casa, on les parets resten silents i escaldades.

Va ser sortint del darrer examen que, després de remullar-me els llavis a la font de passadís enllà que em creuo amb un parell d’estudiants venint en direcció oposada. L’orella alerta i premi! “odio al meu nòvio”. No puc evitar la rialla que veloç s’escapa entre els meus llavis. Se n’adonen i , sortosament, també riuen conscients de la barbaritat de l’afirmació.

Sortint del centre vaig a cercar el bus. Són les 10 del vespre del dimarts, la claror fa uns pocs minuts que ha caigut per l’horitzó. Arriba amb l’habitual puntualitat. Em sorprèn i al conductor també, que no hi hagi ningú, xerrem durant un parell o tres d’estacions, fins a Maria Cristina curulla de dones, avui el sexe masculí està mal vist al carrer, juga Espanya els 8èns de final, el mascle alfa no s’ho pot perdre això.

Prenc el “mono que llevamos dentro” i m’entrego al món de l’observació del comportament primat i la possibilitat del llegat que compartim quan a la dreta sona el telèfon. Una senyora parla amb una amiga:
- Si hoy se cabrea porque pierde España te largas de casa!
- ...
- Hombre no, claro, si fuera el Barça es otra cosa.