Ja hi tornem a ser

M’amago sota els llençols. Absurds intents d’espantar el pèrfid demà. Em perdo en la immensitat d’estampat blau cel i cerco instintivament el contacte d’un somni viatger. És fosc però per les escletxes de la persiana s’arriba a entreveure la plenitud de la lluna. Les il•lusions d’una improbable coincidència s’apoderen del pensament, escampant l’angúnia prèvia del proper despertar. Sé que és impossible i més dormint sense ulleres, però m’enlairo igualment sobre cotó-fluixos per veure-hi els reflexes dels dos ulls que parlen sols. També hi hauran estat! Voldria explicar-los tot allò que he vist aquests últims dies. Voldria poder-los-hi expressar l’opressió que sento dins ara al vespre, sort que és tard, estic bastant abatut del retorn de França i no he tingut massa temps per donar-hi voltes. Voldria... voldria tant i al mateix temps tant poc... Em pregunto si sabré dormir bé amb aquesta habitació plena de buit.
Falta tan sols una setmana.

El genio Hamabiel

Javier cagundena! Si no et conegués no tinc ni la més remota idea de què m’hauria semblat aquest llibre. El fet és que, tenint-te a classe durant aquest semestre, amb les constants intervencions altament documentades (obries la boca i pensava, com deia qui ha dit?) , les xerrades al passadís i els esclats de riure que espetegaven de tant en tant, no he pogut estar d’identificar-te en un dels personatges del llibre: el geni, com no.

Cada un dels protagonistes era, al seu temps i manera, un reflex del teu pensament. Absolutistes. Vull dir, percebia la teva mà traçant les personalitats clarament oposades d’aquests individus dels qui anaves descrivint les vides. Un de vivaç, enèrgic i amigable. L’altre geniüt, ortodox, i avar. Irreflexius tots dos de fet.

Recordo perfectament quan vaig comprar-te el llibre allà a la Rambla, com sempre somrient em vas cridar des de darrere el mostrador. Orgullós del volum i amb un subtil i quasi imperceptible punt de timidesa, me l’oferires amb dedicatòria. Com no podia ser d’altra manera vas donar-me’l mentre deies tal com fa un nen amb sabates noves: ¡Qué divertido, que bien me lo paso! ¡Como me río! Exactament com prediu el geni, al principi de la hilarant història, que farà amb el MIROSLAV. Ara em queda el dubte si ho vas fer expressament o si un dia ompliràs la classe amb una densa fumarada i no tornarem a veure’t més.

El mono que llevamos dentro

Assegut en un banc del passeig que t’apropa al mar, però que tres infeccioses xemeneies i la via del tren t’impedeixen veure, anava extraient de la bossa de mà l’àpat que duia de casa. El dia era esplèndid i tot i la pesada calor, protegit per l’ombra de l’om, corria una suau brisa que apaivagava la xafogor i encara s’hi podia estar tranquil•lament.
A la dreta les metàl•liques taules de la terrassa d’un bar Kebab estaven pràcticament buides. En una hi havia un paio de galtes pesades i vermelles, una incipient calvície i un escuradents que es bellugava inquiet entre els llavis. Duia la camisa descordada, al més pur estil hispànic caigut en decadència i ensenyava els pits penjants i la panxa prominent que sobreeixia la resta del cos. De segur que feia temps que no es veia la tita. Dues taules més enllà, una dona alta i prima, vestida moderna amb sabatilles d’espartana però d’accent inequívocament gitano, estava amb la seva criatura de prop de 13 anys. Menjaven una hamburguesa de dimensions considerables que el bar oferia a part dels clàssics àpats turcs d’anar per feina i per endur.
A l’esquerra el característic i repetitiu so d’un motor dièsel anava augmentant de decibels. S’apropava una mena de grua mòbil, relativament menuda, dirigida des de la cistella per un treballador de l’ajuntament d’armilla verda llampant. Cert, hi havia branques pel terra tot al llarg del camí, havia fet prou feina avui i ja anava de tornada.
La dona, en veure’l venir, s’aixecà i se li atansa. Suposo que ser de bon veure ajuda, però el fet és que el paio atura el carret i la deixa xerrar. La dona li diu quelcom que no entenc mentre assenyala amb la mà els pins de més enllà, a la zona de sorra.
Ella caminant fa drecera i es planta veloç a l’indret convingut, la grua ha de fer una volteta per trobar el pujant del terraplè.
El nen, que no es perd ni un detall, com jo, desa l’hamburguesa damunt la taula, recelós que no hi sigui quan torni, i s’apropa a la mare per comentar-li que era a l’arbre del costat.
Quan arriba l’home li comencen a donar indicacions contradictòries: ara aquí, no allà, potser més a la dreta, mentre ell fa allò que bonament pot per complaure’ls i trobar allò que deuen haver perdut. Que si puja ben amunt allargant al màxim el braç de l’aparell i mig caient damunt la copa dels arbres, que si per dessota entre l’espinós fullam, que si... Després de ben bé cinc minuts sembla que el convenen en deixar-ho estar, no hi ha hagut sort tot seguint el camí de tornada a la cotxera, mare i fill s’asseuen de nou a la taula amb el goig de veure que el cambrer havia restat sotjant en tot moment els esdeveniments, potser perquè no els prenguessin el menjar o potser perquè temia que marxessin sense pagar.
Durant tota l’estona havia pensat que era una pilota allò que havien perdut, però el comentari del nen: “potser se l’ha endut un ocell”, em va descol•locar i vaig marxar amb l’incògnit.

Aquest llibre tracta justament d’això, d’històries que demostren que en realitat, no som uns éssers intrínseca i bàsicament violents sinó tot al contrari, un col•lectiu social, majoritàriament pacífic i cooperant, que necessita del contacte i afecte dels altres i que inevitablement té conflictes, però sap com resoldre’ls amb un elevadíssim índex d’èxit. I tot, partint d’exemples de primats que ens són tan pròxims.

Un plaer.

Final del Mundial

Vivim en una comunitat poc coherent: Ahir un milió de persones manifestant-se contra els retalls del tribunal constitucional, tot ple de senyeres llibertàries plenes d’intencions, i avui cotxes i balcons mostren tanmateix, amb orgull, l’opressora bandera, amb intencions també però distintes.

Així que posats a fer controvèrsia, ens hem tirat de cap al llac de les idees amb un company i n’hem extret una que duria prou cua. En un context tal com el d’avui, on han anat a confluir un conjunt de coincidències oposades, seria fenomenal que en el moment de màxima audiència televisiva (ben llunyana a l’emissió del millor dels documentals) un dels 4 catalans que al no poder defensar uns colors s’esforcen amb d’altres (igual passà durant la guerra), mostrés la més gran de les conviccions.
Hem volgut imaginar que Xavi, a boca de gol i sense porter, s’atura es tomba i tira la pilota fora del camp, o potser encara millor que un dels 3 defenses (Puyol, Piqué o Capdevila), denotant la més malèfica de les pretensions marquen un gol a pròpia porteria expressament, de manera totalment indiscutible, i just després s’aixequés la samarreta ensenyant la de sota on hi diria: Pel dret a decidir.

No puc imaginar-me què passaria després, de segur que cap més jugador català estaria convocat durant una dècada pel capbaix, però això seria totalment menyspreable davant els altres efectes, els del tret de sortida, ara si, clar i concís.

Demostracions amoroses

Gairebé un mes de silenci, però per fi (o per desgràcia) ja he acabat el màster i tindré (espero) alguna estoneta més per anar fent tonteries d’aquestes (si el Sol no em crida massa fort, si el dia no m’estira amb fúria fora de casa, on les parets resten silents i escaldades.

Va ser sortint del darrer examen que, després de remullar-me els llavis a la font de passadís enllà que em creuo amb un parell d’estudiants venint en direcció oposada. L’orella alerta i premi! “odio al meu nòvio”. No puc evitar la rialla que veloç s’escapa entre els meus llavis. Se n’adonen i , sortosament, també riuen conscients de la barbaritat de l’afirmació.

Sortint del centre vaig a cercar el bus. Són les 10 del vespre del dimarts, la claror fa uns pocs minuts que ha caigut per l’horitzó. Arriba amb l’habitual puntualitat. Em sorprèn i al conductor també, que no hi hagi ningú, xerrem durant un parell o tres d’estacions, fins a Maria Cristina curulla de dones, avui el sexe masculí està mal vist al carrer, juga Espanya els 8èns de final, el mascle alfa no s’ho pot perdre això.

Prenc el “mono que llevamos dentro” i m’entrego al món de l’observació del comportament primat i la possibilitat del llegat que compartim quan a la dreta sona el telèfon. Una senyora parla amb una amiga:
- Si hoy se cabrea porque pierde España te largas de casa!
- ...
- Hombre no, claro, si fuera el Barça es otra cosa.

El llum de Peu

El somriure murri d’aquell que acaba de sortir-se amb la seva es perfila clarament al meu rostre. Amb un fil de coure, d’una peça per llançar del monstre pagador, he pogut comprovar el bon estat d’un trist i abandonat llum de peu que acaba de trobar una nova i resplendent oportunitat.
Estàvem caminant pel barri xerrant de qualsevol absurditat quan, ho recordo perfectament, vaig tallar el Sol per comunicar-li que una altra llum s’albirava a l’horitzó. Allà, mig torta, pansida, negra i plena de pols, esperava abatuda aquella que avui il•lumina fatxenda el menjador. Ha desbancat amb tot just quatre dies, l’hegemonia de l’anterior far, que havia vingut del carrer Floridablanca i que ara, potser millor, gaudeix d’una estada a la muntanya, amb els aires nets i purs del nou ca de Lluvic.
Si, gràcies a aquesta societat del s’ha espatllat me’n compro un de nou, fas l’agost fins i tot quan ni t’ho esperes. Vam provar, preguntant als bars dels voltants, d’endollar-la abans de traginar-la fins a casa. En un, que s’amaga sota el carrer i els vianants caminen per damunt dels caps curulls de cervesa, per allà la plaça Virreina, ens van deixar abatre momentàniament el crit lluminós d’un tòtem per diagnosticar l’estat el nou present. A mitges funcionava. Dubtosos decidírem carretejar-lo fins dalt. I avui, a la terrassa, amb un tornavís i quatre intents (un primer per identificar les bombetes foses, el segon per comprovar que havia mal pelat de fil de coure que substituïa temporalment el fusible, el tercer, greu, per adonar-me que havia endollat el cable que no tocava) ha tornat a clarejar com en els millors dies. Una força nova, rejovenida, plena d’audàcia i fruïció ha envaït el moment. He corregut rabent a buscar un fusible per vint cèntims.
És bo de saber que no tot s’acaba allà on un es pensa, que sempre hi ha un demà esplendorós per fosc que es vegi el present.

Poder

Aixeco els ulls del terra, on m’he malacostumat a mirar mentre camino, esquivant les diverses pudents pixarades que decoren els carrers de la ciutat. Per l’altre vorera vorera baixa una jove mossa amb una vestimenta no innocentment desmanegada. Un ca potser més gran que ella la segueix amb esguard trist dirigit per la subjugant cadena.
De sobte, la bèstia s’atura i l’esquifida jovencella és evident que no pot arrossegar-lo i ho sap. El castiga amb una ganyota descontenta i tot acostant-se-li li etziba. “Si allò que vols és quedar-te, tu mateix!” D’una revolada li desencaixa la cinta del coll i s’allunya segura, sense tombar-se per veure la reacció de l’animal.
El rostre del gos mostra l’immens desconsol que li pesa damunt les aplanades orelles i no han transcorregut ni un parell de segons quan l’autèntica força del poder (l’amistat dirien alguns) esmicola el brot de rebel valentia de fa mig minut. Amb un parell de galopades atrapa la mestressa i dòcil, remenant la cua, es deixa lligar altra cop la soga al coll.