La picor de la curiositat

Pròxima estació: Drassanes.

La sang comença a fer un petit bassal. Al caure, nota com les gotes li esquitxen els peus descalços. El tall a la mà dreta és més escandalós que preocupant. Potser és perquè allò que ara li corria urgència és sortir d’allà.

Usant l’esquerra, amb la suavitat de la poca costum i la pressa de marxar abans que tornés aquell animal, intenta obrir la porta més propera. Esta tancada i el grinyol del mànec la posar encara més en tensió. Uns passos es senten al pis de dalt, movent-se en cercles, com buscant quelcom.

Pròxima estació: Liceu.

Ella es tombà, la poca claror que entra a l’habitació per les escletxes entre els porticons fa fines llances de llum que il·luminen la particular dansa de les partícules de pols. Poc a poc els ulls es van acostumant i, entre les ombres, pot veure, a la paret del davant, un seguit d’eines penjades: Martells, tornavisos, serres, destrals...

Pensant que les necessitarà fa dues passes però, a la que van tres, nota, massa tard, que el peu no segueix les seves ordres i es queda enrere. Un crit més aviat greu se li escapa dels llavis, mescla de la sorpresa, la por i el fort impacte al topar, plana, amb el terra.

Pròxima estació: Catalunya. Corresp...

Les passes de dalt s’han aturat. A l’intentar incorporar-se s’adona que el peu el té lligat amb una fina corda.

Del sostre tornen els sorolls, ara són de calaixos que s’obren i es tanquen acompanyats d’una veu greu, de polític corrupte, cridant allò que recorda uns insults però que ella no pot entendre.

Espantada, es palpa les butxaques dels pantalons i nota que encara hi duu l’encenedor. Sense pensar-s’ho intenta treure’l, però les ferides de la mà s’obren estripant-li el valor, un dolor li recorre tots els nervis talment com si hagués agafat una medusa amb les mans nues.

Pròxima estació: Passeig de gràcia. Correspondència amb...

Ho prova amb l’altra mà. Una llàgrima li regalima galta abans. El dringar de peces metàl·liques caient al terra de dalt li accelera el cor, que nota a les temples. El tremolor de la impaciència fa que l’encenedor s’esmunyi entre els dits i es perdi en la foscor. Palpa el terra amb més desesperació que eficiència. El troba al mateix temps que, del sostre, sent un crit d’alegria continguda, uns passos que s’allunyen i una porta que tanca violentament.

L’encén. Apropa la flama, que se li apaga un parell de cops per anar massa ràpida, cap al fil. Sent el repicar d’algú baixant les escales veloç. La tremolosa flama comença a cremar el cordill.

Les passes s’apropen i des de l’altre cantó de la porta sent:

- Ja vinc, reina! – i una rialla que li glaça la sant acompanya aquella veu penetrant.

El temps que passa sentint com selecciona la clau entra al pany coincideix amb el moment que la flama acaba de menjar-se el cordill i aconsegueix alliberar-se. Se sent girar el pom al temps que ella s’alça i corre cap a la paret d’enfront buscant una destral. Comença a obrir-se la porta i la claror l’encega uns instants. Amb els ulls mig clucs agafa la destral i aguanta el dolor que li provoca la pell sagnant. Es tomba cap a la porta crid...

Bip bip bip.

- Ui! – El noi del meu costat s’alça corrent tancant el llibre i surt del metro just a abans que es tanquin les portes correderes. El seu destí ha trencat el clímax i jo m’he quedat, dret amb el cul recolzat al sortint blau disposat a tal efecte des d'on aprofitava per llegir el seu llibre, amb les ganes de saber com s’acabava. És la picor de la curiositat.

Dotze anys no són res

Pròxima estació: Drassanes.

Està tan nerviós que gairebé ja ni li queden ungles sobre els dits. Duu esperant aquest dia des que la setmana passada va animar-se a trucar-la en un moment d’inusual valentia. Si, un parell de cerveses amb el Manel, explicant-li com n’era de guapa aquella noia, van facilitar el procés mecànic: Buscar l’agenda, despenjar el telèfon, esperar el to, prémer els botons i quedar-se mut quan aquella veu, un punt estrident però incomparablement atractiva pels seus timpans poc avesats a la melangia, va respondre amb un hola desganat. Quequejant i repetint cada síl·laba com a mínim un parell de cops, va aconseguir transmetre el missatge: Quedem als jardinets de Gràcia dimarts de Sant Jordi i aprofitem per veure una mica la festa rambla avall?

Pròxima estació: Liceu.

Assegut al metro es mira les espatlles, se les espolsa, no vol cap imperfecció. Aprofita també per estirar-se la camisa, no fos cas que cap arruga quedés marcada i, amb les cames estirades, es frega també el sobre de les sabates amb el darrere dels pantalons, per enllustrar-les una mica més i perquè no pot estar-se quiet. Es treu el telèfon i mira l’hora. Va bé, encara falten vint minuts i, si no hi ha cap contratemps, hi hauria d’arribar en poc més de deu. No vol arribar més tard que ella, i menys a la primera cita, que ja li diu sa mare que la primera cita és important. És el primer cop d’ull, diu, aquell que marca la diferència.

Pròxima estació: Catalunya.

I clar, s’ha pres tres cafès, no fos cas que esperant l’enganxés badallant i adéu-siau el primer cop d’ull. S’ho imagina i veu com un vidre es trenca davant seu, deixant el terra ple de bocins d’una realitat imperfecte. Però ara amb tanta cafeïna i l’afegit dels nervis que duu de sèrie, no hi ha manera d’estar quiet. A més, tan moure’s i l’escalfor sobrevinguda als passadissos i vagons, l’estan fent suar.  Té por que la colònia decideixi que estava millor dins el pot que a les aixelles i marxi cames ajudeu-me. Amb un mocador, la mare li ha dit també que el mocador fa senyor, s’eixuga el front dues o tres vegades seguides. En acabat, mira el tros de tela a veure si ha quedat brut, però no: Encara bo, pensa i el torna a guardar a la butxaca. Se sent una mica incòmode, no fa per ell vestir amb pantalons de pinces, camisa i sabates de mudar. Però, la mare insistia, quasi més emocionada que ell: Encara que la roba fos del pare i li anés potser massa gran, millor valia fer bona fila que semblar un pidolaire. Per més que ell digués que quan la va conèixer, a la festa de l’Albert, no hi anava pas de ben vestit i que tampoc li va fer cap mala cara, la mare persistia en que allò va ser una trobada casual i això és la primera cita, que no té res a veure una cosa amb l’altra. I clar, com que tampoc està avesat a anar així, al damunt té la pressió de no fer-la malbé, i es posa més neguitós. Es mira la butxaca de la camisa per assegurar-se que no li ha caigut la rosa. En constatar que encara hi és un petit relaxament facial sembla estendre’s al voltant dels ulls.

Bip, bip, bip.

El senyal sonor de l’imminent tancament de portes fa que la jove que llegia el llibre al meu costat (jo aprofitava per fer el mateix per sobre l’espatlla) el tanqui de cop i, d’un bot, surti del metro just a temps. Em quedo sense saber com serà el rencontre però, com el protagonista, tot hi fer poc més de dotze anys d’aquell primer dia, jo segueixo expectant: Avui és Sant Jordi i espero, nerviós com un nen el dia de la mona, que li agradi la rosa i el relat que li he preparat.

la (des)gràcia del mar (II)

L’Ibrahim, que està refent l’escultura de sorra un xic malmesa per la fina pluja del migdia, també guarda aquell retall del diari. És el seu passaport particular, allò que identifica el dia de la seva entrada al país. El record d’aquella travessia ha volgut deixar-lo enrere, però no pot oblidar com un trajecte que començava ple de por, però també d’il·lusió va acabar amb poc més que decepció i ruïna. Sentia com aquell destí, pintat amb colors virolats d’esperança, li havia donat l’esquena i es tornava una mica més gris quan el sol se submergia a l’horitzó. Tan lluny de casa, poc es pensava que el record d’aquells dies jugant amb el pare a fer castells amb la sorra humida i fina de l’oasi l’ajudaria a tirar endavant en un món desenvolupat que el deixava de banda dia si i dia també. Només el reconeixement d’una feina ben feta, junt amb quatre pinzellades de llàstima, el permetien ajuntar unes monedes per menjar i pagar un lloguer abusiu. Aquestes dringaven quan algú deixava uns cèntims al bol que guardava entre les urpes un drac d’arena que s’enrotllava al voltant d’una alta i fina torre de castell com protegint-la de no sap ben bé què. Si que ho fan, en canvi, els nens que no s’atreveixen a apropar-s’hi massa tot i brillar-los els ulls talment com si veiessin un caramel gegant o se’ls hagués aparegut un fullet trapella al davant. L’Ibrahim espera que s’imaginin la millor de les històries de fades, cavallers o princeses, tan li fa, però que al seu cap, quan marxin, aquell drac que tantes hores ha emprat en esculpir, cobri la vida que ell és incapaç de donar. El dia s’acomiada lentament, el passeig es buida i, des de les cases i terrasses, el soroll dels coberts colpejant els plats indiquen que s’acaba la jornada. Recull les monedes, es compra una cervesa en un petit supermercat i camina fins la punta de l’espigó, on la Margarita està ajudant al seu pare a recollir els trastos i temors. Se la veu amb calma, sentint com el mar calla les raons per haver-se endut aquells que no sabien nedar. Un cop buida, arranca un full de paper d’una petita llibreta amb motius infantils i hi escriu un seguit de noms. L’enrotlla i, com cada dia, el col·loca dins l’ampolla verda que deixa caure a l’aigua. Balancejant-se amb suavitat pel vaivé de les onades, el mar se l’enduu cap endins, per recollir l’encàrrec que el Josep recuperarà mesos més tard per decorar la casa.

Així el mar enllaça històries, com també ho fan els ulls de la Margarita i l’Ibrahim que, en tombar-se, es troben i s’entenen. No saben què s’expliquen, però es comprenen. Sense dir-se res tornen cap a casa, contents, al cap i a la fi, de saber que no estan sols. També ho fan l’Albert i el seu pare, que es creuen amb l’Elvira quan, de sobte, exclama contenta d’haver trobat el sistema que manté el paper eixut dins l’aigua: Mira mare! Allà hi ha una ampolla amb un missatge! Els pares s’observen i no poden fer més que somriure amb complicitat, una complicitat que tot just comença, però que creixerà com la inquietud dels infants que agafen de les mans caminant cap al metro.

El darrer en marxar és el Jaume, que no es pot estar de quedar-se encara una estona mirant al fons, cap enlloc, cap endins. Sembla l’encarregat de tancar la platja. Quan passa pel meu costat, estic assegut en una terrassa d’un bar amb massa olor de fregit, em toca a mi tancar la llibreta de notes. Avui m’enduc una bona col·lecció de pensaments i sospites que, si bé potser no són certes del tot, tampoc m’importa. Perquè a mi m’ha semblat tot molt clar, així m’ho xiuxiuejava el ritme de les onades, que té més bona oïda, vista i memòria que jo.

La (des)gràcia del mar (I)

El plor desmesurat de l’Elvira, com el del guix al rascar amb la pissarra, estripa l’aire de la platja de la Barceloneta. El petit vaixell de paper, fet amb la pàgina dels anuncis d’un diari gratuït, no ha aguantat l’envestida de les onades i s’ha desfet en poc més d’un minut. El somni de veure’l allunyar-se fins caure per l’horitzó es veu estroncat per una realitat que no deixa fruir la imaginació més enllà de les lleis de la física. La mare intenta animar-la, dissimulant el riure inevitable de pensar com reaccionaran les germanes quan demà els ho explicarà, però el desconsol d’una innocència arrabassada es veu palès galtes avall en forma de brillants llàgrimes on, si un s’hi fixa bé, es poden veure reflectides les restes del naufragi i la figura d’un senyor, a la vora de la platja, que remena les pedres que el mar escup damunt la sorra.

El Josep sap que no són iguals les petites escultures que es troben aquí de les que hi ha a l’Estartit o Torredembarra. Per això baixa com a mínim un cop per setmana a furgar entre el rocam buscant aquells pedaços que ompliran l’esperit de calma. Li falten unes poques cloïsses per acabar d’estucar els pilars de l’entrada de casa, el repte que ha heretat de la mort de l’Aina sota aquelles aigües. Es convenç de pensar que és ella, que amb paciència des de les profunditats, li talla i treballa les pedres que després va arreplegant. Així, l’amor omple la casa de decorats impossibles: bombetes colgades de trossos d’ampolles de vidre de colors arrodonits per la paciència del temps, que fan una llum tènue i alegre, quadres fets amb restes de rajoles acaronades per la remor de les onades i una infinitat de jardinets japonesos de fina sorra i rasclets fets a mà.

L’Albert també remena entre les pedres, però ell en cerca de planes, perfectes. El pare, que l’acompanya, o potser és a l’inrevés, que no fa tant que es va separar de la Lluïsa i es troba massa sol, l’ajuda i li n’atansa alguna de tant en tant. La Lluïsa... la darrera vegada que la va veure va ser quan es va acomiadar d’ells dos des de la coberta del gros ferri. Feia un adéu amb el braç tan enèrgic que no va saber identificar si era d’alegria o de trista passió pel petit que deixava a terra. En tot cas, ell li tornava l’adéu ple de llàstima i carregat d’irresponsabilitat per anar-se’n amb aquell altre. Mira papa! El crit el torna al costat del fill just per veure com en llança una cap el mar amb més fúria que destresa i no aconsegueix que reboti ni tan sols una vegada. Aleshores es gira picant de peus i alçant les mans amb els dits ben estirats, que després encongeix en un puny fermament tancat, engabiant la ràbia de no poder superar el Jaume, un any més gran que ell i que diu que pot fer-les rebotar quatre cops. El pare, per enèsima vegada, li explica el procediment. El braç no ha de passar per dalt del cap, ha d’anar de costat i al final, el canell ha de fer voltar la pedra. Així, veus? I una pedra salta deixant un seguit d’anelles que s’eixamplen com els lligams que està teixint dia rere dia amb l’Albert, fins que topa amb les roques de l’espigó.

El sec so desperta la Margarita del seu embadaliment. Avui tampoc veu Mallorca des d’aquí. Diuen que si és prou clar, es pot veure des del peu del Tibidabo. No la veu, i en realitat, ja li està bé. Ja fa tres anys que acompanya el pare, els diumenges, a pescar des de la punta de l’espigó. Amb el temps ha anat acostumant-se als finíssims esquitxos de les ones al petar, fent força escuma i enrenou, contra els blocs de formigó desendreçats, talment com si els haguessin deixat allà de qualsevol manera perquè no sabien on desar-los. Amb sort potser encara trauran tres o quatre peixos per menjar-se al vespre. L’acompanya per un estrany sentiment d’obligació moral, ara que ja no ho fa el Miquel, qui el tornava sempre a casa abans d’endinsar-se amb la colorada barca de fusta a pescar calamars al capvespre. Fins aquell dia que, al matí, l’habitació estava buida. La Margarita no vol creure’s l’informe policial que diu que va embarcar en un vaixell cap a Mallorca on viu en un pis amb una altra dona. Ella prefereix pensar que va ser una sirena qui se’l va endur contra la seva voluntat i espera que un dia, l’ham que enfonsa a l’aigua salada enfilant suculents maduixes en comptes de cucs, la faci sortir per donar-li’n algunes explicacions. S’aferra a la idea sorgida de la portada del diari, ben desada a la carpeta dels tresors, que va llegir al matí següent: Es troben fragments d’una barca escampats pels penya-segats del Garraf.

L’Ibrahim, que està refent l’escultura de sorra un xic malmesa per la fina pluja del migdia, també guarda aquell retall del diari. És el seu passaport particular, allò que identifica el dia de la seva entrada al país.