Primer capítol

No n’ha atracat mai cap, normal doncs que estigui visiblement nerviós assegut al seient del conductor, amb el cotxe parat, davant la porta d’un conegut banc “nacional”. De fet formalment no està atracant un banc, només està deixant passar el temps aparcat en doble fila, com poden fer tants altres ciutadans que esperen que la companya faci les seves gestions i marxar després, que ja se sap que trobar aparcament al centre és complicat.

Per més que es repeteixi que ell res, que tot tranquil, no pot evitar notar les mans humides. Potser és el Sol entrant per la finestra que escalfa massa. Es frega les mans als pantalons de pana i torna a posar-les al volant. Pel cap li passa que bé es podria haver posat un pantalons de xandall o texans i s’estaria estalviant aquest anar movent-se incòmode al seient.

Fa un posat de concentrat, però de concentrat en no se sap ben bé què. Ulls fixes al davant, a la gran avinguda, al semàfor que ara canvia a verd i tots els cotxes impacients que arranquen esverats per poder ser els primers a parar un metres més endavant, a la següent cruïlla que encara el té roig. Pel retrovisor li sembla veure unes llums blaves que identifica com la policia que ja de venir. Se li accelera el cor atabalat. Però el llums no es mouen i quan s’hi fixa millor veu que en realitat és un rètol d’una companyia de telefonia que sobresurt, llampant, de la paret.

Una gota impertinent comença a caure-li pel front. Potser hauria d’obrir la finestra per evitar l’efecte hivernacle que el fa sentir com un pollastre rostint-se amb paciència dins el forn. Segueix atribuint aquelles suors a una inexistent calor, doncs el termòmetre del cotxe marca no més de 10 graus, però per ell és com si estigués al Sàhara, ben allunyat de qualsevol oasi.

No està familiaritzat amb la sensació de no saber on està ni què nassos hi fa assegut al seient del conductor d’un cotxe. Perquè, fet i fet, mai ha atracat un banc, però es pot dir que fins ahir tampoc mai ha conduït un cotxe i és clar, trobar-se amb la responsabilitat de ser qui portarà a les noies corrents entre els carrers el neguiteja una mica. I no tan perquè pugui passar-los res a ells o al cotxe, sinó perquè sap que la gent es posa histèrica al volant i de seguida pita si algú gira sense posar l’intermitent o si es despista mig segon i no arranca quan toca. L’emprenya bastant el so d’una botzina, els clàxons l’enganxen sempre despistat i fot uns bots que el llancen als braços de qui tingui al costat. Una vegada, amb la història, gairebé fa anar per terra a un pobra vella que cap culpa en tenia ella i que amb prou feines si s’aguantava dreta agafada al bastó com si fos una columna d’algun temple grec.

S’eixuga la suor del front amb l’espatlla, sense deixar d’anar les mans del volant, que ha d’estar preparat, es diu. S’estranya al veure  que els vehicles s’aturen de manera força irregular al davant encara que el verd els convida a creuar. És aleshores quan sent una sirena que s’apropa. Se li contrauen tots els músculs, nota garratibada tota l’esquena, prem amb es mans el volant com si volgués fer-ne suc. Per instint també petja el pedal del fre. Vist des de fora, està rígid com un insecte pal i, encara que no sigui cert, ell s’imagina que els ulls li surten enfora igual que a un camaleó i li donen voltes per les òrbites buscant la mosca, l’origen d’aquell horrible, alarmant i estrident so.

Que surtin ja! – i mira ara a la porta del banc ara al carrer – que surtin ja o potser serà massa tard. Ens bloquejaran el pas i que jo sàpiga els cotxes encara no salten... Busca desesperat algun botó al tablier amb el símbol d’unes ales o molles.

L’ambulància apareix pel costat enganxant-lo distret cercant el turbo de propulsió virtual. No era doncs la brigada mòbil que venia amb les porres i les pistoles d’antidisturbis per bloquejar-los el pas i, ja que hi eren, arrancar-los els ulls d’una pilotada – va pensar – només era una ambulància que devia dur algun desafortunat a l’hospital. Només això. Encara bo, perquè ara ja estava segur que el seu no era pas el cotxe fantàstic.

La calma encara plana sobre la porta del banc, tot normal. Res fa pensar, des de fora, des d’on ell està vigilant, que la seva companya, l’Elsa, està robant tot el que pot arreplegar seguint l’estratègia trenada en el seu manuscrit. El text, encara no sap per quin motiu l’ha agafat abans de sortir de casa, reposa al darrere, a la safata del porta  maletes.

Una papallona, volant erràtica com totes les de la seva espècie, es passeja per l’aire confiada. Després de demostrar unes capacitats acrobàtiques més que dubtoses aterra damunt l’emblema del vehicle. Per variar, aquest fet tan poc usual el distreu de les seves obligacions: estar alerta i llest per quan arribi el moment. Troba molt interessant la imatge, potser fins i tot podria encaixar en un anunci, pensa. Una dona amb bikini segurament vendrà més, però escolta, ara que s’estila això de l’ecologia... mira, no sé, i si qualla? “Simbiosi amb la naturalesa” s’imagina de fons la veu en off amb la papallona damunt del símbol de la marca.

El so vibrant i cridaner de l’alarma el fa baixar de la inòpia i la sorpresa el fa fer tot el contrari, picant fort amb el cap al sostre. La porta del banc s’obre prou de pressa per tan pesada com sembla i l’Elsa en surt corrent amb una bossa penjant de cada braç. darrere seu apareixen les altres tres amigues: L’Elvira, l’Elionor i l’Elisenda. Aquesta darrera amb un nyanyo al cap que el duu a pensar en l’estruç del manuscrit. Però al manuscrit l’estruç, de l’impacte, hauria caigut estabornida i, per tant, ja era diferent. Si la història havia canviat potser ell, la gallina, sabria dirigir el cotxe, que per això van estar practicant ahir al capvespre fins que l’Elsa va dir que mecagundena Maurici! És igual, anem cap a casa i que sigui allò que joquèséqui vulgui.

L’Elsa arriba, obre la porta del copilot i s’asseu encabint-hi les bosses com pot.   

- Què fots que encara està el motor parat?

Amb tot, se n’havia oblidat. I no és que no li haguessin repetit vegades ahir: Tan bon punt vegis qualsevol de nosaltres sortint per la porta, arrenques el cotxe” i ell feia que si, que què pesades podeu arribar a ser quan voleu. Però és que l’alarma, els antidisturbis, el cotxe fantàstic i la papallona de l’anunci l’havien acabat despistant i...

-Va! – Era l’Elisenda que entrava darrere amb tres bosses més. Ell torna a recordar el manuscrit i la gallina i troba divertit traslladar l’escena del conte que havia escrit a la realitat, per posar-hi una mica de dramatisme.

- I això d’aquí – diu senyalant les claus que pengen del contacte – per què servia?

Quatre parells d’ulls, ja hi eren totes, se’l miren amb cara de màquines de foradar parets, amb un parell de broques, girant a velocitat de vertigen, sortint de les pupil·les. Ho entén de seguida, no calen més matisos, està claríssim: Prou bromes Maurici, calla i posa’t en marxa.

Gira la clau del contacte, el motor gruny. Posa primera i apreta massa fort l’accelerador, fent xisclar les rodes, sortint de pressa. El vent fa voleiar la primera plana del manuscrit, la del títol i l’empeny alegre cap enfora del cotxe.

Del banc en surten dos guàrdies de seguretat, massa grassos per atrapar ningú, a temps per veure esmunyir-se el cotxe entre la multitud de l’avinguda i el paper que es deixa caure després d’una dolç vaivé a terra, a la vorera. Un d’ells s’ajup i llegeix en veu alta aquelles línies que serien portada de demà de molts diaris, el crit de les següents manifestacions i l’eslògan dels moviments socials que van aparèixer més endavant: No pararem fins que no ho feu vosaltres.