El llac

El seu rastre m’indica que s’ha ficat entre la malesa. Tanco els ulls per protegir-me de les branques dels boixos, alguns esbarzers i teranyines mentre travesso l’espessa mata per on estic convençut que ha passat. El sol em mig enlluerna quan els torno a obrir a l’altre cantó i tombo el cap enrere. Espero uns instants, no massa, que no tinc temps per perdre, fins que se m’acostumen a la llum.

Davant meu es presenta un llac d’aigües tranquil·les on s’hi reflecteix la llum del sol fent petites estrelles que ballen al ritme despreocupat del vent suau que bufa a la muntanya. Odio els llacs. Ràpidament busco les traces que hagi pogut deixar i l’olfacte em duu fins a la vora de l’aigua. Els petits còdols de colors diversos, marrons, foscos i alguns de gairebé blavosos estan remenats allà on es perd el camí. Però aquest desordre natural també podrien haver-lo provocat les dues parelles de banyistes que hi ha al voltant del llac. Estan tots fora embolicats amb acolorides tovalloles. Per culpa seva hi ha massa punts al voltant del llac que té restes d’aigua i m’impedeixen saber amb certesa per on ha sortit la mala bèstia.

Intento observar entre les aigües cristal·lines si hi ha algun indici evident de la seva presència: pèls, cagallons, no sé, alguna cosa. Però no hi veig gaire més enllà d’un parell de metres, després tot és d’un blau massa fosc. Algun peix que s’aproxima a les aigües poc profundes es mou amb agilitat i distreu la meva atenció esporàdicament.

No crec que s’hi hagi submergit i encara estigui al fons, però tot i així faig la primera volta mirant cada quatre o sis passes a l’interior. Han de ser moviments ràpids per no perdre temps. Cada poc hi entro una mica i em mullo les potes fins als genolls. Torno enrere i m’espolso l’aigua. A cada moment intento ensumar l’aire per veure si em porta algun indici. No res, i segueixo amb la volta. Hi estic més temps del que esperava, el llac es fa més gran a mesura que corren els minuts. Són les presses, ja ho sé.

Sense sort, m’enfilo en una de les arrodonides roques que hi ha vora el llac i busco a la distància alguna pista. Però res, l’aigua és clara i tremolosa, els esquitxos al voltant del llac, a les zones de terra i les d’herba curta i verda són ara més abundants per culpa de les meves entrades i sortides. Mal gestionat, em dic. Pocs metres a la rotllana del llac comença el bosc altra vegada. El vent fa moure les fulles per tot arreu i m’impedeix trobar o sentir algun indret on petin les branques pel moviment i el trepitjar de l’animal que fuig.

A la dreta no hi ha arbres, és per on arriben els excursionistes. M’hi apropo sense esperança: mai marxen per llocs escampats i fàcilment visibles. Efectivament, a part d’uns punts de colors vius dels anoracs d’uns que pugen una mica més avall, no veig res que es bellugui.

Torno al llac i faig una segona volta de reconeixement. Tampoc tinc sort.

Sense esma, assec el cul a la gespa escalfada pel sòl i bordo repetidament per indicar a al Josep on estic i que vingui a recollir-me. Odio els llacs.

-          Bup, bup!