El premi de narrativa

Els aplaudiments i un lleuger copet de son pare a l’espatlla el van fer baixar d’allà on els núvols juguen amb el vent. Ell va posar-se també a aplaudir, per pur mimetisme, i a fer un somriure de compromís.

- Maurici – digué el pare – aixeca’t va! Que has guanyat el premi.

Els quatre pardals que encara piulaven dins el seu magí van desaparèixer com el dolent d’una pel·lícula darrera una bomba de fum, només algunes plomes van quedar dansant alegres per l’aire. Obrí la boca incrèdul mentre mirava alternativament ara al pare ara la mare. Feia temps que no els veia tan contents. Podia veure clarament l’orgull darrere les ninetes, saludant efusivament amb les mans: radiant.

- Va, no badis Maurici – afegí la mare que amb els braços quasi l’alçà de la cadira – que has d’anar-lo a recollir!

Les tres persones que tenia al costat, que no sabia qui eren però que també picaven de mans sorollosament i es feien comentaris a l’orella fent que si amb el cap, arronsaren els genolls per deixar-li pas entre les cadires. Tot i que una mica maldestre al final aconseguí arribar al passadís. Caminant, ara més tranquil, cap al petit però prou digne escenari que havien muntat a la biblioteca del poble, el Maurici no acabava d’entendre aquell clamor al seu voltant. Només havien estat quatre línies mal lligades, pensava, com els cordons de les sabates ben llustrades d’un dels avis que seia a primera fila.

Pujà l’escenari esperant trobar-se una copa gran com les que agafen els ciclistes o corredors de la fórmula 1 i una mica de cava per ruixar als assistents. Però en canvi es trobà l’amable regidor de cultura que li allargà un sobre dient pel micròfon que aquí tenia un txec de dos-cents euros en llibres i material escolar a la llibreria del carrer major. Desencantat, allò havia estat com un petit martell que esberlés el cristall de colors i ara veia als assistents esquerdats, agafà el sobre disposat a donar mitja volta i tornar a seure al costat dels pares. Però el regidor se li apropà a l’orella:

- Hauries de dir quatre parauletes – digué. - Aquí tens el micròfon. – L’empenyé suau cap al centre de l’escenari i li n’ajustà l’alçada perquè es poguessin sentir les seves paraules. – Amb tots vostès, el guanyador de narrativa d’adolescents entre catorze i setze anys: Maurici Artigues Nenúfar!

Després d’uns segons d’eufòria encara més estrident els aplaudiments van començar a minvar. Ja duien vora d’un minut picant de mans, n’hi havia que n’estaven ja una mica tips i alguns tenien els palmells ben vermells. Al Maurici allò li recordava massa a l’entrega dels Òscars, quan el senyor Almodóvar pujà a l’escenari i començà a repartir gràcies a Déu, a totes les verges i a sa mare. I allà, entremig de les ballarines plomes dels pardals que s’havien esfumat, va trobar els pares, cofois. Se’ls podien veure els raigs d’alegria sortint per les orelles i eriçant els cabells. Es morien de ganes d’abraçar-lo. Va pensar en agrair-los la paciència per posar la cirereta lluent al pastís que ja trobava excessivament dolç.

- Bona tarda – digué. El so de la seva veu sortint pels altaveus el despistà uns instants, no es reconeixia i s’imaginà uns petits follets treballant fort dins aquelles caixes negres ajustant i modulant els engranatges i membranes perquè en sortís el so que pertocava. – Aquest premi no hagués estat possible sense l’ajut inestimable de dues persones que m’han estat acompanyant sempre. – Féu una pausa expressament, per accentuar el nerviosisme i l’emoció de l’instant. – Han estat al meu costat en tot moment, donant-me suport i defensant la meva faceta més creativa quan més ho necessitava – guinyà l’ull al pare i aquest, al seu temps, es tombà cap al professor de ciències socials com preguntant-li sense dir res: “tens alguna cosa a dir? Cap al·legació?” – I en especial a ma mare, la Gisela Nenúfar, sense ella aquest premi no l’hagués pogut guanyar mai.

La sala s’emocionà i tornaren els aplaudiments, els pares es besaren, un petó furtiu entre tanta alegria. El Maurici tussí una mica per fer veure que neteja la gola i el silenci expectant tornà a estirar-se com un llençol suament damunt del llit.

- Ho dic amb tota la sinceritat del món – per dins s’estava petant de riure i s’animava a continuar l’escena – el dia abans que finalitzés el termini d’inscripció al concurs de Sant Jordi amb prou feines havia aconseguit escriure dues frases amb sentit. Per casualitat, avorrit, vaig començar a obrir els calaixos de l’habitació d’estudi i en un d’ells vaig trobar-hi un petit conte firmat per ma mare. Me’l vaig llegir i em va semblar molt bo. Veient el resultat del concurs, veig que al jurat també li ho ha semblat.

El regidor de cultura, àgil i veloç com si fos el d’esports, li prengué el sobre de les mans d’una revolada. Els murmuris s’escamparen per la sala. Les cares de satisfacció es convertien per moments en autèntiques expressions de retret, vergonya i ira. Enmig de tot aquell batibull de disconformitat dos persones començaren a riure: la Gisela i el Manel s’alçaren i l’anaren a buscar per endur-se’l d’allà abans que acabés apedregat. A tots dos els va semblar, en realitat, una bona ocurrència. A part d’ells ningú sabia que la Gisela no sabia escriure en català. Van celebrar-ho sopant pizza en un petit restaurant als afores però al Maurici se li van passar les ganes de tornar-hi, ell seguia pensant que havia tingut gràcia, que havia estat enginyós.

- I ho has estat – li concedí el pare.

- Perquè tothom jutja sempre tan de pressa?

- Perquè de petits els han ensenyat que el blanc és blanc encara que sigui tots els colors i no ho poden entendre. – digué la Gisela

- Els han ensenyat a rebutjar allò que no entenen. – Afegí el pare – I segueixen fent-ho ara...