Des del carrer veig el cartell de lletres blaves
desangelades on s’hi pot llegir: cures externes. Un jove de trenta-i-pocs surt
per la porta que hi ha just a sota, aquella porta de cristall translúcid que
deixa entreveure una llum blanca fluorescent, de malalt, a l’interior. Té els
ulls vermells i humits, però per com allarga l’extrem dels ulls cap avall, com
arruga el front i les celles intenten trobar-se allà on el nas acaba per
mantenir-les sempre allunyades, per com es tapa mitja boca amb tres dits de la
mà i el llavi inferior tremola intermitent en una mena d’espasme, per com, en
realitat, no mira enlloc, no veu ningú, sé del cert que no li passa res als
ulls. Puc percebre el dolor de mil agulles al cor d’aquell bonhome només amb
l’expressió de la cara. És una cara de males notícies. Tot i sortir per la
necessitat d’una mica d’aire no deu ser ell qui marxa.
Trec les claus de la butxaca, un joc nou i brillant, i
mentre en fico una al pany em ve al cap la frase de l’oncle Isidor: “No oblidem
que els hospitals a més de ser centres de salut, també ho són de mort”.
Empenyent fort amb l’espatlla l’entrada metal·lica i pesada del bloc de pisos
on ens hem mudat, penso que m’hauré d’anar acostumant a aquestes escenes i al
so estrident i oscil·lant de les ambulàncies. Vivim al costat de dos hospitals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada