Nit de tempesta I

No fou una nit fosca de tempesta, però ho hauria d'haver estat.

Havia arribat uns quaranta minuts més tard de l'hora convinguda. Ja gairebé estava a punt de deixar-me vèncer pel desànim (no hagués estat pas la primera vegada...) i marxar capcot cap a casa quan la vaig veure girar per la cantonada. Estava resplendent, radiant. Duia una camisa blanca, potser una talla massa petita a jutjar per com tibaven els botons a l'alçada dels pits menuts, que feia joc amb aquelles dents perfectament alineades, una faldilla lleugera fins a mitja cama que dansava alegre al ritme dels passos no gens apressats i unes sabates sense cordons que mai he sabut com es calcen. En veure'm assegut al banc amb la mà plena de pedretes que m'entretenia a tirar, sense massa èxit, contra el fanal d'uns metres més enllà, va obrir els immensos ulls turquesa i va somriure'm. Jo, evidentment, no vaig esborrar la cara de badoc fins al cap d'uns minuts. Vaig deixar caure les pedretes de pressa, sense adonar-me que me les fotia damunt les sabates que tot just estrenava, i vaig fregar-me les mans als pantalons de lli blanc, quedant-me lleugerament amarronats a l'alçada de les butxaques. Se'n va adonar, però tampoc va semblar que li'n donés massa importància.

Vem passar la tarda tontejant com a bons adolescents. Primer vem caminar una mica sense rumb, així per passar l'estona, mentre m'explicava l'excusa que havia donat a casa per poder sortir i no estar fent els deures. Recollint tot el valor mal-contingut, vaig atrevir-me a roçar-li el braç un parell d'ocasions, aprofitant moments de complicitat. Jo tenia els pèls tots eriçats.

Li vaig comentar, així de passada tot i tenir-ho estudiat des de la nit anterior, que no massa lluny hi havia una gelateria molt bona que coneixia (ella també, és clar, el poble no és tan gran) i vaig convidar-la a fer-ne un. Jo el vaig triar de cítrics i fruits exòtics, ella en prengué un de xocolata amb avellanes i iogurt.

El destí va voler presentar una situació immillorable, d'aquelles que succeeixen potser tres vegades a la vida i cal saber-les esprémer: Una moto sortí d'un garatge de sobte, ella s'espanta i, saltant mig de costat, va topar amb mi. El meu gelat va esclafar-se sobre la fins aleshores impol·luta camisa blanca. Vaig notar perfectament com es desfeia la bola de vistós color morat i s'amollava a l'incipient pit esquerre. Per uns segons, vaig desitjar ser aquell gelat. La meva reacció va ser lenta, com era d'esperar, i quan vaig aconseguir articular la disculpa, ella ja s'estava eixugant amb el tovalló de paper. Vaig desitjar ser aquell tovalló que anava acariciant el petit turonet i amaranempapant-se del suc de gelat fos. Encara estava jo mig divagant entre les perspectives de ser paper o gelat quan em va preguntar si vivia a la vora.

-Si, un parell de carrers més enllà- vaig quequejar allargant el cap en direcció a ca la mare.

-Val, suposo que podré agafar-te alguna samarreta per canviar-me aquesta camisa bruta oi?

No m'ho podia creure. Guiat pels moviments més automàtics vaig fer assentir amb el cap excessives vegades.

- Apa doncs, anem-hi.- I va enfilar per on li havia indicat. Jo em dedicava a seguir-la, la ment totalment en blanc, incapaç de computar aquella informació mentre ella m'explicava que a casa no volia tornar-hi tan d'hora, que si no ja no la deixarien marxar altra cop.

La mare no hi era, havia marxat fora el cap de setmana després de fer-me prometre que no faria festes al vespre i ma germana havia anat a dormir a casa una amiga. Li ho vaig comentar, encara no sé perquè, i va riure trapella. Li vaig donar un parell o tres de samarretes de ma germana, vaig creure que li anirien més bé i agafant-me-les va encaminar-se cap al lavabo. No es va molestar a ajustar la porta i vaig entreveure-li l'esquena quan es va treure la roba: No duia sostenidors i la visió d'aquella pell tersa i morena gairebé em fa caure de cul.

Encara no m'havia mogut ni un centímetre quan va sortir, ja canviada. Li quedava fabulosa la samarreta lila d'escot molt obert de ma germana.

- No tindràs una bossa per guardar això?- Preguntà ensenyant-me el manyoc de la camisa.

Després d'aconseguir-li'n una va proposar de mirar una pel·lícula al sofà i li vaig dir que remenés. Va triar-ne una del Tom Cruisse, d'acció (jo vaig maleir la meva poca vista per no haver llogat res amb un caire més romàntic, el Quadern de Noah hagués estat tot un encert) i ens vam estirar al sofà.

Tot i haver-la vista una bona mà de vegades, anava perdent el fil cada cop que notava un moviment del sofà. Inquiet, m'aixecava a fer crispetes al microones (encara que no ens haguéssim acabat les que havia fet anteriorment) i aprofitava per agafar aire a la cuina, nerviós. En algun moment àlgid, de tensió, va estrènye'm la mà. El contacte fi dels seus dits em provocava un nosequè que em deixava rígid com un pal. Aleshores oblidava de què anava la pel·lícula i trigava ben bé deu minuts a recuperar l'atenció, la respiració i el ritme cardíac.

Quan va acabar el film, ja era fosc, i vaig oferir-li una cervesa que va acceptar ràpidament. Però aleshores va sonar el seu telèfon mòbil. Eren els pares que la cridaven per sopar. Des de la cuina vaig sentir com intentava convèncer-los per quedar-se a casa l'amiga (jo, vaig deduir) però no va sortir-se'n. Jo estava repenjat a la porta, mirant-la discutir amb l'aparell, veient com se li obrien i tancaven les narius cada cop més de pressa i com anava alçant la veu.

- Val, joder!- va cridar penjant i tirant el telèfon al sofà. Estava preciosa enfadada. Els cabells, abans llisos, s'havien estarrufat una mica (per haver estat dues hores escarxofada al sofà i per haver-se'ls tocat massa quan discutia amb els pares) i als ulls s'hi percebia una brillantor desconeguda.

Em va agafar les mans, em va donar un petó a la galta i va marxar tot disculpant-se. Havia passat una molt bona tarda, va dir-me.

Jo em vaig quedar amb les dues cerveses a les mans, un pessigolleig a les galtes i pensant que si hagués plogut potser si que s'hagués quedat... Vaig desitjar que llamps i trons ens visitessin a l'instant, però el cel estava clar, fins i tot podia veure'n les estrelles.

No fou una nit fosca de tempesta, però ho hauria d'haver estat.

La xerrada de la SEAS: Aigua, un dret, no una mercaderia

Els drets humans es van crear com a eina per garantir unes condicions mínimes i bàsiques per a la supervivència i el bon desenvolupament humà, tan individual com en societat. Per tant, un dret humà no es considera com a tal fins que no està en risc la seva obvia garantia. L'any 2010, les NN.UU. van declarar l'aigua com un dret humà, és a dir, s'ha pogut constatar en més d'una i de dues ocasions, que hi ha gent al món, i no precisament poca, que està clarament per sota els llindars mínims pel que fa a l'accés a l'aigua potable i al sanejament.

Es considera que 1.200 milions de persones viuen sense accés a l'aigua potable i unes 2.600 ho fan sense accés al sanejament, això és un 18% i un 40% de la població mundial respectivament. Tota aquesta gent no viu als deserts.

Se sent a dir que l'aigua és un bé escàs, que n'hem de fer un ús responsable. Això només és cert si seguim volent més i més aigua per a usos de, potser, dubtosa utilitat social (se m'acuden, així de passada, L'Eurovegas o el projecte d'una pista d'esquí coberta a Barcelona). Per tant és més una qüestió de voluntat política, que de pròpia escassetat del recurs. Sempre acabarem tenint escassetat si abusem del que tenim, fins i tot de l'aire!

Al llarg de la història les diferents autoritats governamentals i les pròpies comunitats han considerat (i es considera encara) l'aigua com un bé comú, de tots. Fins fa relativament poc, l'abastament ha estat un deure i obligació pública. Les grans infraestructures per tal d'assegurar una aigua en quantitat i qualitat suficient han estat sempre a mans dels governs. Però en només 20 anys, s'han estat fent esforços titànics (campànyes de maquillatge d'empreses privades, de descrèdit cap a les entitats públiques, d'opacitat informativa...) per arrencar aquest ben fonamentat concepte i permetre que entitats privades siguin les responsables de l'abastament de l'aigua als ciutadans. Al nostre país, la campanya de descrèdit més recent, és el cas de les empreses públiques de l'ACA i d'ATLL (aigües del ter-Llobregat), que estan constantment sortint als diaris.

La finalitat darrera d'una gran empresa privada és: fer diners. I els diners es fan, entre d'altres tripijocs que no venen al cas, venent productes (o idees, o esbarjo, o fum...). Per tant, un interès que aquestes empreses acostumen a tenir és l'increment de les bendes per tal d'augmentar els beneficis. Si, com és el cas del nostre territori, la demanda i l'oferta d'aigua estan en un punt de delicat equilibri (per no dir directament en desequilibri ecològic com ja va denunciar el senyor Josep Maria Niñerola antic cap de departament de l'ACA aquí mateix a la SEAS), què fa pensar que l'empresa privada tingui un interès en reduir els consums d'aigua dels ciutadans? Quins motius trobarien per tal d'evitar les pèrdues d'aigua a la xarxa mentre sigui més rendible economicament bombejar-la dels aqüifers?

S'ha intentat justificar reiteradament que hi ha unes suposades “lleis del mercat” que propicien una major competitivitat, però això només podria arribar a ser cert en condicions de lliure competència. Quan ens disposem a analitzar el sector de l'aigua en municipis (o més amunt!!!) ens trobem amb situacions tals com: Quantes companyies ofereixen els seus serveis a un mateix habitatge? La xarxa de clavegueram, està duplicada per tal de propiciar l'entrada a altres empreses? I qui va crear aquesta xarxa en darrera instància? La veritat és que l'aigua es gestiona com a MONOPOLI i per tant, tots els avantatges atorgats als mercats són fal·làcies i paraules que se les enduu el vent.

Podriem estudiar perquè es privatitza o concessiona la gestió de l'aigua. Veuriem que l'urgència de cash en moments puntuals (com l'actual) dels municipis o ciutats són moments propicis. Però això és de tenir la vista bastant curta, és pa per avui i gana per demà. Perquè el ciutadà ha de pagar el benefici d'aquesta empresa si, en el cas que fos pública, aquest no hauria d'existir? El 2009 Agbar va declarar uns beneficis que rondaven els 164M€, el mateix import que va costar la torre que ara s'imposa al perfil de la ciutat de Barcelona, per mi, una clara demostració de poder. Absurdament podriem pensar que aniria creixent un bolet (siguem educats) cada any. Però no va ser així: Aquest any passat la mateixa empresa declarava uns dividents als seus accionistes pel valor de 90M€ mentre alguna sucursal seva pactava EROs amb el govern de la Generalitat. Diners dels ciutadans que van a mans alienes. Siguem llestos: I si aquests diners desaprofitats els reinvertissim a la xarxa? I si utilitzessim aquests cèntims per millorar el gust de l'aigua de l'aixeta i ajudar a estalviar a les famílies que es veuen empeses a comprar, per aquest motiu, aigua embotellada (que és entre 400 i 1000 vegades més cara). Molts estudis demostren que, en general, el cost de l'aigua, quan és gestionat per entitats públiques és menor que quan ho fa el sector privat.

Sabem quina empresa gestiona l'aigua al nostre poble? És una empresa pública o privada? Forma part d'un grup empresarial més gran? És, aquest grup, català o ja ni tan sols té cap vincle, encara que fos emocional, amb el territori del que s'aprofita? Sabem com aquestes mateixes empreses han actuat més enllà de les nostres fronteres? Hem après alguna cosa dels resultats de la privatització de l'aigua a països empobrits? Europa segueix les mateixes pautes que Espanya? I les institucions Financeres internacionals, què afavoreixen? Tot això pot ajudar-nos a tenir una idea de què son capaces de fer. Tot això ens pot ajudar a tenir una idea més clara d'allò que volem i què ens interessa. Potser una opció seria la gestió pública, transparent i participativa de l'aigua?

L'aigua és un dret i no una mercaderia. És massa important per ser considerada només diners i beneficis econòmics.

L'avi de 100 anys que va saltar per la finestra

Era divendres. Si hagués estat un divendres normal hauria anat amb autobus fins a Sant Just per entrenar, un cop acabada la jornada laboral, i hauria aprofitat el trajecte per acabar de llegir el llibre. M'havia promès acabar-lo en dues setmanes, doncs l'havia començat veloç i és de fàcil llegir. Tan absurd com això.

Però la Laia va tenir festa, les raons no les vaig acabar d'entendre, i el cas és que havia anat a dormir a casa els pares. Cosa que li va permetre fer-me arribar la moció a l'ajuntament, però això és una altra història que ara no ve al cas. Després, com que tenia un dinar a mollet, va agafar el cotxe.

I així va ser que em tocà a mi de guardar-lo, aprofitant que jo tornava al poble. Com és d'esperar, per bé que tinc la costum de llegir mentre camino, procuro no fer-ho quan tinc les mans al volant. És, sobretot, una qüestió de seguretat, com entendreu.

Un cop a casa els pares, ara els meus, vaig berenar galetes sucades amb suc de fruites, rememorant les tardes passades bocabadat davant del televisor mirant els dibuixos animats. Seguien tenint aquell bon gust que recordava, però els dibuixos ja no m'atreien.

Mentre feia temps, vaig ensopegar amb un paquetet petit i vaig recordar un missatge que el pare m'havia deixat al telèfon: Potser tard, però Sant Jordi ha passat per casa. No vaig esperar que vinguessin i el vaig obrir. La porta dels 3 panys era el títol. Com que no tenia a mà el de l'avi de 100 anys que m'havia promès enllestir, vaig començar a fullejar aquest nou estirat al puf del menjador. I em vaig adormir, com em passa cada matí al metro.

Em va despretar sobtadament la detestable melodia del telèfon i el Xavier, amb qui havia quedat per fer unes cerveses abans de l'esport, va anunciar-me enfadat que la moto que li havia venut l'Albert quatre anys enrere era una tros de ferralla odiós. Que l'havia deixat tirat on acaba la diagonal, just abans del baixant que passa per sota la ronda. Després d'estar despotricant una estona, va acabar entenent la raó d'aquella inesperada aturada del motor. Li vaig haver d'argumentar que entrava dins la normalitat que una moto, si no li omples el dipòsit després de dos dies de fer-la rodar amb reserva, acabés negant-se a donar una volta més a les rodes. I que en cap cas ho havia de considerar una rebel·lia mecànica contra d'ell. Li vaig suggerir que empenyés fins la gasolinera que, sortosament, no quedava massa lluny i era tot baixada. Jo l'esperaria a la terrassa de Can Ginestar, fent la primera.

I cap allà vaig fer cap. Vaig trobar-hi el Juan, amb un parell més de pesones que no coneixia i em vaig asseure amb ells. Aleshores algú va trucar al Juan i va desaparèixer de la conversa. Semblava que era una qüestió de feina. Esfumat el meu nexe d'unió amb els altres habitants d'aquella taula, també van fer-ho els possibles eines d'interacció. Tots dos van abaixar el cap, van agafar els smartphones i es van posar a omplir-los de ditades.

Van passar més de quinze minuts amb un preciós mutisme. El Sol es ponia rere els xiprés, l'aire començava a fresquejar i la cervesa entrava fresca gola aball. Aleshores va arribar el Xavier, encara furiós i em va repetir la marranada de la seva moto. Una gavina va passar per damunt nostre rient, com fan sempre. Li vaig dir al Xavier que m'havia fet pensar amb els corbs dels dibuixos del Doctor Slump, que passaven per davant la pantalla cridant: Babau, babau.

Vam riure i el divendres va tornar a ser divendres.

Octaveta Mani 15M

Bones, després de mig mes de silenci... Lluita social! :

Les polítiques actuals del govern Català i Espanyol no fanmés que empènyer cap a la privatització de tots els serveis que encara quedaven en mans públiques. I l'aigua no n'és una excepció: 

Empreses com ATLL, que en el moment de la seva creació va estar definida com "estratègica" per a l'interès del poble català, sembla que ja no està considerada com a tal pel nou govern de torn. Si no és estratègica una empresa que vetlla per mantenir els cabals ecològics dels rius, una empresa que aporta aigua a més d'una cinquantena de municipis, una empresa que abasteix a més de 4 milions de catalans (la meitat de la població catalana), aleshores... què més pot considerar-s'hi? No podem permetre que se'ns venguin així!

El sector privat NO és la solució! A Barcelona, i a 20 municipis de l'àrea metropolitana més, l'empresa privada AgBar està gestionant l'aigua de manera ilegal! No existeix cap concessió, no hi ha hagut mai un concurs públic, no hi ha transparència! Allò que si que existeix és una sentència que així ho certifica. No tenen dret a cobrar-nos la tarifa perquè és il·legal!

La gestió de l'aigua és un Monopoli, i per tant no pot estar en mans d'empreses privades que cerquen el màxim benefici monetari dels accionistes i no el benestar del poble.

No podem permetre que diners dels ciutadans marxin cap a butxaques privades en forma de dividents quan pel clavegueram es per el 30% de l'aigua en forma de fuites i es plantegen grans infrastructures per trasbassar rius d'arreu.

No podem permetre que es fabriquin torres enormes, mentre s'acomiaden amb ERO's més d'un centenar de treballadors. No es pot permetre que uns s'enriqueixin mentres a d'altres se'ls talla el subministrament per no poder pagar.

Però encara que no t'ho creguis, si que podem triar! I triem una empresa pública, transparent i participativa. Però necessitem el teu recolzament.

Aiguaesvida és una plataforma ciutadana que lluita contra l'onada privatitzadora dels governs. Que empeny per mantenir allò que és nostre a les nostres mans! Que busca la mobilització ciutadana i la desobediència civil!

Perquè queden estratègies per tombar els interessos monetaris privats, ara més que mai, estem actius!

Si t'hi animes, estarem el proper dilluns a les 16:45h al Fòrum dels pobles dins l'espai Crisi Ecològica de la plaça Catalunya.

I sempre a http://aiguaesvida.wordpress.com.

Per a més informació pots contactar-nos a:

aiguaesvida@gmail.com

ESTEM EN CONTACTE, MOVEM-NOS PER L'AIGUA!