Negociant

Al voltant d’una taula el·líptica, de conglomerat i amb recobriment simulant l’elegància de la fusta de caoba vermell obscur, s’hi troben un seguit de corbates. Tendència al blau. La majoria són ratllades, amb línies inclinades uns quaranta-cinc graus, sempre en la mateixa direcció, de diferents tonalitats i amb algun que altre color llampant per trencar la monotonia. També n’hi ha de monocromes i d’altres amb descarats petits dibuixos de naïfs representacions.

Ballen a un suau ritme al voltant de la taula amb posats lleugerament diferenciats, des de la recta i estirada fins a la que pren una sensual corba, tot depèn de la panxa sobre la que reposen.

La blau elèctric es mou més enèrgicament que la resta i sembla que dirigeix i encomana impulsos. Excepte aquesta, que es retorça a dreta i esquerra, les altres es desplacen endavant i enrere. Alguna es relaxa de tant en tant. A voltes es reactiven sota la pressió de la dominant, a voltes segueixen immòbils llarga estona.

Estan totes lligades amb un bell nus al coll de diverses camises. N’hi ha que desentonen i un es pregunta com han pogut acabar fent parella. De camises en trobem a ratlles verticals, a quadres blancs sota fons colorits, amb butxaca al pit esquerre, a tots dos o enlloc. Es mofen les unes de les altres del seu aspecte, que si està arrugada, que si té els botons fent enormes esforços per evitar la sortida desbocada del greix acumulat, que si és incapaç d’amagar la pelambrera de dessota el coll i caram quina vergonya la que està amarada de suor i mostra clapes humides arreu. Totes, això si, troçades dins de pantalons de pinces.

Aquí les variacions si que són menors. Ja se sap que els vestits masculins són quasi tots iguals. Tot just canvia el color: negre, blau fosc o gris, el més agosarat s’atreveix amb un estampat de quadres gairebé invisibles. L’altra diferència és la talla, que a major matèria a contenir més gran ha de ser el cinturó.

Totes aquestes robes tapen les vergonyes, i la pell esblanqueïda per la falta de Sòl i vida, d’una colla de desnarits de ventres inflats i amb cotxes de luxe que parlen de banalitats gran part del seu temps. Negocis en diuen.

The unconquered country

Tot el terra trontollava al pas inestable de l’habitatge vivent. Mà sortí corrent de ca seva i caigué de morros al perdre peu a les escales. Veloç hagué d’aixecar-se per no ser esclafada per les gegantines i despreocupades potes de les cases veïnes. Totes fugien espaordides i Mà s’esmunyia entre elles amb dificultats.
En adonar-se de l’absència de la seva mestressa, la casa frenà en sec, féu mitja volta i començà a cercar-la entre esgargamellats laments de pena i desconsol. Rebé els impactes de l’impressionant allau d’habitatges i per més que s’hi esforçà no aconseguí el seu objectiu i veia com perdia de vista la pubilla entre la multitud. Un parell de finestres saltaren pels aires, la sang brollà abundosa esquitxant les parets de pell i l’herba aixafada, deixant un regueró de dolor i sofriment.
Mà no volgué mirar el lamentable espectacle i fugí entre els arbres del bosc proper. Fou aleshores quan ullà, allà damunt el cel, com les estrelles de gel escopien lleparades de llum. L’olor de socarrim de la pell cremada de les cases s’escampà per tota la vall. Mà restà paralitzada, no podia entendre que la seva gent fos capaç de similar barbàrie.
Els soldats encalçaren les moribundes llars, esbudellant-les totes, així com els inquilins que encara hi quedaven. Encabat començaren a escombrar els voltant a la recerca de supervivents.
Mà girà cua i reprengué la cursa. Per tot arreu veia com s’apropava l’exèrcit i no trobava escapatòria. Enfollia d’impotència. El so d’unes branques espetegà rere seu. Un arbre havia obert un cau a la seva escorça i xuclava amb una descomunal força. Les fulles volaven cap dins el golós roure i les arrels dels arbusts començaven a desprendre’s del terra humit. Mà no atrapà cap branca on aferrar-se i sentí com ja no feia terra. Un crit escapà dels seus llavis per primera vegada des que començà l’infern.
Tot s’enfosquí de cop. No sabia si era perquè finalment s’havia llevat els ulls o per haver entrat en un racó desconegut, però de sobte tot tenia sentit.

Colapso

El títol és apocalíptic, certament, i la majoria de casos que exposa són unes veritats com un temple que només d’imaginar-les un s’acollona. Però el paio té un rerefons optimista i encoratjador. Els meus sentiments passaven de l’astorament a l’interès, de la ràbia al reconfort, d’un bri d’esperança al més gran dels desespers.

Com devia sentir-se un dels habitants de l’illa de Pasqua en tallar la darrera palmera? I tot per què, per aixecar uns Mohais que de res més serviren que per impressionar-nos uns 500 anys després?
Quins pensaments contradictoris devien passar per la testa del cap de l’últim assentament Víking que quedava a Grenlàndia quan, mig morts de fam pel cru hivern (per haver sobre-explotat la vegetació que hi quedava) que estaven patint decidí menjar-se els darrers animals, sabent que això només allargaria la seva agonia i que estava desterrant qualssevol esperança de futur?
Què devien creure els reis Maies quan la seva civilització anà per terra? Al capdavall només van poder tenir el privilegi de ser els darrers en desaparèixer. Els espanyols es trobaren tot just les despulles d’una resplendent civilització en decadència.
Totes elles desaparegueren poc després del seu moment més esplendorós. Em pregunto si no hi hem arribat ja nosaltres, i si no, molt no deu faltar.

Només de veure aquests exemples del passat a mi se’m glaça l’escrot. Com van poder carregar-se l’entorn tant radicalment? Però quan ullo el futur, ni que sigui fugaçment basant-me en el present, no aconsegueixo compartir aquest optimisme que vol transmetre l’escriptor. Estem repetint constantment les cagades i ara a més gran escala. Que si a Hungria un vessament d’una balsa plena de metalls pesats ha destruït riu avall tot l’ecosistema terriblement. Quan una plataforma petrolera peta al mig de l’oceà i el torna marró fosc i dens infectant tot allò que toca. Quan veig que pel cru (potser més ben dit, per seguir al capdamunt) hi ha absurdes guerres. Quan em diuen que a Europa s’estan recuperant els boscs, si, però a quin preu! Al de menjar-se l’Amazones.

Comenta que hi ha empreses que estan compromeses amb el medi ambient, que hi ha petroleres que han sabut que més val cuidar l’entorn on treballen si no volen córrer el risc de problemes majors, tan medi ambiental, com econòmicament parlant, passant per la seva imatge al públic general. Jo dic que no, que només estan compromesos amb el capital. El capital es preocupa pel capital. Allò que potser han entès és que, si volen seguir i maximitzar el benefici a llarg termini, segurament els caldrà tenir cura de les plantetes, els rius i els poblats que poden emprenyar-se. Però aquestes, tot i així, no deixen de ser una minoria.

La responsabilitat és tota nostra, que els permetem tot allò que fan. No hi ha excuses que valguin. O ens movem o ja no podrem fer-ho.

No hi ha sostre

Acabo d’arribar a casa després de passar una molt bona vetllada que podríem considerar d’allò més habitual en el meu entorn. Hem anat a sopar al restaurant que ens ha semblat correcte i després han caigut un parell de gots en dos indrets més.
Tornant cap a casa, emperò, m’he trobat en més de cinc ocasions amb una crua realitat que toca diàriament a les portes del nostre món. És persistent, però ens entossudim a fer-ne cas omís.
L’empatia és poderosa, ens permet posar-nos a la pell dels demés, entendre el seu dolor, patiment o alegria i reaccionar-hi en conseqüència. Si un company perd un parent, li farem saber que ens té al costat. Si veiem algú enganxant-se els dits amb la porta o patinant escales avall, no podrem evitar la ganyota de dolor ni córrer a donar-li el nostre suport o ajuda.
Però la ignorància també n’és, de poderosa. Ens facilita no fer ni cas dels quatre desafortunats que he vist de camí al reconfortant llit. Sota porxos i portalades, mal protegits del vent, del fred i de la insistent pluja d’aquests dies, que humiteja els tinyosos sacs i esparracades mantes que cobreixen els sense sostre durant la nit. En alguna ocasió, fins i tot fem cara de fàstic quan, en recollir part dels nostres estalvis, n’hi ha algun mal-dormint al deplorable albir d’un caixer automàtic.
A Río de Janeiro recordo sorprendre’m de la quantitat d’indigents que descansaven a les ombres de la ciutat, sota escales, en abandonats garatges, amagant-se dels ulls privilegiats, per no ferir-los ni ferir-se. Avui em pregunto si aquí cada cop n’hi veig més o és que potser abans evitava veure’ls.
Hem après a ignorar-los, a no immutar-nos davant els seus silents crits de socors i així poder seguir tranquils, menjant més d’allò que ens cal i bevent-nos les seves oportunitats.

Tancat

Llàstima!

Si estigués a la terrassa, amb el Sol enlluernant, la brisa fresca i un mate o cervesa, de ben segur que les idees i la imaginació fluirien amb molta més suavitat i franquesa.

Contràriament, estant en una habitació d’oficines, excessivament gran i freda, amb les cortines passades, llum artificial, la remor del projector ventilant-se, deu homes (el món de l’automoció té aquestes tristes característiques) xerrant d’absurditats d’aprovisionaments i mirant fixament a la pantalla gegant un seguit de nombres encasellats, amb certificats, títols i propaganda com decoració, uns prestatges que exposen els diferents productes fabricats i una trista i solitària planta, és normal que les poques reflexions que em passin pel cap siguin, les més optimistes, depriments.

Em costa horrors pensar en floretes i paisatges radiants. Se’m podreixen i embruten a mesura que el bolígraf deixa anar la tinta. Tot s’ennegreix, com el cafè.