La zona verda

Amb la bossa d’esport a l’espatlla dreta i desputricant a través del Whatsapp sobre la injustícia i eficiència del servei municipal de grues, baixava carrer dos de maig camí del dipòsit municipal.

Se m’havien endut el cotxe.

Mentre caminava a pas apressat, perquè tot i els cinc dies que havien passat de sobte em venien les urgències, pensava que depenent de quant sumés, més valdria que se’l quedessin: Un cotxe de més d’onze anys no pot pas valdre gaire... Ja amb cinc em va costar més aviat poc...

Era de nit i la torre Agbar, ja se sap que el mal sempre acaba unint-se, m’indicava, alegre amb les ballarines llumetes de la façana, el punt on havia d’anar a parar. A parar o a pagar. A pagar, definitivament.

Com que la plaça de les Glòries està feta un desastre, amb això de les obres de modernització, el dipòsit estava en un pàrking d’aquests de BSM on havien improvisat, amb cartellets enganxats a les columnes, les indicacions de com arribar a les guixetes. El guardià semblava ben acostumat als desorientats afectats i, amablement, senyalava la direcció sense ni preguntar perquè baixaves. Potser tenim la vergonya marcada al front quan arribem al dipòsit? La vergonya o la ràbia, ara no n’estic segur.

En tot cas, quan vaig estar davant del servei d’atenció vaig tragar-me l’orgull i vaig buscar entre els fons de butxaca, alguna resquícia d’amabilitat que encara em quedés per allà mig amagada.

Aquella dona, gentil i empàtica com ella sola, em va atendre amb una comprensió desbordant. Què dius? Que fa cinc dies que se’t va endur el cotxe? Bufff... doncs això et sortirà car de debò.

Si miri, deia jo, que resulta que vaig aparcar diumenge, perfecte tu! Allò que surts content. Zona verda marcada a terra i la senyal corresponent, tot en ordre. Si que se’m va fer estrany veure que la casa que normalment hi havia davant no hi fos, però estava cansat i allà hi havia les línies verdes a terra, impol·lutes, acollidores. No, veus? No vaig veure les senyals provisionals de prohibit aparcar en horari laboral i, sap? Durant la setmana no agafo el cotxe, així que, si se me l’enduen dilluns, allà es queda dimarts, dimecres, dijous i divendres. I encara bo que avui anava a entrenar, que si no fins diumenge res tu! Arribaré tard, a entrenar. Si hi arribo.

La senyora anava fent que si amb el cap, i que no també, depenent del moment.

I és que encara m’han d’arribar les darreres. - Continuava jo dient -Bé, en realitat espero que no arribin, que els serveis estan prou informatitzats per detectar errors humans. Vaig aparcar, farà cosa de dues setmanes, el cotxe també en un lloc ideal. Zona verda immaculada, la meva zona verda. Immillorable. Però el tiquet trimestral va lliscar sota la línia fosca de sota el vidre del davant i no es veia. I, igual que aquesta vegada, el dilluns va passar un vigilant i em va posar el pertinent paperet. Al paperet hi diu: Falta de tiquet. I a més, per si tens dubtes, hi ha una creueta on indiquen que hi ha una fotografia que ho demostra. El dimarts va passar un company seu, perquè al segon paperet hi ha un altre número identificatiu. I, sense qüestionar-se’n la conveniència, va clavar-me’n el segon. Dimecres igual. I dijous. I divendres. Jo no em puc creure que aquesta gent no es pregunti si és normal que un cotxe amb una multa segueixi aparcat al mateix lloc durant una setmana sencera. Serà, normalment, que qui l’ha deixat està convençut d’haver-ho fet bé. I a més, si haguessin mirat el coi de maquineta, haurien vist que, tot i no haver-hi tiquet, el vehicle amb aquella matrícula no és que no hagués pagat, sinó que no tenia visible el justificant.

En aquestes, la senyora, que mentre li fotia el rotllo anava teclejant a l’ordinador, alça el braç per atraure la meva atenció i em diu que ja m’haurien d’haver arribat les multes. Que efectivament, no només els bon-homes no es van molestar a fer les comprovacions pertinents, sinó que tampoc ho havia fet la gent d’oficines.

Va imprimir cinc fulls més, un per cada multa (que, per agilitzar-ho tot plegat, anaven per separat). Me’ls va entregar. Jo encara devia dur una expressió d’estupefacció absoluta, perquè immediatament torna a teclejar i en pocs segons sortien sis fulls més. Són per les reclamacions, un per cada cas. No hauries de tenir problemes amb aquestes, és evident que t’ho haurien de tornar. Tu endavant! Ara, la de la grua... És més complicat. Pots intentar, si vols, reclamar que et tornin el pagament dels 5 dies al dipòsit, perquè si no ho saps és evident que no vindràs. – M’ho explicava entenent perfectament el meu estat anímic - Però no et recomano que ho demanis tot, potser t’ho tomben.

Jo feia que “aha” i “mmmm” tot escoltant. La multa d’avui no te la cobro, només el servei de grues i el pàrking. Recorda que és això darrer que hauràs de reclamar.

Al mirar la factura gairebé se’m cauen els ulls per terra. M’imaginava els problemes que tindria després per recollir-los si no m’hi veia. Vaig treure la targeta de crèdit amb  mà em tremolosa. Surt més barat anar a Boston a visitar el Carles que no pas que se t’endugui el cotxe el servei municipal i no saber-ho fins una setmana més tard!! Jo que vaig amb transport públic, jo que lluito contra la pol·lució i congestió de la ciutat, jo que deixo el cotxe descansant tant com puc, m’enduc uns clatellots que al·lucines. Em sentia castigat injustament i pensant que si era així com l’ajuntament fomentava la mobilitat sostenible, estàvem arreglats.

Vaig baixar a buscar el cotxe. El vaig trobar sol, fins i tot diria que feia cara de compungit, com un nen que sap que ha fet alguna malifeta i que li caurà una bona esbroncada.

Vaig mirar-me’l de cap a peus, allò que dius, a veure si a sobre me l’hauran ratllat... No vaig veure res que no fos normal: estava brut, seguia amb el retrovisor dret agafat amb cinta aïllant, i tot un seguit de bonys que li donen un aire decadent i interessant. Vaig entrar, vaig posar les claus al pany i, abans d’arrancar vaig agafar el telèfon i vaig escriure un missatge:
“Vaig a entrenar, necessito desfogar-me”. 

El Jérôme s'escapa

Assegut al tren lent de Terrassa que s’atura a totes les estacions, passo l’estona distret mirant per la finestra com cau la tarda. Des que hi vaig ja he vist quasi de tot: tempestes, cel rogent, nit infinita... Ara cada cop és més clar i m’adono que ja arriba la primavera, el bon temps i les activitats fins tard.

Una dona, relativament jove però potser no tant, amb llavis molt ben pintats d’un vermell cridaner s’asseu a les cadires del davant, d’esbiaix. Es treu els auriculars de la bossa de mà, també virolada de mil colors, se’n posa un a l’orella deixant l’altre penjant i els connecta al telèfon fi i modern que duu a la mà dreta.

- Pau? – diu sense baixar la veu, però sense tampoc alçar-la massa. Just perquè no se n’assabenti tot el tren, però jo si. – El Jérôme s’ha escapat. – Pausa – Si tu, ha estat tot una mica estrany. Diu la mare que ha estat tota la setmana tibant la corda. Si. Havia amagat l’agenda i deia que no la trobava. Aleshores sa mare li ha dit que endreçarien l’habitació per trobar-la. No, clar, a ell no li ha agradat la idea, però ella ha començat a fer. Si, al cap de poc ell també ha fet com que ajudava una mica, no molt. Jo ho he vist molt clar – es recull els cabells rere l’orella – quan se n’ha cansat ha fet veure que la trobava sota el llit. Ha estat molt evident que sabia on era, perquè de cop s’ha alçat, ha anat a l’altra punta i ha dit: “ja l’he trobada”. – Es frega el nas -  A aquestes alçades ja estava molt emprenyat, el Jérôme, i deia que volia marxar. No, els pares no el deixaven.

He començat a deduir que el nano devia tenir alguna mena de problema més enllà del de no trobar l’agenda. Drogues? Alguna malaltia mental?

- Jo l’he intentat calmar, apropant-m’hi i dient que tot bé, que era normal que volgués marxar, però que si sortia ens havia de dir quan tornaria i que on seria. Que no vull tornar! Ha cridat. Aleshores ell se m’ha apropat amenaçador.  – Drogues, m’he dit – El Joan, el pare, s’hi ha posat pel mig eixelebrat dient que no tenia respecte per res ni per ningú. Li ha fotut un esbroncada de nassos. Evidentment això no ha ajudat pas gaire i l’altre s’ha tancat d’un fort cop de porta.

La noia alça els ulls i em mira, jo tombo el cap cap a la finestra, fent veure que aquella història no va amb mi, ni m’interessa el més mínim.

- Hem començat a sentir cops a les parets. Si. Ens imaginàvem que estava trencant coses però no hem entrat fins al cap d’una estona de fer-se el silenci. I ja no hi era. – Sembla que de l’altre cantó del telèfon li diuen alguna cosa – Si, ha obert la finestra, s’ha enfilat al sostre de la casa del costat, que és un pèl més baixa, i s’ha llançat a baix. S’hagués pogut fer mal, però no hi era. Encara l’estan buscant.

Jo m’esforçava en fer veure que no escoltava quan la noia ha dit.

- Ara vaig al teatre.

Se m’ha desencaixat la mandíbula inferior i he quedat com un babau més preocupat jo que ella per la sort d’aquell ganàpia. Dubto saber-ne mai més res.

Després de donar-hi unes quantes voltes he sortit del tren convençut, jo també, que el trobarien. Així no pateixo. Així puc anar tranquil a fer una cervesa, o al teatre.

Curt però clar

Els anys es poden contar de moltes maneres: per viatges llunyans, per estius, per les fotos que vas fer, per les feines que vas deixar i començar, per les noves amistats i per tantes altres possibilitats. També es pot canviar el punt de partida: des que vas néixer (la més habitual), des que vas acabar la carrera, des que vas fer 18 anys, des que vas emancipar-te, des d'aquell viatge a sudamèrica, des que vam canviar de casa... I fins i tot pots contar-ho a l'inrevés: me'n falten tants pels 40, per la jubilació, per finalitzar el contracte...
A mi, m'agrada contar-los des d'aquella festa d'aniversari...
Per molts anys!!!

El G20 i l'evidència de la feina per fer

Com tants altres dies, al sortir del centre tècnic, prenc un dels diaris que hi ha  apilats a les portes a tal efecte. No sé de qui surt la iniciativa i si m’acaba d’agradar del tot. Per una banda em sembla una bona manera que la informació circuli i que la gent tingui facilitat per aconseguir-la. Per l’altra, no pots triar, ni l’idioma ni la font, tendència o línia editorial.

En tot cas, gairebé sempre l’agafo però gairebé mai me’l miro amb deteniment. De fet, moltes vegades el plego directament i el deso a la bossa de mà. Massa sovint m’interessa més el llibre que duc entre mans que un diari pro-govern a qui li han finançat la traducció automàtica al català. També em passa que, al desplegar-lo encabit entre els seients, se’m fa massa gran. En tot cas, dilluns no va ser el cas.

A l’estar a primera fila, vaig entretenir-me fullejant-lo sense massa atenció fins que vaig topar amb un titular que no era massa engrescador i que  ni tan sols recordo, deia quelcom del G20 i una reunió que havien tingut a Sidney, però que va activar alguna mena de connexió interna fent que em deturés i n’observés la imatge que l’acompanyava.

En condicions normals (és a dir, si jo no fos jo) aquella imatge hagués passat absolutament inadvertida, com una més en el contingut que posteriorment s’utilitzarà per netejar els vidres, no hi ha res millor que el paper de diari per fer-ho. Però vaig entretenir-me a buscar les personalitats que integraven el G20 i res em va sorprendre. Cosa que va fer que m’enutgés en constatar altra vegada allò que ja sabia. Que en termes de gènere encara hi ha molta feina a fer, només 4 o 5 dones que es poden contar per les cames sense pantalons que contrasten entre la foscor dels insuls vestits masculins.

Que els qui ens governen no són precisament progressistes, pantalons de pinces, americana i, sobretot, corbata.

I finalment, que la injustícia és imperant en el món autoanomenat desenvolupat, primer, o ric. Costa molt trobar-ne algun que no sigui d’un blanc escandalós.

Amb la ràbia corrent per les venes, vaig arribar a casa i, volant, vaig penjar la fotografia al facebook amb un comentari similar a l’exposat aquí, i amb una final que repetiré.

Si aquests són el motor del desenvolupament no vull saber cap on ens empenyen.

Capítol 10: Atenció al semàfor

Així estava, tan atent com ho estan els conductors de formula 1 al moment de la sortida.

El semàfor en vermell i ell llest per sortir el primer.

Amb dificultats havia aconseguit frenar sense creuar un dels carrers més transitats de la ciutat amb rigorosa infracció, cosa que hagués acabat amb les expectatives del grup de culminar la fugida. Aquesta apurada aturada l’havia deixat tan ajustat al pas de vianants, per on ara creuaven un grup heterogeni de gent que el mirava malament a l’impedir-los un pas fluid i tranquil o perquè la gent de la ciutat sembla que només tingui aquest esguard,  que per a poder veure el canvi de llums havia de tenir el cos allargat endavant amb el cap gairebé esclafat al vidre i el coll torçat ben bé noranta graus, fent una figura més aviat còmica però que bé podia passar per la d’un contorsionista intentant un dels seus números més brillants.

Al cotxe es respirava una calma tensa. Després dels primers revolts, on gairebé van topar amb tots i cada un dels vehicles que circulaven, els crits havien començat a sentir-se des de tot arreu, dins i fora del cotxe, i allò semblava més una parodia d’una òpera de barítons en plena pubertat que una fugida amb decència. La frenada d’urgència havia tingut el seu efecte, tan en el nen que havia quedat a dos centímetres com per les quatre Eles que l’acompanyaven, i el Maurici havia reaccionat com encara no havia fet mai, per a posar la nota d’histerisme final. Havia cridat que si no callaven allò podia acabar malament. I era cert.

Després es va amorrar al vidre per esperar veure el verd que els permetria reprendre la ruta. Havia decidit concentrar-se per etapes. Primer en això, el verd, i després ja aniria paulatinament parant l’atenció a l’embragatge, la marxa, el pedal de l’accelerador, els carrils i el llarg etcètera que significa conduir per un centre urbà curull de cotxes apressats i impertinents.

Allà estava, tots els nervis centrats en aquell vermell que no canviava. S’adonà que, al tenir el cap sempre pensant en tota mena de tonteries, mai s’havia adonat de fins a quin punt en poden arribar a ser de llargues les esperes. Per tant, es va dir, més valia no esperar mai res de la vida, que així t’estalvies les angoixes.

Començà a sentir una petita punxada al clatell, per aquella més aviat incòmoda posició que feia, al seu entendre, massa temps que durava. Però no es mogué. Seguia amb els ulls clavats en la immensitat del roig, que, a mesura que passaven els segons, li semblava més i més gran. Era un d’aquells semàfors moderns, dels que tenen moltes bombetes, LEDs creia que en deien i, com en tantes altres ocasions, algunes d’elles havien començat a fondre’s. De manera que ja no era un cercle monocrom, sinó una figura amorfa, com els núvols que fan formes al vent. De fet, ara que s’hi fixava, li recordava alguna cosa que encara no veia del tot clara. Feia com una estrella descentrada, com els rastre dels insectes empastats al parabrises. Però no era això allò que volia venir-li al cap.

Poques coses l’emprenyaven tant com aquests moments on el cap queda encallat en un buit de records. Buits que, d’altra banda, entenia perfectament, perquè, qui en el seu bon judici ordenaria els llibres en prestatgeries que s’entrelliguen, que entren i surten, que s’apinyen tant que semblen nusos infinits i acaben fent aquell conglomerat impossible anomenat cervell?

Un tomàquet! Exacte! Era un tomàquet desestructurat, com aquella carbassa d’anys enrere! Un somriure va dibuixar-se-li als llavis rememorant el dia en que sa mare li va demanar d’ajudar-lo a fer cabell d’àngel. Segons ell, aquella verdura, fruit o el què fos gegant, que massa sovint es trobava convertit en crema i que tenia un gust més aviat insípid no podia acabar fent aquells fils dolços que farcien les coques de pinyons. La mare va aparèixer un dia amb la carbassa més gran que mai havia vist. Amb prou feines si podia agafar-la de tant que pesava. Quan li va suggerir de partir-la, els ulls del Marcel brillaven.

- Puc estimbar-la contra el terra per esberlar-la?

Va deixar-li-ho fer, i sort en va tenir, perquè després de passar-la per damunt del cap, agafant impuls, va deixar-la caure a terra amb totes les seves forces i aquesta va esclatar com ho fan els coets als festivals pirotècnics, deixant una cuina per renovar. Veient-se tota la roba empastifada de carbassa, no van poder més que esclafir a riure.

- Quan vulguis, estimat Marcel, pots arrancar, que potser tenim un xic de pressa i no és convenient que ens quedem aquí dos minuts més. – Era l’Elsa, que amb la veu més dolça que mai li havia sentit li suggeria que el semàfor feia estona que els permetia creuar. Es tombà cap a ella i en els ulls va poder veure allò que la veu amagava, una fúria de campionat. Els dos missatges, antagònics, el van descol·locar. Va tornar a mirar cap amunt. Verd, si. Perquè no l’havia vist canviar si no se n’havia apartat ni mig segon, es preguntava tot posant primera i rascant de tal manera el canvi que semblava que volgués torturar aquella ferralla amb rodes.

Darrere sonaven els clàxons. Va alçar les mans com demanant perdó, com qui diu que ell no ha fet res i, abans que tornessin els crits dins el cotxe, va decidir tornar a seguir el mètode que havia estat estudiant poc abans: Primer l’embragatge, després la marxa, després l’accelerador i a mirar endavant.

Van creuar el carrer a poc a poc, com un avi en un sis-cents. Quatre carrers enrere, un parell de cotxes de policia enfilaven carrer amunt, fent sonar les sirenes, apropant-s’hi