El Jérôme s'escapa

Assegut al tren lent de Terrassa que s’atura a totes les estacions, passo l’estona distret mirant per la finestra com cau la tarda. Des que hi vaig ja he vist quasi de tot: tempestes, cel rogent, nit infinita... Ara cada cop és més clar i m’adono que ja arriba la primavera, el bon temps i les activitats fins tard.

Una dona, relativament jove però potser no tant, amb llavis molt ben pintats d’un vermell cridaner s’asseu a les cadires del davant, d’esbiaix. Es treu els auriculars de la bossa de mà, també virolada de mil colors, se’n posa un a l’orella deixant l’altre penjant i els connecta al telèfon fi i modern que duu a la mà dreta.

- Pau? – diu sense baixar la veu, però sense tampoc alçar-la massa. Just perquè no se n’assabenti tot el tren, però jo si. – El Jérôme s’ha escapat. – Pausa – Si tu, ha estat tot una mica estrany. Diu la mare que ha estat tota la setmana tibant la corda. Si. Havia amagat l’agenda i deia que no la trobava. Aleshores sa mare li ha dit que endreçarien l’habitació per trobar-la. No, clar, a ell no li ha agradat la idea, però ella ha començat a fer. Si, al cap de poc ell també ha fet com que ajudava una mica, no molt. Jo ho he vist molt clar – es recull els cabells rere l’orella – quan se n’ha cansat ha fet veure que la trobava sota el llit. Ha estat molt evident que sabia on era, perquè de cop s’ha alçat, ha anat a l’altra punta i ha dit: “ja l’he trobada”. – Es frega el nas -  A aquestes alçades ja estava molt emprenyat, el Jérôme, i deia que volia marxar. No, els pares no el deixaven.

He començat a deduir que el nano devia tenir alguna mena de problema més enllà del de no trobar l’agenda. Drogues? Alguna malaltia mental?

- Jo l’he intentat calmar, apropant-m’hi i dient que tot bé, que era normal que volgués marxar, però que si sortia ens havia de dir quan tornaria i que on seria. Que no vull tornar! Ha cridat. Aleshores ell se m’ha apropat amenaçador.  – Drogues, m’he dit – El Joan, el pare, s’hi ha posat pel mig eixelebrat dient que no tenia respecte per res ni per ningú. Li ha fotut un esbroncada de nassos. Evidentment això no ha ajudat pas gaire i l’altre s’ha tancat d’un fort cop de porta.

La noia alça els ulls i em mira, jo tombo el cap cap a la finestra, fent veure que aquella història no va amb mi, ni m’interessa el més mínim.

- Hem començat a sentir cops a les parets. Si. Ens imaginàvem que estava trencant coses però no hem entrat fins al cap d’una estona de fer-se el silenci. I ja no hi era. – Sembla que de l’altre cantó del telèfon li diuen alguna cosa – Si, ha obert la finestra, s’ha enfilat al sostre de la casa del costat, que és un pèl més baixa, i s’ha llançat a baix. S’hagués pogut fer mal, però no hi era. Encara l’estan buscant.

Jo m’esforçava en fer veure que no escoltava quan la noia ha dit.

- Ara vaig al teatre.

Se m’ha desencaixat la mandíbula inferior i he quedat com un babau més preocupat jo que ella per la sort d’aquell ganàpia. Dubto saber-ne mai més res.

Després de donar-hi unes quantes voltes he sortit del tren convençut, jo també, que el trobarien. Així no pateixo. Així puc anar tranquil a fer una cervesa, o al teatre.