Capítol 6: El Maurici i els esports

Mai havia tingut massa interès pels esports. Córrer com a folls empaitant una pilota, donant-li (i donant-se entre ells) puntades de peu, no li semblava un exercici prudent. Però als companys de classe sí que els agradava, hi posaven tota l’empenta que no tenien pels estudis, poques vegades els veia tan concentrats.

A l’hora de fer els equips sempre era el darrer de ser escollit. I no és que el Maurici fos d’aquells que no tenen habilitats, dels que ensopeguen amb la seva pròpia cama o que corren talment com si els haguessin penjat una enclusa al coll, amb el cos tot endavant i posant una cama davant de l’altra més per no caure que per avançar. Tot el contrari, era destre i tenia resistència. Però no voluntat. Com que els exercicis, a la classe de gimnàstica, eren obligatoris, no tenia més remei que participar. Optava per quedar-se quiet en algun punt indeterminat de la pista i, si per casualitat li arribava una pilota, la xutava fort i lluny més perquè no li vingués cap salvatge al damunt que per fer res de profit.

Per insistència de sa mare, un dia decidí acompanyar els col·legues al bar. Jugaven uns de blaus i vermells contra uns altres dels que no en recorda el color. Els blaus i vermell si, prou clar li va quedar. Havia demanat una cervesa, per no ser menys i perquè ja li estava bé la sensació de boira quan en duia un parell o tres. No veia la raó d’estar tots junts quan gairebé ni es miraven, doncs tenien els ulls clavats al televisor, on unes petites siluetes s’anaven movent per la gespa i la càmera anava ara endavant, ara enrere. Va contar les vegades que va encetar un nou tema de conversa, provant de veure si atreia la seva atenció: trenta-quatre van ser. Però a cada intent, una falta seguida d’insults en trencava el fil. Ell els buscava per sota les taules i cadires, entre les potes i les cames, sota les sabates o barrejats entre els cabells de les noies, però no, els fils es volatilitzaven, així que intentava teixir-ne de nous. Sense avisar, i moguts per una indesxifrable senyal, tot el bar es posà en peus, a cridar i aplaudir.

- Goooooooool! Gooooooool! Goooool!

Abraçades , cops de mans, que guapo tiu! Com s’ho ha currat! Has vist el “dribling”? I el “passe”? Puta mare! Fot-et Cansillas!!! I el Maurici mirant-se aquell estrany espectacle. Potser si que valia la pena veure milionaris jugant a futbol. I va decidir preguntar-los què havia passat. Que què ha passat? Collons Maurici, això teu té delicte! Doncs si no m’ho expliqueu seguiré sent un delinqüent i jo, ja sabeu, no tinc cap ganes d’anar pres. Mira tiu, es tracta de fotre la bola a la porteria. Amb el peu! Si, amb el peu. Doncs això que l’equip, que són aquells que van del mateix color, que en marca més guanya el partit. I per partit dura noranta minuts. Més el que afegeixi l’àrbitre. Si, cert. Però quin golàs, ho heu vist? Per tota l’escaire.

Així que el Maurici es prengué seriosament la feina de mirar la pantalla, que aleshores encara era de les que tenen un cul llarg i enorme i intentava escoltar la ràdio. L’emissora repetia els mateixos noms una vegada i una altra i, de tant en tant, ho fins a cinc vegades seguides: Valdés, Valdés, Valdés, Valdés, Valdééééééés!!! De tan avorrit havia decidit prendre’s una altra cervesa i estava mig grogui quan va veure que com la pilota entrava en una de les porteries. Recordant què s’havia de fer en tal situació, es va alçar i va començar a cridar i a aplaudir com un foll, orgullós d’haver entès, com a mínim, un dels arguments del joc. Però fou l’únic en alçar-se, ningú més el va seguir. Va veure que els seus amics miraven cap a totes bandes dissimulant, algun fins i tot feia que no amb el cap i es posava les mans tapant-se la cara. Va entendre que algun detall se li havia escapat.

- Maurici, que ha de guanyar el Far$a.

- Els de color blau i vermell collons!

- Però no era un joc i la gràcia rau en qui marca més gols?

- Si, però ha de guanyar el de colors. – va afegir un d’ells, aixecant les celles i movent els ulls en cercles.

Va aguantar uns minuts més, per deferència, i després decidí tornar a casa. Anava mig trompa i ja en tenia prou. Els amics, amb la mirada fixada al televisor, ni tan sols van molestar-se a dir-li adéu. Havia fet unes poques passes quan va tornar a sentir els crits d’alegria i el locutor que cridava: I més, I més, I més, I més!!! Uns anys més tard, aquell locutor guanyaria el premi a català de l’any. El Maurici recorda molt poc aquell discurs, però sí com TV3 va tallar l’emissió quan l’Ada Colau, de la plataforma ciutadana la PAH, va sortir a rebre el premi del públic. Va haver de mirar-ho per internet i va entendre que, a l’estar al servei del govern, la televisió no podia promoure una manifestació davant d’un edifici a punt de desallotjar.

Anys més tard, també per insistència, ara dels nous companys de la universitat, va tornar a veure un partit de futbol.

- Tiu, és la final de la copa del món! Espanya contra no-se-quí!

La seva decepció va ser majúscula. Al seu entendre era el moment ideal, la meitat de la població espanyola i catalana (amb l’excusa que mitja selecció era d’aquí) es mirava el partit. Ara que havia entès de què anava l’assumpte, esperava que algun dels qui anaven de vermell (però que haurien d’anar quadribarrats) agafés la pilota, encarés al seu propi porter i li marqués un gol dels que es diuen: en pròpia porta. Tothom es quedaria gelat, jugadors, entrenadors, públic, i espectadors. Enmig d’aquell silenci, quan totes les càmeres enfoquessin a l’heroi nacional que acabava de marcar un gol a la porteria d’aquell que deien era el seu equip, aprofitaria per treure’s la samarreta, ensenyant-ne una que duria a sota, una de blanca, llisa, amb unes lletres pintades per ell mateix que diguessin:

PEL DRET A DECIDIR!

Però això no va passar. I aquells milionaris que tenen la vida arreglada van seguir acumulant diners, d’aquí, d’allà i dels països amb petroli. Va ser el moment definitiu. No tornaria a mirar mai més esports populars.

Potser per això li agradava mirar els jocs olímpics. Perquè ningú sabia ben bé de què anaven aquells esports minoritaris i perquè, en realitat, ningú parava especial atenció. D’aquesta manera ell podia distreure’s, parlar amb qui fos i passar una bona estona.

Així va ser com va reconèixer l’Elsa.

La primera classe de pràctiques

L’aula ha quedat gairebé buida. Només un petit grup de sis alumnes (només una noia, per seguir amb les proporcions de les carreres tècniques) segueix treballant. Parlen de manera ordenada, amb un anglès correcte, millor que molts dels d’aquí, però que igualment ensopega amb els espais en blanc del vocabulari.

Del passadís arriben els crits d’aquells que fan broma entre classes i, per les finestres, que tanquen malament, o potser ni tan sols pot dir-se’n tancar, entra el so dels cotxes circulant al carrer. Avui no plou, sinó també hi entraria l’aigua. Els regalims, fruit de dies plujosos, es veuen com tortuosos camins paret avall i, en alguns casos, han fet saltar la pintura. Es pot observar que l’aula no sempre ha estat groga, prèviament havia estat blanca i, abans encara, verda. Un verd apagat, càlid, d’hospital. Tot i no saber-me massa greu és cert que, en realitat, fa una mica de llàstima veure com els edificis vells, on estudien els joves, es cauen a trossos ,metre que s’ha gastat una morterada, costant com a mínim el càrrec al rector, en edificis moderns de despatxos nous i grans que acullen el silenci com a millor hoste.

Aquesta escola va estar pensada per altres temps. Les classes, des que hi sóc, les he vistes sempre gairebé buides o mig plenes. Només serveixen per tenir prou separats als alumnes durant els dies d’exàmens.

Comencen a recollir els ordinadors, donen per acabada la sessió els darrers alumnes de pràctiques de projectes a qui estic fent les funcions de professor de suport. Jo també recolliré doncs. Casa m’espera, o potser l’alemany. Encara no ho sé.

Agrobar

Algú m'ha fet arribar aquesta carta que, trobo, és molt més encertada que la que van enviar oficialment i amb una més que llastimosa connivència dels qui diuen ser els nostres representatns: Gaudiu de les bones idees.

El ciclista i la justícia

N'estava fart, tip, fins al capdamunt. En definitiva, que ja n'hi havia prou. No volia seguir sent el ciclista que rep totes les esbroncades dels conductors inadaptats als temps que corren, aquells conductors que es creuen que ells tot ho fan bé i no poden veure que, en moltes ocasions, les accions de la resta de mortals tenen un motiu diferent al de tocar-los la pera intencionadament. No volia més botzinades de taxistes enfadats per estar utilitzant el carril especialment dedicat a ells, ni tampoc d’acollonir-se veient com s’apropa inexorablement per darrere un bus d’un bon grapat de tones. Prou d'ensurts de motos passant massa properes a velocitats exagerades tenint present que l'estabilitat d'una bicicleta empesa per unes cames cansades en plena pujada no és les mateixes que la proporcionada per un motor de 2 o 4 temps amb un simple moviment de canell. S'havien acabat els tufs dels tubs d'escapament directament als morros al sortir del semàfor. Va decidir posar les coses al seu lloc, ell s'enduria una rascada (com a mínim) però donaria una lliçó a la resta d'implicats.

Així és que aquell dia, pedalava atent als esdeveniments que poguessin ocórrer. Va decidir agafar el carrer de Maria Claret, doncs té tots els requeriments necessaris: Bastant de trànsit, de semàfors verds ben concatenats, carril bus i està a l’eixample.  Va posar-se al bell mig del carril, per indicar clarament que aquell era seu.

Primer va estar mirant fixament un conductor. Aquest, al seu temps, va fer igual, com preguntant-se què carai volia el ciclista. I clar, les desviacions d’una bicicleta, per grans que siguin, difícilment se surten del carril, però el cotxe, que tenia un autobús al costat, va anar-se’n lleugerament a la dreta. Suficient perquè la massa de l’autobús li arranqués el retrovisor. Van parar tots dos amb la tranquil·litat de saber que quin remei, això em passa per idiota.

Va seguir endavant, al ritme que marquen unes cames encara no massa cansades. De sobte, a no més de mig metre, una moto passa fent una mena de zig-zag, remenant el cul, esquivant la bici i un cotxe al mateix temps. Era el moment que estava esperant. Es fa l’espantat i tomba el volant a l’esquerra (quina si no), bruscament.

Xoca, mig de costat, contra un desafortunat vehicle estacionat. La bicicleta s’atura de cop i ell salta de la bicicleta, primer impactant amb el cap contra el vidre de l’acompanyant i posteriorment arrossegant el cos descontrolat per terra. Darrere se senten els xiscles dels pneumàtics frenant de cop i un sec so metàl·lic de les rodes esclafant la vermella bicicleta. Nous estridents frens al màxim rendiment. I impactes entre cotxes més enllà.

El noi, amb el front rajant de sang, les mans envermellides i el cos ple de rascades alça el cap. Uns metres més endavant, veu la moto que no es dona per al·ludida i continua el trajecte, però davant dels crits dels vianants, que han entès que ella és la culpable de la situació, un veí anota la matrícula.

Aniran a jutjat una bona colla de gent. Testimonis, assegurances vàries, policies, els conductors i el noi.

Hi haurà allò que en diuen justícia. Que sé que vol dir, però que no arribo a entendre.

Escapada a Copenhage

Escrit a raig, sense meditació:

Una estranya sensació la d’aquest viatge.

Començant per la troballa del curs al darrer moment. Pel portal web informen que ja no hi ha accés a la matrícula. Al semblar-me tan interessant ho intento per 2 vies alhora, a saber: Correu electrònic i telèfon. La primera està clar que és més lenta i mentre es gestiona sense jo saber-ne el devenir, moc cel i terra per poder fer una trucada a l’estranger des de la universitat. Al final ho aconsegueixo des del despatx de les responsables de secretaria. Però la noia qui hauria d’atendre’m a l’altre cantó de la línia no té intensió de fer-ho o, més probablement, està en algun altre lloc. Així que me’n torno al despatx tot capcot pensant que no sortirà.

Havent dinat el servidor m’anuncia l’entrada d’un missatge. Si, em posen a la llista, i em demanen tot un seguit d’informacions institucionals. Jo ràpid responc i afegeixo algunes preguntes, de l’estil de si saben algun allotjament, de si quan i com tantes coses, de si... Però allà l’horari deu ser un altre perquè arribades les 18h segueixo sense més resposta que la que tenia.

Així que la compra dels bitllets es realitza, també, amb presses i trucades als responsables, a veure si els hi sembla bé, com haig de procedir, avanço jo els quartos? Glups. Però si, endavant! Miro couchsurfings, per tal d’estalviar i tenir, diguem-ho també, menys a deure. Però a la nit d’ahir, hores abans de marxar, encara no havia obtingut cap confirmació, així q em llogo allotjament per la primera nit a l’espera de que a la universitat d’Aalborg em puguin oferir alternatives més interessants.

I avui he agafat l’avió. He arribat a Copenhagen, on tenia 3 hores i mitja per anar visitant la ciutat, ja que l’internet de l’aeroport, no sé perquè, avui no connectava, ni al telèfon ni al portàtil, i per tant, poc podia avançar.

I segur que és per aquest estat d’ànim de nervis barrejat amb la sensació de no estar a casa quan toca. Perquè estic convençut que és bonica, amb casetes pintades de colors, vaixells antics ancorats als canals i un llarg etc. però a mi m’ha semblat freda (per la temperatura també), amb el semblant dels maons post-industrials que van omplir l’europa del segle passat. M’ha duut a la Valenciennes de fa quasi 8 anys, sense amor ni ànima. I he caminat com un fantasma, observant però distant. Amb el neguit corrent per les venes. He volgut tornar d’hora a l’aeroport, per tornar a intentar la connexió a internet i parlar ni que fos per escrit amb aquells que he deixat a casa. Però no hi ha hagut sort tampoc i he optat per anotar el dia, que potser, amb el temps, valdrà la pena recordar.

Plego, que vaig cap a la porta A27. I espero arribar d’hora a l’hotel on si que hi haurà wifi, a veure si tot està on ha d’estar, la uni, la casa, el doctorand...

...

A les 10 del vespre he arribat. Aalborg és buit. Ningú als carrers, només m’acompanyava el ressonar dels meus passos.

Demà sortirà el sol.

Capítol 5: Benet el policia

Va ser sentir com anunciaven, per l’emissora interna de la policia, que un dels membres de seguretat del banc acabat d’atracar havia trobat un paper a terra on s’hi llegia: “No pararem fins que no ho feu vosaltres” i sortir corrents vers un cotxe patrulla, deixant, abandonat, el seu lloc de treball.

En Benet feia anys que no se sentia excitat treballant al cos dels mossos d’esquadra. Havia començat amb molta il·lusió una feina que creia, il·lús, al servei del ciutadà. Va ser dels que van treure millors notes a les proves d’accés, amb esmenes en algunes de les proves d’aptitud i va emprendre l’ofici amb el major dels rigors. D’això ja fa bastants anys, era de la primera fornada. Sabia de bon principi que era un braç de l’estat, una eina de treball, però la creia, aleshores, útil i necessària. Amb el temps va entendre que, amb paraules del senyor Sweezy, útil si que era, però per protegir els interessos d’aquells que tenen el poder (o el diner) i va perdre l’entusiasme gradualment. Així que, quan un dia van donar l’ordre de carregar contra uns que estaven asseguts en una plaça, amb les mans enlaire i reclamant allò que ell creia, com a mínim, just, va dir que ja en tenia prou.

Al final, ell ho redueix a la darrera imatge que va processar aquell dia: Un company, que no va reconèixer sota aquell fosc casc, alçava i deixava caure la porra a un ritme compassat. El Benet va pensar que devia estar fet d’un aliatge del quartz que utilitzen els rellotges de més precisió i d’hidrògen líquid per mantenir aquella constància i sang freda. Les contusions es feien visibles als braços i mans d’aquells joves manifestants. Fins que, fruit del moviment desordenat dels que ja no podien aguantar més la represàlia, la porra va petar sobre una cella. Les gotes de vermelles de sang van saltar pels aires, talment com mostren les seqüeles de Rocky, de prop i en “slow motion”, un ganxo de dretes contra la galta del contrincant. Una de les gotes va esquitxar-li la bota. Aquell líquid viscós, regalimant avall per la seva bota de pell fosca ben aferrada al turmell i punta de ferro,  fou el contrast que necessitava per veure-ho clar. Reivindicació ferida sota la violència de la repressió.

Els de dalt es van encarregar que les imatges on es veia com donava la volta, tirava les armes, es treia el casc i marxava caminant en direcció contrària, no sortissin a la llum. Així que ningú de fora aquell cos impenetrable, com la closca d’una tortuga, va saber que ell deia que no.

Fou la darrera vegada que sortí al carrer. Expedient disciplinari, crits dels superiors immediats, uns dies d’obligat fora de servei i, en tornar, nou lloc de treball: Trituraràs informes  i poc més, ho entens?

Com que la rutina diària s’havia tornat més aviat avorrida i absurda, a part d’endur-se una còpia de cada un dels documents que triturava, va dedicar-se a llegir llibres. A buit hores al dia, i sent ell que llegia prou de pressa, amb poc més d’un any la biblioteca del barri començà a quedar curta. Tantes pàgines li van passar pel davant, que va creure’s amb prou criteri per distingir un llibre miserable d’un que potser podia arribar a tenir cert nivell literari i, tenint un sou assegurat, va decidir, en paral·lel, muntar la seva pròpia editorial. Tampoc cal ara creure que era un home acabalat o un visionari dels negocis, però tampoc era beneit i sabia que, la seva, era una editorial més aviat discreta. De fet, potser massa pel seu gust, però així es prenia amb més entusiasme la lectura i correcció dels manuscrits que li arribaven.

Així fou que rebé el primer dels contes signats per ningú. Li va semblar prou bo però no sabia què fer-ne, se sentia brut publicant quelcom sense retribuir la persona que havia fet la feina.

Una veu femenina va trucar, pocs dies després, des d’una cabina (va saber-ho pel renou de cotxes i, deformació professional, per haver registrat la trucada i fer-ne un seguiment de forma quasi automàtica). Era una veu entre dolça i amenaçadora. Posats a imaginar, va fer-la morena, d’ulls d’ametlla, cabell llis que queia pesat, recte avall, com si hi tingués ploms a les puntes, i de galtes un xic xuclades però no massa. Va preguntar-li què li semblava l’escrit i que n’hi n’oferia més a canvi d’una promesa de silenci. Que qui ho havia escrit era massa tímid, històries de joventut, va dir-ne, i que ell no volia publicar res. Però, en canvi, ella que creia que era bo i valia la pena que la gent pogués riure una mica.

En Benet va acceptar el tracte: Algú passaria, de tant en tant, per casa seva a buscar una planta on ell hi amagaria els diners si mai feien negoci. Que ella ja s’encarregaria de saber si la cosa anava, o no, bé.

I si que va anar bé si, potser va ser el fet de posar anònim a la portada, tot i que ell s’ensumava, com segurament algun lector atent, que hi havia alguna cosa més darrere aquelles històries de lladres maldestres. Als llibres els imaginaris protagonistes mai acabaven aconseguint allò que volien. Per més rocambolesques que fossin les planificacions i per més delirants que fossin els personatges, una mala sort entrellaçada impedia, al darrer moment, que se sortissin amb la seva. Mesos després de la publicació, un diari anunciava, potser en portada, però normalment a les pàgines de successos, com algú s’exclamava de tot allò que havia perdut en un robatori de semblances excessivament sospitoses.

Per això una nit, va trencar la promesa i va seguir les passes del borratxo que, incapaç d’adonar-se de res, va marxar de ca seva amb un ramell de petúnies farcides de bitllets.

El títol del darrer manuscrit rebut era, justament: “No pararem fins que no ho feu vosaltres”