El bambú i els porquets

Aquesta mateixa setmana s’han d’acomiadar a un centenar de persones, tot ells treballadors amb contracte de treball temporal.

Per explicar-nos aquesta decisió se'ns comunica que hi ha hagut una forta baixada de comandes dels clients i que un d'ells ha tingut tancada més de dues setmanes alguna fàbrica perquè faltaven cargols, provocant un daltabaix important en els programes de fabricació. Tant que no es podia afrontar el continuar amb tant gent contractada. Aleshores s'utilitzà la història del bambú: “Per a sobreviure a un huracà, més val ser flexible com el bambú. Perdrem les fulles, perdrem els fruits, però l’arbre seguirà dempeus un cop torni la calma”. I s'omplí d’afalagaments la direcció, àgil i atenta, que és capaç de prendre aquest tipus de direccions sense tremolar-li el pols i que tan bons resultats els hi està donant.

A mi tot em sembla una fal•làcia i un insult a la intel•ligència de tots nosaltres. A mi no cal que una calamitat me l’adornin amb garlandes de colors, seguirà essent una calamitat. Historietes que embelleixin qualsevol ideal, sigui encertat o un disbarat, en trobarem a centenars i fins i tot contradictòries. Perquè davant de forts vents tenim també la història dels 3 porquets: “El petit va fer una casa de palla que va enllestir ràpidament per anar a jugar, el mitjà la feu de fusta i se n’anà a jugar amb el petit; i el gran, que els renyava perquè si venia el llop no tindrien res a fer-hi, se la construí de totxos. Trigà molt més, però al final, quan la tingué acabada aparegué el llop. Cadascú s’amagà a la ca seva. El llop bufà fort i amb el vent, va desfer la casa del petit, que sortí corrents. Després feu el mateix amb la del mitjà, que també caigué a terra. Els germans esfereïts demanaren al germà gran de deixar-los entrar a casa seva i ell accedí. Finalment el llop no pogué destruir la casa ben feta, amb el temps i la convicció de saber perquè havia estat construïda i els 3 porquets se salvaren dels ferotges ullals”. Per tirar endavant un projecte no només tenim una opció, per més cops que ens la repeteixin, per més fort que es digui, per més que ens l’intentin vendre.

Des del meu punt de vista, aquest massiu acomiadament ha estat premeditat per poder justificar allò injustificable: Que la meitat dels treballadors de l’empresa siguin externs i amb contractes temporals. Ja fa alguns mesos que se sap que es fabrica sense massa comandes, omplint els magatzems fins al capdamunt. Perquè no es van prendre mesures abans? Doncs per poder mantenir ferma la idea de la “necessitat de ser flexibles”. Però la flexibilitat no s’hauria de concebre com un “ara et vull i et prenc, ara em fas nosa i a reveure”. Les persones no som màquines, no som objectes inanimats. Nosaltres interactuem amb l’entorn, fem arrels i vincles, i prenem responsabilitats a les que respondre. Les persones podem ser flexibles de moltes altres maneres que no només desapareixent! Darrere de cada acomiadament la majoria d’històries són poc agradables i la manera com s’han realitzat aquests darrers no ajuden a pair-les millor.

Només demano que tinguem els ulls oberts i les orelles atentes. Podem fer-ho veure, però no ens deixarem prendre el pèl! La que segueix la empresa és una direcció, però no LA direcció.

Crits, foc i més voldria jo.

Avui dos esdeveniments populars poden trobar-se. L'un, el correfoc de la Mercè, és de caràcter clarament festiu, però té capacitat de fer-se sentir. L'altre, la manifestació per un habitatge digne, és clarament reivindicativa i, per bé que també puguis passar-t'ho bé, el sentiment és descaradament lluitador. Alça la veu, però no se sent enlloc. En acabat el primer, queda l'olor de pólvora i el negre del sutge als carrers. Després del segon, però, no queda res, potser algun trau invisible.
El primer crida als dimonis, amb la gent asseguda al terra del carrer, amb una rialla general: No passaran!
El segon crida als mossos asseguts a la porta d'entrada de la casa que volen desnonar: No passareu!
En tots dos casos, els uniformats (ja siguin amb banyes i petards o cascs i porres) tenen la força del foc.
Però què succeiria si el caminar lent i reivindicatiu d'uns es creués amb el retronar dels tambors i els so eixordador dels petards dels altres?
Vivint a la figuera, com visc als ulls d'uns quants, no puc més que creure en l'aliança. El vermell de les bengales caminant al llarg del camí marcat per les directrius municipals, els ritmes de la colla animant i donant força al crit popular contra la injustícia. La consciència col·lectiva d'una lluita que hem de fer plegats.
I tot s'embrolla i és confon, fins ara els manifestants havien estat els corders. La policia, que inevitablement sempre vetlla per una calma necessària, no fos cas que tot se'n vagi de mare, però que en massa ocasions han acabat provocant el desordre, es troba sobrepassada per quelcom que no esperava. Ara el poble té la força de l'infern i la fúria i bogeria que regala el saber-se en avantatge. L'aliança crema el cor i les venes mentre omple de fum la Via Laietana. S'alcen els brams del poble i les forques dels diables.
S'enfronten a l'opressor. La plaça Sant Jaume es converteix en una olla de caldo ben bullent. Es cou la carn i les verdures. No hi ha còctels, però si espurnes i ràbia. Hi ha conflicte però no marxen els nens. Fugen les cames de botes altes, que eren massa pocs per a combatre la unió i era diumenge. I negres queden unes furgonetes amb graelles damunt del vidre. La victòria té gust a carn a la brasa. La generalitat té gust de llibertat i justícia.


Baixo dels núvols, encara que avui el cel sigui clar o de la figuera que tampoc tinc. Primer un i després l'altre. Un a les sis, la mani, i l'altre a quarts de nou, el correfoc. Ho marca l'obediència de tants anys d'escola preparant anyells per a ser futura carn d'indústria. L'haver estat, i ser encara, ovella d'orelles baixes amb renecs esporàdics. Que faria il·lusió? Si, però com diu Sam Savage: “Es pot viure d'il·lusions fins que et mors de gana”. Em pregunto si valdria la pena passar, com a mínim, una mica de gana, que ni això faig!

Quan ens decidirem a dir prou? Si sabem del cert que pot fer-se millor!

El jersei fúcsia

Sota la renglera de banderes de diferents nacionalitats que custodien el flanc esquerre dels jardins exteriors (per dir-ne d’alguna manera a l’enorme espai encimentat amb un parell de requadres verds d’herba) del Palau Reial, hi ha una dona que espera.
De cabells llargs i llisos que mig amaguen la meitat dreta d’un rostre pàl•lid i inquiet. Duu una jaqueteta fúcsia llampant sobre una samarreta ajustada i negra i uns texans nous d’un blau intens. Està asseguda damunt una enorme maleta, de les quadrades i dures que la gent usa per a viatges d’una setmana, on hi podrien encabir mitja casa, que fa conjunt amb el jersei. Se’m passa pel cap que s’ensumava l’abandonament i volia estar, com a mínim, ben visible, no fos cas...
De fet, jo que passo amb bicicleta pel davant i que amb prou feines la veig més de deu segons, no puc deixar d’imaginar-me la història:
Després de tan de temps, de tan bregar perquè deixés la seva dona, de la paciència extrema que va haver de tenir davant les infinites i absurdes excuses que ell inevitablement anava falcant al projecte idíl•lic que havien muntat junts, el seu home, amb qui feia l’amor dos cops per setmana però que estava casat des de feia catorze anys i tenia dos fills, un nen ros i temerari de sis i una nena de nou que ja entenia molt més d’allò que s’imaginaven els pares, havia cedit i havien quedat a les 5 de la tarda davant del Palau Reial per escapar-se. Seria la primera vegada que sortirien junts, tan sols un cap de setmana, però s’imaginava que seria el principi del futur. En principi havia dit dos dies, però esperava poder convèncer-lo per estar-hi més temps, ara que venia la calor, estem a principis de juny, la casa de Calafell es feia increïblement acollidora. Entre d’altres, aquest era el motiu per haver agafat aquella maletota que li costava arrossegar pels carrers i que, sortint del metro, un home ben amable l’ajudà a empènyer escales amunt, però també per poder-hi posar el vestit de nit, aquell que li reactiva les corbes i li fa unes sines eixerides com li deia sempre sa mare quan encara no el coneixia i sortia als vespres de cacera amb les amigues. Feia temps que no les veia, s’havia immers en aquesta aventura que l’esperança li tapa els ulls i el valor, i les havia deixades de banda, gairebé de sobte, esperant les trucades i les trobades d’amagat del món menys del recepcionista de l’hotel i el porter de casa.
Són les set ja, i no l’ha ni trucada per dir-li que feia tard. Cert que estar allà palplantada veient com centenars de cotxes passen pel davant i que els verds i vermells dels semàfors se succeeixen impertorbables cada parell de minuts, li ha començat a fer trontollar aquelles columnes d’encegament que aguantaven com pilars d’agulla una relació basada en l’engany, doncs cert és que ni l’estimava tan com li deia, ni tan ni gens, ni pensava deixar, ni dir-li, a la seva dona. Però això encara no es perfilava al fons de les retines que perseguien tots i cada un dels conductors que creuaven la Diagonal sortint de Barcelona.
Esperaria fins les 8, i aleshores potser encara ho allargaria fins les 9.

Espés, altre cop enamorat.

De la terrassa estant, sento la remor d'unes veus que em semblen desordenades, són els avis que ja s'han instal•lat a la plaça per passar la tarda. És la rutina de cada dia durant els pocs mesos de sol un poc calent. Els pollancres, alineats al baixant de la riereta, senyalen la frontera del que seria una passejada de consideració, que és l'altra activitat que realitzen constantment, de fet, ahir els vam creuar, perseguint la claror ponent-se, ben amunt el turó, potser a un parell de kilòmetres llargs.
Les poques vegades que ens hi hem afegit, les tertúlies de tarda comencen sempre d'igual manera:
-Oita la xuventut que puixa – doncs venim de la carretera. Aleshores arriben les presentacions, que som de ca de llubic diem, i com aire fresc tot arranjat. Els ulls s'il•luminen per haver ubicat aquella nena que ja és dona i ens fonem tots en el records de temps ençà, quan el poble encara era prou viu, quan hi havia escola, quan el mes jove no tenia 88 anys. Ja sabia que eren grans, però no me'ls imaginava d'aquest ordre. Juguen amb bastons de fusta idèntics, branques ben pelades, a picar fort contra terra, de manera quasi inconscient, sobre la unió que fa el ciment entre les pedres del terra de la plaça mentre parlen i deixen córrer els minuts.
-Espés és horrible – ens comenta una d'elles – no s'hi pot estar, és avorrit! Jo a Barcelona m'entretinc més, tot ho tinc a 10 minuts, i amb el metro estic perfectament comunicada. - Ens explica com fou que acabà espetegant al barri de Sant Martí i com ha canviat – però sempre arriba l'estiu i no puc estar de pujar aquí. Però a l'hivern ni parlar-ne! A Barcelona molt millor!
L'Espanyol, pel cognom, que poc hi sent tot i l'audiòfon, també participa de la xerrada. Fou casat amb la germana que ens parlava fa un moment i ara viu a Cerdanyola, excepte a l'estiu, que puja també cap ací. Ho fa amb cotxe propi. Als 89 anys és el xofer de tot el veïnat que hagi de menester un transport, ja sigui a Lespaules o al Pont. De tant fer-lo anar, el cap, s'ha adonat que ja no li rutlla prou bé i que se li escapen moments mentre dorm, ho explica tranquil, amb una simpàtica i trista expressió, en recordar-li que fa uns tres mesos vam estar parlant amb ell; no ho té present i tampoc vol donar-li massa importància.
- Ens fem grans – conclou, amb una rialla escapant-se per dessota el nas, mentre jo penso que sembla mentida l'activitat de tots ells, de com dia si dia també el Jose, el Peraire, la Milagros, la Carmeta... tot i els dolors, caminen, es lleven d'hora i xafardegen sobre aquest i aquell i la casa d'allà al capdamunt que s'ha fabricat un foraster prou simpàtic, i pugen a la plana i cullen bolets abans que hi arribem nosaltres i... I penso que Espés és sinònim de longevitat.
La claror ja minva, doncs fa uns quinze minuts que l’astre rei s'ha amagat rere les muntanyes, i el fred se'ns fica al cos per les sandàlies de peus descoberts i per les mànigues curtes de camisa. Ells riuen, al despedir-nos: - A fer el sopar eh!- però es queden a la plaça una estona mes. I és quan m'adono que tots duen jersei i unes sabatilles d’estar per casa tancades amb mitjons. L'edat sempre ensenya.

El fin del mundo y...

Em toca a mi, començo el descens per la cascada. És un ràpel de potser una vintena de metres sobre pedra relliscosa i amb algun petit tram penjant mentre l'aigua et cau al cap.
Dos dels companys ja son a baix, tres més esperen darrere meu. Amb cura, però sense massa destresa vaig deixant anar la corda, intentant no enganxar-me el polze de la mà que la frena. El monitor, o guia, ens ha comentat que hem d'anar com asseguts i deixar caure el cul per començar, que així és més senzill. Segueixo acuradament les indicacions i poc a poc vaig posant ara un peu, ara l'altre, no més d'un pam de separació entre ells, per baixar la remullada canal. L'aigua caient-me al cap em fa pensar en aquells anuncis de refrescants xampús que surten per televisió, nois musculosos de cabells curts i negres; noies maques, d'aquella bellesa que oblides immediatament, amb pèls llargs i lluents que voleien al vent amb incomprensible ordre.
En obrir els ulls m'adono de tres detalls, el primer, i potser per això els estic obrint, és que el cap em fa força mal. Em passo la mà pel front i en mirar-la veig un fil de sang, petit, poca cosa, res greu. El peu m'ha patinat i no he sabut orientar el cos per estabilitzar-me, la patacada sembla haver estat de consideració a jutjar pels comentaris dels companys de sota i les preguntes dels de dalt.
- Estic bé! - Crido per donar certa confiança, tot i que em preocupa en certa mesura la rascada del front.
El segon detall és que davant meu, la pedra que ha provocat el malaguanyat esdeveniment, i que ha trencat el meu fil de pensament, està coberta d'una fina capa d'algues. Deuen haver crescut gràcies a la constant aportació d'aigua de la cascada i de segur ha estat la causa de la patinada. Mirat d’aprop em recorda molt a les roques cobertes de molsa i això m'ha dut als pessebres que fèiem a casa quan era menut, i no tant menut. Els primers es caracteritzaven per tenir molsa fresca collida expressament aquell mateix any i per seguir les normatives no escrites de com ha de ser un pessebre. Ja quan vaig créixer una mica, es va optar per aprofitar la molsa d'anys anteriors, ens vam adonar que es conservava prou bé, i com que ja tenia una certa creativitat pròpia, afegia tocs poc ortodoxos. La primera vegada em vaig guanyar furibundes mirades dels adults, amb el temps, però, van acabar reclamant les meves aportacions.
El tercer i darrer detall és que no segueixo caient com hauria d’estar passant per haver deixat la corda amb ambdues mans, que tinc una al front i l'altre contra la roca per separar-me d'ella i poder respirar una mica sense omplir-me la boca d'aigua. Com que així, de bones a primeres no ho acabo d'entendre, observo als meus voltants. Tot roca, aigua i foscor, normal, si no abaixo el cap poc podré captar la realitat que em manté enlaire. Així que a l'abaixar el cap m'adono que el guia m'està assegurant, amb tota la calma i desimboltura que dona el fet d'estar-ne habituat.
Com que fa estona que ja no em fan ni cas, decideixo continuar amb el descens, ara si, concentrat amb tot el que faig, perquè no és la primera vegada que d'estar pensant en altres coses acabo fent algun disbarat. Sense anar gaire lluny, un parell de setmanes enrere, quan estava conduint cap a casa....

Un comiat

M’han comentat que en aquesta societat que tem i defuig la mort d’una folla manera en comptes d’acceptar-la com inevitable eventualitat i per tant, fer-la, en certa manera, quotidiana, la idea que estic per proposar no arrelaria.

Tot va ser perquè, caminant al capvespre, quasi fosc, per Sant Just, a la cantonada arribant a la plaça de la vila, hi vaig veure un aparador il•luminat però buit, era tancat, amb unes lletres verdes sense massa disseny que hi deien: Serveis funeraris. I em van venir al cap, com un llamp, les imatges dels diferents taüts que he anat veient al llarg de la meva vida.

De fusta tots, que jo recordi, diverses tonalitats depenent de l’arbre i dels acabats, però molt similars. Sobretot, molt inexpressius. Un cop tancat, aquestes caixes de fusta no diuen absolutament res de qui hi ha a dins. I em va entristir enormement veure com es pot refredar d’aquesta manera el darrer comiat d’algú estimat. Sense ni proposar-m’ho, m’estava construint la història del vell entranyable, de cabells relativament llargs, blancs i despentinats, vestit amb camisa de quadres de tons marronosos i pantalons bastant per damunt del melic. Com que els pares treballen, va a buscar els nebots a la sortida de l’escola i se’ls enduu a casa. Allà, baixen al garatge, que ara té ple d’eines i de fustes, doncs de cotxe fa anys que no n’utilitza, i amb un bon grapat de pinzells i pintures de colors els anima a pintar allò que desitgin sobre uns plafons rectangulars. Alguns racons els té destinats per a ell, i a voltes, també guia una mica el traç dels infants.

Els pares encara no han donat importància a les paraules dels seus petits quan els van a buscar: “Estem pintant unes fustes, l’avi diu que és regal per a tots nosaltres però que no sap quan el donarà però que no té cap pressa. Està quedant molt bonic, he fet un arc de sant Martí amb gotes que ploraven i un cavall verd amb rodes als ulls que hi baixava amb patinet. Li ha agradat molt a l’avi”.

Quan mori, aquest vell estarà tranquil perquè sap on dormirà: en un llit fet amb la col•laboració dels seus, en un calaix fruit de la unió familiar, en un indret que farà goig de veure i traurà solemnitat, però donarà caliu, al darrer adéu.

Després, pensant-ho, vaig creure que no massa gent ho faria això, per temps o per qualsevol altre absurd motiu. I potser, fins i tot, algú trobaria la manera de fer-hi negoci (i convertir els taüts en uns dissenys prefabricats on pintar-hi segons indiquen les línies, com si d’un mantra es tractés). Això m’ha decepcionat, pensant que la baixesa humana no té límits, buscant alguna imatge he vist taüts amb motius de telèfon mòbil, però he preferit quedar-me amb la idíl•lica estampa anterior que vull convenç-se’m que pot existir i que, sé del cert, que tampoc en té, de límits. Tampoc sé els efectes que podria tenir veure l’avi dins una caixa que tu mateix has fet, et sentiries culpable de la seva mort? No ho crec.

En tot cas, a mi m’agradaria poder-ho fer.

Extension du domaine de la lutte

Me’l va recomanar el Naf, que és garantia de sorpresa, com a mínim. Així que me’l vaig prendre amb certes altes expectatives.
Comença sense pretensions, un home absurd, com molts, com tots, potser una mica més crític que d’altres en certs aspectes que tampoc exalten, és informàtic i no té, ni tan sol s’hi interessa, massa o gairebé gens de vida social. Està divorciat, potser mal divorciat, però tan li fa.
Poc a poc, et va fent endinsar dins el seu pensament, i et vas degradant al mateix temps que ho fa ell, tot enduent-se pel camí algun malaguanyat company de feina. Mentre el llegia em sorprenia pensant: “No seràs capaç tros d’animal!” o “Perquè l’has agafat tros de bèstia?” o “Espero que no l’incitis al suïcidi, pobre ànima en pena”. I és que, fins que no t’ho diu, les seves estranyeses et semblen quasi normals. I aleshores t’envaeix un patiment infinit i t’atrapen les pàgines. D’entre tot el galimaties d’absurdes o no tan absurdes idees van apareixent perles, diamants curosament tallats: L’extension du domain de la lutte:
“Així que oficialment estic en depressió. La formula em sembla encertada. No és que jo em senti baix, molt baix; es sobretot el món del meu voltant qui em sembla alt”.
“Tinc la impressió que tothom hauria de sentir-se desgraciat; comprendras, vivim en un món tan simple! Hi a un sistema basat en la dominació, els diners i la por - un sistema sobretot masculí...”
“Decididament, em deia, a la nostra societat, el sexe representa un bell i bé un segon sistema de diferenciació, totalment diferent del diner; I es comporta com un sistema de diferenciació igualment salvatge. Els efectes d’aquests dos sistemes són, tot sigui dit de passada, estrictament equivalents. Tal com el liberalisme econòmic sense fre, i per raons anàlogues, el liberalisme sexual produeix fenòmens de pauperització absoluta.”

Definitivament, va valer la pena el sofriment. Si llegint-lo et deixa indiferent, ja pateixo.