Coses a fer a Barcelona quan tens trenta anys

Per un curiós esdeveniment amb unes claus, vaig trobar-me picant al timbre de ca ma cosina.

Em va obrir el gran. Gran per comparativa amb sa germana, que tot just té 8 o 9 anys. Unes salutacions d’oncle guai, cops de mans, alguna empenteta i tal.

Entrant al menjador veig que la tele està en marxa mostrant un gros cartell que hi diu: pausa i el nano que m’ofereix una partida.

- No merci, potser millor ajudo a l’àvia amb el dinar.

Fa que alça no. Jo li pregunto, també sense sons, que no què.

- El menjar ja està fet. – I és quan recordo com d’eficient n’és l’Anna i com de gossos són els nens. Això segon no ho recordo per aquests en particular, sinó que em trasllado a quan jo vivia a casa els pares i em rascava la panxa ostentosament. Em dic que no fa tant però si que en fa, de temps. Que tot passa volant i que tot just torno a estar, en certa manera, d’estudiant. Que què espero fer si mai no he sabut estar-me enlloc més de quatre anys (i que fins i tot aquell copestava buscant de marxar des del primer dia). No sé què hi tinc al cap. Potser no hi tinc res i per això no sé on vaig, o potser no és al cap on haig de buscar i resulta que és ben endins les entranyes. Però allà entre la merda i amb tot fent tanta pudor no vull buscar. Prefereixo anar amb un bastó d’invident per la vida que remenar per allà dins amb el risc d’haver-me equivocat igualment.

- Què, una partida doncs?

- No hòstia, que no  m’agraden els jocs de pelar paios. “Peace!” “Respect!” – Li etzibo. No és ben bé veritat tampoc. De petit, o de jove, tampoc fa tant però sí que 10 anyets ben bons deu fer (Coi! Deu!),  me’n fotia un bon fart. Aleshores suavitzava el crim perquè eren nazis les víctimes. Ara em semblen una mica forçats, els arguments, tot i que els gràfics han millorat un ou i al capdavall, és la jugabilitat allò que marca el vici. O no.

- És de futbol – M’hi hauria d’haver fixat més perquè, de fet, es veuen els jugadors aturats, rere el tel grisós de la pausa. És que ja no dono importància a les coses que no en tenen. Mentida, si que n’hi dono: la feina no hauria de ser cap prioritat i cagundena em llevo cada matí abans de les 7 de la matinada. Si això no és estar desviat que algú m’ho expliqui, que al capdavall allà hi passo més hores que a casa o amb la Laia, descomptant el son, que no el conto perquè no el sé valorar, que al matí estic tan esgotat com a la nit. O més.

- Ja, i esperes que jugui a un joc on surten milionaris xutant una pilota, no? Jo els milionaris els enviaria a dida. – O potser si que si tingués prou poder per canviar els normes del joc jugaria una mica amb ells. Però no d’aquesta manera, que ara es folren de diners fins tot just deixant posar el seu nom a una figureta virtual que espera assemblar-s’hi. Que no.

- També en tinc de cotxes. Canviar el joc és un moment.

El miro pensant que en algun moment se m’acabaran les excuses, que jo havia vingut a buscar les claus i que tan aviat com pugui vull ser a casa per continuar amb la meva “telefeina” i no entretenint un xaval que també s’entretindrà sol.

- Si cotxes, clar. Per malacostumar-me a fotre’m pinyes per tot arreu sense que em passi res, per atropellar vianants sense tenir mala consciència i per pensar que així no contamino. Que no, que no.

El petit s’aboca a la capsa dels CDs i remena.

- N’hi ha molts. Va, quin t’agrada? – I me n’ensenya un grapat.

- Val, resulta que no puc jugar a jocs de consola. Quan era petit vaig jugar-hi molt i de tant com movia els dits de  ràpid per arribar a ser el millor van acabar creixent-me més dits a les mans dels que correspon. Al final podia tenir tots els botons coberts amb un dit, setze per mà, en tenia. Era una fera, era el puto crack. Però clar, després quan em presentaven algú i li allargava la mà, aquest fotia un bot que quedava enclastat al sostre o sortia disparat per la finestra. No guanyava per disgustos, i la mare menys, que es gastava una fortuna amb vidres i perdia les cordes vocals amb les explicacions que havia de donar als policies, ambulàncies i la família del difunt. I no és agradable anar al tanatori. Que allà no s’hi fa res més que voler-te amagar perquè no saps què putes dir a algú que està destrossat i que, a sobre, ha estat per culpa teva. Així que me’ls vaig fer tallar per tornar-ne a tenir cinc. Cinc és un número prou encertat.

- Si. – Diu-  A mi la mare em talla les ungles, que tampoc paren mai de créixer i no sé perquè.

No sé si no sap perquè li creixen les ungles o perquè li talla sa mare, però tampoc m’importa massa. En tot cas aprofito que se les està mirant per córrer lluny d’allí i agafar les claus.

Quan marxo em fa un adéu amb les mans i veig com, abans de tancar la porta, s’està contant els dits.

Couchsurfing

Sona el timbre i em treu del punt de concentració absoluta on estava abduït.

És l’Arturo, un surfer que hem acollit pel cap de setmana però que ha allargat unilateralment l’estada i nosaltres no hem tingut el valor de fotre’l fora.

Després de les formalitzacions de rigor, que tal? Bé? Etc. em pregunta que si he vist la Jenny. La Jenny és la noia que va venir amb ell. La va definir com una “novia-amiga”. Sospito que, a jutjar per com torça el cap i com es grata el clatell, que ara ja no és nòvia, o  amiga o cap de les dues coses.

No l’he vista des que estic a casa. Va cap a l’habitació, remena una mica i torna estranyament relaxat. Ha passat per casa, diu, ha deixat la càmera i s’ha endut el telèfon mòbil. No em respon les trucades.

Recordo que tenia un problema greu de bateria i li ho faig notar. Fa com que si amb el cap. Aleshores pregunto si no ha deixat cap nota. Fa com que no arronsant les espatlles.

Dec fer una ganyota estranya perquè es veu com obligat a explicar una mica més la situació que l’ha dut a aparèixer sol aquí. S’han enfadat al parc Güell per alguna tonteria i s’han separat. Cansat, el paio ha decidit fer una becaina i quan s’ha llevat, de molt més bon humor, ha començat a buscar-la per tot arreu i ha preguntat als guardes si l’havien vista.

Cal que em preocupi? No, no penso fer-ho, que ja són grandets.

Així que li dic que jo passaré la tarda a casa, per si creu que ha de sortir a fer una batuda, que si arriba li diré que has passat per aquí esverat.

Li sembla bé, però no anirà a cercar-la, diu que millor passejarà una estona.

Dues hores més tard, torna a aparèixer. Ni rastre. Vol creure que està amb aquell amic amb qui van coincidir per casualitat, venint, a l’avió. Tot i voler aparentar tranquil·litat se li veu, pel tremolor de la veu i el tic de la cella, que la idea no li acaba d’agradar.

Jo encara treballaré una estona. Li sembla bé i es passa el vespre mirant la tele i bevent cervesa.

Faig el sopar, per mi i per la Laia i ... veient que només ha menjat un bol de llet amb cereals, afegeixo quatre patates més a la verdura. Faig bé, perquè al final sopa amb nosaltres mentre ens explica, la Laia ja ha arribat del voleibol, una altra vegada la història, afegint alguns detalls.

No ha arribat encara quan anem a dormir. La televisió sona fluixa, de fons, quan tanquem la porta de l’habitació.

Ens desperta el remenar de les claus al pany. Són quarts d’una. Sentim com es tanca la porta d’entrada i unes passes que s’allunyen. No sentim res més: Ni crits, ni cops, ni rialles, ni les molles del llit per un “polvo” de perdó, ni res.

Al matí veig les sabates de la Jenny al passsadís. Tot està en calma.

No els torno a veure fins que plego de treballar. Estan al menjador i somriuen pallassos. És la incomoditat de la vergonya. Passo encara un parell de vegades per davant seu parlant de banalitats del dia. Segueixen remenant-se inquiets al sofà quan dic:

- Ja us val nanos!

La rialla trenca les cordes que els lligaven en el no saber què collons fotre o dir. És l’alliberament. Aleshores m’expliquen el dia de gos que han fet i animats, ens fan un sopar de llenties.

Seguim amb el recurs

Ara recorro a la pòlissa de seguros, potser ells tenen més mà dreta.

"Buenos días,

Me dirijo a ustedes porqué parece que solo no ando con suerte.

Resulta que soy residente del àrea 6 de la zona verde de Barcelona. Este invierno saqué un tiquet trimestral que dejé encima del tablero. Pero parece que se trataba de un tiquet inquieto que quería jugar al escondite y un día se coló debajo del cristal delantero (que tiene la parte inferior oscura) y no permitía ver el tiquet desde fuera. Lo que pasa es que yo no tomo el coche durante la semana, pues utilizo el transporte público (contamina menos, menos ruido, menos embotellamientos... ) Y allí se quedó de domingo a viernes.

El Lunes un agente del ayuntamiento no vió el papelito y puso una multa (No me atrevo a decir si puso cara de satisfacción o no). El martes pasó lo mismo y añadió otro papelito. El miércoles igual y así sucesivamente hasta el viernes, momento en el que, encontré 5 multas de 25€ cada una si pagava de inmediato.

Como estaba convencido que mostrando que mi tiquet trimestral estava vigente y que solamente había tenido la mala suerte de que se colase debajo del cristal, procedí con el trámite de alegación.

La resolución fué negativa y entonces me tocaba pagar ya 50€ por cada, o sea, 250€ en total, lo que me parece una barbaridad por ser una estupidez de tal calibre y por andar por la cuidad en transporte público. Así que recurrí la multa.

Me acaban de responder con una providencia de apremio. Avisando de que me embargarán si no pago ya (lo que acabo de hacer a sugerencia vuestra al decir que los recursos no frenen la administración...) Así que pagué la multa más el 10% de recargo, o sea 276€ por tardar (pero como iva yo a pagar si no estoy de acuerdo?!) Es como pagar por un televisor que sabes que no funciona!

En fin, os adjunto la última carta, los recursos de multa y una fotografía del tiquet (también tengo el original, pero por web no os llegará :)).

Me podríais indicar como proceder para intentar que me retornen el dinero y que entiendan que no soy ningún malechor malintencionado que pretende aprovecharse de un sistema corrompido e injusto.?

Muchas gracias.

Atentamente"

El dia que em vaig deixar les claus de casa

Ahir a la tarda vaig decidir que, total, per estar davant de l’ordinador fent anar una simulació, no necessitava pas llevar-me a un quart de set del matí i destinar tres hores del dia a traslladar-me de casa a la feina. Suposo que haver sortit fins quarts d’una de la nit per les festes de Sants va ser un factor prou rellevant per decantar la balança vers l’opció de quedar-me a casa treballant.

Així que avui estic fent “home-working”.

Havent esmorzat, he pres una dutxa i m’he assegut davant del PC. Entre recerques a la web per fer això i allò amb el particular llenguatge informàtic, han anat transcorrent les hores fins que, vers la una del migdia, ha sonat el timbre de l’intèrfon. Eren de l’ajuntament. M’he posat una samarreta per no presentar-me espitregat i donar una imatge poc elegant, he agafat les claus i he baixat a buscar la carta que em duien. Que no, que no em treuen la multa, però ja m’ho imaginava.

En tornar a casa, seguint els gests mecànics, automàtics i metòdics de la rutina, he deixat les claus al saquet de roba que tenim penjat rere la porta a mode de clauer. Aleshores he pensat que, ja que havia estat obligat a fer una pausa, bé podria anar a buscar la roba estesa al terrat. He agafat el cabàs i les claus del terrat i m’he enfilat escales amunt.

Feia un sol de justícia i la roba estava seca i calenta. L’anava plegant a mesura que anava traient cada peça. Un cop enllestit,he tirat escales avall. No ha estat fins que m’he plantat davant la porta del pis que he palpat les butxaques buscant-ne les claus. No hi eren. Ni les claus de casa, ni el telèfon ni la cartera. I la Laia estava encara de vacances prou lluny com per no plantejar-me anar a buscar-la.

He cridat fluix. Un Merda! Merda! Merda! Merda! Era prou suau perquè no el sentissin el veïns però prou ferm com per desfogar-me una mica. Només em quedava la Brígida i he decidit anar cap a casa seva. Evidentment, ja fa temps que no m’esforço en recordar els números de telèfon. Ara queden tots enregistrat a les memòries d’aquest “smartphones” tan moderns i no cal preocupar-se’n més (fins que et fa falta, clar). I encara que el recordés, al no tenir diners tampoc podia plantejar-me trucar-hi primer per saber si hi eren i valia la pena fer el desplaçament.

Així que, fet i fet, ja podia anar tirant cap a la platja. He entrat al metro. No hi havia revisor, així que li he demanat, tranquil·lament al primer jove que passava si em deixava entrar amb ell. M’ha dit que cap problema i hem passat les barreres plegats. Perquè no pensés mal de mi li he explicat per sobre la situació. M’ha desitjat sort i que no em trobi cap control.

A Verdaguer he sortit del comboi per canviar de línia. He caminat els llòbrecs passadissos entre andanes al ritme de la resta de passatgers. No he pogut donar monedes als músics. Per primera vegada podia dir que no en tenia ni cinc.

Quan he arribat a l’andana de la línia groga he vist que quedaven tres minuts. Els he esperat com s’espera una esbroncada: Amb resignació. Al final ha arribat. Hi he entrat. Hi havia espai de sobres i m’he assegut on m’ha plagut. He trobat a faltar el llibre que sempre m’acompanya en aquestes situacions i m’he quedat embadalit mirant per la finestra veient els cables serpentejant per les parets de túnel. No ha estat fins tres parades més enllà que m’he adonat que anava en sentit contrari. Ara he cridat Burro! Burro! Burro! He hagut de sortir per donar mitja volta i he tornat a veure que faltaven uns altres tres minuts.

Tot plegat no ha estat fins a quarts de tres quan he arribat a casa la cosina. El número no el recordava ben bé, així que primer n’he premut un, que evidentment no ha respost, i al cap d’uns segons d’espera prudencials, he fet el mateix amb el del costat. La porta del carrer s’ha obert i he entrat il·lusionat.

M’esperava la tieta, l’Anna, que estava fent d’àvia-cangur. M’ha comentat que la Brígida no arribaria fins passades les tres i, explicant-nos les vacances hem anat fent temps i hem aprofitat per dinar amb els petits uns espaguetis a la “carbonara” que m’han semblat exquisits, vist el dia.

Cap a quarts de quatre ha arribat. Hem estat rient de com de desastre i despistat puc arribar a ser i, havent fet el cafè plegats, m’ha donat una còpia de les claus i dos euros i mig per agafar el V21, un bus que diu que hi va directe.

He fet cap a la parada i m’ha semblat veure que, per partida doble, era el primer bus que vindria. Així que quan ha aparegut ni m’he preocupat per verificar el número. He entrat i he pagat un bitllet senzill. M’he assegut bastant enrere.

Aleshores el bus a tombat a la dreta, cosa que no m’ha semblat massa normal, però no ha estat fins arribar al cementiri de Poble Nou quan m’he alarmat altra vegada. No està pujant! Està tirant cap al Fòrum! M’he alçat i he gairebé corregut fins al conductor.

- No, aquest és l’H16. – M’ha dit.

Aquest cop el crit ha anat per dins. He descendit a la següent estació i he caminat fins a la boca del metro altra vegada sense diners. En entrar-hi he vist que si que hi havia cap d’estació i, per canviar d’estratègia, he optat per explicar-li la desventura. Devia fer una cara de llàstima de les més lamentables, perquè m’ha allargat una targeta amb quatre trajectes.

- Que si t’enganxen sense bitllet encara tindràs problemes. – Ha comentat. Sort que encara queda gent decent. Em dona certa esperança.

I aquí ha començat a anar bé el dia. He arribat i he trobat el cubell de la roba davant la porta de l’entrada, tal com l’havia deixat abans de marxar. Un cop dins de casa he comentat la situació per “whatsapp” a un parell de col·legues. M’han aconsellat allitar-me i no fer res més però no els he fet cas i m’he posat a treballar. Eren prop de les sis.

No ha estat fins a quarts de deu que he plegat, quan he pensat que potser hauria d’anar fent-me el sopar per agafar forces per l’endemà.

L’endemà. Un altre dia.

Policia i conducció exemplar

Per partida doble aquest estiu, i la segona, a més, amb emoció i intriga!

Conduint per carreteres secundàries és prou freqüent sentir la presència, vista pel retrovisor, d’un vehicle impacient que s’apropa més d’allò que correspondria, que intenta avançar-te quan és impossible i que, quan ho fa, és a amb tot fervor del seu motor.

La primera vegada estava circulant per un seguit de corbes revirades que van durar més de quinze minuts i on el perseguidor, per posar-li un nom qualsevol, anava excitant-se una mica més a cada tomb. Ho notava pel nerviosisme de les frenades i per la proximitat cada cop més alarmant al meu darrere. La carretereta s’acabava en un desviament dins d’un poblet de costa. Prenc el trencall i ell, darrere meu, fa el mateix. Sense esperar més d’uns pocs segons, aprofita que la seva acceleració és prou més capaç que la del petit vehicle de lloguer que manejava per avançar-me ferotge dins d’un ambient clarament urbà. Sobrepassà tot límit de velocitat en la maniobra i gairebé vaig poder veure com, al passar-me, s’esmerava en mirar-me malament, com esbroncant-me.

No havia acabat d’incorporar-se al carril que veig, uns metres més endavant, un home amb armilla reflectant que es col·locà al mig de la calçada i allargà el braç tot indicant que s’ha d’aturar. Vaig veure els llums dels frens il·luminar-se amb el vermell d’atenció i com, ara mansament, es desviava cap al voral, a retre comptes a la policia. No vaig poder evitar, al passar tranquil·lament, pensar en la ràbia que devia sentir aquell individu. Amb tot, tornava a estar davant.

El segon cop va ser a les llargues rectes que uneixen Cervera i Balaguer. Carreteres que, amb els seus canvis de rasant i la monotonia del paisatge, inciten a anar de pressa. Per aquells capritxos de la vida, aquella tarda d’estiu no vaig sentir l’impuls de córrer, és més, sabent que la carretera passa a través d’un bon tou de pobles, amb el perill que representa i les múltiples senyalitzacions d’accidents mortals de vianants, anava amb la consciència de ser prudent, potser més del compte. En un moment determinat i poc rellevant, m’avançà un cotxe gris que vaig perdre de vista al cap d’uns minuts. Vaig pensar, no sé perquè, que ell sabria què feia.

Així que, quan a l’entrada del següent poble el vaig veure aturat, també amb un agent al costat em va sortir un petit somriure per la comissura dels llavis. Somriure que va desaparèixer gairebé a l’instant quan un altre agent em fa senyals per tal que m’aturés jo també.

Un cop parat, se m’apropà, vaig baixar la finestra i m’indicà que si m’havia adonat que anava massa ràpid, que havia fet saltar el dispositiu radar a 113km/h. Li vaig dir que m’estranyava molt perquè havia estat fixant-m’hi bé, però que si ell ho deia seria que era cert. La Laia em va passar la documentació que demanava el guàrdia. Estava més nerviós del que correspondria. Em sentia bategar el cor, em tremolaven imperceptiblement les mans i tenia la veu trencada. L’agent em va dir que si no hi estava d’acord podia reclamar i, en atansar-li els papers, va marxar cap al cotxe patrulla a comprovar les dades i seguir amb les diligències i procediments habituals de tals situacions.

Al cap de poc, massa poc, va tornar amb tot el feix de papers tancat dins la carpeteta on els acostumo a dur i va dir:

- No caldrà que faci res. El meu company ha dit que no es tracta d’aquest vehicle, aquell era blanc però la matrícula començava amb els mateixos números que la vostra. Sentim haver-lo importunat. Quan estigui a punt l’incorporo a la via i podrà continuar.

Vam desar els papers a la guantera, on sempre estan. Vaig arrancar i, al seu avís, vaig tornar a la carretera.

És de les poques vegades que m’he sentit a gust complint les normes.