La mercantilització del medi ambient

“No queremos medio ambiente, lo queremos entero”

Llegit a una paret.

El tema que avui està a l’ull de l’huracà dels mitjans de comunicació és la condemna a Jaume Matas. Ahir era el cas Noos i abans d’ahir el tifó de les Filipines. Cada 24 hores ens bombardegen amb una nova tragèdia, un nou escàndol... una altra crisi global despatxada en titulars de telediari. I està bé, és a dir, normalment són temes prou importants i és bo que es coneguin, que se’n parli. No entrarem ara a discutir com s’escullen o com es tracten, d’això ja se’n va parlar fa tres dies arrel del tancament de Canal 9, però està clar que també tenen una funció: Distreure.

Aquí, ja que ens deixeu, volem parlar-vos d’un d’aquells temes que passen de puntetes, que no surten als grans titulars ni a les capçaleres dels informatius. Un d’aquells dels que només t’assabentes quan t’afecta per alguna raó, i el problema és que encara no saps com t’afectarà. Parlem de la proposta de llei d’Avaluació Ambiental del Govern Espanyol, que vol substituir la Llei d’Avaluació d’Impacte Ambiental de Projectes (RDL 1/2008, Llei 6/2010), i que ha estat aprovada al Congrés dels Diputats el passat mes d’Octubre amb el suport només del Partit Popular. La pròpia llei diu que el seu objectiu principal és la prevenció i correcció dels possibles danys que es puguin produir en el medi ambient pel desenvolupament de determinats projectes. Introdueix, però, una novetat important respecte de la legislació anterior: els Bancs de Conservació de la Natura.

Encara estan per definir en detall, es farà amb un reglament posterior a la publicació en el BOE de la Llei, però la seva filosofia es basa en que les empreses que hagin de posar en pràctica mesures compensatòries per l’impacte que causen al medi, ho puguin fer mitjançant l’adquisició de crèdits en aquests bancs. Literalment diu: “els efectes negatius ocasionats a un valor natural seran equilibrats pels efectes positius generats sobre el mateix valor natural o un de semblant en el mateix lloc, o un altre diferent.” Perquè us feu una idea, vindria a ser com si jo et trenco els vidres de casa i ho compenso pagant-li unes finestres noves al veí del quart.

Sembla ser que aquest model està vigent als Estats Units des dels anys 80 i que per això hem decidit importar-lo. És a dir, importem un model de gestió ambiental d’un país que mai ha ratificat el protocol de Kyoto o que ha foradat hectàrees de terreny per extreure gas pissarra produint greus afectacions al medi o que ha donat permisos per extreure petroli de l’Àrtic, etc., per posar un parell d’exemples. I nosaltres que ens queixàvem de la invasió de botigues de “frozen yogurt”.

Des del nostre punt de vista, el primer problema que planteja aquest model és que quan un impacte és local la seva compensació amb un altre valor ambiental o en un altre lloc, no garanteix la conservació del valor ambiental original. Posem un parell d’exemples a Catalunya: La plana de Vic és un dels centres de procreació i engreix de porc més importants del territori. Amb els porcins apareix el problema dels purins. Amb els anys, la major part de les fons d’aigua de la zona han passat a ser catalogades com NO potable per excés de Nitrats. Sembla normal que en comptes de lluitar per eliminar aquestes fonts de contaminació es dediquin a projectes d’energies renovables a la zona? O pitjor, ens carreguem totalment la plana de Vic i destinem els diners que servirien per recuperar la zona a millorar l’estat del parc natural dels aiguamolls de l’Empordà?

Un altre exemple és el de les mines de sal de Sallent. Una empresa minera (Iberpotash) extreu la sal de sota terra i, les restes no útils les acumula a cel obert. Muntanyes blanques enmig del paisatge creixen diàriament. Aquesta sal, quan plou, es filtra pel terreny. S’han destinat molts diners PÚBLICS per reduir-ne l’efecte, uns conductes recullen gran part d’aquestes aigües que son conduïdes fins al mar. Kilòmetres de canalitzacions per arranjar un problema generat per interessos econòmics privats. Com això no ha estat suficient el riu Llobregat se’n ressent. Els nivells de salinització sobrepassen sovint els límits legals establerts i s’ha hagut d’instal·lar una dessaladora al bell mig del territori, no al costat del mar, no. Això tampoc ho ha pagat Iberpotash. Seria concebible no posar aquestes caríssimes mesures i deixar morir la fauna del riu (i l’ecosistema que ens sosté) però, a canvi, lluitar per la preservació de la papallona peluda de la vall d’Estós al Pirineu Aragonès? O fins i tot podria arribar a passar que tots els projectes de “compensació” acabessin anant als mateixos indrets. Tindríem un territori que faria llàstima, però uns aiguamolls cinc estrelles, “suits” per les nits dels pelicans.

D’altra banda si la compra-venda de crèdits ambientals es fa mitjançant un mercat lliure, tal i com proposa la llei, el cost de compensació per un determinat impacte pot no tenir relació amb el valor econòmic de la seva remediació o correcció. Diguem-ho amb altres paraules: Si tens molta gana, quan pagaries per un entrepà de pernil salat? Molt. Però si resulta que ja te n’has pres quatre, el seu valor ja no seria el mateix no? Si tot va als mateixos llocs, cada cop es pagarà menys per efectes similars.

Fem una darrera reflexió: Què passa quan es puja l’IVA? Doncs que pugen els preus dels productes i serveis que adquirim. Així, si es fa pagar a una empresa per un mal que produeixi, aquesta ho repercutirà en la factura al seu usuari/client, i MAI en la reducció dels seus beneficis.

La mercantilització del medi es ven com una solució quan, en realitat, és la futura ruïna ambiental. No tot pot pagar-se amb diners (com el cas del Prestige a Galícia)! Es preserven els beneficis econòmics, però les pèrdues de tot tipus les paguem entre tots.

Article que els alumnes ens van demanar a la Maria el Victor i jo mateix.

Capítol 6: El Maurici i els esports

Mai havia tingut massa interès pels esports. Córrer com a folls empaitant una pilota, donant-li (i donant-se entre ells) puntades de peu, no li semblava un exercici prudent. Però als companys de classe sí que els agradava, hi posaven tota l’empenta que no tenien pels estudis, poques vegades els veia tan concentrats.

A l’hora de fer els equips sempre era el darrer de ser escollit. I no és que el Maurici fos d’aquells que no tenen habilitats, dels que ensopeguen amb la seva pròpia cama o que corren talment com si els haguessin penjat una enclusa al coll, amb el cos tot endavant i posant una cama davant de l’altra més per no caure que per avançar. Tot el contrari, era destre i tenia resistència. Però no voluntat. Com que els exercicis, a la classe de gimnàstica, eren obligatoris, no tenia més remei que participar. Optava per quedar-se quiet en algun punt indeterminat de la pista i, si per casualitat li arribava una pilota, la xutava fort i lluny més perquè no li vingués cap salvatge al damunt que per fer res de profit.

Per insistència de sa mare, un dia decidí acompanyar els col·legues al bar. Jugaven uns de blaus i vermells contra uns altres dels que no en recorda el color. Els blaus i vermell si, prou clar li va quedar. Havia demanat una cervesa, per no ser menys i perquè ja li estava bé la sensació de boira quan en duia un parell o tres. No veia la raó d’estar tots junts quan gairebé ni es miraven, doncs tenien els ulls clavats al televisor, on unes petites siluetes s’anaven movent per la gespa i la càmera anava ara endavant, ara enrere. Va contar les vegades que va encetar un nou tema de conversa, provant de veure si atreia la seva atenció: trenta-quatre van ser. Però a cada intent, una falta seguida d’insults en trencava el fil. Ell els buscava per sota les taules i cadires, entre les potes i les cames, sota les sabates o barrejats entre els cabells de les noies, però no, els fils es volatilitzaven, així que intentava teixir-ne de nous. Sense avisar, i moguts per una indesxifrable senyal, tot el bar es posà en peus, a cridar i aplaudir.

- Goooooooool! Gooooooool! Goooool!

Abraçades , cops de mans, que guapo tiu! Com s’ho ha currat! Has vist el “dribling”? I el “passe”? Puta mare! Fot-et Cansillas!!! I el Maurici mirant-se aquell estrany espectacle. Potser si que valia la pena veure milionaris jugant a futbol. I va decidir preguntar-los què havia passat. Que què ha passat? Collons Maurici, això teu té delicte! Doncs si no m’ho expliqueu seguiré sent un delinqüent i jo, ja sabeu, no tinc cap ganes d’anar pres. Mira tiu, es tracta de fotre la bola a la porteria. Amb el peu! Si, amb el peu. Doncs això que l’equip, que són aquells que van del mateix color, que en marca més guanya el partit. I per partit dura noranta minuts. Més el que afegeixi l’àrbitre. Si, cert. Però quin golàs, ho heu vist? Per tota l’escaire.

Així que el Maurici es prengué seriosament la feina de mirar la pantalla, que aleshores encara era de les que tenen un cul llarg i enorme i intentava escoltar la ràdio. L’emissora repetia els mateixos noms una vegada i una altra i, de tant en tant, ho fins a cinc vegades seguides: Valdés, Valdés, Valdés, Valdés, Valdééééééés!!! De tan avorrit havia decidit prendre’s una altra cervesa i estava mig grogui quan va veure que com la pilota entrava en una de les porteries. Recordant què s’havia de fer en tal situació, es va alçar i va començar a cridar i a aplaudir com un foll, orgullós d’haver entès, com a mínim, un dels arguments del joc. Però fou l’únic en alçar-se, ningú més el va seguir. Va veure que els seus amics miraven cap a totes bandes dissimulant, algun fins i tot feia que no amb el cap i es posava les mans tapant-se la cara. Va entendre que algun detall se li havia escapat.

- Maurici, que ha de guanyar el Far$a.

- Els de color blau i vermell collons!

- Però no era un joc i la gràcia rau en qui marca més gols?

- Si, però ha de guanyar el de colors. – va afegir un d’ells, aixecant les celles i movent els ulls en cercles.

Va aguantar uns minuts més, per deferència, i després decidí tornar a casa. Anava mig trompa i ja en tenia prou. Els amics, amb la mirada fixada al televisor, ni tan sols van molestar-se a dir-li adéu. Havia fet unes poques passes quan va tornar a sentir els crits d’alegria i el locutor que cridava: I més, I més, I més, I més!!! Uns anys més tard, aquell locutor guanyaria el premi a català de l’any. El Maurici recorda molt poc aquell discurs, però sí com TV3 va tallar l’emissió quan l’Ada Colau, de la plataforma ciutadana la PAH, va sortir a rebre el premi del públic. Va haver de mirar-ho per internet i va entendre que, a l’estar al servei del govern, la televisió no podia promoure una manifestació davant d’un edifici a punt de desallotjar.

Anys més tard, també per insistència, ara dels nous companys de la universitat, va tornar a veure un partit de futbol.

- Tiu, és la final de la copa del món! Espanya contra no-se-quí!

La seva decepció va ser majúscula. Al seu entendre era el moment ideal, la meitat de la població espanyola i catalana (amb l’excusa que mitja selecció era d’aquí) es mirava el partit. Ara que havia entès de què anava l’assumpte, esperava que algun dels qui anaven de vermell (però que haurien d’anar quadribarrats) agafés la pilota, encarés al seu propi porter i li marqués un gol dels que es diuen: en pròpia porta. Tothom es quedaria gelat, jugadors, entrenadors, públic, i espectadors. Enmig d’aquell silenci, quan totes les càmeres enfoquessin a l’heroi nacional que acabava de marcar un gol a la porteria d’aquell que deien era el seu equip, aprofitaria per treure’s la samarreta, ensenyant-ne una que duria a sota, una de blanca, llisa, amb unes lletres pintades per ell mateix que diguessin:

PEL DRET A DECIDIR!

Però això no va passar. I aquells milionaris que tenen la vida arreglada van seguir acumulant diners, d’aquí, d’allà i dels països amb petroli. Va ser el moment definitiu. No tornaria a mirar mai més esports populars.

Potser per això li agradava mirar els jocs olímpics. Perquè ningú sabia ben bé de què anaven aquells esports minoritaris i perquè, en realitat, ningú parava especial atenció. D’aquesta manera ell podia distreure’s, parlar amb qui fos i passar una bona estona.

Així va ser com va reconèixer l’Elsa.

La primera classe de pràctiques

L’aula ha quedat gairebé buida. Només un petit grup de sis alumnes (només una noia, per seguir amb les proporcions de les carreres tècniques) segueix treballant. Parlen de manera ordenada, amb un anglès correcte, millor que molts dels d’aquí, però que igualment ensopega amb els espais en blanc del vocabulari.

Del passadís arriben els crits d’aquells que fan broma entre classes i, per les finestres, que tanquen malament, o potser ni tan sols pot dir-se’n tancar, entra el so dels cotxes circulant al carrer. Avui no plou, sinó també hi entraria l’aigua. Els regalims, fruit de dies plujosos, es veuen com tortuosos camins paret avall i, en alguns casos, han fet saltar la pintura. Es pot observar que l’aula no sempre ha estat groga, prèviament havia estat blanca i, abans encara, verda. Un verd apagat, càlid, d’hospital. Tot i no saber-me massa greu és cert que, en realitat, fa una mica de llàstima veure com els edificis vells, on estudien els joves, es cauen a trossos ,metre que s’ha gastat una morterada, costant com a mínim el càrrec al rector, en edificis moderns de despatxos nous i grans que acullen el silenci com a millor hoste.

Aquesta escola va estar pensada per altres temps. Les classes, des que hi sóc, les he vistes sempre gairebé buides o mig plenes. Només serveixen per tenir prou separats als alumnes durant els dies d’exàmens.

Comencen a recollir els ordinadors, donen per acabada la sessió els darrers alumnes de pràctiques de projectes a qui estic fent les funcions de professor de suport. Jo també recolliré doncs. Casa m’espera, o potser l’alemany. Encara no ho sé.

Agrobar

Algú m'ha fet arribar aquesta carta que, trobo, és molt més encertada que la que van enviar oficialment i amb una més que llastimosa connivència dels qui diuen ser els nostres representatns: Gaudiu de les bones idees.

El ciclista i la justícia

N'estava fart, tip, fins al capdamunt. En definitiva, que ja n'hi havia prou. No volia seguir sent el ciclista que rep totes les esbroncades dels conductors inadaptats als temps que corren, aquells conductors que es creuen que ells tot ho fan bé i no poden veure que, en moltes ocasions, les accions de la resta de mortals tenen un motiu diferent al de tocar-los la pera intencionadament. No volia més botzinades de taxistes enfadats per estar utilitzant el carril especialment dedicat a ells, ni tampoc d’acollonir-se veient com s’apropa inexorablement per darrere un bus d’un bon grapat de tones. Prou d'ensurts de motos passant massa properes a velocitats exagerades tenint present que l'estabilitat d'una bicicleta empesa per unes cames cansades en plena pujada no és les mateixes que la proporcionada per un motor de 2 o 4 temps amb un simple moviment de canell. S'havien acabat els tufs dels tubs d'escapament directament als morros al sortir del semàfor. Va decidir posar les coses al seu lloc, ell s'enduria una rascada (com a mínim) però donaria una lliçó a la resta d'implicats.

Així és que aquell dia, pedalava atent als esdeveniments que poguessin ocórrer. Va decidir agafar el carrer de Maria Claret, doncs té tots els requeriments necessaris: Bastant de trànsit, de semàfors verds ben concatenats, carril bus i està a l’eixample.  Va posar-se al bell mig del carril, per indicar clarament que aquell era seu.

Primer va estar mirant fixament un conductor. Aquest, al seu temps, va fer igual, com preguntant-se què carai volia el ciclista. I clar, les desviacions d’una bicicleta, per grans que siguin, difícilment se surten del carril, però el cotxe, que tenia un autobús al costat, va anar-se’n lleugerament a la dreta. Suficient perquè la massa de l’autobús li arranqués el retrovisor. Van parar tots dos amb la tranquil·litat de saber que quin remei, això em passa per idiota.

Va seguir endavant, al ritme que marquen unes cames encara no massa cansades. De sobte, a no més de mig metre, una moto passa fent una mena de zig-zag, remenant el cul, esquivant la bici i un cotxe al mateix temps. Era el moment que estava esperant. Es fa l’espantat i tomba el volant a l’esquerra (quina si no), bruscament.

Xoca, mig de costat, contra un desafortunat vehicle estacionat. La bicicleta s’atura de cop i ell salta de la bicicleta, primer impactant amb el cap contra el vidre de l’acompanyant i posteriorment arrossegant el cos descontrolat per terra. Darrere se senten els xiscles dels pneumàtics frenant de cop i un sec so metàl·lic de les rodes esclafant la vermella bicicleta. Nous estridents frens al màxim rendiment. I impactes entre cotxes més enllà.

El noi, amb el front rajant de sang, les mans envermellides i el cos ple de rascades alça el cap. Uns metres més endavant, veu la moto que no es dona per al·ludida i continua el trajecte, però davant dels crits dels vianants, que han entès que ella és la culpable de la situació, un veí anota la matrícula.

Aniran a jutjat una bona colla de gent. Testimonis, assegurances vàries, policies, els conductors i el noi.

Hi haurà allò que en diuen justícia. Que sé que vol dir, però que no arribo a entendre.

Escapada a Copenhage

Escrit a raig, sense meditació:

Una estranya sensació la d’aquest viatge.

Començant per la troballa del curs al darrer moment. Pel portal web informen que ja no hi ha accés a la matrícula. Al semblar-me tan interessant ho intento per 2 vies alhora, a saber: Correu electrònic i telèfon. La primera està clar que és més lenta i mentre es gestiona sense jo saber-ne el devenir, moc cel i terra per poder fer una trucada a l’estranger des de la universitat. Al final ho aconsegueixo des del despatx de les responsables de secretaria. Però la noia qui hauria d’atendre’m a l’altre cantó de la línia no té intensió de fer-ho o, més probablement, està en algun altre lloc. Així que me’n torno al despatx tot capcot pensant que no sortirà.

Havent dinat el servidor m’anuncia l’entrada d’un missatge. Si, em posen a la llista, i em demanen tot un seguit d’informacions institucionals. Jo ràpid responc i afegeixo algunes preguntes, de l’estil de si saben algun allotjament, de si quan i com tantes coses, de si... Però allà l’horari deu ser un altre perquè arribades les 18h segueixo sense més resposta que la que tenia.

Així que la compra dels bitllets es realitza, també, amb presses i trucades als responsables, a veure si els hi sembla bé, com haig de procedir, avanço jo els quartos? Glups. Però si, endavant! Miro couchsurfings, per tal d’estalviar i tenir, diguem-ho també, menys a deure. Però a la nit d’ahir, hores abans de marxar, encara no havia obtingut cap confirmació, així q em llogo allotjament per la primera nit a l’espera de que a la universitat d’Aalborg em puguin oferir alternatives més interessants.

I avui he agafat l’avió. He arribat a Copenhagen, on tenia 3 hores i mitja per anar visitant la ciutat, ja que l’internet de l’aeroport, no sé perquè, avui no connectava, ni al telèfon ni al portàtil, i per tant, poc podia avançar.

I segur que és per aquest estat d’ànim de nervis barrejat amb la sensació de no estar a casa quan toca. Perquè estic convençut que és bonica, amb casetes pintades de colors, vaixells antics ancorats als canals i un llarg etc. però a mi m’ha semblat freda (per la temperatura també), amb el semblant dels maons post-industrials que van omplir l’europa del segle passat. M’ha duut a la Valenciennes de fa quasi 8 anys, sense amor ni ànima. I he caminat com un fantasma, observant però distant. Amb el neguit corrent per les venes. He volgut tornar d’hora a l’aeroport, per tornar a intentar la connexió a internet i parlar ni que fos per escrit amb aquells que he deixat a casa. Però no hi ha hagut sort tampoc i he optat per anotar el dia, que potser, amb el temps, valdrà la pena recordar.

Plego, que vaig cap a la porta A27. I espero arribar d’hora a l’hotel on si que hi haurà wifi, a veure si tot està on ha d’estar, la uni, la casa, el doctorand...

...

A les 10 del vespre he arribat. Aalborg és buit. Ningú als carrers, només m’acompanyava el ressonar dels meus passos.

Demà sortirà el sol.