Escapada a Copenhage

Escrit a raig, sense meditació:

Una estranya sensació la d’aquest viatge.

Començant per la troballa del curs al darrer moment. Pel portal web informen que ja no hi ha accés a la matrícula. Al semblar-me tan interessant ho intento per 2 vies alhora, a saber: Correu electrònic i telèfon. La primera està clar que és més lenta i mentre es gestiona sense jo saber-ne el devenir, moc cel i terra per poder fer una trucada a l’estranger des de la universitat. Al final ho aconsegueixo des del despatx de les responsables de secretaria. Però la noia qui hauria d’atendre’m a l’altre cantó de la línia no té intensió de fer-ho o, més probablement, està en algun altre lloc. Així que me’n torno al despatx tot capcot pensant que no sortirà.

Havent dinat el servidor m’anuncia l’entrada d’un missatge. Si, em posen a la llista, i em demanen tot un seguit d’informacions institucionals. Jo ràpid responc i afegeixo algunes preguntes, de l’estil de si saben algun allotjament, de si quan i com tantes coses, de si... Però allà l’horari deu ser un altre perquè arribades les 18h segueixo sense més resposta que la que tenia.

Així que la compra dels bitllets es realitza, també, amb presses i trucades als responsables, a veure si els hi sembla bé, com haig de procedir, avanço jo els quartos? Glups. Però si, endavant! Miro couchsurfings, per tal d’estalviar i tenir, diguem-ho també, menys a deure. Però a la nit d’ahir, hores abans de marxar, encara no havia obtingut cap confirmació, així q em llogo allotjament per la primera nit a l’espera de que a la universitat d’Aalborg em puguin oferir alternatives més interessants.

I avui he agafat l’avió. He arribat a Copenhagen, on tenia 3 hores i mitja per anar visitant la ciutat, ja que l’internet de l’aeroport, no sé perquè, avui no connectava, ni al telèfon ni al portàtil, i per tant, poc podia avançar.

I segur que és per aquest estat d’ànim de nervis barrejat amb la sensació de no estar a casa quan toca. Perquè estic convençut que és bonica, amb casetes pintades de colors, vaixells antics ancorats als canals i un llarg etc. però a mi m’ha semblat freda (per la temperatura també), amb el semblant dels maons post-industrials que van omplir l’europa del segle passat. M’ha duut a la Valenciennes de fa quasi 8 anys, sense amor ni ànima. I he caminat com un fantasma, observant però distant. Amb el neguit corrent per les venes. He volgut tornar d’hora a l’aeroport, per tornar a intentar la connexió a internet i parlar ni que fos per escrit amb aquells que he deixat a casa. Però no hi ha hagut sort tampoc i he optat per anotar el dia, que potser, amb el temps, valdrà la pena recordar.

Plego, que vaig cap a la porta A27. I espero arribar d’hora a l’hotel on si que hi haurà wifi, a veure si tot està on ha d’estar, la uni, la casa, el doctorand...

...

A les 10 del vespre he arribat. Aalborg és buit. Ningú als carrers, només m’acompanyava el ressonar dels meus passos.

Demà sortirà el sol.

Capítol 5: Benet el policia

Va ser sentir com anunciaven, per l’emissora interna de la policia, que un dels membres de seguretat del banc acabat d’atracar havia trobat un paper a terra on s’hi llegia: “No pararem fins que no ho feu vosaltres” i sortir corrents vers un cotxe patrulla, deixant, abandonat, el seu lloc de treball.

En Benet feia anys que no se sentia excitat treballant al cos dels mossos d’esquadra. Havia començat amb molta il·lusió una feina que creia, il·lús, al servei del ciutadà. Va ser dels que van treure millors notes a les proves d’accés, amb esmenes en algunes de les proves d’aptitud i va emprendre l’ofici amb el major dels rigors. D’això ja fa bastants anys, era de la primera fornada. Sabia de bon principi que era un braç de l’estat, una eina de treball, però la creia, aleshores, útil i necessària. Amb el temps va entendre que, amb paraules del senyor Sweezy, útil si que era, però per protegir els interessos d’aquells que tenen el poder (o el diner) i va perdre l’entusiasme gradualment. Així que, quan un dia van donar l’ordre de carregar contra uns que estaven asseguts en una plaça, amb les mans enlaire i reclamant allò que ell creia, com a mínim, just, va dir que ja en tenia prou.

Al final, ell ho redueix a la darrera imatge que va processar aquell dia: Un company, que no va reconèixer sota aquell fosc casc, alçava i deixava caure la porra a un ritme compassat. El Benet va pensar que devia estar fet d’un aliatge del quartz que utilitzen els rellotges de més precisió i d’hidrògen líquid per mantenir aquella constància i sang freda. Les contusions es feien visibles als braços i mans d’aquells joves manifestants. Fins que, fruit del moviment desordenat dels que ja no podien aguantar més la represàlia, la porra va petar sobre una cella. Les gotes de vermelles de sang van saltar pels aires, talment com mostren les seqüeles de Rocky, de prop i en “slow motion”, un ganxo de dretes contra la galta del contrincant. Una de les gotes va esquitxar-li la bota. Aquell líquid viscós, regalimant avall per la seva bota de pell fosca ben aferrada al turmell i punta de ferro,  fou el contrast que necessitava per veure-ho clar. Reivindicació ferida sota la violència de la repressió.

Els de dalt es van encarregar que les imatges on es veia com donava la volta, tirava les armes, es treia el casc i marxava caminant en direcció contrària, no sortissin a la llum. Així que ningú de fora aquell cos impenetrable, com la closca d’una tortuga, va saber que ell deia que no.

Fou la darrera vegada que sortí al carrer. Expedient disciplinari, crits dels superiors immediats, uns dies d’obligat fora de servei i, en tornar, nou lloc de treball: Trituraràs informes  i poc més, ho entens?

Com que la rutina diària s’havia tornat més aviat avorrida i absurda, a part d’endur-se una còpia de cada un dels documents que triturava, va dedicar-se a llegir llibres. A buit hores al dia, i sent ell que llegia prou de pressa, amb poc més d’un any la biblioteca del barri començà a quedar curta. Tantes pàgines li van passar pel davant, que va creure’s amb prou criteri per distingir un llibre miserable d’un que potser podia arribar a tenir cert nivell literari i, tenint un sou assegurat, va decidir, en paral·lel, muntar la seva pròpia editorial. Tampoc cal ara creure que era un home acabalat o un visionari dels negocis, però tampoc era beneit i sabia que, la seva, era una editorial més aviat discreta. De fet, potser massa pel seu gust, però així es prenia amb més entusiasme la lectura i correcció dels manuscrits que li arribaven.

Així fou que rebé el primer dels contes signats per ningú. Li va semblar prou bo però no sabia què fer-ne, se sentia brut publicant quelcom sense retribuir la persona que havia fet la feina.

Una veu femenina va trucar, pocs dies després, des d’una cabina (va saber-ho pel renou de cotxes i, deformació professional, per haver registrat la trucada i fer-ne un seguiment de forma quasi automàtica). Era una veu entre dolça i amenaçadora. Posats a imaginar, va fer-la morena, d’ulls d’ametlla, cabell llis que queia pesat, recte avall, com si hi tingués ploms a les puntes, i de galtes un xic xuclades però no massa. Va preguntar-li què li semblava l’escrit i que n’hi n’oferia més a canvi d’una promesa de silenci. Que qui ho havia escrit era massa tímid, històries de joventut, va dir-ne, i que ell no volia publicar res. Però, en canvi, ella que creia que era bo i valia la pena que la gent pogués riure una mica.

En Benet va acceptar el tracte: Algú passaria, de tant en tant, per casa seva a buscar una planta on ell hi amagaria els diners si mai feien negoci. Que ella ja s’encarregaria de saber si la cosa anava, o no, bé.

I si que va anar bé si, potser va ser el fet de posar anònim a la portada, tot i que ell s’ensumava, com segurament algun lector atent, que hi havia alguna cosa més darrere aquelles històries de lladres maldestres. Als llibres els imaginaris protagonistes mai acabaven aconseguint allò que volien. Per més rocambolesques que fossin les planificacions i per més delirants que fossin els personatges, una mala sort entrellaçada impedia, al darrer moment, que se sortissin amb la seva. Mesos després de la publicació, un diari anunciava, potser en portada, però normalment a les pàgines de successos, com algú s’exclamava de tot allò que havia perdut en un robatori de semblances excessivament sospitoses.

Per això una nit, va trencar la promesa i va seguir les passes del borratxo que, incapaç d’adonar-se de res, va marxar de ca seva amb un ramell de petúnies farcides de bitllets.

El títol del darrer manuscrit rebut era, justament: “No pararem fins que no ho feu vosaltres”

teoria del desenvolupament capitalista

Llibre a moments pesat, com tot llibre de teoria econòmica, però els darrers capítols són estel·lars, sobretot per com la il·lusió fa veure un futur entendridor. Acostumo a doblegar els escaires de les pàgines per, després, identificar on haig d’anar a buscar el paràgraf interessant, ja sigui per escriure’l, per recordar-lo o per tants altres possibles motius. He acabat fent 21 plecs. Aquí venen només els del final.

“De motor del capitalisme, el militarisme s’ha convertit en la malaltia del sistema”.

“Durant les etapes posteriors a la revolució mundial, la democràcia podrà, per fi, fer honor a les promeses que fins ara s’han mantingut incomplertes enmig de les frustracions d’un sistema econòmic autocontradictori”

“L’ascens al poder d’un partit polític del tipus que és necessari, només és concebible en un món abstracte on hagi estat desterrat el penetrant poder social i polític del capital. En el modest món de la realitat, el capital ocupa les posicions estratègiques. El diner, el prestigi social, la burocràcia, les forces armades de l’Estat, els mitjans de comunicació, totes aquestes coses les controla el capital i les utilitza, i seguirà utilitzant, fins l’extrem per mantenir la seva posició.”

“ La reforma liberal pressuposa que l’Estat a la societat capitalista és, com a mínim potencialment, un òrgan de la societat en el seu conjunt que es pot fer funcionar en interès de tota la societat. Ara bé, històricament, com sabem d’anàlisis de capítols anteriors, l’Estat de la societat capitalista ha estat sempre, davant de tot i per sobre de tot, el guardià de les relacions capitalistes de propietat.”

“Sota la doctrina feixista, l’oci forçat [del capitalisme en forma d’aturats] cedeix l’espai a la violència i la matança.”

“El capitalisme només té una dimensió: la dimensió de la magnitud”

“És notable la desviació de la idea nacional del reconeixement del dret d’autodeterminació i independència cap a la glorificació de la nació pròpia contra la dels altres. Tot i així, es significatiu que el nacionalisme continuï duent les senyals dels seus orígens. Inclús quan és més evident que se l’invoca amb interès de la dominació, el vocabulari de llibertat, alliberació, autodeterminació, etc, es conserva fidelment.”

We need a plan

…and we have a plan: Californiaaaaaa!                      

Si no fos per la presència de l’Anna i el Funo a San Diego creiem que difícilment haguéssim posat els peus en aquesta part del món, però amb l’excusa de visitar-los vam voler comprovar la imatge que teníem en ment d’aquest indret: calor,  postes del Sol al pacífic amb onades d’un parell de metres plenes d’atlètics surfistes, gent rossa, noies patinant en bikini, socorristes de vermell...

Però HEY HEY HEY ...allò que vam trobar-nos en un inici va ser, boira matutina, forro polar a les nits i surfistes amb Neoprè en un mar bastant gelat, però que no ens va impedir gaudir cada minut d’aquest país.

La nostra setmana SanDiegoniana, consistia en conèixer la ciutat, viure els “deals” que ofereix la societat americana i compartir una mica el dia a dia dels nostres amics en aquesta etapa que estan vivint. Així vam tenir l’oportunitat de fer coses ben locals. “The american dream during one week”. Brewery, winery, bowling, surfing, hamburgering... tot molt “Awsome”.

Va ser durant aquest primer contacte que vem confirmar la necessitat del cotxe per fer vida en aquestes ciutats i d’integrar el concepte de “Neck-pain” i “Call the attonrey king”.

També ens vam adonar que voler és poder, sobretot veient la diversitat i el tunning automobilísitc. Perquè allà tot és gran: les freeways ( i les seves inevitables “jams”), les places de parking, les cases, les banderes, talles de les samarretes, els arbres, les ones, les palmeres,

la propina obligada als restaurants i la simpatia i amabilitat. El “how you doin’?” i el “Where are you from?“ és l’inici d’una conversa que pot allargar-se cinc minuts amb la caixera de qualsevol botiga abans de cobrar-te els xiclets.

Serà la falta de costum, però ens va sorprendre la facilitat que té la natura, en aquest racó de món, per dir-te que estàs en el seu entorn: Vam ullar dofins i foques des del “pier”, vam veure Corbs marins i pelicans llançar-se a l’aigua per caçar peixos i esquirols que et miraven, a un parell de passes, mentre es cruspien una pinya amb tota tranquil·litat i, als parcs naturals, els cérvols se’ns van creuar pel camí com qui no vol la cosa.

Una escapada entre setmana a LA ens va mostrar el força del cinema tot flipant i xalant amb l’espectacle que ofereixen els estudis d’Universal, l’ostentació aberrant de Beberly hills i l’abrupte contrast amb un Down-town en decadència.

Allò que està clar és que la frontera amb Mèxic tan a la bora fa que els tacos, burritos i les enchiladas estiguin a l’ordre del dia i que, a la que et despistes, puguis parlar castellà amb certa confiança que t’entendran els comuns Renaldo, Orlando, Gladis, María Delícia... que t’estan prenent la comanda.

Els següents deu dies van representar el gruix del pastís: Un round trip pel King canyon, Sequoia natural park, Yosemite (encara no hem entès perquè nassos ho pronuncien yosemiri) i una espatarrant arribada a San Fransisco. Per fer-lo més rodó, el Carles va tenir el gest de venir desde Boston per acompanyar-nos. Segur que ell descriurà la volta amb més detall al post que li toca J. En tot cas, va ser una “massive experience” veure aquelles sequoies que mai s’acaben, pujar el half dome com si fos fàcil (tot picant de mans per espantar un ós que no va aparèixer mai més enllà dels cartells) o la visita a Alcatraz que va deixar-nos sense dinar.

La cirereta del pastís va arribar al final, com correspon a unes bones postres: Un comiat de San Diego a base de Surf, ara si, amb un espectacular sunset, una vigilante de la playa en acció, una foca entre nosaltres i una barbacue a peu de platja amb molt bona companyia. Nice!

This is California man!

Tret del blog dels amics Jordi i Anna, que estan allà i els hem anat a visitar aquest estiu,

San Franscisco

L’Isidre baixava caminant per un dels molts carrers amb fort pendent de San Francisco. Anava, com de costum, amb uns pantalons grisos amb ratlla al mig, americana del mateix color i una corbata no massa llampant però sí vistosa.

- Podria donar-me un dollar senyor? – li comenta un dels incomptables pidolaires mig sonats que tan abunden en aquesta ciutat. Aquest en particular és negre. – Si vol pot donar-me’n cinc – continua dient el pobre home, assegut al terra, gairebé estirat. – O deu – D’Isidre està molt acostumat a aquesta cantarella, de fet, és com si gairebé ni la sentís. – I si vol fer-me realment content, sempre pot allargar-me’n cinquanta... o fins i tot cent. Oh! Si seria un bon dia amb un de cent! - Aquest darrer comentari capta l’atenció de l’Isidre que se’l mira aixecant les celles. – Ei! I accepto targetes! – Afegeix per acabar el negre desmanegat.

A l’Isidre se li escapa una curta rialla, mig esquinçada per la seva voluntat avara. Però l’altre se n’adona.

- Hey! – diu- si t’ha fet gràcia nano, seria coherent deixar-me alguna cosa no? Als teatres funciona així!

L’Isidre s’atura, es tomba, se’l mira fixament posant-se les mans a la butxaca i li respon que si, que té raó. De l’americana en treu una cartera de pell novíssima, sembla acabada d’estrenar, i remena entre els bitllets. Finalment n’extreu un dollar i li llença gairebé amb menyspreu. Fa mitja volta però alguna idea el detura i torna a encarar al malaurat habitant que amb un deix de mandra ha allargat el braç i tot just està prenent el bitllet entre els dits.

- Com te dius?

- Albert - respon aixecant els ulls, sense massa interès.

Escolta Albert, et faig una proposta – diu l’Isidre – M’interessaria recuperar el bitllet sap? Li proposo un joc. – Mentre xerra es posa la mà altra cop a la butxaca dels pantalons i en treu una de les escasses monedes de dollar que hi ha en circulació. – Si et sembla, ho farem així. Jo et clavaré la moneda d’aquesta manera – diu prement-la fort al mig del front just damunt del nas. – I tu, picant-te al clatell amb la mà la intentaràs fer caure, així – acaba dient acompanyant amb fets les paraules. Immediatament després del propi calbot, la moneda es desprèn del front brillant de l’Isidre i cau damunt la mà que tenia estesa. – Si cau, te la quedes, però si no, em donaràs un dollar per cada intent que facis, et sembla?

L’Albert, que evidentment va mig begut, considera que no ha de ser gens complicat fer caure la moneda si aquell escanyolit sortit del “business center” ho ha aconseguit amb tanta facilitat i accepta la juguesca.

Veient que no s’aixecarà, l’Isidre s’ajup, per estar a la seva alçada i poder fer bé les gestions. Allarga la mà cap al front i prem fort la moneda. Ho fa durant potser uns deu segons, temps de sobres perquè l’Albert perdi la concentració en allò que està passant, i aleshores, amb un ràpid moviment de dits, treu la mà i, sense que se n’adoni el pobre desgraciat, s’enduu també el dollar.

Com que el front li cou un xic, de tant que ha premut l’Isidre durant aquells llargs segons, l’Albert està convençut de tenir la peça clavada al front i li somriu fitant-lo amb aquells ulls tan blancs que tenen els negres, com volent dir: tiu, acabes de perdre un altre dollar. L’Isidre se’l mira estoic, fruit del necessari costum de la seva feina. Aleshores l’Albert es pica amb una mica de força el clatell. Però no veu cap moneda caient a la mà que tenia estesa sota el cap lleugerament inclinat. L’Isidre allarga un dit. Incrèdul l’Albert pica un segon cop. No cau res. Ja hi ha dos dits enlaire. Sense poder-se’n avenir, ho prova un tercer cop, ara pica fort de veritat. Tres dits. La ràbia es veu en la inflor de les galtes fosques de l’Albert que, foll, pica sis vegades seguides sense parar. 9 dits, cinc d’una mà i quatre de l’altra, es mostren davant de la incomprensió de l’Albert. Aleshores, aquest, apropa amb cautela i molta lentitud la mà al front. S’adona que no hi ha cap moneda.

- Ets un malparit!- Diu alçant-se fent tentines.

- Hey, hey, hey! Tranquil eh? Havíem fet un tracte, si haguessis tingut paciència i haguessis pensat una mica, t’hauries adonat que no tenies res i no haguessis picat cap cop. Però has volgut anar massa de pressa, tens mal de cap i em deus nou dollars. Aquí no hi ha hagut trampa.

-“True”- diu un altre embriac que havia estat mirant encuriosit l’escena a poca distància. – “Man, he’s right”.

Aquesta intervenció desmunta el poc ímpetu que havia acumulat l’Albert i, renegant, busca entre les mil butxaques de pantalons, camisa i abric estripat. En troba sis i li’ls allarga.

- Collons tiu – Afegeix- no en tinc més i m’has deixat desplomat. No puc ni menjar avui.

- Ok, com que encara em deus tres dollars, si vols te’n puc prestar dos  per fer una hamburguesa, i quedem que me’n deus cinc. Demà passaré per aquí, que em ve de passada sortint de la feina, si no els tens, què et sembla si em dones un dollar més per cada dia que passi sense que me’ls tornis tots?

L’Albert, accepta, doncs sent com li grunyen els budells i pensa que amb una mica de sort, demà si que farà cinc dollars de caixa.

L’Isidre marxa satisfet. Una bona inversió amb el 400% de benefici immediat i una més que probable alta rendibilitat a mig i llarg termini.

L’Albert, desmanegat, s’arrossega cap a la cantonada on hi ha un venedor ambulant de hot dogs, pensant que ha tingut molta mala sort. De camí passa per davant d’una botiga de begudes espirituoses i es gasta els dollars amb un parell de cerveses, per oblidar l’assumpte.

Allò que no sabia l’Albert era que, en realitat, l’Isidre és banquer.