Espés, altre cop enamorat.

De la terrassa estant, sento la remor d'unes veus que em semblen desordenades, són els avis que ja s'han instal•lat a la plaça per passar la tarda. És la rutina de cada dia durant els pocs mesos de sol un poc calent. Els pollancres, alineats al baixant de la riereta, senyalen la frontera del que seria una passejada de consideració, que és l'altra activitat que realitzen constantment, de fet, ahir els vam creuar, perseguint la claror ponent-se, ben amunt el turó, potser a un parell de kilòmetres llargs.
Les poques vegades que ens hi hem afegit, les tertúlies de tarda comencen sempre d'igual manera:
-Oita la xuventut que puixa – doncs venim de la carretera. Aleshores arriben les presentacions, que som de ca de llubic diem, i com aire fresc tot arranjat. Els ulls s'il•luminen per haver ubicat aquella nena que ja és dona i ens fonem tots en el records de temps ençà, quan el poble encara era prou viu, quan hi havia escola, quan el mes jove no tenia 88 anys. Ja sabia que eren grans, però no me'ls imaginava d'aquest ordre. Juguen amb bastons de fusta idèntics, branques ben pelades, a picar fort contra terra, de manera quasi inconscient, sobre la unió que fa el ciment entre les pedres del terra de la plaça mentre parlen i deixen córrer els minuts.
-Espés és horrible – ens comenta una d'elles – no s'hi pot estar, és avorrit! Jo a Barcelona m'entretinc més, tot ho tinc a 10 minuts, i amb el metro estic perfectament comunicada. - Ens explica com fou que acabà espetegant al barri de Sant Martí i com ha canviat – però sempre arriba l'estiu i no puc estar de pujar aquí. Però a l'hivern ni parlar-ne! A Barcelona molt millor!
L'Espanyol, pel cognom, que poc hi sent tot i l'audiòfon, també participa de la xerrada. Fou casat amb la germana que ens parlava fa un moment i ara viu a Cerdanyola, excepte a l'estiu, que puja també cap ací. Ho fa amb cotxe propi. Als 89 anys és el xofer de tot el veïnat que hagi de menester un transport, ja sigui a Lespaules o al Pont. De tant fer-lo anar, el cap, s'ha adonat que ja no li rutlla prou bé i que se li escapen moments mentre dorm, ho explica tranquil, amb una simpàtica i trista expressió, en recordar-li que fa uns tres mesos vam estar parlant amb ell; no ho té present i tampoc vol donar-li massa importància.
- Ens fem grans – conclou, amb una rialla escapant-se per dessota el nas, mentre jo penso que sembla mentida l'activitat de tots ells, de com dia si dia també el Jose, el Peraire, la Milagros, la Carmeta... tot i els dolors, caminen, es lleven d'hora i xafardegen sobre aquest i aquell i la casa d'allà al capdamunt que s'ha fabricat un foraster prou simpàtic, i pugen a la plana i cullen bolets abans que hi arribem nosaltres i... I penso que Espés és sinònim de longevitat.
La claror ja minva, doncs fa uns quinze minuts que l’astre rei s'ha amagat rere les muntanyes, i el fred se'ns fica al cos per les sandàlies de peus descoberts i per les mànigues curtes de camisa. Ells riuen, al despedir-nos: - A fer el sopar eh!- però es queden a la plaça una estona mes. I és quan m'adono que tots duen jersei i unes sabatilles d’estar per casa tancades amb mitjons. L'edat sempre ensenya.

El fin del mundo y...

Em toca a mi, començo el descens per la cascada. És un ràpel de potser una vintena de metres sobre pedra relliscosa i amb algun petit tram penjant mentre l'aigua et cau al cap.
Dos dels companys ja son a baix, tres més esperen darrere meu. Amb cura, però sense massa destresa vaig deixant anar la corda, intentant no enganxar-me el polze de la mà que la frena. El monitor, o guia, ens ha comentat que hem d'anar com asseguts i deixar caure el cul per començar, que així és més senzill. Segueixo acuradament les indicacions i poc a poc vaig posant ara un peu, ara l'altre, no més d'un pam de separació entre ells, per baixar la remullada canal. L'aigua caient-me al cap em fa pensar en aquells anuncis de refrescants xampús que surten per televisió, nois musculosos de cabells curts i negres; noies maques, d'aquella bellesa que oblides immediatament, amb pèls llargs i lluents que voleien al vent amb incomprensible ordre.
En obrir els ulls m'adono de tres detalls, el primer, i potser per això els estic obrint, és que el cap em fa força mal. Em passo la mà pel front i en mirar-la veig un fil de sang, petit, poca cosa, res greu. El peu m'ha patinat i no he sabut orientar el cos per estabilitzar-me, la patacada sembla haver estat de consideració a jutjar pels comentaris dels companys de sota i les preguntes dels de dalt.
- Estic bé! - Crido per donar certa confiança, tot i que em preocupa en certa mesura la rascada del front.
El segon detall és que davant meu, la pedra que ha provocat el malaguanyat esdeveniment, i que ha trencat el meu fil de pensament, està coberta d'una fina capa d'algues. Deuen haver crescut gràcies a la constant aportació d'aigua de la cascada i de segur ha estat la causa de la patinada. Mirat d’aprop em recorda molt a les roques cobertes de molsa i això m'ha dut als pessebres que fèiem a casa quan era menut, i no tant menut. Els primers es caracteritzaven per tenir molsa fresca collida expressament aquell mateix any i per seguir les normatives no escrites de com ha de ser un pessebre. Ja quan vaig créixer una mica, es va optar per aprofitar la molsa d'anys anteriors, ens vam adonar que es conservava prou bé, i com que ja tenia una certa creativitat pròpia, afegia tocs poc ortodoxos. La primera vegada em vaig guanyar furibundes mirades dels adults, amb el temps, però, van acabar reclamant les meves aportacions.
El tercer i darrer detall és que no segueixo caient com hauria d’estar passant per haver deixat la corda amb ambdues mans, que tinc una al front i l'altre contra la roca per separar-me d'ella i poder respirar una mica sense omplir-me la boca d'aigua. Com que així, de bones a primeres no ho acabo d'entendre, observo als meus voltants. Tot roca, aigua i foscor, normal, si no abaixo el cap poc podré captar la realitat que em manté enlaire. Així que a l'abaixar el cap m'adono que el guia m'està assegurant, amb tota la calma i desimboltura que dona el fet d'estar-ne habituat.
Com que fa estona que ja no em fan ni cas, decideixo continuar amb el descens, ara si, concentrat amb tot el que faig, perquè no és la primera vegada que d'estar pensant en altres coses acabo fent algun disbarat. Sense anar gaire lluny, un parell de setmanes enrere, quan estava conduint cap a casa....

Un comiat

M’han comentat que en aquesta societat que tem i defuig la mort d’una folla manera en comptes d’acceptar-la com inevitable eventualitat i per tant, fer-la, en certa manera, quotidiana, la idea que estic per proposar no arrelaria.

Tot va ser perquè, caminant al capvespre, quasi fosc, per Sant Just, a la cantonada arribant a la plaça de la vila, hi vaig veure un aparador il•luminat però buit, era tancat, amb unes lletres verdes sense massa disseny que hi deien: Serveis funeraris. I em van venir al cap, com un llamp, les imatges dels diferents taüts que he anat veient al llarg de la meva vida.

De fusta tots, que jo recordi, diverses tonalitats depenent de l’arbre i dels acabats, però molt similars. Sobretot, molt inexpressius. Un cop tancat, aquestes caixes de fusta no diuen absolutament res de qui hi ha a dins. I em va entristir enormement veure com es pot refredar d’aquesta manera el darrer comiat d’algú estimat. Sense ni proposar-m’ho, m’estava construint la història del vell entranyable, de cabells relativament llargs, blancs i despentinats, vestit amb camisa de quadres de tons marronosos i pantalons bastant per damunt del melic. Com que els pares treballen, va a buscar els nebots a la sortida de l’escola i se’ls enduu a casa. Allà, baixen al garatge, que ara té ple d’eines i de fustes, doncs de cotxe fa anys que no n’utilitza, i amb un bon grapat de pinzells i pintures de colors els anima a pintar allò que desitgin sobre uns plafons rectangulars. Alguns racons els té destinats per a ell, i a voltes, també guia una mica el traç dels infants.

Els pares encara no han donat importància a les paraules dels seus petits quan els van a buscar: “Estem pintant unes fustes, l’avi diu que és regal per a tots nosaltres però que no sap quan el donarà però que no té cap pressa. Està quedant molt bonic, he fet un arc de sant Martí amb gotes que ploraven i un cavall verd amb rodes als ulls que hi baixava amb patinet. Li ha agradat molt a l’avi”.

Quan mori, aquest vell estarà tranquil perquè sap on dormirà: en un llit fet amb la col•laboració dels seus, en un calaix fruit de la unió familiar, en un indret que farà goig de veure i traurà solemnitat, però donarà caliu, al darrer adéu.

Després, pensant-ho, vaig creure que no massa gent ho faria això, per temps o per qualsevol altre absurd motiu. I potser, fins i tot, algú trobaria la manera de fer-hi negoci (i convertir els taüts en uns dissenys prefabricats on pintar-hi segons indiquen les línies, com si d’un mantra es tractés). Això m’ha decepcionat, pensant que la baixesa humana no té límits, buscant alguna imatge he vist taüts amb motius de telèfon mòbil, però he preferit quedar-me amb la idíl•lica estampa anterior que vull convenç-se’m que pot existir i que, sé del cert, que tampoc en té, de límits. Tampoc sé els efectes que podria tenir veure l’avi dins una caixa que tu mateix has fet, et sentiries culpable de la seva mort? No ho crec.

En tot cas, a mi m’agradaria poder-ho fer.

Extension du domaine de la lutte

Me’l va recomanar el Naf, que és garantia de sorpresa, com a mínim. Així que me’l vaig prendre amb certes altes expectatives.
Comença sense pretensions, un home absurd, com molts, com tots, potser una mica més crític que d’altres en certs aspectes que tampoc exalten, és informàtic i no té, ni tan sol s’hi interessa, massa o gairebé gens de vida social. Està divorciat, potser mal divorciat, però tan li fa.
Poc a poc, et va fent endinsar dins el seu pensament, i et vas degradant al mateix temps que ho fa ell, tot enduent-se pel camí algun malaguanyat company de feina. Mentre el llegia em sorprenia pensant: “No seràs capaç tros d’animal!” o “Perquè l’has agafat tros de bèstia?” o “Espero que no l’incitis al suïcidi, pobre ànima en pena”. I és que, fins que no t’ho diu, les seves estranyeses et semblen quasi normals. I aleshores t’envaeix un patiment infinit i t’atrapen les pàgines. D’entre tot el galimaties d’absurdes o no tan absurdes idees van apareixent perles, diamants curosament tallats: L’extension du domain de la lutte:
“Així que oficialment estic en depressió. La formula em sembla encertada. No és que jo em senti baix, molt baix; es sobretot el món del meu voltant qui em sembla alt”.
“Tinc la impressió que tothom hauria de sentir-se desgraciat; comprendras, vivim en un món tan simple! Hi a un sistema basat en la dominació, els diners i la por - un sistema sobretot masculí...”
“Decididament, em deia, a la nostra societat, el sexe representa un bell i bé un segon sistema de diferenciació, totalment diferent del diner; I es comporta com un sistema de diferenciació igualment salvatge. Els efectes d’aquests dos sistemes són, tot sigui dit de passada, estrictament equivalents. Tal com el liberalisme econòmic sense fre, i per raons anàlogues, el liberalisme sexual produeix fenòmens de pauperització absoluta.”

Definitivament, va valer la pena el sofriment. Si llegint-lo et deixa indiferent, ja pateixo.

L'amor visible

És bonic de veure, sempre ho ha estat. De ben segur que a algú li rebenta les pilotes quan passen per davant seu, abraçats per exemple, però pitjor per ell, o potser ella... De fet, més valdria que tothom se n’alegrés, tan de bo no s’hagués d’anar amagant, com tantes vegades es fa, i es pogués anar mostrant tranquil•lament al món, tal com raja, tal com fan.
És complicat no adonar-se’n, doncs ella sempre belluga amb el peto verd llampant per no passar desapercebuda, tot arrossegant el carro amb el parell de termos metàl•lics, el cossi amb els sobrets de sucre i la caixa forta blava, com la de quan érem menuts. I es que si passa de llarg quan estàs despistat et quedes sense cafè i, no cal dir-ho, això és un descuit que pesa durant la resta del matí. Baixeta i més aviat ample, va amunt i avall per la fàbrica desprenent un cert toc de gràcia i amabilitat, menys, potser, quan torna cansada a la cuina entrebancant-se amb les portes i fent anar per terra els llargs recipients ja buits. Cal dir que, des que és a la cantina, els comensals han apreciat una millora substancial en el servei.
Ell, en canvi, és prim com un secall, cabell curt i fosc i mal afaitat, que és moda. I també recorre l’empresa de cap a peus. S’encarrega de dues coses, la primera, i per la que seria remunerat, és la de bescanviar, amb el carretó, caixes plenes de la nau per d’altres de buides del magatzem d’expedició. L’altra, aquesta la fa per gust, és acompanyar quan li rota, tant com pot, a la seva xicota en els seus desplaçaments de despertador (cafè). Sí, són parella, i no se n’amaguen! I és bonic. Bé, a mi m’agrada, ho trobo bell.
I és que ho fan amb una desimboltura exemplar, es veuen, es somriuen, s’abracen, s’acompanyen el cul suaument amb la mà mentre caminen pels passadissos, fan conxorxa i s’expliquen coses a cau d’orella i si, es fan petons.
Ell segueix, tot i depreciar i ridiculitzar tan ostensiblement les seves obligacions laborals, treballant a l’empresa. I ho seguirà fent, com a mínim durant una bona temporada. Ell és el fill de la dona de... aquesta és una altra històra a explicar en altres ocasions. I ella és la seva xicota que ha entrat fa poc en plantilla. Potser, i aquí faig la única hipòtesi del relat que desitjo sigui errònia, només pel fet de ser-ho.

55% i baixant.

Estirat a la sorra, mòlt i atordit de tantes rebolcades, cansat però no abatut de tantes braçades per mantenir el rumb, reprenc forces uns instants. Als peus m’esquitxen encara les ones del temporal que he deixat enrere, recordant-me que, havent arribat a la costa, el mar encara està embravit. Davant meu es mostra blau-quasi-negre, violent, ferotge i remogut el futur pròxim de les aigües turbulentes. S’estan a punt d’aprovar els pressuposts. S’estan a punt d’aprovar unes hipoteques que no vull que caiguin a les meves espatlles i a les dels de sempre, que prou pes suporten. S’estan a punt d’arrancar les cames a una incipient però coixa cooperació. Fa mig any, a l’octubre, deien tots els partits que al 2015 s’arribaria al 0,7% promès des de 1997. I en només aquests mesos s’han tret la màscara, que poc dissimulava però que de ben segur a algú va enganyar, i pretenen reduir aquesta trista partida, que no arribava al 0,45% del PIB, en un 50%. Al capdavall, ja es veu que qui rep sempre són els més desfavorits. No podem permetre una societat on la gent lluiti per un mos de pa en comptes d’ajuntar-se per fer-ne! Són direccions oposades.
Així que ara reposo uns minuts, no masses, que m’haig d’aixecar de nou i entrar novament a l’agitació. Però ara no estic sol en la creuada, ara ja no és per la supervivència. Al meu voltant veig gent que el mar ha anat escopint, gent amb ganes de brega, gent amb conviccions, gent que vol un mar on un s’hi pugui banyar sense patir les mossegades dels taurons. Estem xops però a gust entre nosaltres. Ens volem escoltar per analitzar la millor manera de despertar els que encara belluguen desorientats dins l’aigua i així nedar amb parsimònia, amb la calma necessària per prendre bones decisions. Al fons de la platja, uns quants han aplegat quatre fustes que uneixen amb cordes per fer una barcassa. M’alço mentre m’expulso tranquil la sorra que tinc per tot el cos i m’escabello una mica el cap. Amb la llengua em llepo els llavis. Estic salat, estic llest. Començo a caminar per empènyer aquells desballestats troncs, que em semblen el més brau dels vaixells que mai s’ha enforntat al mar.
Abans, però, em giro un moment. Sota les aigües tinc l’oportunitat de percebre un banc de peixos amb llagostes de pinces obertes cavalcant als lloms de cada un d’ells i enfrontant-se a les tintoreres de la zona, que dubten de què fer.
A l’horitzó, allà on no sé si arribarem però que ens fa caminar, es barallen els núvols foscos i feréstecs d’un desenllaç penós, de barbàrie i desconfiança, i els tímids i aïllats raigs de llum d’un moviment que proposa alternatives.
No espero més, anem-hi!

2 mesos si us plau

Res a canviat, d’il•lusions sempre es pot viure, deia Sam Savage, fins que et mors de gana. Tot s’acumula. Ha esclatat l’onada i més o menys estic arreglant-me-les per saber on vaig. Al capdamunt de la cresta, entre esquitxos i turbulències a voltes veig la platja. Allà haig d’arribar. I aleshores l’aigua salada m’entra als ulls i em couen i els tanco fort. I me n’entra per la boca, i empasso, per poder seguir respirant. Alço el cap amb els llavis ben oberts, com un peix, per un instant, per no ofegar-me. Segueixo a l’onada, segueixo endavant. Segueixo estirat. No he perdut del tot el control. No estic, per poc però, rodolant descontrolat sota el mar. Tots els músculs tensos, tota l’energia enfocada en mantenir la calma i estar content i no abandonar ningú ni res. Però tot no pot ser i ja he perdut el banyador. Quan arribi a la costa per sort, podré aconseguir-ne un altre, o el mateix si arriba més tard. Potser passaré un pèl de vergonya, ara però no em preocupa. Torno a veure la platja. M’estic desviant, m’haig d’esforçar més! Us abandono, segur, fins que no toqui sorra, no us diré massa més. Espereu-me!