El G20 i l'evidència de la feina per fer

Com tants altres dies, al sortir del centre tècnic, prenc un dels diaris que hi ha  apilats a les portes a tal efecte. No sé de qui surt la iniciativa i si m’acaba d’agradar del tot. Per una banda em sembla una bona manera que la informació circuli i que la gent tingui facilitat per aconseguir-la. Per l’altra, no pots triar, ni l’idioma ni la font, tendència o línia editorial.

En tot cas, gairebé sempre l’agafo però gairebé mai me’l miro amb deteniment. De fet, moltes vegades el plego directament i el deso a la bossa de mà. Massa sovint m’interessa més el llibre que duc entre mans que un diari pro-govern a qui li han finançat la traducció automàtica al català. També em passa que, al desplegar-lo encabit entre els seients, se’m fa massa gran. En tot cas, dilluns no va ser el cas.

A l’estar a primera fila, vaig entretenir-me fullejant-lo sense massa atenció fins que vaig topar amb un titular que no era massa engrescador i que  ni tan sols recordo, deia quelcom del G20 i una reunió que havien tingut a Sidney, però que va activar alguna mena de connexió interna fent que em deturés i n’observés la imatge que l’acompanyava.

En condicions normals (és a dir, si jo no fos jo) aquella imatge hagués passat absolutament inadvertida, com una més en el contingut que posteriorment s’utilitzarà per netejar els vidres, no hi ha res millor que el paper de diari per fer-ho. Però vaig entretenir-me a buscar les personalitats que integraven el G20 i res em va sorprendre. Cosa que va fer que m’enutgés en constatar altra vegada allò que ja sabia. Que en termes de gènere encara hi ha molta feina a fer, només 4 o 5 dones que es poden contar per les cames sense pantalons que contrasten entre la foscor dels insuls vestits masculins.

Que els qui ens governen no són precisament progressistes, pantalons de pinces, americana i, sobretot, corbata.

I finalment, que la injustícia és imperant en el món autoanomenat desenvolupat, primer, o ric. Costa molt trobar-ne algun que no sigui d’un blanc escandalós.

Amb la ràbia corrent per les venes, vaig arribar a casa i, volant, vaig penjar la fotografia al facebook amb un comentari similar a l’exposat aquí, i amb una final que repetiré.

Si aquests són el motor del desenvolupament no vull saber cap on ens empenyen.

Capítol 10: Atenció al semàfor

Així estava, tan atent com ho estan els conductors de formula 1 al moment de la sortida.

El semàfor en vermell i ell llest per sortir el primer.

Amb dificultats havia aconseguit frenar sense creuar un dels carrers més transitats de la ciutat amb rigorosa infracció, cosa que hagués acabat amb les expectatives del grup de culminar la fugida. Aquesta apurada aturada l’havia deixat tan ajustat al pas de vianants, per on ara creuaven un grup heterogeni de gent que el mirava malament a l’impedir-los un pas fluid i tranquil o perquè la gent de la ciutat sembla que només tingui aquest esguard,  que per a poder veure el canvi de llums havia de tenir el cos allargat endavant amb el cap gairebé esclafat al vidre i el coll torçat ben bé noranta graus, fent una figura més aviat còmica però que bé podia passar per la d’un contorsionista intentant un dels seus números més brillants.

Al cotxe es respirava una calma tensa. Després dels primers revolts, on gairebé van topar amb tots i cada un dels vehicles que circulaven, els crits havien començat a sentir-se des de tot arreu, dins i fora del cotxe, i allò semblava més una parodia d’una òpera de barítons en plena pubertat que una fugida amb decència. La frenada d’urgència havia tingut el seu efecte, tan en el nen que havia quedat a dos centímetres com per les quatre Eles que l’acompanyaven, i el Maurici havia reaccionat com encara no havia fet mai, per a posar la nota d’histerisme final. Havia cridat que si no callaven allò podia acabar malament. I era cert.

Després es va amorrar al vidre per esperar veure el verd que els permetria reprendre la ruta. Havia decidit concentrar-se per etapes. Primer en això, el verd, i després ja aniria paulatinament parant l’atenció a l’embragatge, la marxa, el pedal de l’accelerador, els carrils i el llarg etcètera que significa conduir per un centre urbà curull de cotxes apressats i impertinents.

Allà estava, tots els nervis centrats en aquell vermell que no canviava. S’adonà que, al tenir el cap sempre pensant en tota mena de tonteries, mai s’havia adonat de fins a quin punt en poden arribar a ser de llargues les esperes. Per tant, es va dir, més valia no esperar mai res de la vida, que així t’estalvies les angoixes.

Començà a sentir una petita punxada al clatell, per aquella més aviat incòmoda posició que feia, al seu entendre, massa temps que durava. Però no es mogué. Seguia amb els ulls clavats en la immensitat del roig, que, a mesura que passaven els segons, li semblava més i més gran. Era un d’aquells semàfors moderns, dels que tenen moltes bombetes, LEDs creia que en deien i, com en tantes altres ocasions, algunes d’elles havien començat a fondre’s. De manera que ja no era un cercle monocrom, sinó una figura amorfa, com els núvols que fan formes al vent. De fet, ara que s’hi fixava, li recordava alguna cosa que encara no veia del tot clara. Feia com una estrella descentrada, com els rastre dels insectes empastats al parabrises. Però no era això allò que volia venir-li al cap.

Poques coses l’emprenyaven tant com aquests moments on el cap queda encallat en un buit de records. Buits que, d’altra banda, entenia perfectament, perquè, qui en el seu bon judici ordenaria els llibres en prestatgeries que s’entrelliguen, que entren i surten, que s’apinyen tant que semblen nusos infinits i acaben fent aquell conglomerat impossible anomenat cervell?

Un tomàquet! Exacte! Era un tomàquet desestructurat, com aquella carbassa d’anys enrere! Un somriure va dibuixar-se-li als llavis rememorant el dia en que sa mare li va demanar d’ajudar-lo a fer cabell d’àngel. Segons ell, aquella verdura, fruit o el què fos gegant, que massa sovint es trobava convertit en crema i que tenia un gust més aviat insípid no podia acabar fent aquells fils dolços que farcien les coques de pinyons. La mare va aparèixer un dia amb la carbassa més gran que mai havia vist. Amb prou feines si podia agafar-la de tant que pesava. Quan li va suggerir de partir-la, els ulls del Marcel brillaven.

- Puc estimbar-la contra el terra per esberlar-la?

Va deixar-li-ho fer, i sort en va tenir, perquè després de passar-la per damunt del cap, agafant impuls, va deixar-la caure a terra amb totes les seves forces i aquesta va esclatar com ho fan els coets als festivals pirotècnics, deixant una cuina per renovar. Veient-se tota la roba empastifada de carbassa, no van poder més que esclafir a riure.

- Quan vulguis, estimat Marcel, pots arrancar, que potser tenim un xic de pressa i no és convenient que ens quedem aquí dos minuts més. – Era l’Elsa, que amb la veu més dolça que mai li havia sentit li suggeria que el semàfor feia estona que els permetia creuar. Es tombà cap a ella i en els ulls va poder veure allò que la veu amagava, una fúria de campionat. Els dos missatges, antagònics, el van descol·locar. Va tornar a mirar cap amunt. Verd, si. Perquè no l’havia vist canviar si no se n’havia apartat ni mig segon, es preguntava tot posant primera i rascant de tal manera el canvi que semblava que volgués torturar aquella ferralla amb rodes.

Darrere sonaven els clàxons. Va alçar les mans com demanant perdó, com qui diu que ell no ha fet res i, abans que tornessin els crits dins el cotxe, va decidir tornar a seguir el mètode que havia estat estudiant poc abans: Primer l’embragatge, després la marxa, després l’accelerador i a mirar endavant.

Van creuar el carrer a poc a poc, com un avi en un sis-cents. Quatre carrers enrere, un parell de cotxes de policia enfilaven carrer amunt, fent sonar les sirenes, apropant-s’hi

Faig tard

Vaig sortir de la universitat amb temps de sobres per arribar d’hora a classe d’alemany. Com tantes altres vegades abans vaig acabar fent tard i de fet, més tard que mai.

Amb el temps, el camí de l’escola a l’estació de RENFE me l’he fet agradable. Abans baixava pel dret, carrer recte fins a l’avinguda, esquerra i a lloc. Però el trajecte està envoltat de soroll, fum i voreres petites que dificulten anar llegint amb tranquil·litat mentre es camina i he optat per destinar potser un parell de minuts més passant pel parc de Vallparadís i pel casc antic de terra irregular de la ciutat.

Sense sorpreses, vaig entrar a l’estació de tren de Terrassa, vaig seure als  bancs de l’andana i vaig obrir el llibre fent temps. És un espai de sostres alts amb quatre lluminàries no massa potents i molt separades entre si que, a més, tenen la particularitat de no encaixar amb els bancs per seure a esperar. Sembla feta a pedaços en moments diferents de la història, però el conjunt té l’encant de la decrepitud.  

Va aturar-se un comboi molt modern, nou i il·luminat potser en excés. No era habitual. Per la megafonia van anunciar que només parava a Sabadell centre i d’allà directe a Sant Andreu Arenal, a Barcelona. Ja m’anava bé, en general els trens que passen per aquesta línia s’aturen a totes les estacions i el trajecte es fa un pèl massa llarg. Vaig pensar que, tot i deixar-me una parada abans de la Sagrera, ja m’anava bé. D’allà caminaria o agafaria una bicicleta.

Vaig seure i vaig tornar a obrir el llibre. No diria que és un dels llibres més ben escrits que he tingut la sort de tenir entre mans, però no negaré que, a la seva manera, enganxa prou. Passat Montacada un home se m’asseu al costat i em pregunta que quines parades fa. Li explico que no para fins a Barcelona i alça la vista mirant el sostre sense encant. Ja li semblava que duia molta estona sense aturar-se. Què hi farem, va dir, hauré de baixar i agafar-ne un de tornada cap a Cerdanyola... Vaig aixecar les espatlles com volent expressar-li que ja em sabia greu ja, però que poc podia fer-hi jo i vaig tornar a concentrar-me en la lectura.

A Sant Andreu va baixar la meitat de la gent, aquell bon samarità també. Vaig sortir de l’estació que encara em quedaven tres quarts d’hora i vaig dir-me que, per anar fins a la Sagrera, allò més sensat era anar caminant pel costat de la Meridiana.

Allò que no sabia era que el tren et deixava a l’altre cantó i, com que els homes no sabem pas fer dues coses alhora, i jo havia decidit caminar i llegir, és normal que en comptes de tirar Meridiana endins, cap al cor de Barcelona, em dirigís en direcció totalment oposada. Al cap de mitja hora de caminar ja estava mig mosca. Vaig alçar els ulls i vaig veure una gasolinera de llums blavoses. No entenia que encara estigués tan lluny i vaig començar a pensar que més em valdria deixar el llibre i agafar una bicicleta. En veure unes lletres grans i metàl·liques a la paret vaig poder ubicar-me: Benvinguts a Barcelona. Va ser aleshores que em vaig adonar que més que lluny estava llunyíssim.

Vaig donar mitja volta i vaig accelerar el pas. Però de poc va servir, perquè aleshores va sonar, pocs metres davant meu, un fort patac seguit d’un xiscle de pneumàtics. Quan vaig arribar al lloc de l’accident ja hi havia un parell de curiosos i dos més que estaven recollint els trossos de moto escampats per la calçada. Damunt de la vorera hi havia un tot terreny amb els quatre intermitents en marxa,  tenia la porta oberta i el conductor estava parlant per telèfon, avisant l’ambulància. La moto jeia tombada, igual que el seu propietari, estirat mig cap per amunt amb la cama tota torçada amb una forma quasi impossible. Un home em va demanar d’alçar la moto i el vaig ajudar, tot falcant el cavallet. Després em vaig apropar a motorista, que no es movia ni s’havia tret el casc.

Vaig intentar establir quelcom semblant a una conversa. En realitat semblava que s’adormia i cada cop que es mig desvetllava per alguna pregunta meva tipus: com estàs? Em responia que, allargant un braç, que on tenia la motxilla. Vaig preguntar-ho a la gent que voltava per allà. Ningú no n’havia vist pas cap i ell segui preguntat per la motxilla. Ho tenia tot, deia, mòbil, cartera... Li vam preguntar si potser la tenia dins la moto, sota el seient. Va dir que potser si que la tenia allà, potser si. Al cap d’un minut, vaig tornar amb el com et trobes. Com a resposta vaig obtenir la mateixa pregunta que abans, que si sabia on era la seva motxilla, que ho tenia tot allà: mòbil, cartera.... Vam repetir la història potser un parell de cops més, cosa que no feia pensar en res de bo, fins que va arribar l’ambulància.

Ja res no tenia a fer allà i vaig seguir el camí fins un parell de carrers més endavant, on hi havia una parada de Bicing. Com un foll vaig agafar-ne una i vaig pedalar sense aturar-me més que allò estrictament necessari (semàfors i no tots). Vaig entrar a la classe amb tres quarts d’hora de retard, respirant fort i suant. El professor em va acusar amb la vista.

-          No vulguis saber que venia amb temps de sobres, avui – li vaig dir.

-          No fa falta que em donis excuses, que no me les creuré – va mig riure.