El premi de narrativa

Els aplaudiments i un lleuger copet de son pare a l’espatlla el van fer baixar d’allà on els núvols juguen amb el vent. Ell va posar-se també a aplaudir, per pur mimetisme, i a fer un somriure de compromís.

- Maurici – digué el pare – aixeca’t va! Que has guanyat el premi.

Els quatre pardals que encara piulaven dins el seu magí van desaparèixer com el dolent d’una pel·lícula darrera una bomba de fum, només algunes plomes van quedar dansant alegres per l’aire. Obrí la boca incrèdul mentre mirava alternativament ara al pare ara la mare. Feia temps que no els veia tan contents. Podia veure clarament l’orgull darrere les ninetes, saludant efusivament amb les mans: radiant.

- Va, no badis Maurici – afegí la mare que amb els braços quasi l’alçà de la cadira – que has d’anar-lo a recollir!

Les tres persones que tenia al costat, que no sabia qui eren però que també picaven de mans sorollosament i es feien comentaris a l’orella fent que si amb el cap, arronsaren els genolls per deixar-li pas entre les cadires. Tot i que una mica maldestre al final aconseguí arribar al passadís. Caminant, ara més tranquil, cap al petit però prou digne escenari que havien muntat a la biblioteca del poble, el Maurici no acabava d’entendre aquell clamor al seu voltant. Només havien estat quatre línies mal lligades, pensava, com els cordons de les sabates ben llustrades d’un dels avis que seia a primera fila.

Pujà l’escenari esperant trobar-se una copa gran com les que agafen els ciclistes o corredors de la fórmula 1 i una mica de cava per ruixar als assistents. Però en canvi es trobà l’amable regidor de cultura que li allargà un sobre dient pel micròfon que aquí tenia un txec de dos-cents euros en llibres i material escolar a la llibreria del carrer major. Desencantat, allò havia estat com un petit martell que esberlés el cristall de colors i ara veia als assistents esquerdats, agafà el sobre disposat a donar mitja volta i tornar a seure al costat dels pares. Però el regidor se li apropà a l’orella:

- Hauries de dir quatre parauletes – digué. - Aquí tens el micròfon. – L’empenyé suau cap al centre de l’escenari i li n’ajustà l’alçada perquè es poguessin sentir les seves paraules. – Amb tots vostès, el guanyador de narrativa d’adolescents entre catorze i setze anys: Maurici Artigues Nenúfar!

Després d’uns segons d’eufòria encara més estrident els aplaudiments van començar a minvar. Ja duien vora d’un minut picant de mans, n’hi havia que n’estaven ja una mica tips i alguns tenien els palmells ben vermells. Al Maurici allò li recordava massa a l’entrega dels Òscars, quan el senyor Almodóvar pujà a l’escenari i començà a repartir gràcies a Déu, a totes les verges i a sa mare. I allà, entremig de les ballarines plomes dels pardals que s’havien esfumat, va trobar els pares, cofois. Se’ls podien veure els raigs d’alegria sortint per les orelles i eriçant els cabells. Es morien de ganes d’abraçar-lo. Va pensar en agrair-los la paciència per posar la cirereta lluent al pastís que ja trobava excessivament dolç.

- Bona tarda – digué. El so de la seva veu sortint pels altaveus el despistà uns instants, no es reconeixia i s’imaginà uns petits follets treballant fort dins aquelles caixes negres ajustant i modulant els engranatges i membranes perquè en sortís el so que pertocava. – Aquest premi no hagués estat possible sense l’ajut inestimable de dues persones que m’han estat acompanyant sempre. – Féu una pausa expressament, per accentuar el nerviosisme i l’emoció de l’instant. – Han estat al meu costat en tot moment, donant-me suport i defensant la meva faceta més creativa quan més ho necessitava – guinyà l’ull al pare i aquest, al seu temps, es tombà cap al professor de ciències socials com preguntant-li sense dir res: “tens alguna cosa a dir? Cap al·legació?” – I en especial a ma mare, la Gisela Nenúfar, sense ella aquest premi no l’hagués pogut guanyar mai.

La sala s’emocionà i tornaren els aplaudiments, els pares es besaren, un petó furtiu entre tanta alegria. El Maurici tussí una mica per fer veure que neteja la gola i el silenci expectant tornà a estirar-se com un llençol suament damunt del llit.

- Ho dic amb tota la sinceritat del món – per dins s’estava petant de riure i s’animava a continuar l’escena – el dia abans que finalitzés el termini d’inscripció al concurs de Sant Jordi amb prou feines havia aconseguit escriure dues frases amb sentit. Per casualitat, avorrit, vaig començar a obrir els calaixos de l’habitació d’estudi i en un d’ells vaig trobar-hi un petit conte firmat per ma mare. Me’l vaig llegir i em va semblar molt bo. Veient el resultat del concurs, veig que al jurat també li ho ha semblat.

El regidor de cultura, àgil i veloç com si fos el d’esports, li prengué el sobre de les mans d’una revolada. Els murmuris s’escamparen per la sala. Les cares de satisfacció es convertien per moments en autèntiques expressions de retret, vergonya i ira. Enmig de tot aquell batibull de disconformitat dos persones començaren a riure: la Gisela i el Manel s’alçaren i l’anaren a buscar per endur-se’l d’allà abans que acabés apedregat. A tots dos els va semblar, en realitat, una bona ocurrència. A part d’ells ningú sabia que la Gisela no sabia escriure en català. Van celebrar-ho sopant pizza en un petit restaurant als afores però al Maurici se li van passar les ganes de tornar-hi, ell seguia pensant que havia tingut gràcia, que havia estat enginyós.

- I ho has estat – li concedí el pare.

- Perquè tothom jutja sempre tan de pressa?

- Perquè de petits els han ensenyat que el blanc és blanc encara que sigui tots els colors i no ho poden entendre. – digué la Gisela

- Els han ensenyat a rebutjar allò que no entenen. – Afegí el pare – I segueixen fent-ho ara...   

Segon exercici: L'escena

Des del carrer veig el cartell de lletres blaves desangelades on s’hi pot llegir: cures externes. Un jove de trenta-i-pocs surt per la porta que hi ha just a sota, aquella porta de cristall translúcid que deixa entreveure una llum blanca fluorescent, de malalt, a l’interior. Té els ulls vermells i humits, però per com allarga l’extrem dels ulls cap avall, com arruga el front i les celles intenten trobar-se allà on el nas acaba per mantenir-les sempre allunyades, per com es tapa mitja boca amb tres dits de la mà i el llavi inferior tremola intermitent en una mena d’espasme, per com, en realitat, no mira enlloc, no veu ningú, sé del cert que no li passa res als ulls. Puc percebre el dolor de mil agulles al cor d’aquell bonhome només amb l’expressió de la cara. És una cara de males notícies. Tot i sortir per la necessitat d’una mica d’aire no deu ser ell qui marxa.

Trec les claus de la butxaca, un joc nou i brillant, i mentre en fico una al pany em ve al cap la frase de l’oncle Isidor: “No oblidem que els hospitals a més de ser centres de salut, també ho són de mort”. Empenyent fort amb l’espatlla l’entrada metal·lica i pesada del bloc de pisos on ens hem mudat, penso que m’hauré d’anar acostumant a aquestes escenes i al so estrident i oscil·lant de les ambulàncies. Vivim al costat de dos hospitals.

Exercici del cadàver exquisit

Havia de fer un resum d'una possible història amb aquestes frases:

Els arbres s’estaven morint a la pobre plaça urbana.

Feia un calor demoníac, incomprensible en l’època.

treu el cap per la finestra per veure si corre l’aire.

i l'aire corria tan que amb prou feines va poder-lo veure girar la cantonada

Tremoloses com les sonores garlandes a l’entrada de les tendes, alarmes analògiques xiulants.

Els lladres riuen mentre roben i la policia, amb les sirenes, en busca dels que no han estat

M'ha acabat sortint això, i a vosaltres?

Els arbres s’estaven morint a la pobre plaça urbana. Duien així més de mig any. En acabat l’estiu la temperatura havia continuat alta fins ara, a punt d’entrar de caps a l’hivern. L’Albert feia temps que es plantejava un canvi a l’empresa familiar de la que n’era gerent ara que el pare s’havia oficialment jubilat. Però el pare no acaba de marxar de l’empresa i posa pegues més que visibles a la idea de l’Albert, que vol fer bermudes en comptes dels clàssics vestits de pell amb caputxes folrades de pèl. Feia un calor demoníac, incomprensible en l’època. El gremi de pares Noëls es queixa i fa vagues durant la campanya nadalenca retornant a l’empresa els vestits massa abrigats que han de dur. Les discussions entre Pare i fill continuen, fins que un dia, sobtadament el pare arriba radiant, més jove i tot diria, amb un acord amb la nova patronal que gestiona l’oferta de serveis nadalencs a centres comercials i ajuntaments. Faran vestits de pares Noëls i Reis Mags com els dels sex-shops, de camal curt i pit descobert. El portaveu de la patronal no es deixa veure per més que l’Albert intenta contactar-lo, amoïnat pel sobrestock de vestits d’abric, mentre el pare li assegura que tot va bé, que és una bellíssima... i es queda pensatiu, no diu mai “persona”. A la Sofia i la Margarita, dona i mare de l’Albert comenten que el capellà està rondant la casa des de fa dies, als capvespres el veuen tirant aigua beneïda a les portes. Una nit dues setmanes abans de Nadal, l’Albert té molta calor i treu el cap per la finestra per veure si corre l’aire. I veu una franja de color en l’aire, sortint de dins la xemeneia apagada. I l’aire corria tan que amb prou feines va poder-lo veure girar la cantonada que ja havia desaparegut. Tremoloses com les sonores garlandes a l’entrada de les tendes, alarmes analògiques xiulants. És la fàbrica: Els han robat la mercaderia, tots els abrics (fins i tot els retornats pels pares Noels enfadats). Les trucades a policia, pare, advocats, asseguradora... se succeeixen i al final el pare entra a casa, més lluminós, més jove encara, amb el qui diu ser el cap de la patronal dient que l’endemà tindran el magatzem altra cop ple, amb les mudes noves per encarar un Nadal amb alegria. Els lladres riuen mentre roben i la policia, amb les sirenes, en busca dels que no han estat. El negoci prospera però la família es desmunta.

l’oportunitat de posar fi al sabotatge social de l’economia ciutadana

El Parlament de Catalunya té l’oportunitat de posar fi al sabotatge social de l’economia ciutadana dut a terme amb la privatització d’ATL

La privatització d’Aigües Ter Llobregat ens obligarà a pagar innecessàriament 4.048 M€ i ens mostra clarament la incompatibilitat entre servei públic i gestió privada

El Parlament de Catalunya té damunt al taula dos Propostes de Resolució presentades per PSC i ICV (PR_PSC i PR_ICV) per tal de posar seny en la gestió de l’aigua de Catalunya i mantenir la titularitat pública de l’empresa Aigües Ter Llobregat.
Demanem a tots els partits del parlament que pensin i vetllin per l’interès general de la ciutadania i que es mantinguin dins de l’ètica de servei al poble i no cap a ells mateixos o el seu partit. Demanem a totes les forces polítiques del Parlament de Catalunya que treballin conjuntament i recuperin el rumb que el propi Parlament de Catalunya va iniciar el 1990 al crear l’empresa pública d’Aigües Ter Llobregat, una estructura d’Estat, que havia de vetllar per l’interès i la funció pública, és a dir, de la ciutadania, de totes i tots.
La gestió de l’aigua, capital per la governabilitat d’aquest país, mai pot dependre dels interessos econòmics de la multinacional de torn, ens hi juguem massa com per dependre d’un grup d’accionistes, siguin del país que siguin, que tenen com a únic fi maximitzar els beneficis. Així com les polítiques d’aigua no es poden basar en contenciosos administratius, ni escriure als tribunals.
Avui, el Govern de la Generalitat ha entrat erròniament al cos a cos amb les multinacionals, oblidant que aquest pas mai s’hauria d’haver produït doncs els serveis bàsics mai seran ben gestionats pels mercats. La privatització d’Aigües Ter Llobregat ens mostra clarament la incompatibilitat entre servei públic i gestió privada.
Tots els diputats de Catalunya estan a temps de posar fi a una privatització que encarirà el servei innecessàriament i que no respon a cap argument tècnic, econòmic, ambiental o social. Ans al contrari, la maximització dels beneficis, a la que estarà sotmès el servei, vindrà donada per:

• una reducció de les inversions;
• un menor manteniment de les instal·lacions;
• una reducció de personal;
• un augment de les tarifes;
• unes subcontractacions opaques a empreses afins; i
• una desconsideració cap a la Directiva Marc de l’Aigua , el Pla Hidrològic de Catalunya i el bon estat de les masses d’aigua de Catalunya

Es a dir, comportarà una pèrdua de la qualitat del servei i del medi, així com també una pujada de tarifes desmesurada, doncs aquesta haurà de respondre a nous costos totalment innecessaris en la gestió pública.
Així mentre que la Generalitat aconsegueix 300 M€ avui, que per cert l’empresa recupera en només 12 anys, ens obliga al ciutadà a pagar-ne 4.048 M€ demà, per cert, innecessaris. Tenint en compte l’avantprojecte d'explotació elaborat per la pròpia Generalitat trobem que pagarem:

• 1.668 M€ de benefici net pels accionistes que no existien en la gestió pública doncs tots els guanys es reinvertien en la gestió;
• 715 M€ d’impostos de societat que no s’haurien de pagar amb l’empresa pública doncs n’estava exempta; i
• els 300 M€ inicials, els 700 M€ restants i tots els interessos associats que fan un total de 1.645 M€

Es evident doncs que no ens trobem davant d’una mesura anticrisi, 300 M€ no suposen res davant un dèficit anual de 8.000 M€  i un deute acumulat de 48.000 M€, sinó davant l’interès d’aprofundir en un model ultraliberal que beneficiarà a una empresa, però que perjudicarà a tots els ciutadans i agreujarà les desigualtats socials arreu del país. Ens poden parlar de dèficits i deutes, però la realitat és que la privatització d’Aigües Ter Llobregat en cap cas serà una mesura d’estalvi econòmic, ni un nou finançament per la Generalitat sinó que serà un encariment totalment innecessari del servei d’aigua. En el fons, no ens trobem davant d’una mesura d’austeritat sinó que ens trobem davant d’un sabotatge social de l’economia ciutadana.
Més informació:
Plataforma Aigua és Vida: aiguaesvida@gmail.com