El meu diari del Pare

El Lluc explicava avui, a l'hora de dinar, una de les seves darreres aventures. Ha tornat pletòric parlant meravelles de la via ferrada i de com de satisfet estava d'haver-la fet amb el casc vell que li havia deixat de quan feia espeleologia.

-Quan jo era com tu – he començat... Volia continuar amb : i estava enmig d'una gruta, quan s'acabava l'aigua del carburer l'havia d'omplir amb el propi pixat. Però m'he vist obligat a callar pel cor de rialles i uns ulls inquisidors.

- Trenta anys fot que tu eres com jo i vint en duus dient-me aquesta frase! - Has afegit. A la taula han tornat els riures, també els meus.

I tens tota la raó, però igualment la tinc jo.

Jo també vaig jugar a handbol quan era com tu i acabava els partits baldat amb cops i massegades.

Jo també vaig fer bàsquet i em vaig torçar els dits.

Jo també, quan era com tu, sortia amb els amics i a voltes bevia potser més del compte.

Jo també, quan encara no anava a la universitat, flirtejava i somiava amb les nenes del poble.

Jo també vaig acabar estudiant la carrera d'Enginyeria Industrial, al mateix edifici, i, com tu, vaig suspendre'n més d'una.

Jo també volia escapar-me una llarga temporada com vas fer amb la Laia per Sudamèrica. Però em vaig deixar enganyar per les falses promeses d'una gran empresa. En certa manera t'envejo per no haver fet com jo.

Jo també escric, potser no quan era com tu, però poc hi falta. I deixa'm afegir que potser és per això que tu també ho fas.

Lluc, els pots s'assemblen a les olles, diuen.

A voltes un pensament fugaç m'atravessa la ment: I si ens canviessim el lloc? I si tu fossis jo? Podria tornar a fer tot allò que ja he fet i allò que no em vaig atrevir a fer. Però no, jo ja he viscut el quan era com tu i encara et falten una bona trentena d'anys, gairebé el doble dels que tens, perquè, quan siguis com jo, m'expliquis les coses de quan era com tu: La por de perdre la feina voltant la seixantena, la il·lusió del jovent que s'alça, el sentir que no pots córrer i fer el cabra com abans, que ja et guanya el fill fent un pols...

Situacions, moltes d'elles, que jo ja hauré viscut i que no em podré estar de dir-te:

- Quan jo era com tu...

Els Guerra (segona part)

El dia abans que en Magí fes quatre anys el pare, l’Ernest, que volia fer-li un regal especial per l’aniversari, li demanà que sortís al balcó de casa a trenc d’alba, i observés atent el cel. L’Ernest feia cinc anys que s’havia allistat a la secció de paracaigudistes de l’exèrcit, tot i la reticència familiar, al·legant que ara ja no hi havia conflictes i que per res havien de patir, que era una feina absurdament ben pagada. Aquella matinada havia aconseguit convèncer al general de fer el salt sobre el poblat, ja que sempre ho practicaven en un prat sense dificultats i acabaven o sobre algun excrement de les vaques que hi pasturaven o, per tal d’evitar-les, algun gamarús ho feia al camp de blat veí de l’oncle Fermí, que s’emprenyava com un salvatge perquè li destrossaven la collita.

En Magí, excitat, va despertar-se diverses vegades al llarg de la nit, i quan sonà el primer crit del gall, ja feia més d’una hora que donava voltes pel llit i emprenyava als germans amb el moviment del matalàs i el grinyolar de les molles. Es calçà les sabatilles velles i corregué maldestre a cercar la mare perquè li obrís la balconada

– Que no arribo al pany i ja està sortint el Sol, vaaa! -. Amb els ulls plens de lleganyes però contenta de veure el xiquet tan animat, la Ramona l’acompanyà i es van asseure tots dos observant aquell cel que clarejava. Carregada de paciència, ja que en Magí ho estava de tot el contrari, anà responent les preguntes que, com una metralladora, el petit li preguntava. Ho feia sense bacil·lar i amb una concreció que ratllava l’absurd, fins i tot responia aquelles preguntes de les que en desconeixia la resposta, sabedora de que, tal com estava el vailet, segur que no l’escoltava.

-          I perquè el cel es torna blau?

-          Perquè es fa de dia, si no, seria de nit.

-          Ah, i perquè la Lluna ja no hi és?

-          Perquè ha de deixar pas al Sol, surt un i entra l’altre.

Van anar transcorrent els minuts en aquell diàleg sens fi quan, de lluny, es sentiren ben fluix al principi però en constant augment, la remor dels motors d’hèlix dels avions militars. El petit buscà atent l’origen d’aquell soroll que desconeixia fins que la mare li indicà unes taques fosques damunt dels seus caps. Amb uns ulls com taronges, no parava de demanar que què eren aquells punts.

Quan els tingueren ben bé al damunt ja es podien distingir les formes de creus dels avions que els depassaven. En aquell instant, un munt de petits palets sortiren dels ventres d’aquells ocells de ferro (com li agradava dir-ne la Ramona). En obrir-se els paracaigudes el cel s’omplí de cercles blancs.

-          Veus al pare Magí? El veus?

-          El pare està volant allà?

-          Si, és aquell que té aquelles lletres grans al paracaigudes. – Deia la Ramona assenyalant-ne un amb el dit.

-          Aquelles lletres vermelles? Què hi diu mare, que no se llegir. – Afegia excitat.

-          Si, aquelles, veus com mou els braços i cames per saludar-te el pare?

-          Si, però què hi diu mare?

-          Per molts anys Magí.

Fum, núvols, somnis i futurs incerts

Ja hi tornem a ser amb les fumerades! Somnis plens de massa vegades res. Ganes creixents de poder dir aquell adéu tant de temps postergat, de sentir-me recompensat.

Evidentment, estic nerviós. Ara que he arribat a casa me n'adono més. Durant el dia, mentre estava ocupat, no n'era pas massa conscient. O potser si.

Normalment no em sona gairebé mai el telèfon, però avui, ho ha fet en 4 ocasions.

A les 10h he notat la vibració a la butxaca i el so característic de l'espantosa melodia. M'he alçat mentre amb mans tremoloses (i traïdores) intentava treure el telèfon dels pantalons. Una primera ullada a la pantalla: Un número desconegut. He notat el cor bategant fort dins l'aorta i els patacs m'oprimien el cap. Era l'Ajuntament de Sant Just per respondre'm quelcom que avui no m'importava gens. Al migdia, dinant, ha tornat a cantar. Altre cop el neguit.

-No pateixis, seràs la primera en saber-ho, però encara no en sé res. – He dit només despenjar el telèfon. Segurament està nerviosa com jo.

A les cinc i deu minuts, baixant per l'ascensor de la feina, altra vegada. Ara si que podia ser-ho, per parlar tranquils... La mare, si, havia quedat amb ella. 

-Ara arribo mumare, estic tot just sortint.

I a quarts de set s'ha repetit per quarta vegada.

Fins i tot el senyal d'un missatge m'ha posat en alerta. Era l'Eugènia: Estic al casal del Guinardó davant del cartell de la teva xerrada: Aiguaesvida. Sento orgull de tieta.

I jo de tots vosaltres però avui... Avui no serà, penso ja. Tot i així, la boira no desapareix del pit i el pes segueix a les espatlles. I en comptes d'avançar amb altres feines pendents intento alleujar-me aquí.

Potser demà.