L'ordre va de compres

No l’havia vist mai tan tens. Els clients, una parella que ha aparcat el cotxe just davant de la tenda amb els llums fent pampallugues es passegen per l’espai principal escollint les fruites que més els plauen. Els atén amb una serietat desconeguda, amb una professionalitat segada de sentiments, talment com un autòmat efectuant les rutines programades.

Al fixar-m’hi atentament, em sembla percebre un punt de tremolor quan agafa la bossa plena de mandarines. El so del plàstic arrugant-se denota un nerviosisme inaudit en aquella botiga on hi regna normalment la calma i la despreocupació. Faig com si res i m’endinso a la botiga de queviures a buscar un paquetet d’herba mate, dissimulant la meva sorpresa.

Ni m’ha saludat. I això és estrany perquè normalment ho fa ja des de lluny, per poc que em vegi venir de lluny o sortint de casa. Però avui té l’esguard fixat en aquells dos, que segueixen remenant el menjar.

Quan li pregunten el preu, respon amb una veu gairebé trencada, al límit de l’histerisme. Poc més de dos euros eren. Treuen els diners i paguen. Algú a qui li vingués de nou potser no hagués notat cap cosa estranya, però certament es podien veure, en l’aire, unes fines guies que marcaven els límits del formalisme, per no donar cap pista de res.

Entren al cotxe, arranquen i, suaument, acceleren desapareixent carrer enllà. Aleshores, com qui passa un drap humit per damunt d’una taula, deixant-la com abans, el jove pakistaní em mira i amb el somriure que em té acostumat diu:

- Tenía un poco de miedo – Ni que ho digui, penso – pero al final solo venían a comprar.

Eren policies, i ell, segurament amaga alguna cosa. És la por a la justícia quan es viu envoltat de tot el contrari.

Pompes de sabó

Es deixà anar de la mà de la mare, que estava entretinguda parlant amb una amiga que s’havia trobat casualment. Davant seu, a uns quants metres, s’esdevenia un fet que no havia observat mai abans. Un home, d’aspecte més aviat demacrat, amb els pantalons esparracats i la samarreta bruta, sucava quelcom semblant a dos bastons lligats amb una corda dins un cul de garrafa d’aigua. Aquest improvisat coci de plàstic estava ple d’aigua amb sabó. O potser només sabó. Alçava els bastons, estenia els braços poc a poc mentre els obria i, del cercle que feia la corda lligada, en sortia una fina pantalla que feia tons de mil colors. Aleshores aquell home, amb el seu mal aspecte, feia unes passes enrere tot aconseguint que la fina pantalla es convertís en una pompa de sabor enorme.

A casa tenia un petit tub que la mare omplia de amb sabó. Aquest tub tenia un tap roscat d’on hi sortia una mena d’aro. Al tancar el tub l’aro es sucava al sabó i quan el treia, el Ferran bufava amb totes les forces i li’n sortien moltes petites bombolles de sabó. Però per moltes pompes que havia fet, mai n’havia vista cap de tan grossa. La d’aquest individu pudent voleiava poc a poc empesa per un vent pesat.

El Ferran s’hi apropava amb pas insegur però constant, mogut per una curiositat i neguit que no sabia explicar. Allò, si no era màgia, poc n’hi devia faltar. A casa, intentava caçar les diminutes pompes amb les mans però quan les tocava, per més que s’hi esmercés, sempre acabaven rebentant i esquitxant-li la cara. Passaria igual amb aquesta gegantina bola?, es preguntava. Potser per això seguia apropant-s’hi, tambalejant una mica perquè tampoc era cap expert en això del caminar, als dos anys i poc tampoc s’és un mestre de les peripècies.

Aquell home mal afaitat, amb un ull mig cluc i una cicatriu mal tractada que li creuava mitja galta, va somriure estranyament. L’estranya ganyota estava a mig camí entre la il·lusió i la perversió però el Ferran, d’això, no se n’adonava, concentrat com estava amb aquella circumferència que canviava de tons segons com li venia la llum del sol. El seu vol era erràtic, i la forma tampoc era perfecte. A vegades era més aviat un bunyol que una esfera, però més o menys anava seguint el seu pas i a cada segon estava més a prop del petit Ferran. Allargà els braços per intentar acariciar-la. Sorprenentment, no rebentà, però tampoc va rebotar, sinó que la petita mà del Ferran entrà dins la bombolla.

Va tenir un moment de dubte i s’aturà. Només fou un instant. Allò era fascinant, nou, fantàstic i el comminava a seguir endavant. Primer hi entrà el braç dret, després i hi ficà una cama i finalment, tot sencer. Des de dins el món es veia deformat i acolorit. Hi feia una agradable temperatura allà dins, el Sol entrava suau, fent infinits arcs de Sant Martí que creuaven i el pintaven. Aleshores s’adonà que la mare el buscava. Ell li féu hola amb la mà. Quan el va veure va començar a córrer cap a ell esverada. Però per més que corregués, seguia allunyant-se i fent-se més i més petita. Va ser quan s’adonà que s’estava enlairant, que el vent se l’enduia lluny d’allà. Veia com la mare obria la boca i plorava. Ell no sentia res dins la bombolla. Mentre s’allunyava, veié el contrast de la desolació de la mare amb la rialla escandalosa d’aquell pollós que feia pompes gegants de sabó.

Tancament i degustació

S’ha acabat el congrés de l’Alícia, aquella idea que va aparèixer fa poc més de mig any remenant les caixes de sabates, sense sabates però amb un munt de records, que s’amaguen als prestatges desordenats de casa.
Ara toca compartir els moments i el treball que vam fer tots junts. Ara toca compartir i agrair.
Sobretot això, agrair. Sobretot això, que no és poc.
A tots i a cadascú de vosaltres. Per participar amb les vostres aportacions en forma de pòsters tan collonudament elaborats.
No és que siguem uns experts en congressos, amb prou feines si hem participat en algun, però del poc que sabem, podem assegurar que mai abans s'havien mirat, els pòsters d'un congrés, amb tant de deteniment ni per tots els participants.
Les imatges parlen per si soles, i us en deixem el link perquè ho comproveu:

IMATGES

 

Veure els ulls de tota la parentela concentrada en totes i cadascuna de les línies escrites ens ha omplert de satisfacció. Però sobretot, veure la reacció de l'Alícia al mirar els excel·lents retrats que li heu fet, des de tants punts de vista, ha estat una experiència impagable.

Ens heu ajudat a donar-li una calidíssima abraçada, una benvinguda als 60 que poc s'esperava i que encaixa a la perfecció amb el seu fer de cada dia i que alhora és tan diferent.
Estem molt contents del resultat. Enormement contents. I la major part d'aquesta alegria prové de la vostra generositat. Sense vosaltres aquest congrés només hagués estat un dinar en un indret amb bones vistes. En canvi, ara és un record que quedarà ben gravat a la nostra memòria i sobretot, a la de l'Alícia, que era l'objectiu de tot plegat.
Així que volem repetir, per enèsima vegada i més: 

Gràcies a tots.

El comitè organitzador.

Reis 2015

Després d’un més sense escriure res un s’adona que en realitat també ha estat destinant el temps a fer altres coses. I no només em refereixo a l’enorme quantitat de feina que un veu que se li aboca al damunt, que per això ja no vaig a alemany. Eren unes classes a les que arribava fent els deures al tren de tornada de la universitat, que am prou feines podia seguir i que em feia arribar tard a casa tots els dies de la setmana. No em refereixo tampoc a que enguany comenci el darrer any de tesi i que no veig massa bé encara com anirà tot plegat. Tindré temps? Serà digne? Estaran contents als dos cantons? Algú acabarà fustrat? Jo? 

No, no va per aquí.  

Han estat els reis. No per les corredisses d’anar amunt i avall cercant aquella o l’altra botiga, o fent cua a l’enorme botiga de torn per pagar com un ésser civilitzat. Tot i ser reis, la major part del temps ha estat invertida en manualitats. No en direm art perquè seria posar-se unes medalles en excés brillants. Però tampoc puc negar, i aquí potser peco de vanitós, que crec que m’han quedat prou bé i que me’n sento especialment orgullós.

Per això vull compartir-los. 

Aquests n’han estat els resultats:

 

 Flors silvestres fetes a la part del darrere d'un moble de l'IKEA

Arbre i dent de lleó fet de dits.

Dents de lleó en 3 estats (també fet de dits)

Han estat els reis, i ma mare, però això segon encara no puc mostrar-ho :)

El parabrises d'un matí de feina

Un dringar metàl·lic em treu de l’estat d’estupor soporífer al que estic normalment absort, quan no estic totalment adormit, a primera hora del dia viatjant dins l’autobús que ens transporta a la feina.

És un autobús més atrotinat d’allò que es podria pensar considerant que estem al mal anomenat primer món i, també, perquè tracta de dur-nos a treballar a una de les empreses d’automoció més grans del país. La meitat dels seients no tenen cinturó, encara que tampoc els faria servir ningú, més enllà dels que estan a primera fila, com jo. És per això que l’espetec metàl·lic em treu de l’estat d’adormiment al que em veia immers.

És un so estrany dins la monotonia del ronc del motor i dels companys de viatge que ja estan somiant, amb les mandíbules desencaixades, els colls torçats en posicions impossibles i els cossos caient enfora les butaques. Per aquest motiu tombo el cap enrere, per veure d’on prové i què l’ha causat.

És un pobre home que s’alça i, allargant els braços per aferrant-se als reposacaps dels veïns amb certa imprecisió, intenta mantenir l’equilibri al bell mig del passadís. Té la mirada perduda a la calçada que es veu més enllà dels vidres mal rentats del davant de l’autobús. Una calçada ampla i llarga, amb suaus corbes a dreta i esquerra i tres carrils per banda. Estem circulant ja per l’autopista. Des de l’alçada del segon pis on transcorre l’acció, la sensació de velocitat és més exagerada. Igual com ho és el balanceig compassat que impedeix l’estabilitat ferma del barbut palplantat, que no es fixa en res en concret, amb els ulls perduts en tot allò que ha quedat enrere.

Ningú en fa cas. Entre d’altres perquè ningú se n’adona o perquè tampoc a ningú li importa aquella figura dreta al costat. I aleshores veig que avança el peu dret poc convençut. Després l’esquerra. Les mans segueixen els peus recolzant-se als seients contigus. Poc a poc sembla que agafa confiança i accelera el pas. Comença a anar de pressa i ja no li calen les mans, que utilitza per fer contrapès al més pur estil d’un atleta entrenat: palmells plans i oberts amb els polzes endavant, tallant el vent a cada braçada.

Passa de llarg les escales que baixen a baix i segueix corrent cap on sóc jo, cap on s’acaba l’autobús, cap al gegant parabrises que separa l’escalfor humana per tants cossos acumulada de l’exterior fred i ventós de la llera del Llobregat.

L’impacte és sec i dur. És instantani. Xoca, primer amb el front, després amb la cara, que queda plana contra el cristall, i després de cos sencer. Tant ràpid com hi arriba cau en terra. Un pes mort i inconscient. Una dent que salta pels aires cau als cabells ben pentinats d’una dona ajaguda al meu costat. Aixeca la parpella esquerra, veu la desferra escampada, informe, amb el colze al clatell, les cames totalment eixarrancades i els genolls girats a l’inrevés i torna a tancar-la. Per no veure’l més tomba el cap en direcció contrària, tornant a adormir-se.

El silenci s’apodera de l’interior d’aquell animal d’acer que ens ha cruspit a primera hora del matí.

En arribar a destí, baixem de l’autobús fent malabarismes per no trepitjar aquell sac de pells mal girades, cal apressar-se per validar puntual l’entrada, cada minut conta.

Al departament una cadira buida espera pacient que arribi el seu cul. Un cul que no tornarà.

 Al vidre de l’autobús que ja marxa només un regalim vermell és el record d’un mal matí.