Reis 2015

Després d’un més sense escriure res un s’adona que en realitat també ha estat destinant el temps a fer altres coses. I no només em refereixo a l’enorme quantitat de feina que un veu que se li aboca al damunt, que per això ja no vaig a alemany. Eren unes classes a les que arribava fent els deures al tren de tornada de la universitat, que am prou feines podia seguir i que em feia arribar tard a casa tots els dies de la setmana. No em refereixo tampoc a que enguany comenci el darrer any de tesi i que no veig massa bé encara com anirà tot plegat. Tindré temps? Serà digne? Estaran contents als dos cantons? Algú acabarà fustrat? Jo? 

No, no va per aquí.  

Han estat els reis. No per les corredisses d’anar amunt i avall cercant aquella o l’altra botiga, o fent cua a l’enorme botiga de torn per pagar com un ésser civilitzat. Tot i ser reis, la major part del temps ha estat invertida en manualitats. No en direm art perquè seria posar-se unes medalles en excés brillants. Però tampoc puc negar, i aquí potser peco de vanitós, que crec que m’han quedat prou bé i que me’n sento especialment orgullós.

Per això vull compartir-los. 

Aquests n’han estat els resultats:

 

 Flors silvestres fetes a la part del darrere d'un moble de l'IKEA

Arbre i dent de lleó fet de dits.

Dents de lleó en 3 estats (també fet de dits)

Han estat els reis, i ma mare, però això segon encara no puc mostrar-ho :)

El parabrises d'un matí de feina

Un dringar metàl·lic em treu de l’estat d’estupor soporífer al que estic normalment absort, quan no estic totalment adormit, a primera hora del dia viatjant dins l’autobús que ens transporta a la feina.

És un autobús més atrotinat d’allò que es podria pensar considerant que estem al mal anomenat primer món i, també, perquè tracta de dur-nos a treballar a una de les empreses d’automoció més grans del país. La meitat dels seients no tenen cinturó, encara que tampoc els faria servir ningú, més enllà dels que estan a primera fila, com jo. És per això que l’espetec metàl·lic em treu de l’estat d’adormiment al que em veia immers.

És un so estrany dins la monotonia del ronc del motor i dels companys de viatge que ja estan somiant, amb les mandíbules desencaixades, els colls torçats en posicions impossibles i els cossos caient enfora les butaques. Per aquest motiu tombo el cap enrere, per veure d’on prové i què l’ha causat.

És un pobre home que s’alça i, allargant els braços per aferrant-se als reposacaps dels veïns amb certa imprecisió, intenta mantenir l’equilibri al bell mig del passadís. Té la mirada perduda a la calçada que es veu més enllà dels vidres mal rentats del davant de l’autobús. Una calçada ampla i llarga, amb suaus corbes a dreta i esquerra i tres carrils per banda. Estem circulant ja per l’autopista. Des de l’alçada del segon pis on transcorre l’acció, la sensació de velocitat és més exagerada. Igual com ho és el balanceig compassat que impedeix l’estabilitat ferma del barbut palplantat, que no es fixa en res en concret, amb els ulls perduts en tot allò que ha quedat enrere.

Ningú en fa cas. Entre d’altres perquè ningú se n’adona o perquè tampoc a ningú li importa aquella figura dreta al costat. I aleshores veig que avança el peu dret poc convençut. Després l’esquerra. Les mans segueixen els peus recolzant-se als seients contigus. Poc a poc sembla que agafa confiança i accelera el pas. Comença a anar de pressa i ja no li calen les mans, que utilitza per fer contrapès al més pur estil d’un atleta entrenat: palmells plans i oberts amb els polzes endavant, tallant el vent a cada braçada.

Passa de llarg les escales que baixen a baix i segueix corrent cap on sóc jo, cap on s’acaba l’autobús, cap al gegant parabrises que separa l’escalfor humana per tants cossos acumulada de l’exterior fred i ventós de la llera del Llobregat.

L’impacte és sec i dur. És instantani. Xoca, primer amb el front, després amb la cara, que queda plana contra el cristall, i després de cos sencer. Tant ràpid com hi arriba cau en terra. Un pes mort i inconscient. Una dent que salta pels aires cau als cabells ben pentinats d’una dona ajaguda al meu costat. Aixeca la parpella esquerra, veu la desferra escampada, informe, amb el colze al clatell, les cames totalment eixarrancades i els genolls girats a l’inrevés i torna a tancar-la. Per no veure’l més tomba el cap en direcció contrària, tornant a adormir-se.

El silenci s’apodera de l’interior d’aquell animal d’acer que ens ha cruspit a primera hora del matí.

En arribar a destí, baixem de l’autobús fent malabarismes per no trepitjar aquell sac de pells mal girades, cal apressar-se per validar puntual l’entrada, cada minut conta.

Al departament una cadira buida espera pacient que arribi el seu cul. Un cul que no tornarà.

 Al vidre de l’autobús que ja marxa només un regalim vermell és el record d’un mal matí.

Fuig, mal auguri.

Vermell es colen avall tot un seguit de possibilitats. Futurs, vapors, incògnites… Esgarrapa amb força i, amb els dits bruts, escriu la història sobre un fons borrós i ple de dubtes. Es repeteix el mal auguri, s’esvaeix el núvol del com serà i apareix la boira, a voltes lleugera, altres pixanera o fins i tot tan densa que davant no veus els revolts fins que no els tens al damunt. És la boira del “serem nosaltres”? Una nit de despertars i corredisses, de confirmacions i de, al final, un descans d’absolut esgotament. Són hores que han de passar. I passen lentes i gandules, arrossegant-se sobre uns minuts mandrosos i uns segons que més aviat semblen tercers o quarts.

El fil musical acompanya amb una tonada de piano relaxant. Et recorda que no ets a casa. Saps també que no és cap avió. Que no voles enlloc, que en realitat acabem d’aterrar, amb certa brusquedat, sobre un prat que ens havien venut verd però on fa temps que no hi plou. Una terra erma, on s’hi veuen les esquerdes sobre el fang ressecat, amb pedres escampades que han fet de l’arribada un recorregut mogut i difícil. Haurem de revisar les hèlix, els flaps i els pneumàtics. L’instrumental, la brúixola i l’altímetre. No ens podem permetre volar tan alt ni arriscar-nos a no tenir prou alçada. Demanaré als de logística que el material sigui de qualitat, que els enviament arribin puntuals. Demanaré a producció que revisin els protocols, processos i fitxes de seguiment. Vigilaré que tot vagi com ha d’anar.

Si tot està com toca, haurà de sortir bé.

Coses a fer a Barcelona quan tens trenta anys

Per un curiós esdeveniment amb unes claus, vaig trobar-me picant al timbre de ca ma cosina.

Em va obrir el gran. Gran per comparativa amb sa germana, que tot just té 8 o 9 anys. Unes salutacions d’oncle guai, cops de mans, alguna empenteta i tal.

Entrant al menjador veig que la tele està en marxa mostrant un gros cartell que hi diu: pausa i el nano que m’ofereix una partida.

- No merci, potser millor ajudo a l’àvia amb el dinar.

Fa que alça no. Jo li pregunto, també sense sons, que no què.

- El menjar ja està fet. – I és quan recordo com d’eficient n’és l’Anna i com de gossos són els nens. Això segon no ho recordo per aquests en particular, sinó que em trasllado a quan jo vivia a casa els pares i em rascava la panxa ostentosament. Em dic que no fa tant però si que en fa, de temps. Que tot passa volant i que tot just torno a estar, en certa manera, d’estudiant. Que què espero fer si mai no he sabut estar-me enlloc més de quatre anys (i que fins i tot aquell copestava buscant de marxar des del primer dia). No sé què hi tinc al cap. Potser no hi tinc res i per això no sé on vaig, o potser no és al cap on haig de buscar i resulta que és ben endins les entranyes. Però allà entre la merda i amb tot fent tanta pudor no vull buscar. Prefereixo anar amb un bastó d’invident per la vida que remenar per allà dins amb el risc d’haver-me equivocat igualment.

- Què, una partida doncs?

- No hòstia, que no  m’agraden els jocs de pelar paios. “Peace!” “Respect!” – Li etzibo. No és ben bé veritat tampoc. De petit, o de jove, tampoc fa tant però sí que 10 anyets ben bons deu fer (Coi! Deu!),  me’n fotia un bon fart. Aleshores suavitzava el crim perquè eren nazis les víctimes. Ara em semblen una mica forçats, els arguments, tot i que els gràfics han millorat un ou i al capdavall, és la jugabilitat allò que marca el vici. O no.

- És de futbol – M’hi hauria d’haver fixat més perquè, de fet, es veuen els jugadors aturats, rere el tel grisós de la pausa. És que ja no dono importància a les coses que no en tenen. Mentida, si que n’hi dono: la feina no hauria de ser cap prioritat i cagundena em llevo cada matí abans de les 7 de la matinada. Si això no és estar desviat que algú m’ho expliqui, que al capdavall allà hi passo més hores que a casa o amb la Laia, descomptant el son, que no el conto perquè no el sé valorar, que al matí estic tan esgotat com a la nit. O més.

- Ja, i esperes que jugui a un joc on surten milionaris xutant una pilota, no? Jo els milionaris els enviaria a dida. – O potser si que si tingués prou poder per canviar els normes del joc jugaria una mica amb ells. Però no d’aquesta manera, que ara es folren de diners fins tot just deixant posar el seu nom a una figureta virtual que espera assemblar-s’hi. Que no.

- També en tinc de cotxes. Canviar el joc és un moment.

El miro pensant que en algun moment se m’acabaran les excuses, que jo havia vingut a buscar les claus i que tan aviat com pugui vull ser a casa per continuar amb la meva “telefeina” i no entretenint un xaval que també s’entretindrà sol.

- Si cotxes, clar. Per malacostumar-me a fotre’m pinyes per tot arreu sense que em passi res, per atropellar vianants sense tenir mala consciència i per pensar que així no contamino. Que no, que no.

El petit s’aboca a la capsa dels CDs i remena.

- N’hi ha molts. Va, quin t’agrada? – I me n’ensenya un grapat.

- Val, resulta que no puc jugar a jocs de consola. Quan era petit vaig jugar-hi molt i de tant com movia els dits de  ràpid per arribar a ser el millor van acabar creixent-me més dits a les mans dels que correspon. Al final podia tenir tots els botons coberts amb un dit, setze per mà, en tenia. Era una fera, era el puto crack. Però clar, després quan em presentaven algú i li allargava la mà, aquest fotia un bot que quedava enclastat al sostre o sortia disparat per la finestra. No guanyava per disgustos, i la mare menys, que es gastava una fortuna amb vidres i perdia les cordes vocals amb les explicacions que havia de donar als policies, ambulàncies i la família del difunt. I no és agradable anar al tanatori. Que allà no s’hi fa res més que voler-te amagar perquè no saps què putes dir a algú que està destrossat i que, a sobre, ha estat per culpa teva. Així que me’ls vaig fer tallar per tornar-ne a tenir cinc. Cinc és un número prou encertat.

- Si. – Diu-  A mi la mare em talla les ungles, que tampoc paren mai de créixer i no sé perquè.

No sé si no sap perquè li creixen les ungles o perquè li talla sa mare, però tampoc m’importa massa. En tot cas aprofito que se les està mirant per córrer lluny d’allí i agafar les claus.

Quan marxo em fa un adéu amb les mans i veig com, abans de tancar la porta, s’està contant els dits.