Ahir a la tarda
vaig decidir que, total, per estar davant de l’ordinador fent anar una simulació,
no necessitava pas llevar-me a un quart de set del matí i destinar tres hores
del dia a traslladar-me de casa a la feina. Suposo que haver sortit fins quarts
d’una de la nit per les festes de Sants va ser un factor prou rellevant per
decantar la balança vers l’opció de quedar-me a casa treballant.
Així que avui estic
fent “home-working”.
Havent esmorzat,
he pres una dutxa i m’he assegut davant del PC. Entre recerques a la web per
fer això i allò amb el particular llenguatge informàtic, han anat transcorrent
les hores fins que, vers la una del migdia, ha sonat el timbre de l’intèrfon. Eren
de l’ajuntament. M’he posat una samarreta per no presentar-me espitregat i
donar una imatge poc elegant, he agafat les claus i he baixat a buscar la carta
que em duien. Que no, que no em treuen la multa, però ja m’ho imaginava.
En tornar a casa,
seguint els gests mecànics, automàtics i metòdics de la rutina, he deixat les
claus al saquet de roba que tenim penjat rere la porta a mode de clauer. Aleshores
he pensat que, ja que havia estat obligat a fer una pausa, bé podria anar a
buscar la roba estesa al terrat. He agafat el cabàs i les claus del terrat i m’he
enfilat escales amunt.
Feia un sol de
justícia i la roba estava seca i calenta. L’anava plegant a mesura que anava traient
cada peça. Un cop enllestit,he tirat escales
avall. No ha estat fins que m’he plantat davant la porta del pis que he palpat
les butxaques buscant-ne les claus. No hi eren. Ni les claus de casa, ni el
telèfon ni la cartera. I la Laia estava encara de vacances prou lluny com per
no plantejar-me anar a buscar-la.
He cridat fluix.
Un Merda! Merda! Merda! Merda! Era prou suau perquè no el sentissin el veïns
però prou ferm com per desfogar-me una mica. Només em quedava la Brígida i he decidit anar cap a casa seva. Evidentment, ja fa
temps que no m’esforço en recordar els números de telèfon. Ara queden tots
enregistrat a les memòries d’aquest “smartphones” tan moderns i no cal
preocupar-se’n més (fins que et fa falta, clar). I encara que el recordés, al
no tenir diners tampoc podia plantejar-me trucar-hi primer per saber si hi eren
i valia la pena fer el desplaçament.
Així que, fet i
fet, ja podia anar tirant cap a la platja. He entrat al metro. No hi havia
revisor, així que li he demanat, tranquil·lament al primer jove que passava si
em deixava entrar amb ell. M’ha dit que cap problema i hem passat les barreres
plegats. Perquè no pensés mal de mi li he explicat per sobre la situació. M’ha
desitjat sort i que no em trobi cap control.
A Verdaguer he
sortit del comboi per canviar de línia. He caminat els llòbrecs passadissos
entre andanes al ritme de la resta de passatgers. No he pogut donar monedes als
músics. Per primera vegada podia dir que no en tenia ni cinc.
Quan he arribat a
l’andana de la línia groga he vist que quedaven tres minuts. Els he esperat com
s’espera una esbroncada: Amb resignació. Al final ha arribat. Hi he
entrat. Hi havia espai de sobres i m’he assegut on m’ha plagut. He trobat a
faltar el llibre que sempre m’acompanya en aquestes situacions i m’he quedat
embadalit mirant per la finestra veient els cables serpentejant per les parets
de túnel. No ha estat fins tres parades més enllà que m’he adonat que anava en
sentit contrari. Ara he cridat Burro! Burro! Burro! He hagut de sortir per
donar mitja volta i he tornat a veure que faltaven uns altres tres minuts.
Tot plegat no ha
estat fins a quarts de tres quan he arribat a casa la cosina. El número no el
recordava ben bé, així que primer n’he premut un, que evidentment no ha
respost, i al cap d’uns segons d’espera prudencials, he fet el mateix amb el
del costat. La porta del carrer s’ha obert i he entrat il·lusionat.
M’esperava la
tieta, l’Anna, que estava fent d’àvia-cangur. M’ha comentat que la Brígida no
arribaria fins passades les tres i, explicant-nos les vacances hem anat fent
temps i hem aprofitat per dinar amb els petits uns espaguetis a la “carbonara”
que m’han semblat exquisits, vist el dia.
Cap a quarts de
quatre ha arribat. Hem estat rient de com de desastre i despistat puc arribar a
ser i, havent fet el cafè plegats, m’ha donat una còpia de les claus i dos euros
i mig per agafar el V21, un bus que diu que hi va directe.
He fet cap a la
parada i m’ha semblat veure que, per partida doble, era el primer bus que
vindria. Així que quan ha aparegut ni m’he preocupat per verificar el número.
He entrat i he pagat un bitllet senzill. M’he assegut bastant enrere.
Aleshores el bus
a tombat a la dreta, cosa que no m’ha semblat massa normal, però no ha estat
fins arribar al cementiri de Poble Nou quan m’he alarmat altra vegada. No està
pujant! Està tirant cap al Fòrum! M’he alçat i he gairebé corregut fins al
conductor.
- No, aquest és l’H16.
– M’ha dit.
Aquest cop el
crit ha anat per dins. He descendit a la següent estació i he caminat fins a la
boca del metro altra vegada sense diners. En entrar-hi he vist que si que hi
havia cap d’estació i, per canviar d’estratègia, he optat per explicar-li la
desventura. Devia fer una cara de llàstima de les més lamentables, perquè m’ha
allargat una targeta amb quatre trajectes.
- Que si t’enganxen
sense bitllet encara tindràs problemes. – Ha comentat. Sort que encara queda
gent decent. Em dona certa esperança.
I aquí ha
començat a anar bé el dia. He arribat i he trobat el cubell de la
roba davant la porta de l’entrada, tal com l’havia deixat abans de marxar. Un
cop dins de casa he comentat la situació per “whatsapp” a un parell de
col·legues. M’han aconsellat allitar-me i no fer res més però no els he fet cas
i m’he posat a treballar. Eren prop de les sis.
No ha estat fins
a quarts de deu que he plegat, quan he pensat que potser hauria d’anar fent-me
el sopar per agafar forces per l’endemà.
L’endemà. Un
altre dia.
