Del Plotter a Can Vies

Feia molt que no entrava a la universitat un dia de pluja. No recordava les serradures escampades arreu, intentant reduir els efectes d’unes goteres endèmiques d’un edifici que no hi hauria de ser. N’hi ha que desapareixen quan encara són útils, com Can Vies, i n’hi ha que no ho fan quan són ruïnosos.

Amb tot, jo entrava content. Em fico als grossos ascensors i pujo fins la desena planta. S’obren les portes i les vistes de la zona alta de Barcelona (i del “cuartel del Bruc”) em donen la benvinguda. Tombo a l’esquerra buscant el despatx de la persona encarregada de fer servir el plotter. Volia imprimir el meu primer pòster (de veritat, no els dels treballs de l’escola d’anys enrere) per un congrés a Londres. Havia quedat amb ell pels volts de quarts de nou i era l’hora exacta.

Seguint les indicacions dels papers mal enganxats a les portes de tres despatxos diferents acabo trobant-me en un cul de sac. La darrera marca em deixa plantat davant de la porta del taller, tancada. Truco i ningú respon. Sense desesperar, m’apropo a la màquina de cafè, cerco algunes monedes a la butxaca i en demano un de curt amb llet. Entremig del sorollam característic d’aquests aparells, un home, de cabells blancs enrinxolats, pantalons de pana clara cordats ben per damunt del melic i un polo que no tanca de coll, surt del lavabo. És qui buscava.

-Acaba’t el cafè i vine al despatx- diu deixant-me allà tirat. Al donar-me el to que la màquina havia acabat, prenc el got i segueixo les passes d’aquell bon senyor. Al despatx hi ha un parell de plotters, una vella taula amb un ordinador engegat i alguns pòsters mal impresos escampats per terra.

- No entris amb això, acaba-te’l primer. – M’aturo en sec al marc de la porta tot xuclant el got, que crema. – Duus el llapis de memòria? – Faig que si amb el cap – Ja t’he dit que segurament no funcionarà oi? – Torno a fer que si amb el cap – Aquest ordinador és molt vell, té problemes de RAM i els documents grans no pot passar-los a la impressora, quedant els treballs a mitges. – Torna a remoure el cap i, sense tenir-ne cap relació, segueix. – Ho han fet molt malament els de l’ajuntament això. Tothom sap que Barcelona és la capital del moviment okupa des de fa temps, i, a més, el barri de Sants n’és l’epicentre! S’ha de ser beneit per enderrocar Can Vies. – Em sembla que em caurà bé, al capdavall, aquest senyor despentinat de moviments lents i poc precisos – No s’adonen que pels ocupes no té cap sentit la propietat privada. – jo segueixo fent que si i estic a punt d’abraçar-lo – I a més són uns ganduls! - Aquest gir no me l’esperava i gairebé escupo el cafè damunt els aparells informàtics. Decideixo fer el darrer glop i llanço el got a la paperera.

- Dona’m el document. - Li allargo la memòria, l’endolla a l’entrada USB i, seguint les meves indicacions, navega entre les carpetes fins a obrir el fitxer. – Ja et dic que no funcionarà, encara que ocupi poc, l’ample de la imatge és massa llarg.

- He deixat un marge addicional, veu? – li indico allargant el dit sobre la pantalla.

- Si, però ell això no ho entén. Veniu amb programes massa moderns i el pobre ordinador no sap gestionar-ho. – Arronso les espatlles. Ell segueix remenant fins que prem el botó d’imprimir. Ens tombem tots dos per observar el plotter que, immediatament, mostra un senyal d’error de paper.

- Veus? T’ho deia. Però sou uns obstinats. Com els republicans i comunistes. Tot molt bons ideals i belles consignes. Però després el món us les ensorra totes. La meitat dels meus companys van deprimir-se tots, quan van veure que no fruïen les seves idees i s’instaurava un sistema més pragmàtic, i potser més injust. Però vosaltres no us heu esforçat mai i segui als núvols. Quan baixeu ja veureu... Porto molts anys amb això de la impressió de planells i coses per l’estil i sé el que em dic. Però vosaltres fins que no ho veieu...

M’ha semblat que no tenia cap dificultat en encasellar-me i tirar-me al damunt el feix de prejudicis que carrega sobre aquelles celles blanques densament poblades.

- Hauràs d’anar a arquitectura, allà tenen de tot, però et costarà uns trenta euros. – Li dono les gràcies reiteradament i li dic que res no hi perdia per provar-ho aquí, que em sortia gratuït. Ell estira els ulls, amb una mirada entre resignada i diabòlica i afegeix: - Sou uns obstinats.

Potser si, però seguiré, perquè no penso abaixar els braços i el cap tot deixant que el sistema m’etzibi tantes guitzes com li plagui.

Jo no.