Tot just havia engegat l’ordinador i estava obrint l’explorador
d’internet per accedir a la bústia de correu electrònic quan s’obrí la porta
del despatx, i entrà la senyora que s’encarrega de mantenir-ho tot en
condicions.
Duia els llavis exageradament pintats i lluents, tant,
que semblaven enganxats sobre aquella cara de galtes caigudes però amb aspecte
divertit. Duia les parpelles pintades d’un verd olivina, que li acabava de
donar un aire de marquesa sense sort, vestida amb el davantal per no taca la
roba mentre treballa.
Somriu en veure’m allà, assegut, i em diu que caramba,
que feia bastant que no passava per la universitat. Ho havia descobert perquè
durant tots aquells dies el paper on hi deia: “silla húmeda” encara estava
damunt la cadira. Molt observadora! Li faig notar i entreveig una satisfacció
per sota la comissura dels llavis vermells.
- Debes vivir "Como Dió" – diu.
M'he vist obligat a apuntar amb un to una mica més greu que, tot i que no sempre vingui, no vol dir que no treballi. Aleshores s’ha afanyat a corregir el malentès, que no ho deia per mi, que estava convençuda que jo treballava molt! Ho deia per altres, que cobren sense treballar i viuen com “Marahás”. He aixecat la cella esquerra posant en tela de judici aquella dràstica afirmació. Percebent la meva discrepància al respecte ha afegit que ella en coneix, com a mínim un: El seu germà.
Ha posat tota la carn a la graella i l’ha deixat de volta i mitja. Que és vergonyant que als 47 anys encara depengui dels ajuts de la mare! Que posa ara l’excusa de que no hi ha feina però a ella no l’enganya, que si no treballava ni quan n’hi havia, fa 6 anys, estava clar que no era aquest el problema. Ha passat de destrossar el germà a criticar a sa mare. Que li diu que si el segueix ajudant no n’aprendrà mai! I què farà quan ella no hi sigui (Déu nos en guardi, apuntà)? Viurà de l’aire?
- Es que hasta el tabaco le compra! Y bueno, comida entiendo que mira, pasa, pero tabaco?!?!
La mare sempre li diu que té raó i que no ho tornarà a fer, però a finals de més cau de quatre grapes a les urpes gandules del seu fill. Parlant de fills, em va preguntar si en tenia. Vaig fer que no amb el cap i va afegir que sense presses, que duen moltes alegries, la canalla, però també maldecaps. Que hi ha temps per tot.
Seguint amb el seu tacte i discreció, em preguntà si estava casat. Una altra negativa. Però si, tinc novia, li vaig dir davant el persistent interrogatori. Quan va saber el temps que duiem junts em va dir que allò era igual que estar casat, que ella es va casar després de 8 anys de festeigs, quan venia el segon fill. I de tot això ja feia quasi 30 anys! La nena en té 26, diu, i el petit 18. Encara els té els dos per casa. La jove havia treballat, de becària acabant la carrera, però ara res de res, i la té vaguejant per casa, menjant calent cada dia i arrossegant-se pels passadissos.
Aleshores ha emmudit, ha reflexionat un segons i ha afegit.
- Ya lo sé... Hago igual que mi madre...
M'he vist obligat a apuntar amb un to una mica més greu que, tot i que no sempre vingui, no vol dir que no treballi. Aleshores s’ha afanyat a corregir el malentès, que no ho deia per mi, que estava convençuda que jo treballava molt! Ho deia per altres, que cobren sense treballar i viuen com “Marahás”. He aixecat la cella esquerra posant en tela de judici aquella dràstica afirmació. Percebent la meva discrepància al respecte ha afegit que ella en coneix, com a mínim un: El seu germà.
Ha posat tota la carn a la graella i l’ha deixat de volta i mitja. Que és vergonyant que als 47 anys encara depengui dels ajuts de la mare! Que posa ara l’excusa de que no hi ha feina però a ella no l’enganya, que si no treballava ni quan n’hi havia, fa 6 anys, estava clar que no era aquest el problema. Ha passat de destrossar el germà a criticar a sa mare. Que li diu que si el segueix ajudant no n’aprendrà mai! I què farà quan ella no hi sigui (Déu nos en guardi, apuntà)? Viurà de l’aire?
- Es que hasta el tabaco le compra! Y bueno, comida entiendo que mira, pasa, pero tabaco?!?!
La mare sempre li diu que té raó i que no ho tornarà a fer, però a finals de més cau de quatre grapes a les urpes gandules del seu fill. Parlant de fills, em va preguntar si en tenia. Vaig fer que no amb el cap i va afegir que sense presses, que duen moltes alegries, la canalla, però també maldecaps. Que hi ha temps per tot.
Seguint amb el seu tacte i discreció, em preguntà si estava casat. Una altra negativa. Però si, tinc novia, li vaig dir davant el persistent interrogatori. Quan va saber el temps que duiem junts em va dir que allò era igual que estar casat, que ella es va casar després de 8 anys de festeigs, quan venia el segon fill. I de tot això ja feia quasi 30 anys! La nena en té 26, diu, i el petit 18. Encara els té els dos per casa. La jove havia treballat, de becària acabant la carrera, però ara res de res, i la té vaguejant per casa, menjant calent cada dia i arrossegant-se pels passadissos.
Aleshores ha emmudit, ha reflexionat un segons i ha afegit.
- Ya lo sé... Hago igual que mi madre...
