Agrobar

Algú m'ha fet arribar aquesta carta que, trobo, és molt més encertada que la que van enviar oficialment i amb una més que llastimosa connivència dels qui diuen ser els nostres representatns: Gaudiu de les bones idees.

El ciclista i la justícia

N'estava fart, tip, fins al capdamunt. En definitiva, que ja n'hi havia prou. No volia seguir sent el ciclista que rep totes les esbroncades dels conductors inadaptats als temps que corren, aquells conductors que es creuen que ells tot ho fan bé i no poden veure que, en moltes ocasions, les accions de la resta de mortals tenen un motiu diferent al de tocar-los la pera intencionadament. No volia més botzinades de taxistes enfadats per estar utilitzant el carril especialment dedicat a ells, ni tampoc d’acollonir-se veient com s’apropa inexorablement per darrere un bus d’un bon grapat de tones. Prou d'ensurts de motos passant massa properes a velocitats exagerades tenint present que l'estabilitat d'una bicicleta empesa per unes cames cansades en plena pujada no és les mateixes que la proporcionada per un motor de 2 o 4 temps amb un simple moviment de canell. S'havien acabat els tufs dels tubs d'escapament directament als morros al sortir del semàfor. Va decidir posar les coses al seu lloc, ell s'enduria una rascada (com a mínim) però donaria una lliçó a la resta d'implicats.

Així és que aquell dia, pedalava atent als esdeveniments que poguessin ocórrer. Va decidir agafar el carrer de Maria Claret, doncs té tots els requeriments necessaris: Bastant de trànsit, de semàfors verds ben concatenats, carril bus i està a l’eixample.  Va posar-se al bell mig del carril, per indicar clarament que aquell era seu.

Primer va estar mirant fixament un conductor. Aquest, al seu temps, va fer igual, com preguntant-se què carai volia el ciclista. I clar, les desviacions d’una bicicleta, per grans que siguin, difícilment se surten del carril, però el cotxe, que tenia un autobús al costat, va anar-se’n lleugerament a la dreta. Suficient perquè la massa de l’autobús li arranqués el retrovisor. Van parar tots dos amb la tranquil·litat de saber que quin remei, això em passa per idiota.

Va seguir endavant, al ritme que marquen unes cames encara no massa cansades. De sobte, a no més de mig metre, una moto passa fent una mena de zig-zag, remenant el cul, esquivant la bici i un cotxe al mateix temps. Era el moment que estava esperant. Es fa l’espantat i tomba el volant a l’esquerra (quina si no), bruscament.

Xoca, mig de costat, contra un desafortunat vehicle estacionat. La bicicleta s’atura de cop i ell salta de la bicicleta, primer impactant amb el cap contra el vidre de l’acompanyant i posteriorment arrossegant el cos descontrolat per terra. Darrere se senten els xiscles dels pneumàtics frenant de cop i un sec so metàl·lic de les rodes esclafant la vermella bicicleta. Nous estridents frens al màxim rendiment. I impactes entre cotxes més enllà.

El noi, amb el front rajant de sang, les mans envermellides i el cos ple de rascades alça el cap. Uns metres més endavant, veu la moto que no es dona per al·ludida i continua el trajecte, però davant dels crits dels vianants, que han entès que ella és la culpable de la situació, un veí anota la matrícula.

Aniran a jutjat una bona colla de gent. Testimonis, assegurances vàries, policies, els conductors i el noi.

Hi haurà allò que en diuen justícia. Que sé que vol dir, però que no arribo a entendre.

Escapada a Copenhage

Escrit a raig, sense meditació:

Una estranya sensació la d’aquest viatge.

Començant per la troballa del curs al darrer moment. Pel portal web informen que ja no hi ha accés a la matrícula. Al semblar-me tan interessant ho intento per 2 vies alhora, a saber: Correu electrònic i telèfon. La primera està clar que és més lenta i mentre es gestiona sense jo saber-ne el devenir, moc cel i terra per poder fer una trucada a l’estranger des de la universitat. Al final ho aconsegueixo des del despatx de les responsables de secretaria. Però la noia qui hauria d’atendre’m a l’altre cantó de la línia no té intensió de fer-ho o, més probablement, està en algun altre lloc. Així que me’n torno al despatx tot capcot pensant que no sortirà.

Havent dinat el servidor m’anuncia l’entrada d’un missatge. Si, em posen a la llista, i em demanen tot un seguit d’informacions institucionals. Jo ràpid responc i afegeixo algunes preguntes, de l’estil de si saben algun allotjament, de si quan i com tantes coses, de si... Però allà l’horari deu ser un altre perquè arribades les 18h segueixo sense més resposta que la que tenia.

Així que la compra dels bitllets es realitza, també, amb presses i trucades als responsables, a veure si els hi sembla bé, com haig de procedir, avanço jo els quartos? Glups. Però si, endavant! Miro couchsurfings, per tal d’estalviar i tenir, diguem-ho també, menys a deure. Però a la nit d’ahir, hores abans de marxar, encara no havia obtingut cap confirmació, així q em llogo allotjament per la primera nit a l’espera de que a la universitat d’Aalborg em puguin oferir alternatives més interessants.

I avui he agafat l’avió. He arribat a Copenhagen, on tenia 3 hores i mitja per anar visitant la ciutat, ja que l’internet de l’aeroport, no sé perquè, avui no connectava, ni al telèfon ni al portàtil, i per tant, poc podia avançar.

I segur que és per aquest estat d’ànim de nervis barrejat amb la sensació de no estar a casa quan toca. Perquè estic convençut que és bonica, amb casetes pintades de colors, vaixells antics ancorats als canals i un llarg etc. però a mi m’ha semblat freda (per la temperatura també), amb el semblant dels maons post-industrials que van omplir l’europa del segle passat. M’ha duut a la Valenciennes de fa quasi 8 anys, sense amor ni ànima. I he caminat com un fantasma, observant però distant. Amb el neguit corrent per les venes. He volgut tornar d’hora a l’aeroport, per tornar a intentar la connexió a internet i parlar ni que fos per escrit amb aquells que he deixat a casa. Però no hi ha hagut sort tampoc i he optat per anotar el dia, que potser, amb el temps, valdrà la pena recordar.

Plego, que vaig cap a la porta A27. I espero arribar d’hora a l’hotel on si que hi haurà wifi, a veure si tot està on ha d’estar, la uni, la casa, el doctorand...

...

A les 10 del vespre he arribat. Aalborg és buit. Ningú als carrers, només m’acompanyava el ressonar dels meus passos.

Demà sortirà el sol.