Matí

Sona absurd el despertador. D'un bot, que si no m'adormo, em mig incorporo. Agafo el telèfon i intento parar l'alarma. Mal veig la pantalla, tota borrosa de son. On diu desactivar? Hi clico tres vegades fins que la pantalla es posa negra, ja deu estar.

M'alço del llit arrossegant els peus dins les avarques (les meves sabatilles d'estiu). Tanco la porta de l'habitació per amortir l'inevitable guirigall de pots i plats per venir. A la cuina trec, de manera quasi automàtica (però increïblement lenta), la melmelada, la llet fresca, els cereals i una cullera. M'assec a taula, tot mig fosc. Mastego penosament el pa tot llegint per enèsima vegada la direcció de la seu de la marca de cereals i de com d'ideals poden arribar a ser si te'ls prens cada dia acompanyats de fruites.

Deu minuts després, encara amb una cara d'endormiscat que fa caure l'esma del més actiu dels humans, m'apropo al bany, on em rento les dents sense energies. Em mullo la cara. M'agradaria que l'aigua fos més freda, per treure'm d'aquest estat soporífer. Me l'eixugo i ni tan sols m'esforço a mirar al mirall, per no veure com vaig de despentinat.

Entro a la porta i sento un reneg:

- Collons de despertador! - L'entenc i corro a aturar-lo, els fantasmes de la nit em deuen haver confós, com cada dia, i no he pitjat la tecla que pertocava. Ara si, parat.

M'estiro altra cop al llit i sento l'escalf. M'hi arrapo tan com puc, fins que em diu que l'aixafo. Així quedo: somort, tranquil. Ara és el seu, el que sona. Aquest ho pot fer tantes vegades com vulgui. Indica que m'haig de tornar a alçar. Em vesteixo amb la roba que he deixat preparada al vespre, per no fer combinacions impossibles o agafar mudes estripades. I un cop vestit, m'apropo a fer-li un petó. M'atrapa amb els braços llargs que surten de sota els llençols i m'esclafa contra seu, ara no importa si l'aixafo.

- Bon dia – em diu amb una cara que no vull descriure, me la guardo per mi (també és cert que em costaria molt fer-ho bé i per fer-ho malament, doncs millor m'ho estalvio).

- Bon dia maca. - responc tot separant-m'hi. Marxo, que faig tard i no m'agrada córrer com tothom.

Allò que no sap encara, és que aquest serà, de ben segur, el millor moment del dia fins les sis de la tarda. Com cada dia.

El campament d'ESF

Arribava deu minuts tard i les companyes, que esperaven els despistats fora , m'han avisat: “Ara tot just s'estan llevant”. He pujat les escales metàl·liques i he vist tota la colla fent el ruc, ja de bon matí, bellugant-se amorfament per la sala gran de la casa de colònies. És clar, no podia ser d'altra manera.

M'he descalçat, per estar en simbiòsi amb la resta i ràpidament m'he animat a fer el titella, com mogut per uns fils que estiraven les articulacions en direccions oposades. Espatlles enrere, genolls amunt, ara a la dreta, a l'esquerra... Una rotllana, massatges mal executats però plens de bones intencions. M'he sentit com intentant trobar l'escletxa d'aquella closca d'ou que formava el col·lectiu per poder-m'hi trobar a gust allà dins.

Però anar sense calçotets no ajuda gaire a estar tranquil. Tota l'estona pensant si se'm veurà la ratlla del cul quan m'ajupi o si uns indecents pèls es deixaran entreveure quan s'apugi la samarreta. M'ho vaig oblidar tot ahir quan vaig fer la motxilla d'handbol. Un desastre.

Però el sò dels guerrers de noséon ens ha posat a tò. Erem com Úrugs picant de peus davant la gorja de Helm: Forts, acompassats, rítmics. Ja havia entrat dins l'embolcall.

Després, estirats a terra, una visualització. Una llavor, que arrela, que treu una bella flor. No me'n sentia pas, de llavor, però era bonic imaginar-me com aquella tija no parava de treure fulles llargues que ballaven al ritme suau del vent. Aleshores ve un home i l'arrenca, la posa en un test i se l'enduu amb la furgoneta. Per bé que no tinc tendència a empatitzar amb aquesta mena d'activitats, haig de dir que em va fer sentir incòmode. Als prestatges de la botiga, espera la flor dins el seu petit tros de terra fertilitzada. Quan finalment sembla que algú vol agafar-la, llisca feliç entre els dits de la mà i cau a terra, trencant-se el testi perdent els pètals.

Ha estat aleshores quan ens han dit d'escriure què hem estat sentint durant aquesta horeta i he començat amb això, que continuo ara, ja a casa, lluny de l'emoció dels sentiments del moment, lluny de poder transmetre allò que desprenia l'ambient.

Ens hem posat en petits grups de quatre per explicar-nos les pors o neguits que teniem i jo he dit, que tinc por de no semblar-me (a mi, si, què sembli als altres poc m'importa) prou implicat amb les diferents coses que faig. I els he dit que estant a massa llocs i dins massa merders és fàcil que al final, només els sobrevolis. I és que, si em dedico més a les causes perdudes potser perdré allò que més desitjo i si ho faig massa poc, potser no sàpiga trobar-me a mi. És un delicat equilibri.

Aquesta ha estat la primera de les dinàmiques del campament, per entrar en matèria, per confiar amb la resta. Sempre buscant un nou punt de vista. Així és ESF. Així m'agrada que sigui.