Amb la bossa
d’esport a l’espatlla dreta i desputricant a través del Whatsapp sobre la
injustícia i eficiència del servei municipal de grues, baixava carrer dos de
maig camí del dipòsit municipal.
Se m’havien endut
el cotxe.
Mentre caminava a
pas apressat, perquè tot i els cinc dies que havien passat de sobte em venien
les urgències, pensava que depenent de quant sumés, més valdria que se’l
quedessin: Un cotxe de més d’onze anys no pot pas valdre gaire... Ja amb cinc
em va costar més aviat poc...
Era de nit i la
torre Agbar, ja se sap que el mal sempre acaba unint-se, m’indicava, alegre amb
les ballarines llumetes de la façana, el punt on havia d’anar a parar. A parar
o a pagar. A pagar, definitivament.
Com que la plaça
de les Glòries està feta un desastre, amb això de les obres de modernització,
el dipòsit estava en un pàrking d’aquests de BSM on havien improvisat, amb
cartellets enganxats a les columnes, les indicacions de com arribar a les
guixetes. El guardià semblava ben acostumat als desorientats afectats i,
amablement, senyalava la direcció sense ni preguntar perquè baixaves. Potser
tenim la vergonya marcada al front quan arribem al dipòsit? La vergonya o la
ràbia, ara no n’estic segur.
En tot cas, quan
vaig estar davant del servei d’atenció vaig tragar-me l’orgull i vaig buscar
entre els fons de butxaca, alguna resquícia d’amabilitat que encara em quedés
per allà mig amagada.
Aquella dona,
gentil i empàtica com ella sola, em va atendre amb una comprensió desbordant.
Què dius? Que fa cinc dies que se’t va endur el cotxe? Bufff... doncs això et
sortirà car de debò.
Si miri, deia jo,
que resulta que vaig aparcar diumenge, perfecte tu! Allò que surts content.
Zona verda marcada a terra i la senyal corresponent, tot en ordre. Si que se’m
va fer estrany veure que la casa que normalment hi havia davant no hi fos, però
estava cansat i allà hi havia les línies verdes a terra, impol·lutes,
acollidores. No, veus? No vaig veure les senyals provisionals de prohibit
aparcar en horari laboral i, sap? Durant la setmana no agafo el cotxe, així
que, si se me l’enduen dilluns, allà es queda dimarts, dimecres, dijous i
divendres. I encara bo que avui anava a entrenar, que si no fins diumenge res
tu! Arribaré tard, a entrenar. Si hi arribo.
La senyora anava
fent que si amb el cap, i que no també, depenent del moment.
I és que encara
m’han d’arribar les darreres. - Continuava jo dient -Bé, en realitat espero que
no arribin, que els serveis estan prou informatitzats per detectar errors
humans. Vaig aparcar, farà cosa de dues setmanes, el cotxe també en un lloc ideal.
Zona verda immaculada, la meva zona verda. Immillorable. Però el tiquet
trimestral va lliscar sota la línia fosca de sota el vidre del davant i no es
veia. I, igual que aquesta vegada, el dilluns va passar un vigilant i em va
posar el pertinent paperet. Al paperet hi diu: Falta de tiquet. I a més, per si
tens dubtes, hi ha una creueta on indiquen que hi ha una fotografia que ho
demostra. El dimarts va passar un company seu, perquè al segon paperet hi ha un
altre número identificatiu. I, sense qüestionar-se’n la conveniència, va
clavar-me’n el segon. Dimecres igual. I dijous. I divendres. Jo no em puc
creure que aquesta gent no es pregunti si és normal que un cotxe amb una multa
segueixi aparcat al mateix lloc durant una setmana sencera. Serà, normalment,
que qui l’ha deixat està convençut d’haver-ho fet bé. I a més, si haguessin
mirat el coi de maquineta, haurien vist que, tot i no haver-hi tiquet, el
vehicle amb aquella matrícula no és que no hagués pagat, sinó que no tenia
visible el justificant.
En aquestes, la
senyora, que mentre li fotia el rotllo anava teclejant a l’ordinador, alça el
braç per atraure la meva atenció i em diu que ja m’haurien d’haver arribat les
multes. Que efectivament, no només els bon-homes no es van molestar a fer les
comprovacions pertinents, sinó que tampoc ho havia fet la gent d’oficines.
Va imprimir cinc
fulls més, un per cada multa (que, per agilitzar-ho tot plegat, anaven per
separat). Me’ls va entregar. Jo encara devia dur una expressió d’estupefacció
absoluta, perquè immediatament torna a teclejar i en pocs segons sortien sis
fulls més. Són per les reclamacions, un per cada cas. No hauries de tenir
problemes amb aquestes, és evident que t’ho haurien de tornar. Tu endavant!
Ara, la de la grua... És més complicat. Pots intentar, si vols, reclamar que et
tornin el pagament dels 5 dies al dipòsit, perquè si no ho saps és evident que
no vindràs. – M’ho explicava entenent perfectament el meu estat anímic - Però
no et recomano que ho demanis tot, potser t’ho tomben.
Jo feia que “aha”
i “mmmm” tot escoltant. La multa d’avui no te la cobro, només el servei de
grues i el pàrking. Recorda que és això darrer que hauràs de reclamar.
Al mirar la
factura gairebé se’m cauen els ulls per terra. M’imaginava els problemes que
tindria després per recollir-los si no m’hi veia. Vaig treure la targeta de
crèdit amb mà em tremolosa. Surt més
barat anar a Boston a visitar el Carles que no pas que se t’endugui el cotxe el
servei municipal i no saber-ho fins una setmana més tard!! Jo que vaig amb
transport públic, jo que lluito contra la pol·lució i congestió de la ciutat,
jo que deixo el cotxe descansant tant com puc, m’enduc uns clatellots que
al·lucines. Em sentia castigat injustament i pensant que si era així com
l’ajuntament fomentava la mobilitat sostenible, estàvem arreglats.
Vaig baixar a
buscar el cotxe. El vaig trobar sol, fins i tot diria que feia cara de
compungit, com un nen que sap que ha fet alguna malifeta i que li caurà una
bona esbroncada.
Vaig mirar-me’l
de cap a peus, allò que dius, a veure si a sobre me l’hauran ratllat... No vaig
veure res que no fos normal: estava brut, seguia amb el retrovisor dret agafat
amb cinta aïllant, i tot un seguit de bonys que li donen un aire decadent i
interessant. Vaig entrar, vaig posar les claus al pany i, abans d’arrancar vaig
agafar el telèfon i vaig escriure un missatge:
“Vaig a entrenar,
necessito desfogar-me”.
