Un so normalment
inapreciat, del moviment de les fulles seques pel vent, desperta totes les
alarmes, els músculs es tensen i aixeco la vista del llibre que estic llegint
assegut al sofà. Els meus ulls es fixen en la foscor on està submergida la
terrassa i cerquen inexistents cossos que es belluguin entre les ombres.
Premo l’interruptor
i s’encenen els llums. Fugen els mals auguris, desapareixen les pors de trobar
cares enganxades al vidre. Em trobo absurd, rient de la còmica situació i la
meva reacció: Qui esperava trobar? Aquell que ja va passar per aquí fa uns
dies? No, evidentment, no hi ha ningú. Apago el llum, tornen les tenebres i els
sons torbadors.
Serà el novembre
maleït, penso. Si l’any passat vam haver de sortir escopetejats de casa, per
salvar la pell, aquest a estat a l’inrevés: M’ha costat entrar-hi, i quan ho he
aconseguit, tot el formigueig acumulat a l’estómag, als dits i per totes les
venes s’ha convertit en una tranquil·la i aclaparadora impotència.
Em torno a veure
pujant les escales amb les fulles verdes d’una pinya madura sortint de la
bandolera mal tancada que té una estrella roja estampada, símbol d’un somni
quasi impossible. Un pot de cigrons i un de llenties a cada mà i una bossa amb
cebes penjant del dit. Fent malabarismes em trec les clau de la butxaca, les poso
al pany i dono les voltes pertinents. Em sorprèn que només s’obri uns dits.
Estranyat deixo els pots i la bossa a terra i, a les palpentes, passo les mans
pel marc de la porta, preguntant-me què hi pot haver darrere. Truco a la Laia per preguntar-li si ha
deixat res que pogués haver caigut prop de l’entrada.
- No – em respon. Per fi trobo
un objecte. El toco amb la punta dels dits i no aconsegueixo distingir què és.
- Laia, no puc
entrar perquè alguna cosa m’ho impedeix. – Una sensació d’electricitat corrent
a través del cos, des dels peus fins als cabells m’envaeix. Els nervis es
tornen espinosos i em punxen a cada moviment que faig. Segueixo palpant i trobo
la cadeneta de seguretat posada. No la puc treure perquè amb prou feines m’hi
passen els dits i no en puc agafar els extrems. El cap va de pressa i em fa
veure que la cadena no pot posar-se des de fora. Merda! – Penjo, vaig a buscar
un lot.
La Natalia, la veïna de sota, me’n dona un i m’acompanya a dalt quan li comento
la situació: Crec que ens han entrat a robar. Abans de poder encendre el lot
sona el telèfon.
- Laia, ja tinc
llanterna – tot em
tremola. La llum passa per l’escletxa de la porta i il·lumina
el menjador. Aconsegueixo veure que el sofà està al mig del menjador, mogut.
Girant una mica el llum m’adono que allò que impedeix obrir la porta és la
tauleta del menjador, que l’han posada fent de falca. – Merda, Merda! – Les
frases apressades dient-me per l’auricular que marxi o que vagi a buscar ajuda m’indiquen
que l’angoixa a l’altre telèfon està també apoderant-se de l’enteniment.
- Penjo Laia, que no
entraré i no vull fer-.ho amb una sola mà. – No li dono temps per cap resposta
i deso l’aparell a la butxaca. Empenyo amb l’espatlla i tot el meu pes contra
la porta. El soroll de les potes de fusta rascant el terra ressona en el
silenci que m’envolta. Ni recordo que darrere meu hi ha la Natalia. Però la porta es trava
altre cop, ara és la cadeneta la que m’impedeix obrir-la, però ja puc ficar-hi
la mà i la trec de l’encaix. Torno a empènyer amb més força que abans. Una
força que ve de la part més profunda de les entranyes, una d’un punt
irracional. Tot es belluga dins el menjador: taula, sofà... i sense quasi ni
adonar-me’n em trobo dins la casa.
Encenc el llum que
em mostra l’escena. No esperes mai trobar-te els mobles fora de lloc. També ha
entrat la Natalia
que s’ho mira quasi tant desconcertada com jo, internament agraeixo que hi
sigui, fa que em controli una mica i m’emprenyi menys.
El telèfon torna a
sonar.
- Ens han entrat a
casa, Laia. – Tot i que penso que tampoc és important, que ara ja res podem
fer-hi, no li intento treure del cap que vingui immediatament com m’està dient,
jo faria igual. Vaig comentant-li allò que veig mentre faig la primera
inspecció a la casa.- Els calaixos han estat regirats, la roba i papers estan
tirats damunt del llit sense fer. Els
armaris estan oberts. Ens han fotut els tres ordinadors. – afegeixo tancant i
obrint calaixos. – Si, també la càmera. – Petit silenci – Han entrat pels porticons
de la terrassa, un tros de fusta està per terra – La Natalia m’està indicant
que marxa, segurament troba que no li correspon estar allà. L’entenc i li
agraeixo amb algun gest estrany de la cara, fent que si amb el cap, que hagi
vingut. – Si, trucaré als mossos, però deixa’m acabar de veure com està tot
plegat. La conversa s’allarga una estona i el telèfon comença a fer-me nosa per
seguir buscant. Li comento que en seguim parlant quan arribi. Diu que no
trigarà. Penjo.
Encara estic
palplantat al centre de l’habitació quan veig entrar la Josefina. Amb tot plegat no
havia tancat la porta. Arriba amb expressió compungida, els ulls allargats cap
ensota i els llavis fent de croissant trist. Amb l’excusa de l’“em sap greu”,
que també pot ser cert, ve a protegir els seus interessos. L’ambient es fa
pesat, la tensió es pot sentir, es nota en el to exageradament controlat i amb
la lentitud amb que s’escullen les paraules. S’ha de ser prudent, però ens diem
les coses clares. Quinze minuts després marxa mentre li dic que no pateixi però
que farem allò que creguem oportú.
- Penseu-ho bé – diu
al baixar les escales.
Tanco la porta,
comença més d’una hora de trucades: Pares, amics mossos, companys advocats o
que han estudiat dret... Entremig arriba la Laia, que fa igual que jo abans, un escorcoll
atabalat. Quan finalment ho tenim clar i estem més calmats, truquem al 112.
Anem a dormir més
enllà de la mitja nit pensant que per damunt de tot, s’han endut la
tranquil·litat de sentir-se a casa. Entenem que el nostre pas per aquí està
arribant al seu fi.