Espés

Com que al poble hi viuen tot just 19 habitants el vaivé dels vehicles és més aviat escàs i propicia despreocupades passejades ocupant tot l’ample de la carretera.
La remor del tractor feinejant amunt i avall dels prats, agrupant les bales de palla allà al capdamunt del prat de Peraire, acompanya el cant dels grills, ocells i el repicar de les esquelles del bestiar.
Sabem que molta via no farem, el cel amenaça tempesta i a l’àvia, a part de no fer-li gens ni mica de gràcia mullar-se tota, té un caminar lent i insegur pel pas dels anys que incita a la prudència.
Al tombar d’un revolt hem vist apropar-se, a un ritme igualment trepidant, als 4 que animen la plaça cada dia, la més jove en té devora seixanta-nou.
Com no pot ser d’altra manera la majoria és femenina, que el homes, ja se sap, tenen la mala costum de marxar abans. Ahir van xerrar amb l’Arnau, així que no m’ha estranyat quan m’han mirat perplexes preguntant-me si jo era ell o el germà. L’àvia ràpidament s’afanya a posar les coses al seu lloc. La Josefa del Joaquim de ca de Lluvic sóc, i afegeix, i ella la Laia, la gran de la Maria. Encara carburen prou bé i ràpidament reconeixen quin és el paper que jugo en el garbuix de noms on curiosament no ha sortit el meu.
Com cada tarda s’apinyen els records als llavis, entre rialles se succeeixen morts i penúries. Els compliments també es reparteixen generosos, ja voldria jo campar així als vuitanta-cinc, i l’altre que respon que cony està tant fotuda, 15 anys amb Sintrón. Això és el tret de sortida per a la competcicó de pastilles.
En una nova aturada, una propera a la vuitantena perd peu al mig relliscar pel voral mal acabat del vell asfalt i gairebé va per terra. Després de treure rellevància a l’incident comenta que enyora Barcelona. A l’avia no li agrada la capital, només hi baixa per metges i males notícies. Al capdavall fas vida de Barri, replica l’altra, tot i estar en un pis a l’eixample considera que és gairebé com un poble. Els ulls li brillen a la Pepeta, el pis m’ha allargat la vida, diu, hi tinc totes les comoditats: ascensor... i tot a la vora: el CAP, la farmàcia... Jo reia per dessota el nas veien com l’edat canvia l’ordre d’importància dels equipaments i comerços del barri... i també el forn i la plaça, afegeix com renyant-me.
És aleshores quan esclata un tro, que acompanyat del virulent vent gelat ens recorda que ja n’hi ha prou de despistar-se. Tornem al refugi de la llar.

"Mejor con menos"

Avui amb les companyes de feina, tranquil•lament mentre dinàvem en un banc del passeig que t’apropa al mar, allà a Sant Adrià del Besòs, hem tingut una d’aquestes converses que et deixen amb un bon regust de boca.

Hem estat parlant de Nicaragua, una d’elles està a punt de llogar-li una habitació a una noia de la terra, de quan vaig estar per allà, etc.. I d’aquests girs que prenen les discussions, hem acabat parlant d’ONGs. Quan una d’elles ha comentat que va tenir una època molt contra aquestes entitats, ja que perquè anar a ajudar a l’altra punta del planeta quan teníem pobresa al costat de casa, sense el permís del senyor Sempere, he utilitzat una frase del seu llibre. Li he comentat que aquí si hi ha pobresa és perquè l’estat/govern no vol eliminar-la i que de fet, el sistema polític “no era impermeable, sinó que és justament al contrari, permeable amb més o menys densistat” Que de fet, van prenent les peticions majoritàries de la societat. Per tant, si n’hi ha, en certa manera, és perquè ho permetem i ja ens està bé.
No m’he pogut estar de comentar que molta de la pobresa dels països “en desenvolupament” és justament culpa nostra també.
No he aprofundit gaire més en el “millor amb menys” perquè tot just tenim una horeta per dinar, però hagués valgut la pena. M’hi hagués quedat de gust.
Tampoc és ara el moment de dissertar-hi, ja està escrit al llibre, per als interessats. No només és un bon “tostón menja-tarros”, sinó que també comenta algunes curiositats interessantíssimes sobre les evolucions de les necessitats i els efectes de les innovacions. Potser una de les més importants i que no m’ho havia plantejat ha resultat ser el vidre. En fi, allà està, a les biblioteques púbiques.

A veure quan, per casualitat, torno a trobar-me-les allà assegudes i ens entretenim novament amb el tema.

Ja hi tornem a ser

M’amago sota els llençols. Absurds intents d’espantar el pèrfid demà. Em perdo en la immensitat d’estampat blau cel i cerco instintivament el contacte d’un somni viatger. És fosc però per les escletxes de la persiana s’arriba a entreveure la plenitud de la lluna. Les il•lusions d’una improbable coincidència s’apoderen del pensament, escampant l’angúnia prèvia del proper despertar. Sé que és impossible i més dormint sense ulleres, però m’enlairo igualment sobre cotó-fluixos per veure-hi els reflexes dels dos ulls que parlen sols. També hi hauran estat! Voldria explicar-los tot allò que he vist aquests últims dies. Voldria poder-los-hi expressar l’opressió que sento dins ara al vespre, sort que és tard, estic bastant abatut del retorn de França i no he tingut massa temps per donar-hi voltes. Voldria... voldria tant i al mateix temps tant poc... Em pregunto si sabré dormir bé amb aquesta habitació plena de buit.
Falta tan sols una setmana.