El llum de Peu

El somriure murri d’aquell que acaba de sortir-se amb la seva es perfila clarament al meu rostre. Amb un fil de coure, d’una peça per llançar del monstre pagador, he pogut comprovar el bon estat d’un trist i abandonat llum de peu que acaba de trobar una nova i resplendent oportunitat.
Estàvem caminant pel barri xerrant de qualsevol absurditat quan, ho recordo perfectament, vaig tallar el Sol per comunicar-li que una altra llum s’albirava a l’horitzó. Allà, mig torta, pansida, negra i plena de pols, esperava abatuda aquella que avui il•lumina fatxenda el menjador. Ha desbancat amb tot just quatre dies, l’hegemonia de l’anterior far, que havia vingut del carrer Floridablanca i que ara, potser millor, gaudeix d’una estada a la muntanya, amb els aires nets i purs del nou ca de Lluvic.
Si, gràcies a aquesta societat del s’ha espatllat me’n compro un de nou, fas l’agost fins i tot quan ni t’ho esperes. Vam provar, preguntant als bars dels voltants, d’endollar-la abans de traginar-la fins a casa. En un, que s’amaga sota el carrer i els vianants caminen per damunt dels caps curulls de cervesa, per allà la plaça Virreina, ens van deixar abatre momentàniament el crit lluminós d’un tòtem per diagnosticar l’estat el nou present. A mitges funcionava. Dubtosos decidírem carretejar-lo fins dalt. I avui, a la terrassa, amb un tornavís i quatre intents (un primer per identificar les bombetes foses, el segon per comprovar que havia mal pelat de fil de coure que substituïa temporalment el fusible, el tercer, greu, per adonar-me que havia endollat el cable que no tocava) ha tornat a clarejar com en els millors dies. Una força nova, rejovenida, plena d’audàcia i fruïció ha envaït el moment. He corregut rabent a buscar un fusible per vint cèntims.
És bo de saber que no tot s’acaba allà on un es pensa, que sempre hi ha un demà esplendorós per fosc que es vegi el present.

Poder

Aixeco els ulls del terra, on m’he malacostumat a mirar mentre camino, esquivant les diverses pudents pixarades que decoren els carrers de la ciutat. Per l’altre vorera vorera baixa una jove mossa amb una vestimenta no innocentment desmanegada. Un ca potser més gran que ella la segueix amb esguard trist dirigit per la subjugant cadena.
De sobte, la bèstia s’atura i l’esquifida jovencella és evident que no pot arrossegar-lo i ho sap. El castiga amb una ganyota descontenta i tot acostant-se-li li etziba. “Si allò que vols és quedar-te, tu mateix!” D’una revolada li desencaixa la cinta del coll i s’allunya segura, sense tombar-se per veure la reacció de l’animal.
El rostre del gos mostra l’immens desconsol que li pesa damunt les aplanades orelles i no han transcorregut ni un parell de segons quan l’autèntica força del poder (l’amistat dirien alguns) esmicola el brot de rebel valentia de fa mig minut. Amb un parell de galopades atrapa la mestressa i dòcil, remenant la cua, es deixa lligar altra cop la soga al coll.