L’Isidre baixava
caminant per un dels molts carrers amb fort pendent de San Francisco. Anava, com
de costum, amb uns pantalons grisos amb ratlla al mig, americana del mateix
color i una corbata no massa llampant però sí vistosa.
- Podria donar-me
un dollar senyor? – li comenta un
dels incomptables pidolaires mig sonats que tan abunden en aquesta ciutat. Aquest
en particular és negre. – Si vol pot donar-me’n cinc – continua dient el pobre
home, assegut al terra, gairebé estirat. – O deu – D’Isidre està molt acostumat
a aquesta cantarella, de fet, és com si gairebé ni la sentís. – I si vol fer-me
realment content, sempre pot allargar-me’n cinquanta... o fins i tot cent. Oh!
Si seria un bon dia amb un de cent! - Aquest darrer comentari capta l’atenció
de l’Isidre que se’l mira aixecant les celles. – Ei! I accepto targetes! –
Afegeix per acabar el negre desmanegat.
A l’Isidre se li
escapa una curta rialla, mig esquinçada per la seva voluntat avara. Però l’altre
se n’adona.
- Hey! – diu- si
t’ha fet gràcia nano, seria coherent deixar-me alguna cosa no? Als teatres
funciona així!
L’Isidre s’atura,
es tomba, se’l mira fixament posant-se les mans a la butxaca i li respon que
si, que té raó. De l’americana en treu una cartera de pell novíssima, sembla
acabada d’estrenar, i remena entre els bitllets. Finalment n’extreu un dollar i
li llença gairebé amb menyspreu. Fa mitja volta però alguna idea el detura i
torna a encarar al malaurat habitant que amb un deix de mandra ha allargat el
braç i tot just està prenent el bitllet entre els dits.
- Com te dius?
- Albert - respon
aixecant els ulls, sense massa interès.
Escolta Albert,
et faig una proposta – diu l’Isidre – M’interessaria recuperar el bitllet sap?
Li proposo un joc. – Mentre xerra es posa la mà altra cop a la butxaca dels
pantalons i en treu una de les escasses monedes de dollar que hi ha en
circulació. – Si et sembla, ho farem així. Jo et clavaré la moneda d’aquesta
manera – diu prement-la fort al mig del front just damunt del nas. – I tu, picant-te
al clatell amb la mà la intentaràs fer caure, així – acaba dient acompanyant
amb fets les paraules. Immediatament després del propi calbot, la moneda es
desprèn del front brillant de l’Isidre i cau damunt la mà que tenia estesa. –
Si cau, te la quedes, però si no, em donaràs un dollar per cada intent que
facis, et sembla?
L’Albert, que
evidentment va mig begut, considera que no ha de ser gens complicat fer caure
la moneda si aquell escanyolit sortit del “business center” ho ha aconseguit
amb tanta facilitat i accepta la juguesca.
Veient que no s’aixecarà,
l’Isidre s’ajup, per estar a la seva alçada i poder fer bé les gestions.
Allarga la mà cap al front i prem fort la moneda. Ho fa durant potser uns deu
segons, temps de sobres perquè l’Albert perdi la concentració en allò que està
passant, i aleshores, amb un ràpid moviment de dits, treu la mà i, sense que se
n’adoni el pobre desgraciat, s’enduu també el dollar.
Com que el front
li cou un xic, de tant que ha premut l’Isidre durant aquells llargs segons, l’Albert
està convençut de tenir la peça clavada al front i li somriu fitant-lo amb aquells
ulls tan blancs que tenen els negres, com volent dir: tiu, acabes de perdre un
altre dollar. L’Isidre se’l mira estoic, fruit del necessari costum de la seva
feina. Aleshores l’Albert es pica amb una mica de força el clatell. Però no veu
cap moneda caient a la mà que tenia estesa sota el cap lleugerament inclinat. L’Isidre
allarga un dit. Incrèdul l’Albert pica un segon cop. No cau res. Ja hi ha dos
dits enlaire. Sense poder-se’n avenir, ho prova un tercer cop, ara pica fort de
veritat. Tres dits. La ràbia es veu en la inflor de les galtes fosques de l’Albert
que, foll, pica sis vegades seguides sense parar. 9 dits, cinc d’una mà i quatre
de l’altra, es mostren davant de la incomprensió de l’Albert. Aleshores,
aquest, apropa amb cautela i molta lentitud la mà al front. S’adona que no hi
ha cap moneda.
- Ets un
malparit!- Diu alçant-se fent tentines.
- Hey, hey, hey!
Tranquil eh? Havíem fet un tracte, si haguessis tingut paciència i haguessis
pensat una mica, t’hauries adonat que no tenies res i no haguessis picat cap
cop. Però has volgut anar massa de pressa, tens mal de cap i em deus nou dollars.
Aquí no hi ha hagut trampa.
-“True”- diu un
altre embriac que havia estat mirant encuriosit l’escena a poca distància. – “Man,
he’s right”.
Aquesta intervenció
desmunta el poc ímpetu que havia acumulat l’Albert i, renegant, busca entre les
mil butxaques de pantalons, camisa i abric estripat. En troba sis i li’ls
allarga.
- Collons tiu –
Afegeix- no en tinc més i m’has deixat desplomat. No puc ni menjar avui.
- Ok, com que
encara em deus tres dollars, si vols te’n puc prestar dos per fer una hamburguesa, i quedem que me’n
deus cinc. Demà passaré per aquí, que em ve de passada sortint de la feina, si
no els tens, què et sembla si em dones un dollar més per cada dia que passi
sense que me’ls tornis tots?
L’Albert,
accepta, doncs sent com li grunyen els budells i pensa que amb una mica de
sort, demà si que farà cinc dollars de caixa.
L’Isidre marxa
satisfet. Una bona inversió amb el 400% de benefici immediat i una més que
probable alta rendibilitat a mig i llarg termini.
L’Albert,
desmanegat, s’arrossega cap a la cantonada on hi ha un venedor ambulant de hot
dogs, pensant que ha tingut molta mala sort. De camí passa per davant d’una
botiga de begudes espirituoses i es gasta els dollars amb un parell de cerveses,
per oblidar l’assumpte.
Allò que no sabia
l’Albert era que, en realitat, l’Isidre és banquer.
